18.11.14

Ho entens ara, amiga?

El pasado viernes disfrutamos en el Teatro Joventut de L’Hospitalet de Almudena Grandes. Quien la haya leído, poco le puedo añadir. Quien haya leído “El Corazón helado” menos. Quien no lo haya hecho, que lo haga. Me veo incapaz de describir las múltiples sensaciones que me ha generado su lectura.
 
Fue más de una hora y media escuchando a una mujer que, a pesar de tener una imagen de dureza, transmitía esa  sensibilidad y sabiduría que traspira cada uno de sus libros.
 
No soy crítica literaria, así que mis percepciones son personales. 
 
Mientras la escuchaba y la miraba –mueve sus manos de forma constante-, me daba la sensación que la reconocía. Que había compartido con ella algun momento. Esas cosas pasan cuando conoces a alguien. Parece que la conoces de toda la vida. Con Grandes me pasó lo mismo.
 
Es cierto que esto, como tal, no es nada extraordinario. Hay personas que te son familiares desde el primer momento.
 
La verdad, es que fue una “bocanada de aire fresco”. De hecho, al dia siguiente, tenía esa sensación de haber disfrutado, durante una hora y media, de alguien con una personalidad arrolladora y apasionada, muy apasionada.
 
Pero había algo más. Hasta hoy, pasados varios días, no he sabido reconocer lo que me provocó Almudena Grandes. Reconocí en ella a alguien muy importante para mí:  reconocí a mi amiga.
 
He compartido con mi amiga casi 30 años. A lo largo de más de 20 nos hemos visto cada día, salvo los meses que estuve en Bologna. Los momentos vividos han sido múltiples e intensos. No los voy a explicar, pero reiríamos mucho. En los últimos diez,  a pesar de no mantener la relación con tanta intensidad, cuando nos veíamos parecía como si hubiésemos dejado la conversación ayer. Para ser gráficos, escuchad “Juan y José”, una canción de J. M. Serrat. Seguro que me entenderéis.
 
En junio quedamos para cenar. Se iba de vacaciones y nos queríamos despedir. No fue una cena como las de siempre. Mi amiga estaba inquieta. No  se encontraba bien. Incluso me llegó a pedir disculpas  per no haver rigut tant com acostumem a fer”.
 
Al cabo de un mes le diagnosticaban un cáncer.
 
La vida te da una vuelta y “te cuelga de un tenderete cogida por dos pinzas”. Porque a pesar de haber vivido muchas pérdidas, con ésta no cuentas. De hecho, nunca te la planteas.
 
Ayer la felicité. Podria decir por su cumpleaños, por su santo, pero no. La felicité por su valentía. Por su sonrisa “guapa” que te muestra cada día. Por la pasión que transmite en cada gesto de sus manos. O de sus ojos. Porque la vida, a pesar de que se nos escapa día a día, se disfruta instante a instante.
 
Hace poco le dije: ”ets valenta amiga”. A lo que me respondió: “venint de tu és un elogi”. 
 
Os puedo asegurar que la demostración diaria de solidez, de fortaleza, de arrojo, de rebeldía frente a los golpes bajos de la vida, es un ejemplo. Me recordó a la protagonista de El Corazón Helado,  Raquel Fernández Perea.
 
Eso es lo que me recordó el viernes. Esta mañana se lo he contado, pero creo que no me ha entendido.
 
Básicamente, esto es lo que te quería decir.
 
“Ho has entès ara, amiga?”  
 

L’Hospitalet, 18 de noviembre de 2014

3.11.14

VOLEM VOTAR?


Dissabte, mentre celebràvem la Castanyada amb uns veïns, en la que vàrem compartir xerrades i riures, un d'ells em va dir: Que? Votarem el 9N?

Ell, que esperava la meva resposta: "jo no participaré d'una votació que No tingui garanties democràtiques", em va dir, amb un somriure de complicitat que jo vaig agrair,  que ell si que participaria.

Al llarg d'aquest darrer  any parlar de votacions,  sobiranisme o qualsevol  tema  referit a la qüestió identitària no ha estat ni fàcil ni pacífic. Dissabte ho va ser.  

Dit això, veurem que ocorre el 9-N quan els ciutadans que volen votar -tinguin o no l’opció independentista al seu cap- es confirmi la displicència que des del govern espanyol s'està patint a Catalunya. Se’ns està abocant a un carrer sense sortida.

Ara bé, amb total seguretat puc dir que Mas provocarà un desencís que s’aguditzarà quan les conseqüències de celebrar una pseudo-consulta -a la que li manca transparència, publicitat, claredat i neutralitat institucional-, siguin percebudes com a paper mullat.

Sigui quin sigui el resultat, a aquestes alçades els números no sempre s’aguanten. Dubto molt que ningú es pugui sentir satisfet per aquests, encara que alguns facin soflames sobre un imaginari.

És absolutament destructiu el menyspreu miop amb que el Partit Popular tracta a Catalunya.

Atacar Catalunya és atacar Espanya.

Que Rajoy anteposi els tacticismes partidistes per tapar les seves vergonyes, amb un pretès rèdit electoral a Espanya, front  la convivència de l’Estat, el deslegitima com a polític. És un atemptat a la dignitat com a  ciutadans. És una passivitat vergonyosa.

Però tan vergonyós és el comportament del Partit Popular com el del Sr. Mas.

La seva és una fugida cap endavant en la que arrossega als ciutadans amb ambigüitats (ahir ja s'anunciava que potser no haurien urnes).  Una fugida que confirma que no té el poder de decisió per governar.

El punt on ens trobem no és una casualitat. Aquesta deriva s’inicia en la trobada, d’ara fa dos anys, del Sr. Mas i del Sr. Rajoy. Una trobada que havia de servir per cercar ponts pel finançament català i, en canvi, va servir per un acord: la confrontació amb Catalunya, per desitjos espuris de tots dos.

Quina poca generositat política! Per no dir paraules més dures...

L’objectiu de la dreta d’aquest País no ha estat la convivència pacifica, ni cercar l’equilibri i la igualtat d’oportunitats pels ciutadans. I si no, recordem aquella nefasta campanya contra els productes catalans, per exemple. Destructiva per a tots: catalans i espanyols.

El seu objectiu era el desmembrament de l’estat del benestar, el menyspreu a la legalitat, (vistos els casos de corrupció) i el desequilibri institucional. Aquesta situació és insostenible. 

El país necessita desentortolligar-se si no vol entrar en col·lapse. Calen propostes dels partits, que és el que la societat civil ens està demanant. Cal debatre i argumentar les diferents postures. Sinó, no ens sortirem.

Cal parlar de futur. I l’hem de fer entre tots. Fa un temps vaig escriure al meu blog un article on reclamava un nou pacte constituent. Em refermo.

Cal una reforma integral de l’Estat. Al llarg d’aquests quasi 40 anys ens hem dotat d’estructures que cal revisar. Hi ha que són eficients i a d’altres que caldrà canviar, si o si. Però sempre tenint present que l’acord ha de passar per sobre dels interessos partidistes.  I per això, la generositat és imprescindible.

No val mirar cap a un altre costat o xiular.

No val fer càbales de quin país volem, si junts o separats, si d’una forma o d’una altre, sense parlar, sense debatre, sense deliberar per pactar. Ja no val fer discursos sobre aparences intangibles.

Ara bé, tampoc ens podem permetre el luxe de menystenir l'expressió dels ciutadans a través del seu vot. Seria una greu ignorància.

La voluntat de la ciutadania expressada en el vot és l’essència de la democràcia. Menystenir-la és menystenir la democràcia.

I per respondre a la pregunta de l'inici: Si, jo vull votar. Però vull saber què voto, amb garanties, i vull votar sobre un projecte compartit de país: Un projecte que sigui debatut, que se m'expliqui, i que estigui consensuat entre tots per tal de que sigui factible.

Catalunya s'ho mereix. Espanya també. En definitiva, els ciutadans s’ho mereixen.

Insisteixo, estem perdent un temps preciós i un futur necessari per a tots.