Dijous passat, els militants del PSC marxàvem a dormir
amb “tristor” per la proposta de
resolució votada al Parlament de Catalunya demanant la competència per celebrar
referèndums, en base a l’art. 150.2 de la Constitució Espanyola. (I dic tristor per dulcificar l’expressió).
Tristor, no només perquè penso que
es tracta d’una “fugida cap endavant del
Sr. Mas”, sinó pels tres companys que varen votar a favor transgredint la
voluntat majoritària del PSC, expressada amb un 83% al Consell Nacional.
No sóc independentista. No, no ho soc. Per moltes
raons, però bàsicament perquè sempre he pensat que l’adició és més que la
resta, que la suma és més positiva que la trencadissa de voluntats.
La resolució aprovada no porta en lloc més que a confrontar
per trencar i en Mas ho sap. La resolució aprovada demana infringir la
Constitució. Per tant, serà UN FRACÀS assegurat. La senda sobre la que ens han
posat, Mas equivocada i dirigida a la ruptura social. És una estratègia
dirigida a justificar la seva inacció per donar sortides al patiment de la
gent.
No tinc cap dubte que aquesta fugida cap endavant suposarà la frustració a la societat catalana i
no una utopia, com vol vendre.
No puc negar, però, que en moltes ocasions m’agafin
ganes de no pertànyer a aquesta Espanya: les accions de re-centralització de l’Estat, el debilitament
del model d’estat social i de dret; la desaparició progressiva del poder de
representativitat dels ciutadans, quan debilita les institucions democràtiques,
com per exemple els ajuntaments, que desapareixeran tal i com els coneixem en
l’actualitat, després de la reforma local.
Però també m’agafen sentiments de rebuig quan al meu país
em fan demostrar la meva catalanitat dia rere dia. Sóc catalanista i
socialista. Mai m`hagués pensat que amb 47 anys hagués de “justificar” el que
sóc i cóm em sento.
L’abús de dret, l’abús de poder del PP, utilitzant la
seva majoria absoluta en clar frau de llei, vol canviar el model de societat i és
una ofensa a la intel·ligència de la gent i una manca de respecte a la
raó.
Rebutjo el desballestament ideològic del model de
societat del PP i de CIU, sense oblidar a ERC que intercanvia fum per pressupostos. La pèrdua de drets
i de llibertats dels ciutadans, de igualtat d’oportunitats és continua i va a
una velocitat vertiginosa. Una pèrdua que se’ns farà molt difícil recuperar.
Crec que puc afirmar que som molts catalans i
espanyols els que rebutgem aquesta forma de governar. Una forma de governar de
la dreta espanyola i de la dreta catalana.
Precisament perquè els socialistes catalans no
acceptem retrocedir a l’Espanya provinciana dels anys 40 és perquè ens neguem a
dreceres estratègiques i partidistes, estratègies de curta durada. Ens neguem a
vendes de cortines de fum que impedeixen veure més enllà d’un metre i que
acabarà per dissoldre’s. I això és el que es proposa des de CIU. Sí CIU (sense
oblidar a ERC).
Els nostres ulls han vist que CIU i PP pacte la
reforma laboral o la Llei de Seguretat que ens portarà més inseguretat que un
altre cosa amb la privatització de la policia, per exemple.
Perquè per això
sí que pacten CIU i PP.
Els nostres ulls han vist que CIU i ERC pacten
pressupostos regressius i injustos en contraprestació d’una consulta.
Perquè per això
sí que pacten CIU i ERC.
Els socialistes ens hem pogut equivocar al llarg de la
història. No ho nego. Un no s’equivoca si no fa res. Però el que no acceptarem
son actituds totalitàries que cerquen la confrontació i aixafament de l’altre,
senzillament perquè no pensa com tu.
En un moment desigualtats socials, crec que ens hem d’asseure
i parlar. Sí, parlar, debatre per arribar a consensos: PACTAR. I només amb un
objectiu: aconseguir de nou els drets i llibertats individuals i col·lectives
perduts, per reduir les desigualtats entre els ciutadans.
Retornant a l’inici, i per acabar, després de la
votació del dijous hi ha un abans i un després del PSC. Em puc equivocar però així
ho penso.
En el Consell Nacional varem expressar majoritàriament
un camí, el compliment de la legalitat. Sempre
he pensat que les normes s’han de complir.
Com a ciutadana vull votar i dir la meva des de la
legalitat. I si he de votar ho vull per aconseguir una Espanya federal dintre
d’una Europa federal. Un estat que ens permeti fer possible l’autogovern que
Catalunya necessita per als seus ciutadans, amb solidaritat amb la resta
d’Espanya.
El PSC té un paper difícil i més quan ni PP ni CIU ni
ERC volen parlar. Deuen pensar que es més profitós electoralment?. Pot ser
volen el “pastís del PSC”?. Si és així, seria una estratègia de curta durada.
El PSC té un camí complex. És un paper difícil sí, però
estic convençuda que és la sortida. Parlar i
cercar el consensos, per arribar a acords. Pactar front l’altre sortida:
la confrontació. Aquesta és la postura dels socialistes.
Em feia una pregunta al començament: comença el PSC
del Km. 0? Algú pot pensar que anem
directes a la divisió. No és cert. El bagatge del PSC, el camí emprat al llarg
de més de 30 anys així ho confirma. Serà un camí difícil i complex. Sí però alhora,
segur.
Per altra banda, sóc del parer que si algú no se sent
identificat amb aquesta forma de procedir marxi. Aquesta pot ser la seva opció.
Però les voluntats majoritàries han de ser respectades.
Com jo, crec que hi ha moltes persones, catalanistes i
d’esquerres, que conformen la societat catalana que volen el pacte per assolir
solucions.
No. El PSC no comença del KM.0.
