El Blog de Mercè Perea

EL PSC: ARA VE LA REMUNTADA!!!

2011-12-18T14:25:00.000-08:00

Amb aquesta frase ha acabat Pep Félix Ballesteros el Congrés del PSC. I certament, així és com ens hem sentit els que ens trobàvem vivint aquest cap de setmana tan intens.

Vull agrair a qui ha fet possible que aquest moment tan especial del nostre Partit l’hagi pogut viure com a membre de la Mesa. I li vull agrair públicament, (ja ho he fet personalment) perquè m’ha confirmat que, només des d’un treball conjunt, només des de l’equip podrem tirar endavant aquest projecte comú que és, ni més ni menys, entendre la societat en termes de SOLIDARITAT, de JUSTICIA SOCIAL, de COMPROMÍS amb els altres, de LLUITA PELS DRETS CIVILS.
Les sectorials del PSC han treballat de valent aquests darrers 4 anys i han lluitat perquè un representant seu conformés la Mesa del Congrés, com a forma de reconeixement de la feina ben feta. I així ha estat.
Per això, perquè ens ho creiem, les sectorials continuarem treballant i formant part en la nova estructura orgànica. Es des del PSC juntament amb la societat civil on s’ha de conformar aquest NOU PSC. Cal continuar tendint ponts perquè així sigui.
No crec equivocar-me quan dic que els que hem tingut l’oportunitat de ser delegats i convidats en aquest Congrés hem viscut una part de la història del PSC, una part important, un punt d’inflexió. Punt de inflexió que també serà social.
Precisament, al llarg de la nostra història hem estat referent social senzillament perquè la societat s’ha vist reflexada en nosaltres. Ara toca encarar aquesta nova etapa amb fortalesa i convicció i n’estic segura que ho farem. I ho farem per tal de retornar al camí de complicitat amb els ciutadans tal i com en el seu dia varen emprendre en Joan Reventós, en Pallach, per exemple. Tants i tants que ara són els nostre PATRIMONI POLÍTIC .
I aquí vull expressar que el Comiat de José Montilla en el seu informe de gestió, tot i ser dur, molt dur, va ser digne. Ha sabut reconèixer errors i això l’honora però també ha estat capaç de contribuir cap a una transició, cap a un NOU PSC que comença a treballar des de ja.
Per altra banda, el reconeixement que ha tingut l’anterior Secretari d’Organització Pepe Zaragoza ha estat aclaparador i emocionant per tots (també per ell, encara que ho volgués disimular). La gent del PSC hem sabut agrair-li el treball i el compromís al llarg de tots aquests anys.
En aquests moments tan difícils entre tots hem de posar en valor LA POLÍTICA i als POLÍTICS. Són moltes les hores i no sempre amb resultats satisfactoris. Això sí, quan un s’ho creu amb convicció el que està fent, acceptant les crítiques i treballant per millorar és un repte, també una obligació i és important reconèixer-ho. I som els polítics els que hem de lluitar perquè la nostra estructura democràtica continuï essent la nostra referència a Catalunya i a Espanya.
La conclusió després de tres dies intensos de debat, de crítica constructiva i de realisme, com va ser l’informe de gestió, és que HEM DE REMUNTAR perquè la societat catalana s’ho mereix. I ho farem des de la SUMA. I tenim les eines:
“Necessitem un PSC plural amb un sol denominar comú: SOCIALISME” J.I. ELENA
“El canvi al PSC ha començat perquè el canvi ha començat a la societat catalana” A.ROS
“Tenim molts regidors als nostres pobles que aixequen la bandera del PSC. Els socialistes som així i VOLEM MILLORAR (...)” PERE NAVARRO.
Al llarg d’aquests tres dies moltes han estat les frases del Primer Secretari :
“reivindicar les actituds morals,”
“fer una política que cridi a la participació de la gent,”
“HEM DE REIVINDICAR LA CREDIBILITAT,”
“avui ens sentim MÉS SOCIALISTES.”
Aquests i molts altres han de ser els nostres TRETS DEFINIDORS. Ara toca començar la remuntada i l’hem de fer entre TOTS I TOTES: TOTS JUNTS

EL PSC: LA REMUNTADA

2011-12-18T12:40:00.000-08:00

NO HI HA COLOR

2011-05-19T01:20:00.001-07:00

TOT X L’HOSPITALET

Ahir es va celebrar a La Farga el debat dels quatre candidats amb representació a l’ajuntament, a l’alcaldia de la nostra Ciutat.

El debat va ser amable i, per tant, i a diferència del que veiem a la televisió, no van haver atacs frontals ni personals. Es d’agrair, i L’Hospitalet, va tornar a donar exemple que es pugui debatre sobre idees o projectes “sense agressions, ni punyalades a la jugular”, com malauradament ens tenen acostumats els tertulians a la televisió, siguin polítics o no.

Al meu parer, és que el debat d’ahir es va tornar a constatar que no “hi ha color” entre els candidats. L’actual alcaldessa i candidata pel PSC, la Núria Marín, és a hores llum de la resta de candidats per moltes raons.

Ahir va demostrar que “trepitjar” els ¾ per 5/4, és a dir, la nostra Ciutat, dia a dia al llarg de 3 anys, li ha donat el coneixement definitiu del que ja coneixia a nivell intern: cóm es L’Hospitalet. La seva gent, les necessitats individuals i col•lectives. No està separada de la realitat, ans al contrari. Ha treballat des de la proximitat i espero que la ciutadania ho sàpiga reconèixer.

Repeteixo. No hi ha color. I no ho penso jo sola. El passat divendres, en un acte d’un grup de més de 200 persones en suport de la Núria, va haver una persona que va fer una definició de cóm havia de ser un polític. I va dir que, per ell, un polític havia de ser:

- Una persona que conegués els seus veïns i les seves necessitats i inquietuds.
- Una persona amb determinació i fermesa de conviccions.
- Una persona amb decisió davant de les adversitats.
- Una persona que et mirés als ulls quan et parla, posant-se a la teva pell quan tens problemes.

És cert, crec que aquests trets són la definició que tot polític que aspira a ser un bon polític. Aquestes són les qualitats per les que tot polític ha de lluitar aferrissadament per assolir-les i tot pel bé comú, per l’interès de tots.

Però hi ha una cosa que jo destacaria com a bàsica de tot polític: Cal que et miri al ulls. Això és va dir de la Núria. Quan es mira als ulls es genera confiança. I és que per garantir la convivència a la nostra societat, la nostra Ciutat, hem de ser capaços tots plegats de generar confiança. I la comunicació és l’element vital en una societat.

UN ATERRATGE SUAU

2011-05-07T09:16:00.000-07:00

“ Un aterratge suau “. Amb aquestes paraules responia a aquells que em preguntaven per la alcaldessa Nuria Marín a l’abril del 2008.

Puc dir objectivament que la Núria Marín va saber prendre les regnes de la Ciutat sense tremolors. Va saber fixar els objectius i prendre decisions difícils davant de la situació de crisi que s’apropava vertiginosament.

Durant els primers mesos a l’alcaldia varem tenir la necessitat d’aprendre ràpidament per tal de poder-la seguir. Complicat i alhora fàcil. Complicat pel grau d’autoexigència que s‘imposa a ella mateixa i t’imposa a tu. I fàcil perquè des del primer moment et diu: “tu tira”. Recordo aquestes primeres paraules amb un somriure: “Aquell que no fa res no s’equivoca mai. Així que tranquil•la: treballa perquè estaré al teu costat”.

Crec que només des de lideratges ferms es poden dur a terme accions que protegeixin, beneficiïn i acabin revertint en els nostres conciutadans.

Identificar les dificultats, reflexionar, valorar les conseqüències i prendre l’opció més adient amb valentia, tot i sabent que no serà de la satisfacció de tothom defineix un líder. Puc afirmar, sense por a equivocar-me, que la Nuria Marín posseeix aquestes qualitats.

Treballar per garantir el FUTUR de tots és un dels objectius més lloables que pot tenir una persona que és dedica a la política. I posarè un exemple. La decisió de l'Alcaldessa de promoure la conciliació familiar amb la construcció d’escoles bressol; o garantir el dret a l’autonomia personal de les persones amb discapacitat amb l’increment en atenció domiciliaria, o l’important augment en les teleassistències. Tot això és garantir qualitat de vida, és garantir oportunitats.

Liderar també és saber conformar un equip cohesionat, dirigint-lo sumant voluntats, identificant de forma meticulosa cada detall que perceben els seus ulls i potenciant les virtuts de cadascú dels seus membres.

Certament han estat 3 anys “potents”. I, encara que sembla un període de temps curt, per la vida d’un polític representa quasi una vida sencera: Dic quasi, perquè la vida sencera són 4 anys, un mandat.

Hem viscut intensament aquests tres anys, treballant i gaudint minut a minut d’allò que hem fet, treballant per millorar el nostre entorn.

Així és com es viu la política. I la nostra candidata socialista, la Núria Marin, la viu així. Li permet treballar des del fort convenciment de idees i valors, amb la fermesa que només des del servei públic és possible assolir altes cotes de cohesió social. Que només potenciant la solidaritat, la igualtat i, per tant, la llibertat dels nostres veïns i veïnes serem capaços de superar TOTS JUNTS les dificultats que es presentin.

Han estat 3 anys intensos per la Nuria Marin, i dono fe, perquè per la resta de l’equip hem hagut d’anar al seu ritme trepidant. Recordo les paraules d’un company que em va dir. “ como continuéis a este ritmo un dia os girareis y nos tendréis a todos los la lengua por los suelos”. Venia a dir que, seguir en la feina a la Núria és una cursa de fórmula 1.

3 anys vibrants, creatius, plens d’idees i il.lusió amb fortes conviccions darrera. Ha estat una experiència viscuda des de la plenitud, des de la satisfacció personal que representa treballar pels altres.

Això ofereix NURIA MARÍN pels propers 4 anys a la nostra Ciutat. Garantia en el compromís perquè té fermesa en les conviccions.

LA COPA DEL REI I CRAKOVIA

2011-04-27T03:28:00.000-07:00

Francament, ho tenien difícil.

Molts varem ser els que esperàvem que el dilluns passat els guionistes i actors de Crakòvia ens fessin riure amb l’atropellament de la Copa del Rei per l’autocar del Real Madrid: La “pífia” de Sergio Ramos en caure-li la Copa del Rei.

Sí, era difícil. I és que aquesta és d’aquelles vegades que la realitat, INDEFECTIBLEMENT, supera a la ficció.

Doncs, bé, amb el Govern de la Generalitat ens passa el mateix.
Sense allargar-me excessivament per no ficar el dit a la nafra, repetiré somerament els despropòsits dels primers 100 dies de Govern com:

- LA PÍFIA DELS CONCESSIONARIS: CIU vota a favor que els concessionaris d’automòbils puguin tornar als fabricants els cotxes que no puguin vendre en 2 mesos i al mateix preu.
o Realment, resulta de CIU no volia que prosperés
o Però no va dubtar en posar en perill la selecció de 1000 treballadors per tirar endavant l’AUDI Q3 a Catalunya i la celebració del Saló de l’Automòbil.
o I es ningú va pensar en les conseqüències?

- O com quan es van crear dubtes sobre el pagament de les nòmines als funcionaris.

- O quan Francesc Homs va justificar el 25 de gener una ajuda de 20 M€ a Spanair dient que sinó l’empresa es veuria abocada a tancar. No hi ha res com donar confiança

- I que dir dels 80 Km. Ara si, ara no, ara a mitges.

- O el nomenament de la secretària d’ocupació que fins poques setmanes abans havia estat assessora del bufet contractat per Yamaha per tancar la fàbrica.

- I no parlem de la Consellera de justícia. Advocada de l’Estat que va informar desfavorablement de les consultes sobre la independència. I ara va a votar en les consultes.

Com diria Asterix: “Estan locos estos romanos”.

Avui ens aixequem amb titulars amb que “”El Govern aplaza los recortes en asistencia sanitaria” a La Vanguardia, o “Moratòria electoral” a El Periòdico. I és que ara sembla ser que Mas s’ adonat que les eleccions li poden passar factura si inicia les retallades a l’Estat del Benestar abans de les eleccions del 22 de maig. AIXÒ NO ES FICCIÓ.

Es deu pensar que els ciutadans som innocents.

Si fins ara han actuat sense “orden ni concierto” a partir del dia 23 començaran els ATACS INDISCRIMINATS als fonaments de la COHESIÓ SOCIAL: SANITAT, EDUCACIÓ I BENESTAR SOCIAL.

I és que quan diem que “la realitat supera a la ficció” em fa pensar en un senyor, ex president de la Patronal espanyola, que ha enfonsat les seves empreses perjudicant a multitud de treballadors i NO PASSA RES. Aquest senyor va estar bloquejant les negociacions al llarg de més d’un any. I no passa res?. De nou, la realitat supera la ficció.

I qui ens ha ficat en la crisi? Es que potser ens hem oblidat?.

Em nego a que la realitat superi la ficció i menys en això.

L’Hospitalet, 27 d’abril de 2011

“De profesión: funcionaria”.

2011-04-21T04:42:00.000-07:00

A la pàgina 65 de “La Vanguardia” d’avui, (21. Abril.2011) hi ha un article de Gemma Puig i Panadero titulat: “De profesión: funcionaria”.
L’article constata el que, malauradament, pensa la ciutadania quan es parla de cóm són els funcionaris públics: apàtics, acomodats, enquistats en els seu seient davant de l’ordinador, ...
Però també parla de frustració, de la impossibilitat de sentir-se realitzat com a persona, de la impossibilitat de sentir-se satisfet amb un mateix. Segons diu, perquè els ciutadans som incapaços de motivar-nos, d’il•lusionar-nos, d’oferir-nos un futur d’autorealització personal per nosaltres mateixos. No nego que l’administració pública, tal i com està configurada no pot motivar a ningú, per molt que ens creiem “la alegria de la huerta”.
Aquesta “creença” negativa generalitzada passa amb els funcionaris, amb els polítics, amb els advocats, amb els jutges, amb el SERVEI PÚBLIC. Però podria continuar amb la infinitat de professions que existeixen. Per tant, aquesta creença és el que creiem dels CIUTADANS, de nosaltres mateixos. I és un ERROR.
Certament, hi ha una apatia generalitzada en tot. Són moments de crisi. Però, el que és pitjor, ens estem deixant arrossegar per la realitat, una realitat que se’ns emporta cap a un camí de impotència i conformisme malaltís.

Em nego. Cal anar més enllà. Cal que fem un plantejament col•lectiu, però també NDIVIDUAL. L’article, que comparteixo, em provoca dir que ja és hora de que els ciutadans ens deixem de llepar les ferides, ferides causades per la tan reiterada manca de valors i principis de la nostra societat, manca de valors que se’ns intenta impregnar, imposar o, potser, que ens deixem impregnar, o imposar. Crec que és més el segon.
Som nosaltres i només nosaltres els que ens hem de negar a acceptar aquesta deriva, no ens podem resignar a les evidències que ens envolten: corrupció, desafecció, injustícies varies, ... “tots són iguals?”. NO, NO ÉS CERT.

Il•lusa?. Potser sóc il•lusa? Algú ho pot pensar. Però jo crec que només des de la convicció en un mateix que les coses es poden canviar, que NO TOTS SOM IGUALS, que hi ha molta gent darrera de les institucions que ens creiem EL QUE ÉS EL SERVEI PÚBLIC. Som molts els que sabem que, només des del convenciment que podem ser capaços de millorar les condicions de vida de tots ASSOLIREM LES MÀXIMES COTES DE COHESIÓ SOCIAL (funcionaris, polítics, jutges, advocats, ciutadans en general, ..., TOTS).
Si desembolcallem, SI desemboliquem DE NOU els valors del servei públic que resideix en la nostra societat serem capaços de tirar endavant una convivència basada en els principis bàsics de tota comunitat: COHESIÓ, JUSTÍCIA I EQUITAT SOCIAL. I ho farem si reprenem la confiança en nosaltres mateixos que és el que ens cal. Es vital per tots que EL SECTOR PÚBLIC torni a ser posat en valor i aquesta és feina de tots.

Torre d’En Domenec, 21 d’abril de 2011.

RETALLADES DE CIU: NI CENT DIES!!!

2011-04-05T02:43:00.000-07:00

Ni cent dies els hauríem d’haver donat.
El Govern de Mas ha criticat que no se’ls donés ni els 100 dies protocol•laris des que va prendre possessió.
Però en aquest cas crec que seria irresponsable no exposar les incongruències de CIU en les primeres mesures adoptades, en els PRIMERS GESTOS.
Obvio entrar en les disfuncions del Govern en comunicació (per no dir conflictes). Em refereixo a la mesura, electoralista, d’anul•lar els 80 Km/h. (el temps ens donarà la raó).
Aquestes retallades no són de rebut. Mas s’escuda en una situació econòmica difícil per retallar els drets socials que tan ens va costar arribar, una RETALLADA en detriment de l’Estat del Benestar.
És cert que calen mesures d’ajust. Només faltaria!. Però no la retallada que ens deixa anar el Govern, “tal GLOBUS SONDA”, cada vegada que parla un dels seus consellers.
El Govern dels “millors” va amenaçar amb reduir el pressupost de totes les seves conselleries en personal. Estàvem avisats!
Estàvem avisats que si governava en Mas patiria la sanitat pública i l’ensenyament. La prova és un degoteig diari en els rotatius. Avui ja ens assabentem que seran 9 les plantes de l’Hospital de Bellvitge que es tancaran. Diu el conseller, no sé si en broma, que la mesura es pren perquè ha baixat la demanda.!!!
Els ciutadans podem entendre que determinades infraestructures s’hagin d’esperar,també podem entendre que s’hagin de reformular serveis. Ara bé, tancar plantes d’hospitals, que implica la reducció de personal o, directament, suprimir serveis que han estat essencials per la COHESIÓ SOCIAL és voler carregar a l’Estat del Benestar i no ser conscients del greu perjudici en la ciutadania.
La sanitat pública catalana és un referent arreu d’Europa, és generadora d’activitat econòmica, es generadora d’ocupació.
El Govern de Mas ja se’ls ha titllat de voler desmantellar l’Estat del Benestar:
Salut : retallada, a banda de personal, en inversions. Això sí afavorint les assegurances mèdiques privades (El Pais 24.1.2011)
Educació: Retallades a les universitats i altres centres no universitaris. Reduccions del 20 al 33%:
- en despeses de funcionament (llum, aigua, telèfon, calefacció i neteja).
- Menys mestres.
- Menys pressupost que també afectarà al control que els centres fan sobre els alumnes.
- Que els alumnes de FP paguin la matricula (la Vanguardia 2.3.2011).

No ens oblidem: l’educació és una de les principals vies de sortida de la crisi de la superació del model productiu .

Benestar Social: no desenvolupar la Llei de la dependència. Com ha fet la Esperanza Aguirre
Seguretat: reducció en la convocatòria de mossos. De 800 a 600 places i es desestima fer més comissaries.
Infraestructures: Retard en les obres més importants.
Justícia: què li puc dir de la justícia si hi ha jutjats amb una sola persona i el jutge.

I encara no hem arribat al 23 de maig!!!, un cop hagin passat les eleccions municipals
Poso en dubte que les retallades es faran per optimitzar els recursos o bé aniran en detriment de la qualitat dels serveis públics. Vist el que hem vist em decanto pel segon
La prova és que no han dubtat ni un moment en voler suprimir l’impost de successions. Tot i que saben que afectarà només a famílies benestants.
ES JUST RETALLAR DESPESES SOCIALS QUE PODEN IMPITJORAR ENCARA MÉS LA SITUACIÓ DE VIDA DE LES FAMILIES MÉS FEBLES I ALHORA SUPRIMIR L’IMPOST DE SUCCESSIONS QUE DEIXARIA EN MÉS BONA POSICIÓ LES FAMÍLIES MÉS BENESTANTS?
TÉ MÉS FORÇA UNA PROMESA ELECTORAL QUE EL COMPROMÍS MORAL DE NO AUGMENTAR LES DESIGUALTATS SOCIALS I NO EMPITJORAR LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS?
En què pensa el Sr. Mas?, en acabar fent una “Big Society” a l’estil de Cameron.
Anem cap el camí que ja ha emprès David Cameron a Gran Bretanya: La privatització de serveis públics. La direcció també? És a dir, mercantilitzarà els serveis públics? En definitiva, reduir el sector públic passant el negoci a l’àmbit privat. La dreta mai ha cregut en el servei públic.
Retallen i, en canvi, adjudicaran l’auditoria dels comptes amb un cost de 1,2 M€. El Govern presidit per en Pasqual Maragall li va encomanar a un comitè d’experts que només va cobrar dietes. Hi ha una diferència, no?

ELS MILLORS DEIXEN DE SER-HO QUAN POSEN EN QÜESTIO LA COHESIÓ SOCIAL

Els 90 anys d’en Mossèn Leandre

2011-03-06T01:54:00.000-08:00

Ara fa una setmana que vàrem festejar els 90 anys d’en Mossèn Leandre a la Parròquia de Sant Josep, a la meva Ciutat, L’Hospitalet.
Vaig tenir l’honor de pronunciar unes paraules de felicitació al Mossèn. Va ser un acte entranyable, íntim, tot i que érem moltes persones les que volíem estar amb el Mossén aquell dia, i per això vull transcriure les paraules que li vaig dedicar.

“Bon dia Mossèn Leandre, Verònica Rodriguez, Regidora del Districte I, Vicari Episcopal, companys de Mossen Leandre i especialment, Mossèn Josep Mª Jubany, veïns i amics.
En primer lloc, FELICITATS MOSSÈN!. 90 anys són molts anys i, en el seu cas, molts anys de servei a la comunitat, de compromís amb els altres.
Vull disculpar la presència de l’Alcaldessa Núria Marín qui m’ha demanat que el feliciti i la disculpi per no poder compartir aquest moment tan especial amb vostè.
Es per a mi un honor i un goig poder felicitar-lo com a representant de la nostra Ciutat i, més encara després de veure el goig que fa la Parròquia plena d’amics.
Però és molt més important per a mi felicitar-lo com a veïna, com a ciutadana. I no només per complir 90 anys, sinó per tots els anys que vostè s’ha compromès amb aquesta Ciutat, per tots aquells que al llarg de molts anys hem passat per la Parròquia.
Ara fa ja més de 30 anys la Parròquia es trobava i era el centre del barri.
El món d’aquells que teníem uns 10 anys s’acabava al carrer Rodes, al carrilet i a les vies del tren.
Era un barri mancat dels serveis bàsics, poques escoles, sense clavegueram, poc transport urbà. Teníem, però, unes institucions que cal recordar: El Sr. Josa, mestre i director de l’escola Sant Josep, que els que el vàrem conèixer no ens hem oblidat de la seva rectitud; o els autobusos Oliveras, que trigaven a passar molta estona per les parades; o les instal•lacions de Basket on cada dia sonaven els bots de les pilotes quan picaven contra les pistes.
Un barri de gent humil que va venir de diferents indrets a buscar-se la vida. Gent que va haver de deixar els seus orígens per buscar una vida amb dignitat i un futur pels seus fills. Més o menys com ara. És curiós: la història es torna a repetir.
I aquest barri tenia la Parròquia en la que ens trobem avui: Parets blanques, senzilla, sense decoracions barroques. Ans al contrari, com a molt, flors fresques, com avui.
Recordo que les misses de dissabte a la nit eren fredes, però tots junts érem capaços de generar el caliu necessari per escalfar-nos.
La Parròquia va ser el refugi de molts que vivien en situacions molt precàries, de molts altres que fugien d’un règim franquista i van lluitar per assolir les llibertats i els drets socials que ara gaudim.
I aquí es trobava el Mossèn. El seu nom està lligat a una història, la nostra, la de tots. Una història que no ha estat fàcil.
El Mossèn ha estat i és testimoni privilegiat de moments que ens han marcat a tots.
No vull afalagar-lo amb paraules grandiloqüents. Ni calen, ni tampoc és el meu tarannà, ni el Mossèn em deixaria.
Com deia, el Mossèn ha estat testimoni i protagonista de la nostra comunitat escoltant a aquells que se sentien orfes, o donant consol a aquells que els hi mancava esperança.
Mai ha intentat adoctrinar, per això sempre m’ha agradat. Més bé al contrari. Les seves paraules, si les hem de definir, han estat paraules dites des de la convicció i, sobretot, des del sentit comú. Una cosa que ara trobem a faltar tant i més quan veiem les injustícies que ens envolten.
Han estat paraules de comprensió i, si calia, de fermesa. Recordo perfectament que algunes vegades sortíem de missa amb la sensació que ens havia renyat.
El Mossèn Leandre ha estat en dos moments present a la meva vida: quan vaig rebre la catequesi per fer la comunió i un altre, per que va ser amic del meu pare. Com diria Antonio Machado, “dos hombres buenos”.
Els dos van compartir moments d’inquietud política, qual alguns eren “políticament incorrectes” perquè eren contraris al règim que imperava i somiaven en un món just, igualitari i amb oportunitats per a tots. Moments de sortir al carrer o ajudar als indefensos (com quan es va inundar el barri de la “Bomba”, un barri de barraques on vivia una comunitat gitana i varen portar a tota la gent a les instal•lacions de basquet al carrer Sant Pius X per protegir-los).
No em vull allargar més però crec que cal expressar la nostra gratitud per procurar, per lluitar per que tots plegats formen una societat amb principis i valors de justícia social. Per una comunitat cohesionada.
Moltes gràcies!
Moltes FELICITATS, Mossèn.”

(Vull agrair a la Verònica Rodríguez, Regidora del Districte I haver-me donat l’oportunitat de participar en el que va ser aquest acte de reconeixement i agraïment a una persona que ha estat i és necessària per a tots).

L’Hospitalet, 6 de març de 2011

“MOLTES GRÀCIES, COMPANY”

2011-02-17T09:27:00.000-08:00

“Moltes gràcies per ser el President del Club de Fans de la Berta, la meva filla”.

Aquestes varen ser les paraules que li vaig dir ahir a la nit en un correu al Mario.

Al llarg d’aquest any i mig la Berta ha estat l’excusa fantàstica per poder saber d’ell quan feia dies que no ens veiem. Era la manera de poder preguntar-li com es trobava sense que pensés que estàvem preocupats. La Berta era sempre qui li enviava petons o abraçades o, senzillament, li deia “cuida’t” a través del correu electrònic.

I així ha estat la nostra relació al llarg d’aquest any i mig, un any i mig tan dur per ell.

Com a companys del PSC al consistori la nostra relació ha estat peculiar. Quan el Mario em deia: “Compañera!! y sin embargo amiga” i jo li “posava morros”, ell reia. A mi no em feia gràcia còm ho deia. Probablement no el vaig entendre mai.

Han estat quasi quatre anys de relació. Recordo molts moments, però hi va haver un en concret, en el que després d’una intervenció meva al Ple força vehement(no recordo ara per què), em va dir: “Perea! Y para que te enfadas?. No te enfades, compañera!”. el que ell no sap és que, amb el temps, l'he acabat fent cas. No sé si, voluntàriament o involuntàriament, però li he fet cas.

Han estat quatre anys intensos, vitals, il•lusionants. Aquest darrer any i mig ha estat dur. I, en aquest moment, dolorós.

No és la meva intenció de “glosar” (com ell diria) al Mario. No cal. Però sí tinc necessitat de d’expressar el dolor que he sentit aquest matí quan m’he assabentat de la noticia.

La Berta també ha plorat. No volia creure’s el que li deia.
En qualsevol cas, per la Berta el Mario continuarà sent el “President” del seu club de Fans.
“Gràcies company”.

ELS JOVES I LA FORMACIÓ, LA INNOVACIÓ I EL CONEIXEMENT

2011-01-09T04:27:00.000-08:00

Després de temps sense escriure al meu blog (no ha estat oblit, us ho puc assegurar) és el moment de dir allò en el que els catalans, espanyols, europeus, és a dir, tots els ciutadans del “món mundial” -que s’acostuma a dir ara-, volen sentir: propostes de futur, propostes de sortida de la crisi.

Ens aixequem cada dia envoltats per l’economia, els bonus, els malus, i altres criatures inanimades que no ens deixen veure més enllà dels nostres laments victimismes.
És cert que la situació és complicada, per això es fa necessari donar un cop d’aire fresc, es fa necessari donar sortides, esperança, com he dit abans, donar FUTUR.
Les sortides que es proposin, però, han de ser factibles i no “si val fer volar coloms amb promeses buides”, no seria just. Aquest ha estat l’exemple de molts polítics que, amb propostes electoralistes, quan han arribat al poder les han hagut de rebutjar. El cas més clar ha estat el Govern de Londres que ha acabat prenent mesures que havia injuriat en període electoral. Hi ha d’altres.
Per això vull tornar a reivindicar una de les apostes dels socialistes al Govern dels darrers set anys. S’han posat les bases, (mal que le pese a unos cuantos) per donar una sortida ferma a la crisi. L’aposta per la innovació, per la formació i la investigació ha estat decidida amb l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Aquest Acord entre els diferents agents socials ha demostrat que una forma de fer política és possible. Una forma de fer cercant el consens i l’acord de tots els protagonistes del País per tal de cercar els grans acords d’Estat.
Aquest és l’exemple que hem donat els socialistes amb el suport al nou Govern al fixar com a eix vertebrador de treball, i per tal de fer camí, ja endegat de l’Acord Estratègic.
Això és important pel País i per les persones que el conformem.
I hem de començar per donar solucions. La única forma és amb la mobilització social, amb el treball de tots junts. I crec no estar equivocada si el camí comença en fixar com a objectiu prioritari el nostre actiu més important EL JOVENT. Aquest ha de ser determinant en el Pactes de País.
Els nostres joves han de ser el fil conductor del nostre relat i cal que siguem capaços d’embarcar TAMBÉ en el mateix vaixell a empreses, sindicats, universitats, món educatiu i administracions. Només així podem complir amb els nostres hereus que són ells. I les eines que hem d’utilitzar han de ser la formació, la innovació i el coneixement.

Només així tornarem a posar les bases de l’Estat del Benestar entès com Estat corresponsable amb ell mateix. Corresponsabilitat, també, dels ciutadans entesos de forma individual i col•lectiva. Un Estat garant de la igualtat d’oportunitats, garant dels drets i de la llibertat del ciutadà de poder escollir la seva opció de vida dins de la comunitat de la que tots en formem part.

(Continuarà)

PER AIXÒ ESTÀ L'ESTAT DEL BENESTAR

2010-10-11T04:56:00.001-07:00

Llegeixo una noticia en la que pares amb fills amb malalties greus demanaran una llei que els permeti demanar un permís remunerat per poder cuidar-se de la malaltia fins que el nen es guareixi.
Aquesta és una necessitat que les famílies demanen i que, personalment, considero, no només legítima, sinó necessària i vital de l’Estat del Benestar. Un estat que ha de garantir el desenvolupament íntegra dels ciutadans.
I sé que admetre la necessitat és reconèixer un dret just en un moment en el que l’Estat del Benestar està essent qüestionat, donada la crisi econòmica.
Avui 11 d’octubre, es publica a la Vanguardia un article titulat “Democracia marchita” i dona unes dades veritablement preocupants, a on un terç dels catalans li dona igual que hi hagi una dictadura que una democràcia.
Doncs bé, només des de una democràcia es pot garantir un Estat de Democràtic i de Dret basant en l’estat del Benestar. Només des d’aquí es pot donar sortida a l’educació, la sanitat, la igualtat universal.
Si ens permetem el luxe com a ciutadans de menysprear allò pel que tan hem lluitat, allò pel que hem estat treballant al llarg d’aquests 30 anys, estem posant en crisi l’Estat del Benestar.
Fa pocs dies la meva filla petita d’11 anys em va preguntar el per què havíem de repartir el que guanyàvem. La resposta va ser ràpida i meridiana. Li vaig dir: “Berta, a tu no t’agradaria que un company teu malalt no es pogués guarir perquè els seus pares no tenen diners per anar al metge. Doncs per això tots hem de contribuir per pagar metges, mestres, ... i contribuir en funció d’allò que guanyem”.
Us puc ven assegurar que ho va entendre perfectament.

Tornant a l’inici. El problema que ens plantegen aquestes famílies és que com a SOCIETAT els donem l’aixopluc i donar cobertura a aquesta necessitat vital davant d’una malaltia injusta i dura d’un infant.
TENIM L’OBLIGACIÓ DE FER-HO. Jo, com a socialista, em sento amb l’obligació moral de treballar, de lluitar per tal d’aconseguir-ho.
Com aquest exemple, molts altres que ens planteja el dia a dia. Per això és necessari un Estat sostenible, un Estat del Benestar com aquell que varen SOMIAR els nostres pares i amb el que continuem SOMIANT.

CATALUNYA DES DE LA MIRADA DE UNA CANDIDATA

2010-10-10T03:53:00.000-07:00

Formo part de la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya a les eleccions del proper novembre al Parlament de Catalunya.
Em sento molt orgullosa de formar part d’un equip d’homes i dones disposades a lluitar per la justícia social dins la nostra comunitat.
Sóc regidora de la meva Ciutat, L’Hospitalet, i conec perfectament l’esforç titànic que han hagut de fer els Governs progressistes a Catalunya aquests darrers 7 anys: els municipis han rebut una forta embranzida, importants inversions que han permès assolir altes cotes de cohesió social. I us he de dir que els municipis han estat els GRANS oblidats dels Governs de CIU d’aquells 23 anys.
La Llei de Barris és el clar exemple del determinant sentiment municipaliste que ha impregnat l’acció dels Governs encapçalats per Presidents SOCIALISTES. Sí, socialistes i ho dic amb un molt d’orgull i una gran convicció de pertenença: “SOCIALISTES, SI”.
Certament, els darrers 7 anys han estat durs i la ciutadania sembla cansada dels “ tires i arronses” en el món polític. Però ara més que mai cal reivindicar el paper que fem els polítics. La política és vital per dirigir la societat. I el SOCIALISME és imprescindible per dur a terme les transformacions imprescindibles.
“Transformar”. Aquesta ha estat des de sempre una forma de fer política en els SOCIALISTES. Només en les transformacions es dona lloc a millores en l’àmbit SOCIAL, la gent, els ciutadans i ciutadanes. Només transformant podem dirigir una societat, com és la catalana, amb una direcció sòlida i segura, encara que suposi un desgats. CIU MAI VA APOSTAR PER AIXÒ, MAI VA APOSTAR PER LA MILLORA DEL FINANÇAMENT.
Són moments complicats per aquells que creiem que l’Estat del Benestar és essencial per una societat integradora i cohesionada. Aquells que hem cregut necessari un nou Estatut de Catalunya que millori el nostre autogovern, que faciliti una gestió millor dels nostres recursos, que faciliti a la gent les oportunitats necessàries per sentir-se plenament lliure, segura i que li permeti desenvolupar-se com a persona.
Però tinc el convenciment que els ciutadans, els nostres veïns i veïnes sabran apostar de nou per que les persones se sentin LLIURES, persones que formem part d’aquest país que és Catalunya. Crec en les persones i sé que reconeixeran, com ja s’ha reconegut recentment en unes enquestes, la forta acció de Govern duta a terme el President Montilla.
Ahir dissabte 9 d’octubre vaig llegir a “El Periòdico de Catalunya” un article d’en Francesc Escribano que titulava “El Tripartit que no vol ningú”. Call llegir-ho. Estic plenament d'acord en tot menys en una questió. No és cert que no es reconegui el Govern d'Entesa. Personalment el reivindico amb convenciment del treball que s'ha realitzat. Però ara és hora de portar a terme polítiques que no trenquin els espais comuns dels que hem gaudit tots plegats. Ara és el moment de SUMAR LES VOLUNTATS DE TOTS els que volem una societat digna, treballadora, solidària i justa.
PER AIXÒ SÓC SOCIALISTA.

Algú li ha de dir a aquests “senyors de CIU” que TOT NO SI VAL

2010-09-20T01:24:00.004-07:00

La darrera setmana es publicava en una revista de CIU una entrevista al President Pasqual Maragall. No repetiré el que explicava per que és conegut.
Jo sóc militant socialista. Crec que puc afirmar que, igual que jo, molts dels socialistes de base es varem sentir decebuts però, sobretot, DOLGUTS. Per això no vaig dubtar a expressar-li el meu estupor com a militant socialista al President amb una carta personal.
Com a persona demòcrata crec en la contesa política neta, rica de idees, impregnada d’il•lusió i capaç d’engegar voluntats cap a un objectiu clar i comú: LA CONVIVÈNCIA sobre una base de solidaritat.
Ahir, quan llegia El Periódico de Catalunya l’article sobre la jugada bruta de CIU quan explica que l’entrevista a MARAGALL la va fer una senyora que va trucar en nom de CIU, sabent com sabia que s’havia pactat amb la premsa que no es farien entrevistes sense permís de la familia.
Si això és cert, i estant com estem en un moment cabdal pel futur a Catalunya pels nostres fills i filles, els catalans ens podem trobar amb un govern de dretes QUE MENTEIX.
No podem arriscar-nos a un govern que menteix i utilitza ardits i dreceres per aconseguir el govern.
Fa uns dies Tremosa, ara això. Sr. Mas és inadmissible aquesta actitud bruta.
JA ENS HO HAN DIT TOT.

QUE CIU NO ITALIANITZI CATALUNYA

2010-09-08T00:53:00.000-07:00

Vull expressar el meu pesar, desencís, però sobretot, repugnància per les afirmacions d’un dirigent de CIU i pel que, en cap cas, els catalans a l’alta institució Europea com és el Parlament Europeu ens podem sentir representats.
És inadmissible que afirmacions com aquestes es puguin fer amb total llibertat i gratuïtat quan malmeten el respecte i la concòrdia.
Jo creia que tots els partits catalans estàvem treballant per unes ELECCIONS NETES, lluitades des de les idees, des del respecte i, com no, des del bon joc. Així ho varen manifestar ahir els líders dels partits després de conèixer la data de la convocatòria de les eleccions.
No contestaré les afirmacions d’aquest “Senyor” perquè es desmereixen elles mateixes. De fet, ell mateix es desacredita al cercar la notorietat l’enfrontament personal utilitzant la provocació. Això demostra que CIU ni té projecte ni res que se li assembli.
I això passa quan el que es cerca és el PODER pel PODER sense oferir cap alternativa política ni demostrant que CIU NO ES ALTERNATIVA DE GOVERN: no hi ha idees ni ofereix il•lusió.

Fa pocs dies CIU demanava que el PNB deixés caure el govern de Rodriguez Zapatero quan, des de totes les instàncies, europees, econòmiques, socials s’està dient que unes eleccions anticipades per Espanya seria debilitar-la front la resta de països i front Europa (Tot fa sospitar que el pacte del Majèstic es tornarà a produir en breu).
Es confirma, doncs, que CIU NO TÉ PROJECTE NI TE RESPECTE ALS CATALANS quan permet que els seus càrrecs facin afirmacions que pretenen el desprestigi personal.
VOLEM UNES ELECCIONS NETES, NO VOLEM unes eleccions ITALIANITZADES.

INICI DE LA CONTESA ELECTORAL A CATALUNYA

2010-09-07T04:17:00.000-07:00

Estem a dies de que es convoquin les properes eleccions al Parlament de Catalunya que es celebraran el proper 28 de novembre.
El Partit dels socialistes ens presentarem amb una acció de govern compromesa amb la ciutadania i sòlida per Catalunya. Amb un bagatge de 7 anys en el Govern, hem demostrat una altra forma de fer política i hem deixat enrere 23 anys de govern de la dreta catalana.
I ho afirmo amb rotunditat tot i sabent que tindré veus fortament discrepants. Però ningú em podrà negar:
El Govern presidit per en Montilla ha cercat la concertació amb els agents econòmics i socials des del principi. Bona prova són els Acords Estratègics de Internacionalització 203-2007 i els 30 acords per fer front a la crisi del 2009. Concertació a la que CIU, per cert, no s’ha afegit.
El socialisme s’ha identificat per tenir entre els seus principis i valors LA SOLIDARITAT. I aquest Govern ha demostrat que la seva manera de fer, la seva forma d’actuar i els seus objectius han estat impregnats d’aquest valor.
El Govern presidit per Montilla ha triplicat la inversió en polítiques amb marcat caràcter socialista. Em refereixo a polítiques d’educació, sanitat, politiques socials.
Amb aquest govern d’esquerres, els ajuntaments han pogut caminar de la mà. Mai com fins ara les administracions de l’Estat i de la Generalitat havien treballat de forma conjunta en benefici dels municipis. I aquesta és una evidència que no té cap objecció més enllà de postures radicals i obtuses que no volen admetre la veritat.
Estic segura que les coses es poden millorar. Sens dubte. Les coses sempre són millorables.
Aquests 7 anys no han estat fàcils. Precisament, un govern de coalició formada per tres formacions polítiques, implica concertació, negociació, implica una voluntat de consensuar per arribar acords en benefici de la ciutadania. Per això encara té més valor afegit aquest Govern d’esquerres. L’embranzida que s’ha donat a Catalunya a estat important. Potser la crisi ens ha posat un vel i no ens ha permès veure els fruits. Però aquests hi són. Aviat ho comprovarem.
De fet, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (en endavant, EEAA) ha estat un bon exemple. L’EEAA ha permès una millora substancial per l’autogovern del nostre país. La Sentència del constitucional, a la que ja em vaig referir en un altre escrit, no ha cregut en el Federalisme com a forma de govern eficaç i proper als ciutadans.
Ningú pot negar que l’acord de finançament aconseguit amb el govern estatal ha estat el més important que mai hagi pogut tenir Catalunya.
ENCARA ENS QUEDA MOLT CAMI PER FER. I NOMES HO PODREM FER TOTS JUNTS.
ENDAVANT CATALUNYA!!!!

“HAURIEN DE GASTAR ELS DINERS MILLOR”

2010-08-26T02:37:00.000-07:00

Llegia el passat 16 d’agost un article a “El Periódico” sobre la indignació d’una parella anglesa per la vigilància a la que havia estat sotmesa per l’Ajuntament de la seva ciutat davant la presumpta falsificació de l’adreça per que la seva filla pogués entrar a l’escola del barri.
La parella afirmava indignada que “haurien de gastar els diners millor” que no pas perseguint als pares com a presumptes “criminals”, com a presumptes “terroristes”.
Vull deixar dit que el titular de l’article porta a confusió, per què, certament, un cop llegida tota la noticia (i no només el titular) sembla que els mitjans posats per l’administració local anglesa podrien semblar desproporcionats tenint en compte el bé jurídic afectat, tenint en compte la infracció comesa. Tot i davant de la possible comissió d’un delicte no sembla massa raonable el desplegament de mitjans d’aquell calibre per part dels poders públics (vigilància dia i nit, amb detalls de trucades telefòniques, desplaçaments en cotxe de la parella, ...). Ara bé, si s’ha comés una infracció l’administració ha d’actuar sempre i restablir la realitat jurídica i social afectada.
Dit això, l’article em va provocar fer aquestes línees per què no hi ha res que justifiqui que els ciutadans ens prenguem l’Estat del Benestar com “un txollo”.
La dita “hecha la ley hecha la trampa” que, per cert, fins ara s’aplicava als llatins (em refereixo als que tenim procedència llatina: espanyols, italians, americans, ...), ara comprovem que és aplicable a tothom, fins i tot als anglesos, com deia, aquesta dita no ho justifica tot.
Quan els poders públics han de controlar actituds incorrectes dels ciutadans que, creients que l’Estat del Benestar estar per abusar, ens estem equivocant. Al llegir la indignació dels pares davant la investigació per part de l’ajuntament em confirma que tots plegats ens hauríem de plantejar el concepte de l’Estat del Benestar. Si no és cert que amb actituds com aquestes tenim un concepte erroni, més que res si volem que aquest Estat sigui sostenible.
Com aquest cas podríem posar molts exemples. Des dels ciutadans que embruten sistemàticament la ciutat per que “ja ho netejaran els empleats públics” fins a aquells que compren als “top manta”, ara que estan de moda. Precisament, aquesta va ser una de les converses d’aquest estiu amb uns amics. Aquests em justificaven que si podien comprar unes ulleres més barates als top manta, que tenien tot el dret a comprar-les i que, en tot cas, el que havia de fer la policia era perseguir als que estaven venent. Us asseguro que la discussió, tot i ser intensa, no va acabar essent acalorada.
Però la reflexió és si tots plegats no ens estem equivocant en quin tipus d’Estat volem. Si no ens estem equivocant en què, cóm i fins on volem viure en societat.
Si obliguem als poders públics a destinar els recursos en controlar comportaments incívics, insolidaris, és evident que l’Estat del Benestar serà insostenible.
Aquestes línees no per ser obvies s’han de deixar de dir. Vivim en una societat on les exigències són continues ara bé, ¡que no ens facin complir les normes que no ens va bé!.
DONCS, ENS EQUIVOQUEM. D’aquesta manera estem malgastant els diners.

CARTA A LOS MAGISTRADOS DEL Tribunal Constitucional y a los dirigentes del PP

2010-07-20T00:06:00.000-07:00

Ahora que volvemos a poner en valor el “equipo” Vds. lo han obviado, lo han ignorado y eso la llevado a este desastre.
Catalunya ha entendido siempre a España como un equipo. Ha acostumbrado a ser el entrenador. Sin embargo, nunca le han dejado hacer ni la planificación ni los fichajes. Probablemente al miedo a que el director del equipo se hiciera fuerte e imprescindible.
Ese miedo que Vds. tienen a que se “rompa España” han querido generárselo a los ciudadanos del resto de España. Y eso es lo que ha llevado a la confusión y sobre todo, a la confrontación.
Craso Error!!! Haciendo sentir miedo como Vds. hacen uno no se puede sentir libre y, desde luego, no lo puede hacer sentir.
Con su que su recurso y su posterior sentencia Vds. han querido justificar, o mejor dicho, Vds. han querido hacer ver un espejismo a la ciudadanía como si fueran TODOS JUNTOS un padre que, ante el miedo (miedo, de nuevo) controla al hijo para que no vuele. Lo han querido controlar sin dejarle adquirir confianza y desarrollarse por sí mismo, impidiéndole que crezca, que se desarrolle con firmeza, que tenga autonomía propia. Autonomia, que no independencia. (que quede claro. Autonomía entendida dentro de un Estado Federal.

El recurso del Estatuto de Autonomía de Catalunya es deleznable si se tiene en cuenta que el PP ha secundado la aprobación de otros Estatutos de Autonomía y, en cambio, ha querido acabar con la voluntad popular de la mayoría de catalanes. Pero también es deleznable la actuación de los magistrados del TC:
1. Deleznable por tardar 4 años en dictar sentencia
2. Deleznable por aprovechar la proximidad de las elecciones catalanas, y comunicar un fallo sin dar a conocer los fundamentos de derecho, utilizando la técnica del globo sonda.
3. Deleznable por dar a conocer el día antes de la manifestación convocada por los ciudadanos catalanes la totalidad de la sentencia de, nada menos que 700 páginas.

Esto es un despropósito!!!.

Dudo mucho que Vds. hayan sido escogidos para semejante espectáculo. Su responsabilidad es de las mayores, de las superiores, de este Estado, de esta democracia. Su actitud es merecedora de nuestro reproche moral y político.
Me siento defraudada y maltratada como catalana. Ser magistrado del TC ha sido, desde que estudié derecho político en la facultad, una de las responsabilidades más honorables del Estado de Derecho. De hecho, llegué a desear ser magistrada de Tribunal Constitucional que tenía encomendada la labor de interpretar nuestra Norma Fundamental. Creí que poder interpretar la Constitución con voluntad integradora, con voluntad cohesionadora de las distintas culturas y realidades, desde un trato igual a los ciudadanos partiendo de nuestras diferencias, era una tarea honorable y justa, sobretodo, con aquellos que en su día lucharon para que ahora tengamos una DEMOCRACIA.
Díganme ilusa!!!. Probablemente, pero ésta era la voluntad de los padres de la Constitución y de todos aquellos que aunaron fuerzas en un momento difícil para España.
Ya me dirán como lo arreglan. Dudo que puedan hacerlo.

UNA DECISIÓ DIFICIL

2010-05-12T12:34:00.000-07:00

Probablement avui ha estat el dia més difícil d’en Zapatero des que és President del Govern Espanyol.

L’anunci de la retallada de drets socials, com la dels salaris dels funcionaris públics o la congelació de determinades pensions, suposa un dur cop a la política eminentment social d’un govern d’esquerres com ha demostrat sobradament el Partit Socialista al llarg d’aquests sis anys.

I no pot ser d’una altra manera. El Govern de l’Estat presidit per en Zapatero ha demostrat sobradament una actitud progressista i garant dels drets socials. Crec que ha estat el President del Govern que més els ha reconegut: la llei de l’avortament amb major ampliació de terminis, la llei del matrimoni de persones del mateix sexe, o la Llei de la Dependència, llei altament protectora dels més desvalguts i creadora de treball, i moltes altres que ja coneixem.

Ha estat una decisió difícil i presa donades unes circumstàncies extraordinàries. Molts diuen que arriba tard, doncs bé, s’ha pres abans de que fos irreversible. Pel meu parer demostra un gran sentit d’Estat i de sacrifici.

Ara, els ciutadans hem de donar un pas endavant i, en rigor, ens hem de plantejar què volem i cap on volem anar. I no parlo d’altra cosa que no sigui LA SOLIDARITAT.
Estem davant una taxa d’atur del 20%, una taxa dura i complicada de reduir si no és amb l’esforç de tots. Les mesures del Govern, a banda de reduir un dèficit perillós per la nostra economia (una altra actitud seria irresponsable) pretenen donar cobertura precisament a aquelles persones que no només no tenen feina sinó que probablement tinguin difícil trobar-la.
És cert que els servidors públics no han estat culpables de la crisi financera ni de l’econòmica. Tampoc els pensionistes (per cert, no afecta a tots els pensionistes, sinó només aquells que cobren una pensió contributiva).
Ara bé, els funcionaris tenen la seguretat de la feina i la qualitat de vida estable. Per contra les famílies amb tots els membres aturats no estan en les mateixes condicions. No és cert? I no és demagògia. La situació és difícil i calen mesures.
Evidentment, caldrà recuperar en algun moment la capacitat adquisitiva d’aquells que ara es veuen afectats. Amb això estem d’acord.

Per altra banda, hi ha visos de certesa en aquelles dades que indiquen que hem sortit de la recessió. Però encara és massa aviat i hem de ser prudents.
Tots som conscients que sortir de la crisi serà complicat i lent, que cal invertir en educació, en més formació per les persones que abans es dedicaven a altres feines; que haurem redreçar l’activitat econòmica; que haurem de fer molts replantejaments del que hem viscut i de cóm hem d’ensenyar als nostres fills a viure.

Dit això, els ciutadans entendran millor una mesura dura i impopular com aquesta si també es prenen mesures contra aquells que han provocat la crisi: les entitats financeres que han especulat i han malmès la confiança en els mercats, en els ciutadans i han enfonsat les empreses.

Tots hem de demostrar la nostra capacitat de compromís amb nosaltres mateixos, el respecte als nostres, el respecte al nostre futur. També ELS BANCS.

A tot això, el PP espera el cadàver del Govern, la seva política que ells mateixos denominen “positiva i constructiva”és comparar-nos amb Grècia i esperar a que el Govern passi per davant seu amb els peus per davant. No proposa ni aposta pel país, només espera. Aquesta no és una actitud responsable ni honesta amb la ciutadania. No és la d’un partit de govern.

EL DILEMA DE LA VIVIENDA

2010-05-02T08:19:00.001-07:00

Reconozco que haberme dedicado mis años de profesión como abogada en derecho de familia ha sido un aprendizaje intento. Ha tenido sus “pros” pero también sus “contras”. COMO TODO EN LA VIDA, pero en ocasiones ha sido curioso.
Desde luego, se aprende y mucho. A nivel profesional el día a día te marca. La experiencia, la seguridad te permite ir construyendo una profesión apasionante. Ahora bien, es en lo personal donde el aprendizaje se hace a marchas forzadas. Quieras o no quieras.
Muchos han sido los casos que han formado parte de esa mochila. Algunos de ellos confirman ese dicho popular que dice que “la realidad supera con mucho la ficción”.
Recuerdo asunto en concreto. Un día aterrizó una pareja en el despacho para divorciarse. Tenían un niño de cuatro años y otro venía en camino, una casa pareada en propiedad, un coche de cuatro millones de pesetas. Y, además tenían “la suerte” de ser tan poco “exóticos” como la gran mayoría de familias españolas- y “poseer” préstamos.
Pero en este caso resultaba más paradójico: lo que pagaban por los dos préstamos cada mes igualaba a los sueldos de ambos. Ante tal situación, mi primera pregunta, inicialmente por curiosidad fue: “disculpad, pero, cómo os lo hacéis para comer?”. A lo que me respondió ella: “Ah, comemos en casa de mis padres”.
Lo mejor vino después cuando ambos me hicieron partícipe de sus propuestas para formalizar el divorcio. Ambos querían la super casa pareada y el super coche. Y, mi siguiente pregunta, esta vez ya no por curiosidad, fue: “Si pensáis conservar la casa, si pensáis conservar el coche, ¿Con qué sueldo pensáis comer, pagar suministros, colegio, etc?. Ninguno de los dos con vuestro sueldo podreis ni pagar la casa ni pagar el coche. Pero ¿ha pensado alguno de los dos qué le vais a dar de comer a vuestro hijo? ¿ Y al que viene en camino?”.

Desde luego, la insensatez, por definirlo de alguna manera, llega a cotas insospechadas, máxime si hablamos de padres de familia con responsabilidades importantes a su cargo.

Lo cierto es que la vorágine en la que nos hemos visto envueltos y que estamos viviendo, en la que la gente ha acabado por concertar préstamos hasta para ir de vacaciones, en la que han perdido su casa como consecuencia de la crisis profunda por la que estamos pasando, nos ha, o mejor dicho, nos debería haber hecho reflexionar a todos. Y, si bien es cierto que a todos nos gustaría tener una buena calidad de vida, la hemos confundido con vivir por encima de nuestras posibilidades.

Y esto me lleva a pensar en la vivienda como bien más preciado y de primera necesidad, convertida en los últimos tiempos en un objeto de lujo, se hace inaccesible su adquisición para la gran mayoría de ciudadanos.

Por tanto, nos deberíamos preguntar si la adquisición en propiedad de una vivienda es siempre conveniente o aconsejable.
A lo largo de estos años se ha potenciado la compra por los poderes públicos: hemos disfrutado de unos beneficios fiscales que, si bien eran justificados al inicio, ya que se pretendía premiar aquellos que emprendían un objetivo como era la adquisición de un bien inmueble, lo cierto es que estos han acabado contribuyendo a que la gente comprara con la finalidad de tener una rentabilidad a medio plazo. Los intereses bancarios eran tan bajos que todo el mundo se ha “liado la manta a la cabeza”. Las familias se han endeudado hasta las cejas sin prever, lógicamente, cambios de ciclos económicos, los bancos también se han endeudado concediendo créditos a destajo.
En estos tiempos se han multiplicado también, y por doquier los “indómitos promotores” o “inclementes inversores” en inmuebles, “aves rapaces” que esperan a que caiga su presa.

Y todos ellos no han previsto un “crash financiero” como el ocurrido en EEUU iniciado por las “hipotecas basura” que nos ha acabado arrastrando a todos.
El afán de riqueza rápida, sin esfuerzo, sin trabajo, ha acabado abocando –como dirían algunos que también pecan a pesar de que lo nieguen, o miren hacia otra parte - en uno de los “pecados capitales”: la especulación.
Todas estas consecuencias que ahora llamamos crisis financiera y también inmobiliaria han llevado a un cambio en la forma de pensar, en la forma de creer, en nuestra forma de funcionar, en nuestras prioridades, en nuestras necesidades.

Es aquí en el que creo se produce un punto de inflexión de este bien de primera necesidad: alquiler o compra.
Hay el espejismo instalado entre la ciudadanía de creer que la adquisición de una casa o un piso parece como que el dinero que se paga al mes no se tira a la basura, sino que se pone en una bolsa para el futuro.

Los hay que han tenido muy claro que es la propiedad la que te garantiza el futuro, la estabilidad, la tranquilidad, en definitiva, una vida placentera y sin excesivas preocupaciones.
Ahora, los hay - y muchos- los que, después del fiasco de las hipotecas, con la inestabilidad en el mercado inmobiliario debido principalmente a la subida de precios desenfrenada desde 1999, con la inestabilidad en los mercados bursátiles, con la inquietud en lo que pasará mañana, no desean aventurarse a una nueva compra de vivienda. Por desgracia, hay muchos los que han pagado una cantidad considerable en hipotecas y han tenido que acabar dándolas en pago de las deudas, y estos son los que han tenido suerte. Los hay que, han perdido la casa y se han quedado deudores de los bancos.

Mas bien al contrario. Cuando compramos una vivienda y solicitamos un préstamo hipotecario, lo que estamos haciendo, es pagar intereses a los bancos, en una proporción “desproporcionada”, valga la redundancia, si tenemos en cuenta lo que realmente estamos pagando en concepto de compra, en concepto del valor de la vivienda adquirida.
En cambio, una vivienda en régimen de arrendamiento permite ahorrar, permite una mayor movilidad, permite mejorar la vivienda pasado un tiempo, permite olvidarse del mantenimiento y cuidado en viviendas en régimen de propiedad horizontal.
Para empezar, pagar un arrendamiento es mucho más asequible y ajustado a aquello que realmente vale ocupar una vivienda, si tenemos en cuenta los precios actuales de las viviendas, el pago de una renta mensual es más acorde que no una cuota hipotecaria.
Por otra parte, el tener una vivienda alquilada permite cambiar, por motivos personales, laborales o profesionales, o sencillamente para ir a unas mejores condiciones (con ascensor, más cercana al lugar de trabajo, o a los centros educativos de nuestros hijos, …). O sencillamente, permite olvidarse de su mantenimiento, como el pago de una cuota mensual para la rehabilitación del edificio.
Precisamente, y aunque pueda parecer una estupidez, las reuniones de las comunidades de vecinos se las pueden ahorrar. Acostumbran a ser tediosas e, incluso, absurdas. Y lo digo con conocimiento de causa ya que fui Presidenta de mi comunidad a lo largo de 7 años. El día que dimití (por agotamiento, por cansancio, por aburrimiento) tuve una sensación de alivio considerable.

Volviendo al inicio de este artículo, sería indiferente cómo se acabara el tema que me trajeron aquellos clientes al despacho. Pero aunque sea sólo por cotilleo os diré que aquella pareja en un inicio se separó pero acabaron juntos y viviendo en casa de sus padres, (por simple conveniencia, seguramente, era más fácil esto que volver a empezar de nuevo cada uno por su lado), vendieron la casa, vendieron el coche. Y, sobretodo, consiguieron vivir sin la presión de tener que beneficiar a los de siempre cada día de su existencia, LOS BANCOS.

EL CANDIDAT MONTILLA

2010-04-20T05:58:00.000-07:00

Podria semblar una obvietat o potser innecessari que parli en aquest escrit del futur candidat a la Generalitat de Catalunya pel PSC, i més si es coneixen les meves conviccions. Crec que el meu Blog és suficientment clar.

Però, crec que, de vegades, és bo dir les coses en veu alta i ferma. I quan més clares millor.

Vivim en un moment en que la crisi va més enllà d’una crisi econòmica i financera. En un moment en el que justament la crisi està arribant a les institucions democràtiques (el Tribunal Constitucional, la persecució per motius polítics a determinats magistrats, casos com el “Gürtel” o “Planas”. Amb tots ells, la confiança dels ciutadans s’està acabant d’erosionar. El ciutadà ha girat l’esquena, o la girarà aviat, a la política.
I cal posar fre.
A ningú se li escapa que l’actitud de la dreta espanyola va dirigida a posar en qüestió el nostre sistema democràtic per un simple afany de tornar al poder, de governar, encara que sigui a qualsevol preu.
Fins i tot posant en qüestió els Cossos i Forces de Seguretat de L’Estat imaginant persecusions que em recorden a allò que se li derien conspiracions “judeo-masòniques”.
Davant d’això, de la manca de responsabilitat democràtica que posa en evidència la seva concepció patrimonial de l’Estat, com si Espanya fos la seva finca (estic parlant de la dreta de sempre, la del segle XIX, la que va acabar amb la II República, la que no va voler votar la Constitució Espanyola del 78).
Hablo de la derecha cuyo único afan es el poder: Por ello, en estos momentos complicados se necesita que los partidos políticos hagan frente común. Y es imprescindible formaciones políticas de altas convicciones morales y éticas y sobre todo con los valores y principios constitucionales como guía.
Se necesita de aquellos partidos que en su día se creyeron en la lucha por los derechos y las libertades públicas, es decir, se necesita de todos y cada uno de nosotros que nos creemos esto de la democracia: de una persona un voto, de la igualdad entre nosotros, del respeto mutuo,de la solidaridad.
El PSC ha demostrado a lo largo de su historia que es un partido de Gobierno y que tiene estos principios en su esencia.
Estos 7 años son una demostración de ello. No entro en la larga historia de acción de gobierno en los distintos municipios o en el propio Estado.
El Gobierno de la Generalitat tiene un bagage que puede constrastarse perfectamente:

Es necesario poner en valor la acción de gobierno en su conjunto e individualmente de cada uno de sus departamentos. Todos los Pactos Nacionales demuestran una voluntad de consenso, de proyecto integral de país, de ideas claras, de idea de Nación. Pactos Nacionales conseguidos en temas cruciales pel “Govern d’Entesa” y los agentes sociales. Acuerdos, por cierto, a los que CIU no se ha sumado.

Y ello ha sido logrado gracias a un timón que ha dirigido esta acción de gobierno. Una persona capaz de liderar, de escuchar, de sensibilizarse, de actuar ante injusticias y de trabajar para la colectividad desde las dificultades.
Y todo ello reconociendo los errores para rectificar acto seguido. Así se ha demostrado cuando se han conocido casos en los que, presuntamente, no ha existido un comportamiento ético y el PSC ha sido contundente y ha adoptado decisiones duras y ejemplares.
Desde el primer minuto, se ha estado trabajado para una Catalunya plural, abierta, segura de si misma, conciliadora y rica en su esencia.
Este es la Catalunya que todos y todas queremos. ¿No?

EL PSC COM A PROTAGONISTA

2010-02-15T03:56:00.000-08:00

Ens podem quedar amb el titular o podem aprofundir en el tema.
Determinats mitjans de comunicació posen sobre la taula “un presumpte debat” que presumptament està “patint” el PSC, arrel de les paraules d’E. Maragall del passat dimecres i del seu article a Lla Vanguardia ahir amb el títol “PSC Y CATALUNYA”.
Els articles que s’han editat arrel de les paraules del Conseller no tenen pèrdua. La gran majoria d’elles venen a qüestionar el PSC, i segons diuen, aquest debat prové de postures ancorades en el passat, en els orígens del Partit.
No vull entrar a avaluar els motius d’aquests articulistes, si són interessades o no, etc.
Crec que és més interessant posar en evidència un fet que el Conseller sí que diu i que és el següent:
”De momento, podemos constatar un primer efecto positivo de lo que está sucediendo: el PSC ha pasado a primer plano y toma la palabra”.

Certament, el PSC té molt a dir desprès de 7 anys, desprès de l’experiència de govern progressista i d’esquerres a Catalunya.
El PSC ha d’explicar l’acció que el Govern de Catalunya ha dut a terme. Una acció basada en una filosofia que transcendeix i que és l’ aposta per canviar, per transformar la situació en la que Catalunya es trobava a l’any 2003, desprès de 23 anys de govern de dretes, del govern de CIU. I és innegable que en aquests 7 anys s’ha fet el forjat de la Catalunya futura. I el primer fonament que ha consolidat és la manera de fer les coses, EL CONSENS.
l’Estatut del 2006 com a norma fonamental de Catalunya n’és un exemple de la tenacitat, dels objectius clars, de la valentia. I la prova és que darrera del nostre Estatut han vingut d’altres que han “calcat” molts dels nostres preceptes.
La inversió feta al llarg d’aquests 7 anys en educació, no només el treball constant i ferm per crear una nova cultura de l’esforç des de l’acord. Els acords Estratègics per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana 2005-2007 i 2008-2011. Darrerament els 30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya.
Aquest “debat” sobre si hi ha dos “ànimes” més o menys catalanistes al PSC és una qüestió de sensibilitats que, en l’actualitat, té la transcendència que se li vulgui donar. Però en el meu cas, sóc filla de la conjunció d’una forma de pensar, d’una forma de creure, d’una forma de treballar, d’una forma d’Il•lusionar. I aquest és el PSC, aquest és el socialisme CATALANISTA, el socialisme del municipalisme, del socialisme que pensa i treballa en clau de cohesió social.
Vull explicar una anècdota d’aquest cap de setmana. Ens vàrem trobar a dinar uns amics. Tots progressistes. Però un d’ells, queixós de la política, va dir que “ell, a títol particular, no havia rebut res de millora en aquests darrers anys”. Evidentment li vaig contestar esgrimint totes i cadascuna de les accions positives i també vaig assumir crítiques, com no podia ser d’una altra manera. Però potser no hagués calgut dir res. La constatació de que el SOCIALISME és l’opció vàlida per una societat equilibrada i lliure, la teníem entre nosaltres. Un dels amics ha estat acollit a una de les accions socials que ens distingeixen i del que ens podem sentir orgullosos. Mercès a un programa social ha tingut la possibilitat de no quedar exclòs. I va ser ell qui ho va posar de manifest.
El que sí que va quedar de manifest va ser el debat esquerra-dreta. Va quedar palès que, per naturalesa, tots som individualistes. Però, és quan la realitat ens mostra la necessitat de treballar conjuntament, amb un sacrifici comú, és quan la societat funciona i l’individu pot viure en societat per que se li garanteixen aquells elements mínims per poder fer valdre la seva llibertat.
Aquesta és l’ànima del PSC. I, encara que altres formacions polítiques, grups econòmics interessats vulguin fer veure una altra cosa, el cert és que els valors del PSC són els valors bàsics, necessaris per tots nosaltres i pels nostres fills i filles, i aquests valors, en el PSC, ha quedat demostrat que són vius des d’una perspectiva d’un CATALALISME D’ESQUERRES.

OPONGÁMONOS A LOS GRUPOS DE PRESION

2010-02-11T01:00:00.000-08:00

Nos sorprendían los medios de comunicación hace una semana con que la City Londinense cuestionaba la estabilidad económico-financiera de España. La estabilidad de los mercados se tambaleaba y dejaba en una seria posición al Gobierno Español ante la UE y EEUU.
Pasan unos días, y el ejecutivo Español, con la finalidad de acabar con aseveraciones que ponen en duda, no sólo el rumbo de nuestro país, sino de Europa, decide explicar “in situ” el plan de estabilidad confeccionada para llegar al 3% en 2012.
Y, caramba!!! Sorpresa!!! Ahora resulta que, una vez explicada la estrategia del Gobierno español, las agencias de calificación crediticia deciden dar credibilidad a la dirección tomada por éste.
Ya sabemos que los “lobbys” son lo que son y, en mayor medida, los económicos. Pero si los estados han de estar a expensas de cómo se hayan levantado ese día los que pretenden dirigir al mundo “de facto”, MAL VAMOS.
Soy consciente de que los grupos de presión son lo que son. No me gustaría que nadie me llamara “ilusa” (al menos por eso). Pero no podemos sucumbir a las presiones de grupos de poder lo que único que pretenden es desestabilizar, en este caso, los mercados, con fines especulativos.
El gobierno español ha hecho lo que tenía que hacer. Explicar tantas veces como haga falta sus objetivos y los caminos a seguir. Pero la ciudadanía también tenemos que poner de nuestra parte que, como mínimo, es no dejarnos engañar por presiones de grupos que lo que pretenden es sacar provecho en perjuicio de la colectividad.

EL CÓDIGO ÉTICO DE LOS REGALOS DEL PP

2009-12-23T01:46:00.000-08:00

Leo una noticia en un periódico cuyo título es: “El PP devuelve el regalo municipal de L’Hospitalet”

Se critica por el Sr. Juan Carlos del Río el regalo institucional con motivo de las fiestas navideñas que consisten en una bandeja de sobremesa de barro realizada por alumnos de un centro de discapacitados cuyo coste ha sido de 22,02 € cada uno de los detalles.

Como nos tiene acostumbrados el portavoz del PP en el Ayuntamiento, convierten algo positivo en un abuso del gobierno.

Pues hay que decir a este señor que se ha equivocado de nuevo. Porque la satisfacción personal por el reconocimiento que hace el Ayuntamiento, la máxima institución de la Ciudad, de un trabajo hecho desde el esfuerzo, la ilusión, las ganas de construir, de agradar a los demás, en definitiva, desde el compromiso con uno mismo de hacer algo por los demás que sienten estos alumnos.

Cuando alguien hace eso, sólo se puede decir una cosa:
Cuando no hay criterio poco se puede esperar.

QUINA PARADOXA, JORDI?

2009-12-07T11:04:00.000-08:00

Quina paradoxa! contestava un entrevistat en el comiat d'en Jordi Solé Tura.
Recordo la última vegada que el vaig veure. Em va copsar la seva mirada perduda! En aquell moment vaig tenir clar que alguna cosa passava.
El documental "Bucarest" em va copsar per moltes raons. La primordial, la necessitat del seu fill d'agafar d'un cop i per una sola vegada la història del seu pare lligada irremediablement a la història del nostre pais.
Evidenment em vaig emocionar més d'un cop. En algun moment em va costar empassar el nus de la gol.la.
La tendresa, el somriure d'en Jordi quan li preguntava el metge pel nom de la seva companya, les paraules de la mare de l'Albert recordant una vida envoltada de lluita, de compromís, d'il.lusió per millorar el nostre món, em varen portar a recordar al meu pare.
Aquesta malaltia fa que ens acomiadem dia a dia de la persona que estimem. Cada dia és un comiat, un adéu però mai pots acabar de fer el dol perque la persona continua vivint al dia següent.
En el cas d'en Jordi Solé Tura hem tingut la sort de tenir-lo en passat, en present i en futur. El llegat és important i vital pel nostre poble.
Jo vull pensar que la seva mort, coincidint amb l'aniversari de la Constitució, no és una coincidència. No existeixen les coincidències!.

En tot cas, ens ha de fer pensar en allò que ara fa 31 anys ens va portar a un PACTE, a un ACORD, a un COMPROMÍS per una convivència per tots volguda i desitjada. La convivència dels ciutadans des de la solidaritat, des de la igualtat, des de la necessitat de viure cohesionats amb respecte als nostres origens diversos i enriquidors i, també, amb respecte a allò que els ciutadans s'han dotat amb la seva norma pactada a Catalunya i refrendada per les Corts Generals. I el que és més important, refrendada pels seus ciutadans.

Recordo que el meu pare pactava els acords donant-se la má a l'altre. Aquesta és la meva forma d'entendre la nostra Constitució i, per tant, l'Estatut de Catalunya de 2006.

UNA NUEVA OPORTUNIDAD PARA LA POLÍTICA

2009-12-03T01:02:00.000-08:00

Estamos sumidos en un estupor ante los sucesos que, desde hace meses, merman la confianza de los ciudadanos en ”los políticos”, que no en LA POLÍTICA.

Si nos vamos al Diccionario de la Lengua María Moliner y buscamos la palabra “política”, podemos leer una serie de acepciones, antónimos, sinónimos, palabras derivadas, etc. que te hace pensar y mucho. De todas, me quedo con: “Arte de y actividad de gobernar un país (…)”.

Y si buscamos “Político”. El adjetivo entendido en sentido positivo es aquél que se refiere a “personas y a su lenguaje o acciones, hábil para tratar gente o para manejar los asuntos en que hay que tratar con gente”.

Existen muchas acepciones positivas, constructivas, ilusionantes, creativas, pero en todo caso, lo que debe regir en todas ellas es la ÉTICA.

Dicho esto, leemos en la prensa que se abre de nuevo un frente. Ahora toca la Ley Electoral y ello con la finalidad de luchar contra el absentismo, desapego, desidia y cansancio de los ciudadanos en los políticos, en las elecciones y en todo lo que suene a ir VOTAR.

Aunque sea políticamente incorrecto decirlo, el COMPROMISO FÉRREO y al final el acuerdo de los partidos en una Ley Electoral para Catalunya no creo que sea la única solución.

En consecuencia, abrir el melón de la negociación de esta nueva Ley ha de ser para cerrar la cuestión de forma positiva y fructífera. En caso contrario se agudizará el desencanto de la gente. Los ciudadanos pueden pensar que se trabaja a golpe de efecto de un interés creado por algunos. Puede ser contraproducente. No sólo contraproducente, puede ser demoledor para nuestra credibilidad si no se llega a un acuerdo.

Creo, y lo digo con toda humildad que, sólo volveremos a navegar bien por la democracia si el frente común de todos es trabajar en la transparencia desde la transparencia. Pero para ello es necesaria la complicidad de todas las formaciones políticas, de todos los agentes sociales y de todos los agentes económicos. También de los medios de comunicación. Cómo no!

La transparencia pasa por varias facetas. Si se quiere por una Ley Electoral. Pero en cualquier caso, entiendiendo que la transparencia debe pasar por: los que gobernamos tener con actitudes claras, (como ocurre en la gran mayoría de administraciones públicas); los que están en la oposición, olvidándose de despreciar la acción de gobierno con críticas destructivas para conseguir un electoralismo barato y populista y pretender desgastar al contrario basándose en palabras insidiosas y más que dudosas.

Igual que se nos ha de exigir que los gobiernos sean claros y transparentes, también la oposición lo debe ser.

Y lo digo porque es nocivo para la democracia crear la ficción de malas prácticas en los gobiernos; decir o poner en duda la forma de actuar de un gobierno también desgastan la ciudadanía; o decir cosas sin decirlas, poniendo el concepto y no la palabra, dejando un velo de ilicitud en el aire; o hacer creer que existen conspiraciones judeo-masónicas, o mal praxis por parte de determinados gobiernos para desgastarlos, sin decirlo expresamente sino de forma velada.

NO ES DEMOCRÁTICO. Y merece el desprecio de la sociedad democrática.

Pero también la utilización de la información por parte de determinados medios de comunicación a su antojo, sin basarse en la objetividad sino respondiendo a intereses políticos o económicos espurios es despreciable. ES DELEZNABLE y en ningún caso, se puede considerar DEMOCRÀTICO.

Y hasta que no se tenga claro que TODO NO VALE y que la democracia se sustenta sobre valores éticos y principios que, como se ha demostrado, son frágiles, no mejorará la situación. Primero porque tenemos una democracia joven y, segundo, porque hemos creído que esos principios eran eternos e infranqueables, sin que los hayamos dotado de protección.

Difícilmente regeneraremos la confianza de los ciudadanos en nosotros.

Es la actitud de las personas, el respeto a los pactos, el respeto al otro sin trampas, sin argucias y todo por el interés general y el bien común. Esto es lo único que puede proteger nuestra DEMOCRACIA de los ataques en la línea de flotación que está recibiendo, principalmente de esta “Derechona” impresentable, que lo único que pretende es dividir a la izquierda para volver al poder.

Y aquí quiero romper una lanza por las personas que son de derechas y que para nada comparten las formas de actuar de esta “derecha” de Rajoy, de Aguirre, de Camps que desprecia los valores y principios. De esta derecha que ante casos tan flagrantes como “el caso Gürtel” los niega o pretende salir airoso cuestionando, por ejemplo, las escuchas SITEL (escuchas que, por otra parte, fueron instauradas en la época que gobernaban. Todo es tergiversar, como en su día lo hicieron con los “hilillo de plástico” en el hundimiento del Prestige para tapar la tragedia).

La irresponsabilidad de estos individuos es de tal calibre que van acabar demonizando la política y, por ende, la sociedad. Y esto no lo podemos permitir.

La Ley electoral catalana puede ser un medio para volver la confianza de los ciudadanos en sus representantes políticos, pero sólo un medio. Requerimos de más acciones y tomar la iniciativa como lo está haciendo el Gobierno de la Generalitat.

Sólo desde un sentido de Estado, desde la convicción, con soluciones firmes y contundentes contra todas estas actitudes y, por descontado, desde un frente COMÚN preservaremos nuestros valores y principios democráticos, nuestros derechos constitucionales, derechos que tanto nos costó llegar.

SOLO ASÍ PODREMOS DAR UNA NUEVA OPORTUNIDAD A LA POLÍTICA PARA NUESTRA SOCIEDAD. NOS LO MERECEMOS

UNA NUEVA OPORTUNIDAD PARA LA POLÍTICA

2009-11-22T05:23:00.000-08:00

TOLERANZIA "O"

2009-11-12T04:52:00.000-08:00

Compareixem sorpresos, corpresos i absolutament incrèduls davant d’uns fets que per qualsevol membre d’una formació política causa “estupor”, indignació i tristesa.

I vull ressaltar que, per qualsevol afiliat, simpatitzant o senzill elector de qualsevol partit polític, la sensació és la mateixa. Ni que siguin electors, afiliats, simpatitzants del PSC, del PP o de CIU.
Efectivament, “hi ha de tot a tot arreu”. Per desgràcia, això és així i els partits polítics han de controlar de forma immediata. I, sinó, actuar ràpidament com ha fet el PSC i cessar a aquell militant que no respecte el codi ètic.

La política es basa en la relació de confiança entre el ciutadà i el representant d’aquest a les institucions i, per tant, als polítics se’ns exigeix un comportament exquisit. És ni més ni menys aquella dita que “la mujer del César además de ser honesta ...”.

I crec que hem deixar clar que no estem conculcant el principi de presumpció d’innocència. En absolut. Això ja se’n ocupa la jurisdicció penal. Senzillament estem parlant que un polític ha de tenir una actitud irreprovable. En cas contrari, es produeix l’efecte en el ciutadà de pensar que “tots som iguals”.

I aquest és l’error d’aquells que trivialitzen la vida política.

Per altra banda, no és de rebut que l’expresident Pujol amenaci amb tirar de la manta. Això és inadmissible en el ex-alt càrrec de la Generalitat i menys ell que sempre ha estat tan “patriòtic”. La seva obligació, no ja com a ex-president, sinó com a simple ciutadà és denunciar aquells fets que puguin ser constitutius de delicte.

YA ESTAMOS DE VUELTA ... AHORA TOCA EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

2009-08-26T03:58:00.000-07:00

Estamos a una semana del inicio del curso político. Reconozco que me ha costado mucho no ponerme a escribir sobre el inconcebible comportamiento del PP durante este verano, sea por lo de los espías, sea por el velo que está tejiendo , en forma de “presuntas” escuchas a gente del PP para esconder un caso “Gürtel” que está cogiendo unas dimensiones considerables, por decirlo de alguna manera. Pero me prometí a mi misma que cogía unos días y, contrariamente a lo que ocurre a menudo, lo he conseguido. Sí: he descansado, he leído y me vuelvo con un kilo más. En fin, todo no podía ser bueno.

Y ya estamos! Ahora toca la sentencia del Tribunal Constitucional (en adelante, TC) sobre el recurso planteado por el PP CONTRA ”l’Estatut de Catalunya”.
El TC tiene un papel complicado. Ya lo sabemos!. Pero la sentencia que dicte tendrá las consecuencias que tenga: nos cortará, limitará o reinterpretará nuestra Norma, pero, hemos de ser nosotros, nuestras instituciones en concreto, el President de la Generalitat el que debe liderar las reivindicaciones que sean necesarias.
No quiero decir literalmente que el TC está deslegitimado para “cortar” L’Estatut. Jurídicamente no lo está. Pero sí políticamente. Y ésta será una sentencia política. Primero, porque así lo quiso el PP cuando lo recurrió ante el Constitucional, a pesar de había sido aprobado en sede de la soberanía popular y refrendado, de nuevo, por el pueblo Catalán.
Y, segundo, porque el propio TC ha quedado “incapacitado” política y moralmente para dictar una sentencia objetiva.

Y el PP ha sido el artífice de ello. Ha sido este partido el que, saltándose lo que en su día fue lo que unió y motivó a todos los demócratas para construir un Estado Democrático y de Derecho, la que llevó a pactar una Constitución, lo que consiguió una transición ejemplar (como Europa ha llegado a reconocer), ha sido el que no ha dudado a recurrir l’Estatut ante el TC, vulnerando un pacto político, con la pretensión de cercenar, de rasgar con artimañas jurídicas, la voluntad de la ciudadanía contenida en esta Norma, una Norma que fue aprobada en el Parlament de Catalunya y pactada en las Cortes Generales, es decir, vulnerando la soberanía popular.

Pero no creo que sea conveniente elucubrar sobre lo que hará el TC. No sirve de nada!

Lo que sí nos debe preocupar es qué va a pasar con nuestro Estado de Derecho, con nuestra construcción constitucional. En su día ya escribí que las consecuencias en nuestro Estado democrático serían graves si se le continuaba agrediendo como lo estaba -y está- haciendo el PP. Precisamente por el daño que le está infligiendo al cuestionarlas, con calumnias, con mentiras inverosímiles, es decir con las mismas “tretas” que ahora utiliza para tapar sus vergüenzas. Desgraciadamente lo continuará haciendo. Ayer el Sr. Rajoy pedía que se respetara la sentencia que dicte el TC. Eso será si la sentencia le interesa!! Porque ha quedado sobradamente demostrado que ni él ni los suyos respetan las instituciones.

Y será irreparable, salvo que se sepa reconducir la bloqueada renovación del TC para empezar.

Creo que debemos ser conscientes y es un trabajo de todos, de todos los partidos políticos y también de la sociedad civil el reiniciar el camino que se inició hace ya más de 30 años, el volver a reflexionar y pensar en lo que hicimos en aquel momento y que nos llevó a configurar un futuro de convivencia y cohesión social, para conseguir que, de nuevo, los ciudadanos vuelvan a creer en nuestro Estado de Derecho.

y volvemos de nuevo ... y toca el recurso sobre l'Estatut de Catalunya

2009-08-24T01:56:00.000-07:00

FINANÇAMENT: SOLIDARITAT, JUSTICIA I EQUITAT

2009-07-13T03:24:00.001-07:00

Els darrers dies se’ns avançava el tancament de les negociacions del Finançament autonòmic i ahir ens confirmaven l’acord majoritari de les Comunitats Autònomes en el model proposat pel Govern central.
Podem afirmar sense por a equivocar-nos que aquest acord era desitjat per tots els ciutadans catalans i, per descomptat, per la resta d’espanyols. No només pel desgast sofert pels diferents agents polítics, per les diferents administracions sinó perquè era una necessitat imperiosa donar resposta a aquells territoris que al llarg dels anys s’han vist perjudicats pel model de finançament acordat. Parlo bàsicament d’aquelles autonomies que han fet un esforç fiscal important i que, per contra, no han rebut el mateix tractament en quan a la prestació de serveis.
L’acord inicial, perquè cal que ens esperem al proper dimecres en que s’ha de formalitzar aquest, ha suposat, com ja he dit, un respir per la majoria de ciutadans que veurem millorar les prestacions per part de l’administració autonòmica. I dic que “veurem” perquè estic segura que el nou finançament serà executat amb prudència i tindrà un tractament rigorista, tal i com ha demostrat el Govern de la Generalitat encapçalat per José Montilla al llarg d’aquest 3 anys.
Estem parlant d’un nou model que reuneix aquests 3 valors:
- És SOLIDARI perquè garanteix que en matèries troncals per a l’Estat del Benestar com sanitat, benestar social i educació es mantingui entre tots els espanyols.
- És JUST perquè es reconeix l’esforç fiscal d’aquelles autonomies que recapten més impostos.
- És EQUITATIU perquè dóna una tractament igual als iguals i desigual als desiguals. I compensa a aquelles autonomies que fa un major esforç en el poder productiu i, per tant, econòmic, per tal de motivar-les.

Ja no val, per tant, que cap formació política es basi en la il·legalitat d’aquest acord perquè no compleix les dates que marca l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No es pot pretendre ni fer creure a la ciutadania que és un acord il·legal perquè els terminis fixats no s’han complert. Doncs bé, NO ES POT FER VOLAR COLOMS!!! i fer creure coses que són inviables en els moments econòmics que estem vivint. Això ÉS ENGANYAR a la gent.
Vull, per últim, posar en valor la UNITAT dels partits que formen el Govern de la Generalitat de Catalunya, demostrant que només aquesta força conjunta permet tirar endavant les polítiques progressistes i basades en l’interès general. I també, la perseverança dels negociadors catalans i l’esforç, compromís, treball i convicció per part del Govern de J.L. Rodriguez Zapatero en aconseguir un model que afavoreixi a tots els ciutadans.

LA CRISI I ELS ENTITATS FINANCERES

2009-06-10T06:41:00.000-07:00

Llegim als diaris que els diferents agents socials i econòmics demanen al Govern la re -capitatlització de les Caixes i Bancs. Que jo recordi, fins fa relativament poc temps, determinats agents econòmics s’omplien la boca parlant de la bona situació del sistema financer espanyol.
Resulta summament curiós que ara es demani per aquests que el Govern hagi de prendre decisions urgents i re-capitalitzi les entitats bancàries. Jo no dic que no s’hagi de fer però, com he dit, resulta curiós que ara sí que cal córrer, com també cal còrrec en plantejar una reforma laboral.
Ara bé, no cal córrer quan es planteja pel Govern que les entitats bancàries rebaixin les seves pretensions, que intentin fer arribar el crèdit a particulars i empreses. No tenen memòria quan el Govern socialista ha posat sobre la taula una multitud de mesures per reconduir la situació. Per exemple, ara fa un any, quan es va començar a sospitar que les entitats bancàries tenien problemes, i per tal de no crear alarma social que hagués pogut estar desastrós pel sistema, el Govern de Zapatero va avalar els comptes dels ciutadans fins a 100.000 € per titular i entitat. Si això no és una aposta clara i ferma de l’Estat que baixi Déu ...
En un altre ordre de coses. Jo no sé si realment el preu de les vivendes s’ha ajustat o no. Més bé m’inclino a pensar que no. Si tu vas a mirar les diferents immobiliàries per interessar-te per una vivenda resulta que et parlen d’uns preus que, difícilment, una persona amb un sou de 1200 € pot accedir-hi. I parlem d’un sou que molt pocs el tenen en aquests moments. Per tant, si bé el preu de la vivenda ha baixat, i ha baixat –segons diuen-un 43% vol dir que, obviament (ja sé que ho sabem tots) estava, no sobrevalorada, estava hiperhipervalorada!!!.
De manera que, i en la meva modesta opinió, l’únic que puc pensar és que les immobiliàries i promotores pretenen que sigui el ciutadà qui continuï assumint el cost de les inversions nefastes que ells han fet als darrers anys.
És a dir, prenem com a punt de sortida DE NOU a la roda de la bombolla immobiliària.
Doncs bé, vista la situació en la que ens trobem un any després de l’inici clar de la crisi, només queda una sortida. Ens hem de plantejar un PACTE COMÚ, un pacte de totes les parts, però no només en l’àmbit nacional, espanyol, necessitem un PACTE COMÚ EUROPEU per sortir de la crisi.
Per acabar, i rellegint el llibre “30 anys dels PACTES DE LA MONCLOA” editat per la Fundació Ernest Lluch recomano que uns quants el llegeixin.
De fet, m’agradaria i plantejo parar el cronòmetre, començar de zero i iniciar un nou un camí conjunt d’entesa: GOVERN, OPOSICIÓ, AGENTS SOCIALS, ECONÒMICS, ETC. Difícilment ens ensortirem si no és així.

HABLEMOS DE EUROPA!

2009-06-08T01:45:00.001-07:00

J.M. Serrat tiene una canción que viene a decir algo así como que los políticos sólo nos acordamos de los ciudadanos cuando buscamos el voto. Es la canción “Pendiente de ti” del cd “UTOPIA”. Dice así.“Eres tan egoísta...! Sólo piensas en ti. Vienes en mi busca cuando necesitas cuartelillo, y en cuanto lo consigues me dejas y te vas sin fumarte, siquiera, un cigarro conmigo. Siempre la misma jugada. Me utilizas y a otra cosa. No hablamos nunca de nada. Ni te esfuerzas en mentir. Ni me sacas a cenar. Ni te quedas a dormir. No sé quién eres tú ni lo que soy para ti. Si hay algo entre tú y yo te importa un pito. No sabes que vivo pendiente de ti y tengo también mi corazoncito. Así le habló la rama al pajarillo...Vienes en mi busca cuando necesitas cuartelillo. Y así lo repetían, desencantados, una musa a un poeta y un voto a un diputado (...)” .Puedo estar de acuerdo en que ésta puede ser la sensación que tiene el ciudadano cuando los políticos pedimos el voto. También puede ser que este desapego proceda a que “el político” es cuestionado por el actuar poco ético de algunos. En ese sentido el artículo publicado hoy en El Periódico “El político bueno y el político malo” de González Casanova, es claro y demoledor y con el que estoy totalmente de acuerdo.En esos términos, ésta puede ser una excusa para no ir a votar. Puede que sí. Pero sólo sería eso UNA EXCUSA.Creo que hemos de empezar todos a concienciarnos que ir a votar no es sólo un derecho “florero” contenido en el art.1 de la Ley Orgnáica de Régimen Electoral General, que está ahí para cogerlo si lo queremos o no, como si fuera un jarrón en una estantería.El derecho de sufragio lo entiendo, o debemos entenderlo como el derecho-obligación que tiene el ciudadano de luchar por mejorar la cosas, cambiarlas si es necesario y, en todo caso, fortalecer la convivencia, la cohesión social.

Es cierto que cada uno es libre de ejercerlo o no. Pero también hemos de tener claro que, como ocurre en estas elecciones al Parlamento Europeo, donde está en juego la futura fortaleza de Europa frente a otros continentes emergentes (principalmente Asia), debemos ser responsables y acudir a votar para demostrar la fuerte convicción europeísta de los españoles. Como decía Felipe González hace pocos días en un artículo publicado en El País, uno ha de ser europeo, pero también europeísta si lo que quiere es una Europa que continúe siendo la cuna de los principios de la Ilustración. Esta Europa que es la heredera del compromiso que en los años 50 llevaron a que los países que la constituyeron tuvieran claro que debía acabarse la Europa de la confrontación para trabajar todos juntos para lograr la Paz y la concordia entre todos y, así, mejorar la vida de los ciudadanos, la Europa de la JUSTICIA y de la IGUALDAD. Si esto es lo que todos queremos HEMOS DE IR A VOTAR!!!.

Barcelona, 7 de junio de 2009

EL PP DIU SECTARISME?

2009-06-03T01:09:00.001-07:00

Llegeixo unes declaracions del PP de L’Hospitalet en les que el Sr. Del Rio, titlla de “sectari” l’homenatge que es farà el proper divendres a una persona compromesa, de fortes conviccions, que va viure dedicat al servei públic, dedicat als altres i que va ésser assassinat per creure en una convivència pacífica de tots, l’ERNEST LLUCH.

Unes manifestacions com aquestes són un atemptat a la intel·ligència, un atemptat a la història de Catalunya, però també d’Espanya. Aquestes manifestacions són demagògia pura. És inadmissible que un representant, que es diu democràtic, es permeti llicències com aquesta, senzillament per tenir un titular en algú mitjà, senzillament per fer mal. “Sr. Del Rio, fa temps que li estem dient que TOT NO SI VAL”.
Crec que puc afirmar que el record i la figura de l’Ernest Lluch no pertany a ningú, a cap partit polític, a cap entitat. Pertany a la societat sencera, pertany a la historia del nostre país i és l’exemple a seguir per tots. És l’exemple d’una persona que amb humilitat i perseverança, va saber tirar endavant tasques difícils, en moments molt difícils de la nostra historia.
Ernest Lluch va demostrar abastament un tarannà progressista, un tarannà conciliador amb tots i amb tothom, sense distingir ni colors ni banderes. Va ser una persona que va treballar molt pel nostre país i va lluitar, com moltes altres víctimes del terrorisme, per que el terrorisme s’acabés.

Així ha estat reconegut per multitud de polítics, economistes, per la societat civil. Fins i tot, polítics com el Sr. Fraga Iribarne ho han manifestat obertament.

Sembla mentida que representants de la nostra Ciutat no sàpiguen què representa recordar Ernest Lluch. Homenatjar a l’Ernest significa per a la majoria de demòcrates mantindre viva la memòria de les persones que varen lluitar per unes conviccions, per uns valors, per uns drets amb la finalitat de tenir una societat lliure i cohesionada, una societat viva i diversa, una societat compromesa amb ella mateixa i amb els altres.

“Vostè no ho entén així, Sr. Del Rio?”

DISCULPES ACCEPTADES PERÒ INNECESSARIES

2009-04-17T01:48:00.000-07:00

Llegeixo avui la noticia que el jutge degà de Barcelona “demana perdó als jutges per la repercussió de la seva disputa matrimonial”.
Personalment crec que ésser humil i reconèixer els errors és important. No tinc res a dir d’això. Ara bé, demanar perdó només al col·lectiu dels jutges resulta xocant.
Segons diu la premsa, el Sr. Regadera manifesta que, el que va ocórrer el passat dia 3 quan va ser denunciat per la seva dona per la presumpta comissió d’un delicte com el de maltractament, pertany a la seva vida privada.
Doncs, NO.
Primer, per què estem en fets que són perseguits d’ofici perquè atempten a un bé jurídic protegit. I, en segon lloc, en aquest cas ENCARA MENYS. Precisament va ser ell qui es va encarregar de fer públic el seu cas amb la compareixença davant dels mitjans, mostrant les ferides patides. Tots sabem que hi ha moltes formes d’entrar i sortir dels jutjats amb discreció, per tant, aquesta actitud no és massa comprensible.
I el que encara entenc menys és que ara demani disculpes al seu col·lectiu, al col·lectiu de jutges. En tot cas, si ha de demanar disculpes –si és que serveix de res- és a la seva esposa i, en tot cas, a la societat civil que és un espectador d’un muntatge patètic i, sobretot, víctima d’un atemptat a un bé jurídic protegit com és la integritat física.
De totes formes, aquest ha estat l’exemple clar de que els jutges són persones. Persones individuals que estan sotmeses, com qualsevol mortal, a l’Estat de dret, per molt que de vegades es pensin que “estan per sobre del bé i del mal”, com s’ha demostrat darrerament a amb l’actitud d’oposició aferrissada d’una part d’aquest col·lectiu als altres poders de l’Estat exercint un presumpte dret de vaga que no poden exercir. (Pero esto es harina de otro costal).
En qualsevol cas, com a conjunt de persones que pertanyen a un dels poders de l’Estat social i democràtic de dret (no individualment, si no col·lectivament), se’ls exigeix un “plus” en la seves actuacions i han de ser conscients que actituds com aquestes perjudiquen seriosament la credibilitat dels ciutadans en una de les potes més importants de l’Estat.

CANVI DEL GOVERN D’EN ZAPATERO

2009-04-12T07:30:00.001-07:00

Aquests darrers dies hem assistit al canvi de Govern de J.L. Rodriguez Zapatero i que suposa l’adequació a la situació actual de l’acció del programa dels PSOE presentat a les darreres eleccions del març de 2008.

No vull entrar a fer disquisicions ni elucubracions sobre si és correcte un canvi de Govern només passat un any des que es varen guanyar les Eleccions Generals. La necessitat o no de donar un gir a l’acció de Govern és facultat només del President del Govern i, en aquest sentit, i donades les circumstàncies que ens rodegen estic convençuda que calia donar un nou impuls al programa de govern del PSOE que va presentar a les Eleccions Generals ara fa un any.

Aquesta crisi ha posat de manifest moltes coses, unes negatives, però altres molt positives. S’ha posat en evidència que una acció de Govern ha d’adequar-se els més àgilment possible al moment que vivim, al moment que, en aquest cas, pateix el ciutadà, a un moment com l’actual. I, per tant, les administracions han de ser eficients i eficaces davant les necessitats peremptòries i actualitzar-se el més aviat possible.

I això és el que s’espera, no només del nou Govern Estatal, que també, sinó també dels altres poders de l’Estat Social i Democràtic de Dret: el poder legislatiu i, sobretot del poder Judicial. Cal fer aquí un afegit i és l’exigència d’actuació ràpida i urgent del Tribunal Constitucional.

Sí, efectivament, el Tribunal Constitucional té l’obligació jurídica, però sobretot ètica i moral de resoldre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble català al 2006. Ara és el moment de demostrar que és un Tribunal com estableix la Constitució Espanyola i dictar sentència en el sentit que en el seu dia si li va voler donar quan es va aprovar la norma suprema.

Aquest és un moment decisiu per donar resposta a les necessitats dels ciutadans, a donar sortida a les expectatives per les que tan han lluitat els ciutadans, els catalans i també els ciutadans de la resta de les comunitats autònomes que conformen l’Estat Espanyol.

Hi ha la sensació que, fins que no es resolgui el recurs davant del TC sobre l’EEAA de Catalunya, és a dir, fins que no es resolgui sobre el finançament de Catalunya no començarem a caminar de nou. I és cert. I, en aquest sentit, cal afegir que no només ho sentim els ciutadans catalans. Hi ha una immensa majoria d’ espanyols que tenen la necessitat de saber, d’una vegada per totes, que Espanya i que Catalunya, com a motor econòmic, estan compromesos amb la cohesió social, amb la convivència i, per tant, amb la solidaritat de tots els espanyols. Cal una solució definitiva perquè tot això tiri endavant. Cal una solució política de la situació actual.

I això només es pot fer des de la concreció de forma definitiva del finançament autonòmic, que és el tema nuclear de l’EEAA.

Cal la resolució definitiva de tal manera que, un cop resolt i reconeguda l’aportació de Catalunya a la solidaritat amb la resta d’Espanya i compensada, comencem a concretar el FINANÇAMENT LOCAL.

Doncs SI. Els ajuntaments tenim la sensació de ser els més oblidats i alhora als qui més se’ls exigeix en el dia a dia.

Doncs bé, els ajuntaments: els petits, els mitjans i els grans, TOTS, difícilment aconseguirem donar resposta a les necessitats sorgides diàriament si no tenim un recolzarem constant de la resta d’administracions.

Cal, per tant, un nou finançament que, entre d’altres qüestions, resolgui la capacitat d’adequar els nostres impostos a les necessitats efectives de les nostres Ciutats i a les capacitats dels nostres ciutadans. Un finançament per permeti resoldre problemes urgents i, paral·lelament, doni possibilitat de planificar a mig i llarg termini la millora en les condicions de vida dels ciutadans. Que permeti els poders públics treballin dia a dia amb la ciutat d’una forma més propera i efectiva.

Tinc la sensació que no hi ha massa temps per reaccionar i aprofitar les oportunitats que aquest moment ens està donant. Els principis socialistes que en el seu diu varem aprendre han de ser aplicables en aquest moment de forma més contundent i, si cal fer pedagogia la fem, si cal explicar el per què de les decisions s’explica (encara que de vegades no sigui fàcil ni còmode). No estem aquí per resoldre temes fàcils, estem aquí per resoldre i millorar les condiciones de vida de la gent. Però se’ns han de donar facilitats per assumir aquelles competències que ara estem assumint com a competències impròpies, perquè encara no ho són. Necessitem un NOU FINANÇAMENT LOCAL.

CIU: NO SE’N PODEN ESTAR!!!

2009-04-09T11:04:00.000-07:00

Desconec els motius del Sr. Felip Puig d’insistir en el tema, a aquestes alçades, de que avui en dia, quí hauria de governar Catalunya hauria de ser la llista més votada.

Desconec, encara que imagino el per què, si ho diu perquè s’ha reeditat el Pacte d’Entesa pels partits del govern de Catalunya, o si, donada la nova composició del Govern espanyol li torna a agafar “mal de panxa” perquè sospita que ja no té tan clar que CIU pugui tornar a governar en un futur al nostre pais.

Avui sortia a les noticies que, segons Puig, el President del Govern espanyol havia promès que a Catalunya governaria la llista més votada.

Miri Sr. Puig, personalment li dic que, en aquest moment, m’importa molt poc si qui governa en aquest moment és la llista més o votada o no.
I m’importa molt poc si alguns tenen un atac de banyes –que dirien alguns- o no.

L’únic que veritablement té sentit en aquest moment és treballar conjuntament. La situació és prou complicada i difícil com per preocupar-se ARA per coses que, en tot cas, han de resoldre els ciutadans en unes votacions democràtiques i no el President del Govern i menys a Catalunya. Encara resultarà que els que més depenen de Madrid seran els Srs. de CIU.

Ara mateix, i per si no ho saben, el que és essencial i vital per Catalunya és que tots estem al costat del seu Govern per tal de sortir-nos de la situació que estem patint. Només així ho aconseguirem.

Ara bé, si vostès prefereixen tenir una actitud bel·ligerant amb el Govern de Catalunya, amb una única finalitat de treure un benefici partidista continuaran equivocant-se i, així, l’únic que aconseguiran serà continuar per la travessia del desert durant molt més temps”.

30 ANYS DE D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS

2009-04-06T02:55:00.000-07:00

Ara que aviat es compliran 30 anys des de la constitució dels primers ajuntaments democràtics no vull deixar de dir la meva. Molta és la feina que s’ha fet des que el 3 d’abril de 1979 molts varen anar a votar als col·legis electorals.
La transcendència dels municipis al llarg de la nostra història està fora de dubtes. És i ha estat l’administració que percep i coneix de primera mà els problemes dels ciutadans. El concepte de proximitat implica estar en contacte directe amb els altres. Els partits polítics parlem de “proximitat” per referir-nos al que considerem que ha de ser la nostra relació, la dels regidors en el cas dels municipis, amb la ciutadania. Parlem del que suposa exercir la política que ha de ser més pràctica i senzilla. Sense masses interlocutors. Sense traves. Que permeti el ciutadà saber quins són els seus drets i també quins són els seus deures.
El municipalisme ha estat al llarg de tots aquests anys, hi continuarà essent un dels fonaments del socialisme català. El PSC ha participat i s’ha compromès, des dels inicis de la democràcia, en la millora de les nostres ciutats. Treballant des del govern o des de l’oposició, amb la convicció que només des dels municipis podem saber quins són els veritables problemes dels nostres veïns i veïnes i cóm s’han de resoldre. A les darreres eleccions el PSC està governant en un 75% de la població catalana. I aquest és el resultat de molts anys de perseverança i de confiança en allò que creiem que han de ser els nostres municipis.
És evident que la feina mai s’acaba. Un, si vol, es podria dedicar les 24 hores del dia a resoldre problemes. Cal dir també, però, que moltes vegades irresolubles, però que en qualsevol cas han de ser escoltats, estudiats i valorats per tal de que el nostre conciutadà satisfaci les seves necessitats. Com deia, de vegades hi ha situacions que difícilment tindran un resultat satisfactori, però és imprescindible que el veí o veïna tingui un interlocutor proper per fer-li les reivindicacions que calgui, i aquest és el regidor o regidora.
L’altre dia em demanaven que expliqués en poques paraules el que sent una persona amb responsabilitat política a la seva Ciutat. Intentaré ser breu i de ben segur que em deixo de dir coses. Des del primer dia les sensacions han estat múltiples: sentit de la responsabilitat, compromís, saber que la fermesa en les teves conviccions pot ajudar a millorar, canviar, si s’escau, aquelles petites i grans coses que succeeixen al teu voltant i que afecten a una col·lectivitat. I tot això, vivint-ho des de l’apassionament per la teva ciutat, pels que t’acompanyen i comparteixen moments bons i dolents, per tot allò que implica voler canviar les coses per millorar-les.
Viure la Ciutat des de l’altre banda. Coneixent cóm es tracten els problemes, plantejant-ne, dia a dia, com millorar les respostes al ciutadà: agilitat, facilitat, positivitat, és un repte que dia a dia ens imbueix en una tasca interminable. Cal estar atent al que ocorre.
En definitiva, és un llarg viatge que tots hem de compartir, els regidors i els ciutadans, treballant de forma compromesa i conjunta per una Ciutat millor.

CATALUNYA CAUSA COMUNA

2009-04-03T04:51:00.000-07:00

Ahir es va celebrar el primer debat de la Conferència Oberta “CATALUNYA CAUSA COMUNA”, un debat que girava entorn al catalanisme.
Els diferents ponents de les dues taules van transmetre el que ells entenien, a data d’avui, com a catalanisme.

Pel meu parer, aquell qui més va encertar el punt de partida del “catalanisme” o, millor dit, i per intentar ser més políticament correcte, aquell amb qui em vaig sentir més identificada en aquest punt inicial de cóm em de plantejar-nos “el catalanisme” va ser en Miquel Caminal. Va venir a dir, (si no recordo malament) una cosa així com que abans que catalanista un era d’esquerres.
Efectivament, abans que res, i abans de “filosofar” (i ho dic amb estima i, sobretot, amb tot el respecte, perquè els que em coneixeu sabeu quin sentit li dono al terme filosofar) hem de tenir clar que allò que ens mou en les nostres conviccions són els valors de l’esquerra. Suposo que estarem d’acord que la identitat, sense ser menyspreada - que no ho és, només faltaria- passa a un segon lloc quan parlem dels objectius principals, com per exemple, la protecció els menys afavorits.

El sentiment de pertinença és lliure de cadascú. I, encara que sembli una afirmació òbvia, no tothom combrega així. Molts pensen que només aquells que senten les arrels del nostre poble com a fi en sí mateix i com a prioritat front altres valors, són els genuïns.

Doncs NO. Entenc que un es pot sentir català, mediterrani, europeu o, senzillament, com vulgui. Però en qualsevol cas, la convivència, els valors de la solidaritat, el compromís, la lluita per aconseguir els màxims drets socials i polítics, etc, estan per sobre del sentiment de pertinença que, serà del tot legítim, però que no deixa de ser un sentiment lliure i personal de cadascú. Procurar la convivència i la cohesió social sí que, entenc, ha de ser un fi en si mateix. Si no és així, el sentir-se d’un lloc o d’un altre deixa de tenir raó de ser.

Bé, és la meva opinió. Una altra cosa, de la que parlaré aviat, és cóm estructurem l’organització de l’Estat per arribar da complir aquestes finalitats de la gent d’esquerres, cóm donar sortida a un millor finançament autonòmic i local per aconseguir, amb la major eficàcia i eficiència, els objectius de l’esquerra.

ARA ÉS EL MOMENT

2009-03-31T07:37:00.000-07:00

Fa temps que no tenia un moment per dir la meva sobre alguna de les coses que ens estan passant. Són moltes i diverses, si voleu, però totes, absolutament totes es focalitzen en la crisi.
No sóc la primera ni la única que viu aquesta crisi des d’una òptica complicada. Per què la crisi és difícil de resoldre. Això tots ho tenim clar.
Tots: els ciutadans, els polítics, els que formem part dels diversos poders públics, els agents socials, els diferents agents econòmics, tots som conscients que no hi ha receptes màgiques, que no hi ha manuals que donin sortides ràpides i eficients. Que la sortida serà lenta i, sobretot, que sortirem diferents de cóm hem entrar.
Els que tenim la responsabilitat política de resoldre els problemes dels ciutadans, de la nostra Ciutat, del país, se’ns presenta un repte complicat però no irresoluble.
Us diré. Ahir vaig assistir a la conferència “Recuperació econòmica i ocupació” del Ministre i company Celestino Corbacho. No repetiré aquí el que els mitjans de comunicació ja expliquen: el tractament que el Govern de l’Estat està donant a la crisi, les diferents mesures adoptades, etc.
La conclusió que vaig treure és que les receptes no són fàcils ni segures: hem de provar aquelles mesures que resolguin, a curt i a mig termini, les complicacions que es vagin generant. És a dir, cap partit polític pot dir que “té la vareta màgica”, cap partit polític es pot irrogar la capacitat d’acabar a,b la crisi. No crec que cap s’atreveixi a dir-ho, però, per si és així, ja dic ara que seria una OBSCENITAT.
Ha quedat clar que hem de treballar ara JA i prendre mesures directes, com per exemple, per modificar el model productiu i dirigir-lo cap a una economia sostenible, innovadora i, sobretot, justa. La feina i l’esforç que, per part de tots, està requerint i requerirà aquesta situació. I aquí si vull expressar el meu convenciment que només ens ensortirem si tenim líders que amb convicció, amb treball constant, amb decisió, essent perseverants i rigorosos, treballant cap a una mateixa direcció i comptant amb la col·laboració i complicitat dels ciutadans, seran capaços de tirar endavant amb la situació actual. No ho dic jo. Ho va dir en Serra Ramoneda, President de “Tribuna Barcelona”. Només amb persones amb claredat d’idees, sentit comú, rigor en treball, tindrem un futur millor.
Ara, però, cal fer una última reflexió. Ara no ens podem quedar aquí. No podem fer com aquells malalts del cor que prometen que deixaran de fumar quan els diuen que li han de fer un cateterisme. Ara hem d’anar més enllà i plantejar-nos que el futur, no només serà diferent perquè la crisi ens canviarà en aspectes econòmics, socials, etc. Sinó per què s’ha fet evident que necessitem el compromís personal de tots i cadascú de nosaltres, un compromís individual i col·lectiu, i això si és que volem una societat diferent: Una societat que treballi pels altres solidàriament, que es basi en principis d’equitat, de justícia i que acabi generant cohesió social.

OBAMA I EL MÓN

2009-01-20T05:46:00.001-08:00

Dentro de tres horas, aproximadamente, toma posesión del cargo como Presidente de los EEUU Barack Obama. Los medios de comunicación han hecho el gran despliegue informativo al que nos tienen acostumbrados.

Todas las miradas están dirigidas de nuevo a América. Y de nuevo hemos de decir que ha conseguido ser el centro de atención. De nuevo se focalizan las esperazas en EEUU. No entraré en eso ahora por requerir un tratamiento aparte pero si decir que justo cuando al otro lado del mundo acaban de matar a más de 1200 personas y a otras muchas las han dejado sin NADA, creo que esta desproporción de medios, tanto periodísticos como de los fastos en la toma de posesión, es un insulto y en paso atrás en la credibilidad del mundo occidental.

Ligado a lo anterior, el futuro presidente de los EEUU tiene sobre sí un horizonte, digámosle (por decirlo de alguna manera), complicado. Con la crisis financiera global, el lastre de la guerra de Irak, Rusia haciendo de las suyas, con una Europa débil, … Obama es una esperanza.

Ahora bien, sin negar la carga simbólica que supone la presidencia de Obama, no podemos negar que en estos momentos, una gala ostentosa como la que estamos presenciando desde ayer, no se corresponde con la imagen que occidente debería dar a oriente.

Las formas son esenciales, máxime en momentos en los que el equilibrio en el mundo está prendido de unas “pinzas de cristal”. Sin negar la importancia a las personas que se concentraran en Wasghinton con el deseo de creer en un cambio en el rumbo de los EEUU y, por ende, en el mundo, es contraproducente según qué demostraciones ante el mundo.

No quiero ser pesimista, porque en el fondo me quiero creer que el cambio lo tenemos muy cerca, pero algo me frena para dejarme llevar por este torrente de ilusión americano y, porque no decirlo, mundial.

Ojala sea así. Suerte a todos!

Dur revés a la dreta espanyola

2009-01-14T07:19:00.000-08:00

La resolució del Tribunal Superior de Justícia del País Vasc el 12 de gener pel que arxivava la causa contra Ibarretxe, Patxi López i d’altres per la converses mantingudes amb ETA confirmen que, en cap cas, es pot judicialitzar la vida política i, molt menys en un cas com aquest en el que els diferents agents han treballat per resoldre un tema tan dur, complicat i dolorós com és el terrorisme d’ETA.

És confirma de nou que les accions de la dreta dura espanyola que, durant l’anterior legislatura, va aprofitar qualsevol motiu per atacar al Govern de l’Estat socialista amb finalitats espúries, han tornat a ser infructuoses.

Una dreta deslleial amb les institucions democràtiques que no reconeixen un govern legítim com ho va ser el de l’anterior legislatura i l’actual d’en José Luis Rodríguez Zapatero, una dreta casposa que continua bloquejant la renovació de les institucions bàsiques de l’Estat com és el Tribunal Constitucional, una dreta que –encara que ara tingui una cara amable – tots sabem qui i què està al darrera.

Aquesta falta de respecte “continuat” a les institucions democràtiques denota el menyspreu que la dreta obscura i funesta espanyola té als valors constitucionals.

LA DESPROPORCIÓ DE L’ATAC D’ISRAEL

2009-01-07T04:31:00.001-08:00

El 27 de Juliol de 2006 vaig escriure un petit text on denunciava l’atac d’Israel contra el Líban. Aquell escrit el titulava “La vanitat d’Israel”. Ens trobem de nou en un atac desproporcionat.

Amb les noticies que ens arriben des de Gaza – cal dir que es fa especialment difícil veure les imatges- ens quedem sense paraules. La impotència i el dolor s’apoderen i ofeguen als espectadors. I es que tornem a estar igual. Davant l’actitud prepotent d’un Estat que es creu en la possessió de la veritat i el bé.

Puc entendre que Israel, davant dels atacs de Hamàs, (per cert, no podem oblidar que governa per què va ser escollit democràticament), davant d’accions il·legals contra els seus veïns, l’Estat d’Israel es defensi. Però en cap cas es legitima una acció totalment desproporcionada com la que estem presenciant.

Segons les fonts oficials jueves, cal una resposta immediata i dura davant dels atacs. De fet, llegia l’altra dia a El País (diumenge de 4.01.2009) una entrevista a l’escriptor israelià Abraham B. Yehoshúa, en la que, davant del trencament de la treva per part d’Israel, deia textualment, i transcric literalment per no equivocar-me, : “No diré que Israel no violés la treva, però ells també van disparar abans”.

Ni que això fos un pati d’escola!!!. Doncs miri, NO. Un atac que ve premeditat des de fa temps, així i ho diuen els propis rotatius el dia 7 de gener, un atac que estava plantejat ja fa més de 6 mesos, és inadmissible una afirmació del tipus. És inconcebible que una persona de les qualitats del Sr. Yehoshúa faci una manifestació d’aquestes i ningú li respongui de forma contundent.

És cert que, en certa manera em va tranquil·litzar, per dir-ho d’alguna manera, que al final de l’entrevista apel·lés al desmantellament dels assentaments i a retirar part del mur, així com demanés que l’actitud de la comunitat internacional havia de ser ferma i “amenaçar a Israel amb trencar relacions diplomàtiques i comercials si no es posa fi als assentaments”.

Però, en qualsevol cas, és inacceptable justificar un atac que actualment ha generat una matança de persones sense cap mena d’escrúpols i, per tant, em veig en l’obligació moral i ètica de discrepar amb l’opinió oficial d’Israel: en cap cas es pot justificar una ofensiva com aquesta.

Es una vergonya i un despropòsit pretendre justificar una acció d’aquestes dimensions on la població civil, principalment nens, és la que rep totes les conseqüències i qui patirà les seqüeles més dures. No parlo només de les físiques, sinó que parlo de l’odi que s’està generant i que indefectiblement sentiran aquests nens quan siguin adults i es neguin a acceptar altres mitjans de resolucions a conflictes alternatives a la violència com és el diàleg i el consens.

L’Estat Palestí necessita una sortida d’aquest conflicte, una sortida interna –per descomptat- ja que és evident que Hamás no està garantint els drets dels ciutadans, però també externa, per part de la comunitat internacional.

La Comunitat Internacional, i aquí em refereixo principalment a Europa, ha trigat massa temps a respondre davant l’atac militar israelià. I no és de rebut que es permetin actuacions que, m’atreveixo a titllar de “delictives”, per què estem davant de la matança de palestins. Avui llegim als diaris que ahir es va atacar a refugiats en col·legis de l’ONU.

Europa té l’obligació i responsabilitat de cercar de forma immediata una solució a aquest conflicte que dura fa tants anys. I la única sortida és el diàleg per aconseguir un consens entre les parts basat en el respecte al dret dels palestins i cal el compliment de les resolucions internacionals.

Cal una solució JA!!! a la població palestina, com també a la jueva. Aquests ciutadans no poden patir els desgavells interessats de governs que prenen decisions il·legítimes amb interessos electorals i bastards.

fons de inversions locals del 2008

2008-12-19T02:03:00.001-08:00

Dins dels marc de les mesures econòmiques preses pel Govern de l’Estat contra la crisi i anunciades pel President del Govern el passat dijous, avui s’ha publicat el Real Decret 9/2008, de 28 de novembre, pel que es crea un Fons Estatal Extraordinari d’Inversió Pública en l’Àmbit Local amb l’objectiu de finançar obra pública de nova planificació per tal de que generi ocupació i més activitat en les empreses.

Segons estableix l’esmentat decret, les inversions han d’ésser en obres de competència municipal i que no estiguin previstes per l’Ajuntament en el Pressupost per l’exercici 2009 i amb una quantia màxima, per cadascú del projecte, de 5 milions d’Euro. La quantia total que pot rebre un municipi vindrà determinada pel nombre d’habitants. Per la nostra Ciutat, encara que està per acabar de determinar, parlaríem aproximadament de 43 Milions d’euro. Per altra banda, i com a requisit s’estableix que les obres s’han iniciar entre els quatre primers mesos del 2009 i han de finalitzar, menys en casos excepcionals, al primer trimestre de 2010, és a dir, com a màxim en un any.

La importància d’aquesta injecció de fluix monetari és la introducció de liquiditat a les famílies i a les petites i mitjanes empreses. Com ja hem dit, el requisit essencial per que s’autoritzin aquestes obres és que s’asseguri la contractació de persones desocupades. Precisament aquest és un dels objectius importants de les mesures preses per a la reactivació de l’economia: seran més valorats aquells projectes que presentin major contractació de desocupats.

Hem de dir clarament que estem parlant d’un fet històric, d’una aposta clara del Govern d’en José Luis Rodriguez Zapatero pel municipalisme. Municipalisme que els socialistes sempre hem cregut, en el que sempre hem tingut clar i hem reivindicat. Per tant, els socialistes estem liderant un canvi en la direcció d’aquesta crisi amb fermesa, coherència i efectivitat.

El fet de que aquesta mesura estigui dirigida als ajuntaments confirma el que tots tenim clar: els ajuntaments som l’administració finalista, la última, la més propera al ciutadà i, per tant, som els que estem més capacitats per graduar i conèixer les necessitats bàsiques de la Ciutat. Som els que de forma eficaç i eficient podem gestionar una quantitat important com son 8000 milions d’euro i destinar-la de forma ràpida a millorar les vides dels ciutadans.

Aquesta inversió en l’administració local suposa que hem estat capaços de fer veure de la necessitat de comptar amb els Ajuntaments. Ara cal que se’ns tingui em compta per negociar un nou model de finançament. Aquest ha d’ésser un altra camí que no podem deixar de veure d’una forma immediata però hem de dir clar que estem en un camí positiu i vàlid per sortir-nos d’aquesta situació difícil. Un camí que només es pot liderar amb mesures com les que estem duent a terme.

fons de inversions locals del 2008

2008-12-19T02:03:00.000-08:00

Nuestro sistema democrático

2008-11-11T09:05:00.000-08:00

Llevo días queriendo decir la mía respecto a las elecciones americanas. Y lo haré brevemente.

Creo que todos hemos de ser conscientes de las limitaciones que se va a encontrar el futuro presidente en el ejercicio de su cargo, es decir, lo que realmente conseguirá una vez prometa el cargo de Presidente. De ello debemos ser todos conscientes porque sino, nos decepcionará.

No quiero parecer pesimista. Al contrario, tenía claro que debía ganar Obama ya que el otro candidato no ofrecía futuro alguno. Ahora bien, hay que poner en evidencia que el futuro presidente de los EEUU tiene muchos flancos abiertos: el primero la falta de liderazgo de su país respecto del resto del mundo. Con los 8 años de Bush, la nación americana ha quedado relegada al ridículo en más de una ocasión y ahora no es la fuerza que fue en su día.

En segundo lugar, la economía está en una situación, digamos, difícil, por decirlo de alguna manera.

En tercer lugar, la diversas contiendas bélicas que tiene abiertas. U otra aberración: Guantánamo. No se sostiene ni democrática ni jurídicamente por ninguna parte que esté activa. Y podría citar muchas más: como haberse “cargado” la ONU al deslegitimar sus resoluciones según fuera su interés, exigiendo adoptar unas resoluciones contrarias a todo derecho internacional o, simplemente, incumpliendo otras.

Pero hay una cosa que me llamó la atención y fue a raíz de la publicación de una noticia en la que, por parte de ambos candidatos se había contratado a unos 5000 abogados para que controlaran el proceso electoral. La noticia, que creo que pasó inadvertida, hizo que me planteara lo que ocurrirá en un futuro el sistema democrático, al haber quedado totalmente desvirtuado el proceso electoral americano actual.

Me explico. En el momento en que uno de los fundamentos del Estado Democrático y de Derecho queda cojo, como es este caso, al no garantizarse el proceso electoral –como se comprobó hace 4 años en las elecciones americanas -, el propio sistema democrático está siendo amenazado.

Si bien el sistema americano no está basado en el mismo proceso electoral que el español lo cierto es que, me preocupa sinceramente que “aquel estado que en su día fue el garante de los derechos y libertades de las personas” (lo pongo entrecomillado y en cursiva expresamente) ahora ni tan siquiera se plantee la necesidad de garantizar un proceso electoral que ha de elegir en base a los principios constitucionalmente establecidos a su futuro dirigente.

Esta “dejadez”: ¿Nos puede pasar a nosotros en un futuro?. Es decir, ¿podemos dejar de dar importancia a cualquiera de los pilares democráticos que se consolidaron en la Constitución Española en 1978?.

No iré muy lejos y por poner un ejemplo: el poder judicial, y se ha dicho por activa y por pasiva en infinidad de ocasiones. El poder judicial ha sido atacado y se ha puesto en cuestión hace ya tiempo su legitimidad.

Cuidado, pues. Nos podría pasar lo mismo.

CONSUELO FRENTE AL DOLOR

2008-08-27T04:33:00.001-07:00

Vivimos estos días la tragedia de Barajas con dolor y espanto. Las familias que han perdido a sus seres queridos no pueden tener consuelo. Y muchos pensamos que la vida te da pero cuando menos te lo esperas te lo quita. Y en mayor medida si son situaciones como ésta que te deja una sensación de vacuidad, desconsuelo que difícilmente se puede superar.

Si bien es cierto que las personas tenemos mecanismos para aprender a convivir con el sufrimiento, no es menos cierto que la sensación de pérdida es imposible superarlo.

Dicho todo esto con solidarizándome con el dolor de los familiares creo que es necesario pensar en la única parte positiva de todo esto que es el soporte emocional y psicológico que dan las personas que están acompañando a las familias. Por ello pienso que todos hemos de felicitar y agradecer a aquellas personas voluntarias y/o profesionales que altruistamente están ahí de soporte, haciendo de muro de contención a la explosión de sentimientos de dolor y pena. Que las están mimando, abrazándoles, entregándose a aquellos que tienen a su lado y que hasta hacía unos pocos días ni tan siquiera conocía.

La condición humana tiene esa grandeza y esto es lo que tenemos que poner en valor. En una sociedad tan egoísta y fría, cuando estamos llegando a límites que ni en las mejores películas de ficción se ve, hay seres humanos con la capacidad de ofrecer lo mejor que tienen, ellos mismos.

Gracias.

L’ONZÈ CONGRÉS DEL PSC

2008-07-22T04:31:00.001-07:00

Els socialistes acabem de viure l’Onzè Congrés del nostre Partit. Al meu parer crec que el document definitiu sortit de la Ponència Marc engloba, reflecteix i assenta les bases del que volem ser els socialistes d’aquí a futur més immediat.

Hi hagut debats profunds que posen de manifest les realitats diverses que engloba el PSC i constata que en 30 anys hem estat capaços de cohesionar aquestes mercés a les nostres fortes conviccions, per la creença ferma en els nostres ideals.

Ahir en José Luis Rodriguez Zapatero, en un moment determinat dels seu discurs va parlar dels orígens del PSC, dels orígens socialistes: els treballadors. Es cert, cal que de tan en tan –per no dir sempre- pensem en aquelles persones que amb la seva lluita contra l’opressió han estat capaços de que ara nosaltres puguem viure i sentir aquets ideals, aquesta manera de viure. Ells són els que han encoratjat a lluitar contra les desigualtats, contra les injustícies, contra tot allò que va oprimir als homes i dones durant molt anys.

Ara és el moment que tots plegats, TOTS recollim de nou aquest llegat. Els socialistes catalans tenim clar quina Catalunya volem i cap a on volem anar. Lluitar per les nostres conviccions és una de les coses que podem fer en reconeixement d’aquella gent que ens va precedir en la lluita contra les desigualtats, contra les injustícies.

Penso que aquest és el nostre deure.

L’ONZÈ CONGRÉS DEL PSC

2008-07-22T04:31:00.000-07:00

30 DE ANYS DE PSC

2008-07-14T11:30:00.000-07:00

"A la vida de cadascú les coses li afecten d’una manera o d’una altra. Jo crec que hi ha fets que marquen i, en certa manera, condicionen la teva història".

El passat dissabte 12 de juliol vaig assistir a la celebració del 30 aniversari de la fundació del PSC. Va ser un acte entranyable i, per mi, molt emotiu i m’explicaré. Ara fa aproximadament uns 30 anys, i mig, vaig assistir de la mà del meu pare a un míting a Bellvitge en el que varen intervenir en Josep Pallach i en Verde Aldea. No recordo, evidentment, del que es va parlar, jo era petita, però si recordo perfectament l’ambient que vaig viure: era una sala blanca, plena de fum, amb molta gent, gent que vibrava a cada paraula que deien els assistents. Aquella sensació la vaig tornar a sentir l’any anterior a la celebració de l’11 de setembre a Sant Boi de Ll. Des de llavors poques vegades l’he tingut. Però l’acte del passat dissabte va aconseguir evocar-me aquells moments.

Les intervencions de les diferents persones en l’acte van posar de manifest que per arribar a la constitució del PSC va caldre negociació, sacrifici, consciència del moment històric en el que es trobaven. Varen explicar com en aquell moment calia pensar en clau de futur, pensar en el que havia de suposar pel nostre país un pacte entre les diferents sensibilitats socialistes, sensibilitats de gent d’esquerra, progressista i amb una clara voluntat de defensa dels drets i llibertats de les persones.

En aquell moment tots van coincidir en un fet. El PSC havia de ser un partit amb un clar objectiu de servei públic. Havia de tenir en compte les necessitats de la ciutadania sense distinció de creences i conviccions polítiques. I calia tenir clar que això només es podia aconseguir tots junts. En Joan Reventós ho va veure des del principi: calia que tots treballéssim junts per poder influir en el nostre país i, a mig termini, en l’Estat Espanyol.

Aquest Partit que en els seu dia es va formar de diferents tendències es avui un Partit totalment consolidat. I la prova és que després de 30 anys estem on estem, governem en un àmbit prou ampli del país i influïm en la resta de l’Estat Espanyol. Però no és el poder en si mateix el que justifica l’existència d’un partit. No en el cas del PSC. La nostra existència es justifica des del moment que volem millorar el benestar dels ciutadans des de una perspectiva d’esquerres progressista.

Per altra banda, aquesta situació que gaudim no vol dir que ens aquietem i visquem de “les rendes” que han generat els esforços de tots aquests anys. Cal que, de nou, el PSC, treballi per assolir els objectius de millora en els drets dels ciutadans, que sigui el garant de les llibertats públiques amb ambició, tenint molt present la situació actual i, sobretot, la futura. Cal que hom fem amb convicció i fermament.

I, si bé és cert que el futur que se’ns presenta no és el mateix que el que teníem fa 30 anys, senzillament perquè la realitat ha canviat, també és cert que els valors i principis que han donat lloc al Partit que avui tenim han de mantenir-se i fomentar-los. El dissabte es va evidenciar que ens sentim molt orgullosos de pensar com pensem i de lluitar com lluitem, sense prepotència ni arrogància sinó amb humilitat. Així és com hem de continuar treballant.

I d’aquesta manera podrem fer el reconeixement que es mereixen aquelles persones que al llarg d’aquests 30 anys han treballat i lluitat per allò que creien.

PUNT DE PARTIDA PEL FINANÇAMENT

2008-05-23T03:58:00.000-07:00

La societat civil, en general, i els mitjans de comunicació, en particular, hem estat pendents aquests dies del sopar que tenia previst el President del Govern espanyol amb els Presidents autonòmics socialistes.

El President de la Generalitat de Catalunya, en José Montilla, ha estat clar aquests dies passats i ha afirmat que en cap cas la seva presència a aquest sopar era per negociar el finançament previst al nostre Estatut d’Autonomia, donat que entén que les negociacions són bilaterals Estat-Comunitat Autònoma, tal i com estableix l’Estatut. I això, a pesar de les insidies fetes per partits de la oposició que pretenen confondre a la societat catalana dient que aquest sopar estava destinat a negociar sobre el finançament.

En qualsevol cas i anant al que és veritablement important. Segons s’informa pels mitjans, queda clar que l’Estatut d’Autonomía de Catalunya aprovat al 2006 serà respectat i es complirà estrictament en :
1er. Mantenir el calendari previst per tal de que el model de finançament nou comenci a regir el proper 2009.
2on. S’ha assumit per tots els Presidents de les Comunitats Autònomes que l’actual sistema de finançament és perjudicial, no només per Catalunya sinó també per Balears, Madrid i València.
3er. Les relacions de negociació seran bilaterals.
4art. Es tindrà en compte, i aquest punt és bàsic per l’equilibri de situacions que fins ara han estat desiguals, el nombre d’habitants com a criteri bàsic del nou finançament, a corregir amb factors de correcció.

Caldrà concretar amb l’Estat les limitacions a la solidaritat que pretén la Generalitat als temes com educació, sanitat i atenció social, però en qualsevol cas, ha quedat evidenciat que els socialistes catalans són solidaris i pretenem una millora tan pel nostre País com per l’Estat espanyol.

El progrés ha de ser entès, en termes de solidaritat, i aquesta és la postura dels socialistes.

Per altra banda, ha quedat palès que el President Montilla està complint els seus compromisos i que l’agenda, com a home d’Estat que és, se la marca ell i ningú més.

Penso que aquesta és una bona lliçó de coherència, congruència amb els criteris emprats des de l’inici de legislatura per part del Govern de la Generalitat i de complir el full de ruta promès. Potser algun partit hauria d’aprendre que governar és saber dir NO quan toca i lluitar infatigablement per allò en el que un creu.

Avenços Legislatius. Llei contra la Violència Masclista

2008-04-18T13:46:00.000-07:00

Una imatge de consens, d'unitat entre les dones.

El Ple del Parlament va aprovar el passat dimecres 16 d’abril, amb 132 vots a favor, la unanimitat dels presents, la Llei del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. La podreu veure aquí la Llei.

Després de molt de temps de debat en el si de la comissió parlamentaria, finalment s’ha portat el projecte a la cambra catalana per tal procedir a la seva aprovació. Cal dir que, les esmenes presentades pels grups parlamentaris del PPC i del Grup Mixt han estat rebutjades per raons que no cal ni tornar a entrar.... És també important destacar que aquesta ha estat una llei, la primera d'aquesta índole que s’ha aprovat a la cambra. amb caràcter d’urgència.

De les intervencions al ple només destacaré la de la companya del PSC, la Diputada Mila Arcarons que va realitzar una exposició molt clarificadora del que suposa l’aprovació d’aquesta llei. Podeu veure aquí la seva intervenció.

Des del punt de vista dels fonaments i dels principis polítics, cal dir que el Projecte de Llei ha partit en tot moment, de la premissa que els drets de les dones són drets humans i que la violència masclista és una greu vulneració d'aquests drets i un impediment perquè les dones puguin assolir la plena ciutadania, l'autonomia i la llibertat.

Crec que és especialment important destacar que el text defineix amb claredat, i no sempre és així, les diferents formes de violència masclista i els àmbits en què es pot produir, i estableix els principis que han d'orientar les intervencions dels poders públics per eradicar aquesta violència de manera integral i transversal, i amb el compromís de garantir el tractament adequat i efectiu del dret de les dones a no ser discriminades i a viure amb autonomia i llibertat.

Així mateix, i tot i que alguns grups de forma demagògica han volgut obviar-ho, el cert és que el projecte recull, entre altres, el dret de les dones a accedir a l'assistència jurídica i a percebre la renda mínima d'inserció i els ajuts escolars tenint en compte exclusivament els seus ingressos i les seves rendes individuals. D’altra banda, també recull el dret d'accés a l'habitatge i d'ocupació per a les dones víctimes d'aquesta violència, i constitueix un fons de garantia de pensions i prestacions per cobrir l'impagament de pensions alimentàries i compensatòries, que operarà amb caràcter de bestreta. Aquesta última qüestió molt demandada pels col·lectius de dones que han estat lluitant contra la violència de gènere.

I parlant dels col·lectius de dones, com era d’esperar, a la sessió del ple del Parlament, van assistir moltes representants de l’univers associatiu de dones que a nivell de tota Catalunya han estat recolzant i treballant perquè al final es fes efectiva l’aprovació d’una llei. Des d’aquestes lletres els hi vull agrair efusivament la seva tenacitat i el seu compromís en aquest “combat” que finalment ha tingut el seu ressò legislatiu.

I és que totes les dones que tenim o hem tingut responsabilitats institucionals i/o polítiques hem estat molt pendents de l’evolució dels treballs de la comissió que des del Parlament havia de crear aquesta llei. En especial, la presidenta de l'Observatori contra la Violència Domèstica del Consell General del Poder Judicial, Montserrat Comas; com també, la presidenta de l'Institut Català de les Dones, Marta Selva; la delegada del Govern a Barcelona, Carme Sanmiguel, o les alcaldesses d'Esplugues, Pilar Díaz; de Mollerussa, Teresa Ginestà, i de Rubí, Carme García, entre altres, i moltes més que ara no citaré.

De la mateixa manera que m’agradaria fer un reconeixement explícit a la companya Lourdes Muñoz, Secretaria de Polítiques d’Igualtat del PSC i Diputada en el Congrés dels Diputats a Madrid que ens ha coordinat, motivat i mobilitzat a totes les companyes de partit, per tal de fer costat a aquesta llei tan necessària i vital.

I acabo diem que amb aquesta llei donem un pas endavant importantíssim en defensa dels drets de les dones que pateixen aquesta problemàtica i esperem que no només ajudi a les dones si no que a més, aconseguim que desaparegui aquesta lacra social.

Les darreres Eleccions Generals a Corts Generals

2008-04-02T14:09:00.000-07:00

Els resultats electorals de les Eleccions Generals celebrades el passat dia 9 de març han posat de manifest la voluntat dels ciutadans de frenar en sec aquesta dinàmica destructiva que al llarg de 4 anys han vingut a dur a terme determinades formacions polítiques.

Considero que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha sabut fer una bona campanya i no només en termes organitzatius, que també, sinó que ha tornat a encisar de nou.

Pel que fa a l’organització, s’ha demostrat que l’engranatge funciona, no només perquè la direcció ha estat clau sinó per que el PSC compta amb un actiu potent i que és la base social, afiliats i afiliades i simpatitzants, que han estat presents en tots els actes de campanya i, sobretot, el dia de les eleccions i en el dia de l’escrutini general.

Felicitats, doncs, a tota aquesta gent que ha treballat de forma altruista, amb sentiment i plenament convençuda de la tasca que estava realitzant. Diu molt de tots ells.

Però a més a més i com deia abans, crec que hem de posar en valor el que s’ha tornat a generar en la ciutadania. Tinc clar que l’efecte “Si tu no hi vas ells tornen” ha estat important, però em nego a pensar que la ciutadania vota només per un “slogan” publicitari.

Penso que la gent que ha votat socialista ha volgut votar un projecte de CONVIVÈNCIA. I cal dir-ho amb lletres majúscules. Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser un país acollidor, treballador, perseverant i no bel·ligerant i s'ha tornat a demostrar.

Des de l’atemptat de l’11 de març hem viscut commoguts i, a més, ens hem acabat indignant amb el comportant tan poc ètic, tan poc honest, tan poc lleial amb la societat espanyola que ha tingut el Partit Popular. Això ha estat el que ha compel·lit a molts catalans a votar socialista. Com igual ha passat amb el País Basc on una gran majoria ha sortit al carrer a dir que Euskadi vol la convivència entre tots i amb els espanyols.

Per últim, penso que els avenços socials emprats pel Govern de Rodriguez Zapatero han pesat alhora de decidir votar pel Partit Socialista.

De totes formes, el vots que ha tret el PP són prou significatius perquè ens plantegem que d’aquí a quatre anys hem de presentar un balanç molt més positiu i haver complert els objectius previstos. Estic convençuda que les ganes, la il·lusió, la perseverança i el treball del proper Govern de Zapatero ens permetran llavors demanar de nou i amb tota honestedat el vot als ciutadans de Catalunya.

Carta a la Sra. Ferrusola

2008-03-18T01:52:00.000-07:00

Em desagrada notablement que una persona que durant 23 anys ha estat al costat d'un home d'estat com va ser el Sr. Jordi Pujol es permeti fer comentaris sobre el nom del nostre President de la Generalitat en José Montilla.

No vull dedicar-li moltes línees perquè no s'ho mereixen (les paraules proferides per la Sra. Ferrusola no són pròpies d'una persona de consens i respectuosa) pero sí que vull expressar el meu desencís davant de comentaris xenòfobs com aquest. Si fins ara el President de la Generalitat ha estat la institució que representava a Catalunya, aquestes manifestacions la qüestionen.

Sra. Ferrusola: És això el que vostè pretén? Es que pretén qüestionar Catalunya?. Vaig en compte Sra. Ferrusola perquè no li està fent cap favor al país que fins ara considerava com a propi.

Catalunya és de tots: dels que varem néixer, dels que hi vivim i dels que vindran i la sentin com a pròpia.

No es confongui.

CONCERT D’ALICE KEYS

2008-03-17T02:28:00.001-07:00

Ahir varen assistir al Concert que va donar Alice Keys a Badalona. Fa quatre anys ja varem estar quan va actuar al Poble Espanyol de Barcelona. No hi ha comparació tot i que al 2004 varem gaudir molt.

Crec que aquesta artista jove de qualitat i total capacitat per omplir un escenari ella sola fa una demostració palpable de la perseverança, esforç, apassionament i il·lusió per aconseguir allò que de petita es va proposar. Penso que és un exemple per tots.

Es cert que aquesta cantant tan jove disposa de qualitats que no tots els joves disposen. I, probablement, s’ha trobat en una situació personal i familiar que li ha permès arribar a desplegar les seves facultats. Sé perfectament que no tothom té aquestes possibilitats. Ara bé, penso que li hem de reconèixer que una persona tan jove que és capaç de desenvolupar-se com ella ho fa en l’escenari aportant veu, creativitat, improvisació perfectament executada i passió és excepcional.

El públic va gaudir moltíssim. Crec que ahir el públic català sempre ha sabut agrair als artistes que han actuat a Barcelona el treball ben fet. Ahir va ser així per que realment l’Alice Keys va demostrar ser una de les artistes amb molt de futur i qualitat.

Gràcies per fer-nos passar dues hores fantàstiques.

LA TRAVESÍA DEL DESIERTO II, o III o IV …

2008-02-22T04:26:00.000-08:00

A lo largo de estos meses he intentado morderme la lengua y no insistir más en este tema, pero es que el dirigente actual de CIU, el Sr. Artur Mas, me tienta.

Hace meses hablábamos de lo impropio que resultó, por no decir contraproducente, que el Sr. Mas se comprometiera a ir al notario para dar fe del cumplimiento de sus promesas. Impropio y contraproducente, básicamente, porque pone en duda la palabra así como el compromiso de las personas que participamos en la vida política con la ciudadanía.

Ya se dijo en aquel momento que poner en entredicho la palabra de un político, y más si éste es el máximo dirigente de un partido, hacía mucho más daño que cualquier otra cosa a la confianza del ciudadano en nuestro sistema democrático. Es más o menos lo mismo que ocurre cuando el Partido Popular cuestiona instituciones del Estado como el Banco de España o el Tribunal Constitucional, u otras. Por cierto, creo que al PP sólo le queda por cuestionar el ejército.

En esta ocasión el Sr. Mas, en su propia travesía por el desierto, paralela a la de su partido, se ha cubierto de gloria. Desde que tomó posesión el Sr. José Montilla como Presidente de la Generalitat de Catalunya no ha cejado de insistir en que sólo la lista más votada podía gobernar. Ayer, y gracias a la hemeroteca, le tuvieron que recordar que en el 2003 manifestó que era perfectamente admisible que la lista que NO fuera la más votada en unas elecciones podía gobernar.

En fin, no me gusta hacer leña del árbol caído, porque no nos engañemos, al paso que va el Sr.Mas “le quedan dos telediarios” como no cambie radicalmente de actitud, pero si pienso que es importante que los ciudadanos sepan que cuando alguien adquiere un compromiso es porque realmente cree en ello. Al menos esto es como tienen que ser las cosas.

Y le digo al Sr. Mas que faltar a la verdad por parte de la persona que encabeza la oposición, o poner en duda su palabra teniendo que recurrir a un notario para dar fe de sus promesas merma la confianza de los ciudadanos en el sistema democrático. No hace falta firmar contratos con los inmigrantes, ni ir al notario. ¿No ve que es suficiente con decir las cosas públicamente?. ¿Sus asesores no le han dicho que las hemerotecas dan fe de la historia tal y cómo los hechos ocurren? ¿O es que resultara que no es suficiente con su palabra?

Sr. Mas, pregúntese qué está haciendo Vd. por este país y por sus ciudadanos.¿Cree que con esta actitud se llega alguna parte?. ¿Cree que esto es lo más conveniente para Catalunya?

Sinceramente, se equivoca.

Los nuevos líderes, líderes con convicción

2008-02-12T11:27:00.000-08:00

A nosotros nos llaman, o mejor dicho, nosotros mismos nos llamamos un país de “charanga y pandereta”. Pero cuando giramos nuestra vista a la izquierda, si nos situamos mirando hacia los Pirineos, y vemos lo que ocurre en nuestro país vecino Italia, la verdad es que nos quedamos cortos.

Hace muchos años ya que la política italiana se arrastra por grandes ciénagas, por lodos densos e interminables, de los que de vez en cuando, intenta desprenderse con iniciativas varias pero que acaban sucumbiendo. Según dicen, por causa del sistema electoral.

Ahora se erige una nueva figura, al parecer un nuevo líder, un personaje atrevido (prefiero el catalán “agosarat”: Walter Veltroni, actual alcalde de Roma. Creo que la palabra "agosarat" es más indicada). Pretende cambiar lo establecido con una actitud rebelde y segura. No dudo que sea esta su intención pero debemos dejar pasar el tiempo y comprobar que su actitud no era una simple estrategia electoralista. Decepcionaría mucho.

Porque lo cierto es que la ciudadanía necesita de líderes que encabecen una opción con convicción y seguridad. Líderes como J.L. Rodríguez Zapatero.

Y muchos me diréis o pensaréis que “se me ve el plumero”. Pues sí. No sé vosotros pero yo tengo claro que una persona que se atreve a desafiar a la primera potencia mundial E.E.U.U., una persona que se atreve a equiparar derechos de colectivos que hasta ahora estaban relegados o ignorados, una persona que lidera un equipo de gobierno con la sensibilidad suficiente para proteger a aquellos en graves situaciones de dependencia... y así, muchas otras iniciativas que se han llevado a cabo y que han supuesto mejoras sociales considerables merece un reconocimiento.

Es evidente que es mejorable, que faltan compromisos por cumpli, etc, pero es innegable el esfuerzo que se ha hecho y ahora, en las próximas elecciones que se celebraran en marzo toca reforzar esta forma de hacer política con honestidad y lealtad institucional.

Es cierto que algunos prefieran no votar, o votar en blanco, pero creo que todos deberíamos hacer un ejercicio de sinceridad con nosotros mismos y reconocer que sólo con un gobierno cohesionado, progresista y de izquierdas como el actual se puede progresar en términos de igualdad y justicia, principios ambos de la socialdemocracia.

Dudo seriamente que un gobierno de derechas como plantea Rajoy y los suyos sea capaz de enfrentarse a las grandes potencias para imponer un criterio coherente. Dudo mucho que ni tan siquiera sea capaz de reconocer sus errores aunque estos sean evidentes.

La Plataforma de Apoyo a Zapatero despierta la ilusión

2008-02-12T07:12:00.000-08:00

Ya han conseguido casi 5.000 firmas de adhesión.

PAZ se presentó hace unos días en Madrid ante cientos de personas para respaldar la labor de Zapatero al frente del gobierno.

Esta Plataforma de Apoyo a Zapatero (PAZ), está integrada por casi 5.000 artistas e intelectuales, científicos, deportistas y académicos y su portavoz en el acto de presentación fue el director de cine, José Luis Cuerda, que ofició de maestro de ceremonias, y defendió con valentía que Zapatero lo ha hecho “razonablemente bien” ya “sus aciertos se pueden razonar” e insistió en que Zapatero “debe volver a gobernar los próximos cuatro años”.

El objetivo de los firmantes del manifiesto es que tras el 9 de marzo, Zapatero pueda mantener "una forma de hacer política basada en el diálogo, la búsqueda de acuerdos y el respeto a las instituciones democráticas" de modo que "la solidaridad siga siendo un eje de la acción de Gobierno" y para que "ningún credo, opción política o grupo social goce de privilegios". Además, pretenden que "el mundo siga mirando a España como un referente en la defensa de la paz y la solidaridad internacional".

La Plataforma de Apoyo a Zapatero celebró su primer acto con el estreno del videoclip de la canción Defender la alegría, basada en unos versos de Mario Benedetti. Serrat, Miguel Bosé, Víctor Manuel o Ana Belén son algunos de los cantantes que aparecen en el vídeo.

Entre los más de 300 asistentes a la presentación de PAZ estuvieron Pedro Almodóvar, Miquel Barceló, José Luis Cuerda, Alvaro de Luna, Juan Goytisolo, Víctor Manuel, Judit Mascó, Jesús Vázquez, Cayetana Guillén Cuervo, Marisa Paredes, Boris Izaguirre, María Barranco o el médico Luis Montes que se subieron al escenario para mostrar su apoyo a Zapatero.

Entre los casi 5.000 firmantes también están personalidades de la música, el cine, el teatro y la televisión como Andrés Vicente Gómez, Manuel Gómez Pereira, Agustín Díaz Yanes, Vicente Aranda, Juan Echanove, Concha Velasco; escritores como Rafael Azcona, Caballero Bonald, Juan José Millás, Antonio Gamoneda o Sami Nair y también deportistas, entre ellos Fermín Cacho, Gervasio Deferr o Juan de Dios Román.

Creo sinceramente que este gesto de intelectuales, científicos, artistas y gentes diversas que han dado un paso adelante y se han mostrado partidarios de forma abierta y sincera en pro de una manera de hacer política, como en otras ocasiones les hemos visto hacerlo a muchos de ellos con el No a la Guerra de Irak, por ejemplo, es de agradecer en política. Aunque supongo que lo que más sorprenderá al PP es cómo han conseguido estas personas que provienen de mundos y realidades muy distintas ponerse de acuerdo en una única cuestión, la conveniencia de que Zapatero vuelva a gobernar, esto es grande, es realmente significativo y la derecha española debería tomar nota y virar hacia otra dirección más modera y no tan radical e integrista.

ANÁLISIS DE LA GESTIÓN Y PERSPECTIVAS DE FUTURO

2008-01-17T06:11:00.000-08:00

La legislatura ha finalizado, y creo que ha llegado la hora de pasar balance. Sinceramente pienso que a nivel general nuestro país ha dado pasos de gigante en muchos aspectos: sociales, económicos, en investigación, derechos y libertades, etc. Por ello, creo que en el marco de la celebración de las elecciones generales del 9 de marzo, los socialistas debemos defender nuestra gestión, con orgullo pero también con autocrítica,

No todo han sido aciertos. Sin embargo, y a diferencia de otros, hemos sabido reconocer y también hemos pedido disculpas públicamente por ellos, asumiendo las responsabilidades como ya de todos es sabido. Las comparecencias de Rodriguez Zapatero así lo demuestran.

Dicho esto, y en clave de Cataluña hay que reconocer que ningún presidente de los sucesivos gobiernos que ha tenido España en estos treinta años ha hecho tanto y en tan poco tiempo por Cataluña como José Luís Rodríguez Zapatero. Y hay ejemplos claros. Se van a transferir las cercanías. Y se van a transferir con las inversiones necesarias para ponerlas al día. Precisamente, José Montilla, President de la Generalitat, lo afirmó cuando dijo que se tardara lo que se tardara, Cercanias pasaría a ser competencia de la Generalitat de Catalunya.

Hace unos días en la reunión de la comisión bilateral se ha pactado la asunción de cinco nuevas competencias emanadas del Estatuto, y entre ellas una muy importante: la gestión de la inmigración que sin duda marcará un antes y un después en esta materia. Y lo hemos hecho a pesar del desgaste político que ha significado hacer el Estatuto con una derecha que ha atacado a Cataluña para ganar votos en otras comunidades y para debilitar a Zapatero.

Así pues, lo que verdaderamente ha frenado la buena marcha de Cataluña ha sido y es el Partido Popular. Y lo han demostrado con su actitud en el despliegue del Estatuto; en los papeles de Salamanca; en potenciar el catalán en Europa; en el mayor programa de inversiones que nunca antes ha visto Cataluña. Por no decir, la OPA de Gas Natural. El único freno a todo ha sido y será el PP.

Se nos presenta una oportunidad importantísima para seguir avanzando y responder con contundencia a esta derecha española que tanto ha lesionado nuestro sistema político con esta estrategia de acoso y derribo al gobierno de Zapatero, cuando en realidad, a lo que estaban atacando es a la credibilidad de las instituciones democráticas.

Es necesario, por tanto, hacer una puesta segura y contundente por la política progresista de los socialistas. La prueba a día de hoy, es que Cataluña tiene las condiciones para recuperar el liderazgo social y económico en España. Porque tenemos la energía y la voluntad de los catalanes, tenemos a José Luís Rodríguez Zapatero dispuesto a apostar por ello, tenemos el nuevo Estatuto y tenemos un presidente de la Generalitat capaz de negociar y también de plantarse cuando es necesario.

Es evidente que nadie da nada por nada, pero los socialistas catalanes tenemos claro que la perseverancia y el trabajo nos llevará a conseguir altas cotas competenciales que permitan unas mejores condiciones para la ciudadanía. Esto es por lo que se tiene que continuar luchando.

ELS REPTES DEL PACTE NACIONAL PER L'HABITATGE

2008-01-08T09:47:00.000-08:00

Davant la gran dificultat per a poder accedir a un allotjament, el Govern de la Generalitat va impulsar l’any 2007 el Pacte Nacional per a l’Habitatge que justament amb la col·laboració i implicació dels agents del sector, promotors, constructors, agents immobiliaris, fundacions, cooperatives,associacions de veïns, sindicats, col·legis professionals i els diferents nivells institucionals, Generalitat, Ajuntaments, Diputacions i Consells Comarcals es van posar d’acord per fer front a aquest nou repte social i buscar solucions.Aquest 2007 per tant ens ha deixat l’herència del Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016 que es compon de 800.000 accions que es durant a terme en deu anys i que tindran un cost públic de 8.221M€.

Al 2008 començarem a veure algunes d’aquestes accions que s’han creat sobre la base de cinc grans reptes que haurà d’abordar el pacte i que són els següents:- Millorar, l’Accés a l’Habitatge especialment dels joves potenciant més ajuts per al lloguer i per la compra i garantint més sòl per a construir habitatges de protecció oficial. Amb una aportació de 4.974M€.-Millorar la Qualitat del Parc d’Habitatges amb ajuts a la rehabilitació i a l’instal3lació d’ascensors i per adequar i dignificar els habitatges amb una inversió de 1.449M€.-Millorar l’Allotjament de la gent gran i de les persones amb dificultats diverses, com ara discapacitat o d’altres problemes.

El Govern vol crear una línia de crèdit per ajudar a aquestes persones a pagar els lloguers, per a crear vivendes adaptades o per a incrementar el parc d’habitatge accessible amb un total de 798M€.-Prevenir l’Exclusió Social Residencial amb un sistema universal d’ajuts personals a 60.000 llars per a lloguer, per a la hipoteca o per evitar desnonaments i treballant per l’eradicació de l’assetjament immobiliari amb una despesa de 751M€.-I finalment Garantir un Allotjament digen i de qualitat a les llars mal allotjades. Ajuts per a les persones sense sostre, les que viuen al carrer o en infrahabitatges o les que comparteixen l’habitatge amb massa gent amb un pressupost de 250M€.

El que més destaca d’aquest pacte nacional com d’altres que aquest Govern d’Entesa ha impulsat durant el seu primer any de mandat és la capacitat d’aglutinar esforços i d’arrossegar sinergies tant del món de l’empresa, com dels agents socials, de la pròpia societat civil i del compromís de les diferents institucions públiques, cada cop més sensibles a la realitat i als canvis socials.Aquest estil de fer política d’emprendre nous camins per a fer front als reptes que la societat d’avui ens reclamar amb una acció de govern decidida i compromesa amb el futur, des del present és per a mi el tret definitori d’aquest Govern que encapçala Josep Montilla i que estic convençuda que ens porta per bon camí.

EL DRET A DECIDIR

2007-12-11T03:01:00.000-08:00

Recentment s’ha creat un nou lema electoral per part de determinats partits polítics amb finalitats evidents de captar ciutadans descontents. L’anomenat “dret a decidir”.

No estic menyspreant el dret com a tal però si el fet que un Dret acabi essent un lema partidista. I m’explico. Amb independència de saber a hores d’ara què es pretén amb aquest “Dret”, (no s’ha concretat que conté el mateix) Dret a decidir és ... Un dret a decidir què?:

A reivindicar una Nació?
A que els catalans ens reconeguem o ens conscienciem que som catalans?.
A que tinguem inversions?

Per altra banda, estem parlant de decidir “imposant” o estem parlant de decidir “conciliant posicions”.

Crec que són dos formes de plantejar-ho. Però ja dic ara que si el que es pretén és en la primera accepció de la paraula, malament ens aniran les coses. Difícilment veig que els catalans imposem res a Espanya. Mai ha estat aquesta la nostra cultura política ni tampoc ha estat ni és la nostra forma de fer.

En fi, el dilema que se’ns planteja té difícil solució.

Ara bé, se’m acudeix una idea. ¿Potser el dret a decidir és el dret a votar en contra dels Pressupostos pel 2008 al Senat per posar en perill les inversions que calen fer a Catalunya, o els ajuts per donar una solució als barris afectats per la construcció de l’AVE a Catalunya?.

Ah! Deu ser això. Doncs, sí. Si aquest és el nostre dret a decidir anem apanyats.

Senyors de Convergència i Unió! S’han cobert de glòria!.

Ha quedat palès, d’una forma definitiva que l’únic que ens donarà dret a decidir són les solucions immediates a les mancances de 23 anys de govern Convergent, i d’una vegada per totes, que es produeixi la inversió en infraestructures que tant necessitem.

Senyors convergents, els hi recorda quelcom la frase : FETS I NO PARAULES?.
No cal anar massa lluny. L’exemple el tenim el passat dia 4 de desembre amb la presència a L’Hospitalet de la Ministra Carme Chacón amb propostes concretes de solucions als problemes sorgits amb la construcció del TAV:
- Inversions de 15,3 milions d’euros en els propers 4 anys per a la rehabilitació de vivendes o espais comuns d’edificis.
- Pel cas de vivendes ajuts del 30% per a la rehabilitació interior amb un màxim de 3000€.
- Pels edificis (façanes, escales, ascensors, ...) un 50% de la factura amb un màxim de 600€ per vivenda.
- I la dotació pressupostària concretada: la primera partida sortirà d’aquest pressupost pel 2008 mitjançant una esmena introduïda al Senat. Per cert, recordo que PP i CIU s’han unit en contra d’aquest pressupostos i per això no han estat aprovats.

De nou CIU vol crear falsament un estat d’opinió en els ciutadans per guanyar un espai electoral que no té. Ll’anomenat dret a decidir no l’ha concretat en res. De nou CIU torna a enganyar a Catalunya. Diu una cosa i fa una altra. I aquí està el problema. CIU fa el que sigui, encara que sigui perjudicant a Catalunya, per intentar guanyar el Govern de la Generalitat.

Per contra l’esquerra es posiciona i cerca solucions a problemes.

Que esperem els progressistes, doncs, de les properes eleccions a celebrar el mes de març?. Ens quedem a casa? O sortim a exigir millores pel nostra Pais mitjançant els nostre VOT.

Els catalans no som titelles al servei d’interessos d’un partit com Convergència i Unió.

"SIR ARTHUR MAS …. Y QUE MAS"

2007-11-23T04:37:00.000-08:00

Avui intentaré ser molt respectuosa alhora de exposar la meva opinió sobre les coses i fets que m’envolten. En varies ocasions he estat apunt de deixar de ser políticament correcte, però m’ha refrenat el meu “seny” i l’educació que he rebut.

Els meus escrits són normalment en català perque m'hi sento molt més còmode. Dit això, vull expressar la meva indignació davant de l'apropiacio "indeguda" que ha fet el Sr. Mas del Catalanisme el passat dia 20 de novembre. Per cert, bona data!

Crec que com a catalana que sóc i que m’hi sento, tinc el meu dret a sentir-me ofesa davant de la posada en escena del Sr. Mas i que van retransmetre els diferents espais informatius. Va ser un acte clarament oportunista i que utilitzava el Catalanisme (sí, en majúscules) utilitzava el Catalanisme per intentar fer-se un espai per reivindicar un lloc que políticament sap no li correspon.

Sóc conscient que aquestes són paraules dures i poc pròpies de mi i fins i tot pode4rien ferir susceptibilitats, però em nego a admetre que el mot “Catalanisme” amb tot el que això implica, sigui utilitzat en va. La “dissertació” que va fer no era més que una posada en escena per justificar, davant de les bases convergents, un espai polític. Espai que, per altra banda i com ja he dit, no li pot correspondre al Sr. Mas en exclusiva pel següent:

1er. Perquè ell no és Catalunya

2on. Perquè quan va ser Conseller en Cap mai va fer una defensa del tipus. Tampoc el seu partit la va plantejar.

3er. Perquè va utilitzar un sentiment d'abast nacional, social, cultural, com és el Catalanisme en benefici propi.

Els catalans, els que som des que varem néixer, els que són des que varen arribar desprès i els que ho seran –si així ho volen- els que arriben ara, no ens mereixem un tracte similar. El nostre Catalanisme està per sobre d’interessos partidistes.

No és de rebut que digui que pretén un front comú de tots els partits. El que realment pretén és fer creure un presumpte projecte que, per altra banda és del tot ambigu i sense definir el contingut.

Si realment es pretén fer fort el nostre país i es vol fer des de la posada en comú de tots els agents i partits polítics, etc, ¿és lògic que es comenci amb una posada en escena a títol individual, que una persona intenti erigir-se com a baluard d’una idea?

No. Un país no es fa des de la individualitat, es fa des de la col·lectivitat i pensant en els reptes que hem de resoldre, es fa donant viabilitat als problemes.

Per això crec que el Catalanisme no pot ser utilitzat com a arma electoralista ni per intentar justificar un espai polític que no es té.

La Sentència de l'11 M

2007-11-08T07:43:00.000-08:00

"La vida, ens porta de forma accelerada la vivència de les coses de forma que, en moltes ocasions, ens perdem el veritable sentit de la vida".

Aquesta afirmació us pot semblar una d’aquelles "filosofades" que els polítics se’ns ocorren en alguns moments d’inspiració. Però no m’agradaria frivolitzar sobre un tema tan important per aquest país com ha estat la massacre de l’11 de març de 2004.

El cert és que, davant de tota la multitud de notícies, declaracions, articles d’opinió, etc, que estan produint-se des que es va notificar la sentència de "l’11 M" no calen més reiteracions. Està tot dit:

-Ha quedat clar que no va estar ETA qui va tenir cap relació amb l’atemptat

-Ha quedat clar que el Partit Popular, partit en el govern en aquell moment va MENTIR indiscriminadament, per tal de guanyar les eleccions del 14 de març

-Ha quedat clar que el Partit Popular no té cap mirament a l'hora de dir MENTIDES i continuar fugint cap endavant fins ben passat el dia 14 de març. Després ja vorem què dirà la ciutadania.

-Ha quedat clar que les Institucions han funcionat. El Poder Judicial, tan qüestionat –al meu parer, no sense raó- ha investigat i ha resolt de forma eficaç una qüestió que pels ciutadans era cabdal.

Ara, però, crec que val la pena que tots plegats aturem el que estem fent i reflexionem sobre el que veritablement té importància en aquest moment.

Com ja he dit, i pel que fa al primer partit de l’oposició, el Partit Popular, crec que la pròpia justificació que està donant per tal de donar una versemblança a allò que va dir que havia passat a partir de l’11 de març de l’any 2004, com la teoria de la conspiració, etc, cau pel seu propi pes.

Com també cau, i queden retractats, quan neguen que mai varen dir que fos ETA la causant dels atemptats.

Pel que fa a determinats mitjans de comunicació –que no cal anomenar-, només cal que ens remetem als mateixos per veure que les seves afirmacions no tenen ni cap ni peus, ni són creïbles, ni mínimament versemblants.

És evident que, després de com han funcionat al màxim nivell les institucions democràtiques d’aquest país, amb total garantia dels drets constitucionals: de com s’ha dut a terme la instrucció del cas, de com s’ha resolt la situació dels imputats amb una sentència condemnatòria amb exposició clara i precisa dels fets provats i una condemna clara – i no amb una reclusió indefinida sense cap respecte dels drets humans, com així ocorre amb d’altres països que es preconitzen com a garants dels drets civils -, de com s’ha actuat per part de la societat civil espanyola, ...

Després de tot això, crec que els ciutadans d’aquest país que som demòcrates, que creiem en les nostres institucions, que creiem que la pau passa per respectar la llibertat dels altres, només ens cal pensar en totes aquelles persones que un dia 11 de març de l’any 2004 varen agafar un tren que mai va poder arribar al seu destí.

El mínim homenatge que totes les víctimes es mereixen és que tots aquells que respectem l’Estat Social i Democràtic de Dret ha respòs amb totes les garanties constitucionalment establertes. I que la nostra voluntat és continuar lluitant amb totes les forces democràtiques perquè allò que va passar aquell 11 de març no torni a succeïr.

La història posarà en el seu lloc a aquells que van mentir gratuïtament només que per mantenir un poder que ja no tenia cap mena de suport social.

Rebem novament notícies del Tribunal Constitucional

2007-10-03T08:23:00.000-07:00

De nou rebem notícies del Tribunal Constitucional, una de les més altes institucions estatals. La renovació tant d’aquesta instància com del Poder Judicial és una qüestió d’higiene democràtica. I això és amb el que ens hem de quedar.

Tal i com vaig exposar en l’anterior article arran de la politització del poder judicial, el Partit Popular està aconseguint malmetre les institucions democràtiques amb conseqüències que van molt més enllà de la pròpia renovació. M’explico. El Tribunal Constitucional és la última instància que coneix de la vulneració dels drets fonamentals protegits per la Carta Magna, la Constitució Espanyola. És qui garanteix, en definitiva, que allò pel que tant es va lluitar i que va quedar plasmat en la Norma Fonamental, no sigui vulnerat, infringit, per ningú, ja sigui un particular, ja sigui una administració.

Per tant, és essencial la credibilitat per part del ciutadà en aquesta Institució. En cas contrari, entenc que es podria entrar en crisi de valors. I no crec que sigui catastrofista.

Si no es produeix una renovació de les altes cúpules judicials d’una forma natural per causes imputables directament a partits polítics el descrèdit de la Institució serà i és evident. És a dir, si en aquest cas el Partit Popular està impedint de forma sistemàtica la renovació del Tribunal Constitucional pel tal de garantir la seva majoria conservadora en l’estudi del recurs de inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya i aconseguir uns efectes negatius vol dir que l’Estat, en totes les seves instàncies, depèn de les majories parlamentàries i no d’un criteri objectiu i democràtic. Per tant, s’està atacant directament els fonaments, l’estructura d’aquest país.

Precisament i respecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, fa pocs dies que el Tribunal Constitucional va rebutjar unes al·legacions fetes pel Govern de la Generalitat en les que es posava de manifest que molts dels articles impugnats en el recurs de inconstitucionalitat del recurs eren idèntics a preceptes de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. El que pot dir, en conseqüència, que el que és vàlid per uns no ho sigui per uns altres. És a dir que Andalusia disposi de millores essencials en el marc autonòmic i no Catalunya.

I és aquí on queda palès el descrèdit de l’Alt Tribunal. Si el resultat del recurs depèn de la majoria que en aquell moment hagi de magistrats i de la seva tendència "política" crec que deixa de tenir sentit l’estructura de l’Estat.

Per tant, és essencial que el Partit Popular actuï com el partit democràtic que diu ser ja que en cas contrari les conseqüències poden ser greus. D’aquí que la resta de partits polítics, institucions, particulars exigeixin de forma rotunda la renovació del Tribunal Constitucional.

Es evident que aquest no pot estar a expenses de majories parlamentaries per tant es fa urgent i necessari plantejar-nos una reforma de la institució.

l'oblidada divisió de poders

2007-09-19T02:37:00.000-07:00

Potser és hora de que alguns polítics tornin a l’institut o a la Universitat perquè els expliquen en què consisteix la divisió de poders en la que es basa un Estat democràtic i de dret com el nostre.

La situació que ens està tocant viure, amb immobilisme i inoperància del Poder Judicial, està arribant a cotes mai viscudes.

S’ha iniciat el curs judicial amb la presència de les autoritats al Tribunal Suprem. Bé, totes no, com l’associació de “Jueces para la Democracia” que s’han negat a assistir-hi en protesta a l’actitud del Partit Popular de oposar-se a la renovació de la cúpula del “Consejo General del Poder Judicial”.

La politització tan evident d’un dels 3 poders de l’Estat està malmetent les estructures del nostre Estat. I no crec que m’equivoqui ni que exageri quan faig aquesta afirmació.

Fa temps, concretament des que governava el Sr. Aznar, que les regles de joc –ni les escrites ni les no escrites- que han desaparegut per determinants polítics. No es respecten ni els mínims exigibles. I això en cap cas pot ser bo ni per les institucions ni, per tant, pels ciutadans.

Precisament en el moment en el que ens trobem, en que la ciutadania està demanant més transparència, agilitat i eficàcia a l’Administració, justament i pel que fa a l’Administració de justicia, els senyors del Partit Popular es permeten el luxe de desacreditar encara més aquesta institució negant-se a la renovació dels seus membres.

¿ Què pot pensar el ciutadà d’un poder judicial mediatitzat per un partit polític? ¿Poden pensar que tenim un poder judicial que resol les qüestions segons indiquin els seus “benefactors”?

Es més, ¿Què poden pensar respecte del Tribunal Constitucional?

Com tots sabem és aquest Alt Tribunal el que està coneixent de l’Estatut D’Autonomia de Catalunya del recurs interposat pel PP. El Tribunal Constitucional acaba de rebutjar les al·legacions del Govern Català en les que es demana que 75 articles impugnats del nostre Estatut pel PP siguin desestimades les seves peticions de nul·litat. Segons s’ha posat de manifest per determinats mitjans de comunicació així com els partits polítics, els articles dels que demanen la nul·litat són idèntics o anàlegs a articles del l’Estatut d’Autonomia Andalús.

Per tant, només cal que ens plantegem el següent: ¿Què passaria si finalment el Tribunal Constitucional admetés el recurs interposat pel PP contra l’Estatut Català i anul·lés els articles impugnats?. Doncs resultaria que en una comunitat autònoma serien aplicables i en una altra no. I això suposa un tracte desigual entre les diferents comunitats, desigualtat que prohibeix l’article 24 de la Constitució

Crec que no calen més comentaris.

El mal que esta fent el PP a les nostres institucions és constant i inacceptable. Els ciutadans ens hem de negar i rebutjar aquestes pràctiques totalment involucionistes i contraries a les nostres lleis.

Els polítics del PP han degut oblidar la divisió de poders a que feia esment al principi.

"L'OBLIDADA" DIVISIO DE PODERS

2007-09-19T02:32:00.000-07:00

Potser és hora de que alguns polítics tornin a l’institut o a la Universitat perquè els expliquen la divisió de poders en que es basa un Estat democràtic i de dret com el nostre.

La situació que ens està tocant viure, amb immobilisme i inoperància del Poder Judicial, està arribant a cotes mai viscudes.

S’ha iniciat el curs judicial amb la presència de les autoritats al Tribunal Suprem. Bé, totes no, com l’associació de “Jueces para la Democracia” que s’han negat a assistir-hi en protesta a l’actitud del Partit Popular de oposar-se a la renovació de la cúpula del “Consejo General del Poder Judicial”.

La politització tan evident d’un dels 3 poders de l’Estat està malmetent les estructures del nostre Estat Social i Democràtic de Dret. I no crec que m’equivoqui ni que exageri quan faig aquesta afirmació.

Fa temps, concretament des que governava el Sr. Aznar, que les regles de joc –ni les escrites ni les no escrites- han desaparegut per determinants polítics. No es respecten ni els mínims exigibles. I això en cap cas pot ser bo ni per les institucions ni, per tant, pels ciutadans.

Precisament en el moment en el que ens trobem, en que la ciutadania està demanant més transparència, agilitat i eficàcia a l’Administració, justament l’Administració de justicia dóna mostres de debilitat. Els senyors del Partit Popular es permeten el luxe de desacreditar encara més aquesta institució negant-se a la renovació dels seus membres.

¿ Què pot pensar el ciutadà d’un poder judicial mediatitzat per un partit polític? ¿Poden pensar que tenim un poder judicial que resol les qüestions segons indiquin els seus “benefactors”?

Es més, ¿Què poden pensar respecte del Tribunal Constitucional?

Precisament és aquest Alt Tribunal el que està coneixent de l’Estatut D’Autonomia de Catalunya. Per posar un exemple el Tribunal Constitucional acaba de rebutjat les al·legacions del Govern català en les que es demana que 75 articles impugnats del nostre Estatut pel PP decaiguin, és a dir, que siguin desestimades les seves peticions de nul·litat. Segons s’ha posat de manifest per determinats mitjans de comunicació així com els partits polítics, els articles dels que demanen la nul·litat són idèntics o anàlegs a articles del l’Estatut d’Autonomia Andalús.

Per tant, només cal que ens plantegem el següent: ¿Què passaria si finalment el Tribunal Constitucional admetés el recurs interposat pel PP contra l’Estatut Català i anul·lés els articles impugnats?. Doncs resultaria que en una comunitat autònoma serien aplicables i en d’altres no. I això no suposa un tracte desigual entre les diferents comunitats, desigualtat que prohibeix l’article 24 de la Constitució

Crec que no calen més comentaris.

El mal que esta fent el PP a les nostres institucions és constant i inacceptable. Crec que els ciutadans ens hem de negar i rebutjar aquestes pràctiques totalment involucionistes i contraries a les nostres lleis.

Els polítics del PP han degut oblidar la divisió de poders a que feia esment al principi.

INOPORTUNITAT POLÍTICA

2007-08-28T02:38:00.000-07:00

Tornem de vacances i de nou se’ns sorprèn amb declaracions de polítics catalans intentant ser els focus d’interès. El Sr. Josep Lluis Carod Rovira s’ha despenjat recentment amb la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya pel 2014.

Sense entrar en la data que ja de per sí té poc sentit, no pel fet de complir-se 300 anys de la derrota militar en la guerra de successió espanyola, si no perquè si realment fos important i d’interès per Catalunya, que no ho crec –ja ho avanço-, és evident que caldria preguntar-nos per què no ara?. Amb independència d’això, ja és trist que sempre acabem fixant fites importants en aniversaris que no han acabat sent precisament positius per nosaltres.

Bromes a banda. Jo no dubto que l'actual cúpula bicèfala que té ERC no sigui una situació anòmala i, en conseqüència, un tema a resoldre. Per altra banda, considero que un dirigent polític està totalment legitimat per intentar resoldre un conflicte com aquest de la millor manera possible.

Ara bé, quan un lider -cercant una sortida a un problema intern- fa una proposta del tipus, ha de ser coherent, responsable i, sobretot, oportú. I pel meu parer no ha estat així.

Moltes veus han confirmat, i penso el mateix, que la sortida de convocar un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya del Sr. Carod Rovira s’ha d’emmarcar, primer, que ho fa com a líder d’ERC i segon, en clau interna. És evident, i aquesta ha estat la percepció general de la majoria de partits polítics catalans: ERC ha de resoldre aquesta situació.

Per altra banda, no podem dir que el Sr. Carod Rovira estigui actuant com a representant del Govern català, tota vegada que la seva proposta, com ja s'ha dit, té un sentit únicament dins del seu partit. Aquesta és una qüestió que no es troba en el full de ruta del Govern català. Per tant, demanar com demana el PP, la desautorització del Sr. Carod Rovira per part del President de la Generalitat no té sentit. El Sr. Carod Rovira, com a President d’ERC i com a dirigent polític pot actuar com millor consideri.

Ara bé, el que en cap cas es pot admetre en aquest moment és obrir un debat d’aquest tipus en la societat catalana. I dic “en aquest moment” perquè ara mateix el nostre punt de mira ha de ser, i és, l’aplicació íntegra de l’Estatut de Catalunya aprovat l’any passat i no obrir nous horitzons, per no dir fronts.

Penso que la societat catalana està molt més amoïnada en que es resolguin els seus problemes que no pas en una qüestió com l’autodeterminació. Ara mateix no es troba en les ments de la gent... . El que la societat catalana està demanant és que els polítics resolguem els problemes no que creem més.

Per això, penso que el que sí se li pot demanar al Sr. Carod Rovira és que la propera vegada que tingui una proposta, esculli el moment més oportú políticament i socialment parlant. Crec que ara mateix no ho ha estat massa per no dir gens.

CIU I LA SEVA PECULIAR TRAVESSIA PEL DESERT

2007-07-31T02:13:00.000-07:00

Des de fa més o menys quatre anys que estem assistint a l’itinerant “devenir” de la Coalició CONVERVÈNCIA I UNIO per aquestes terres nostres.

Resulta summament curiós veure com l’hegemònica formació política realitza tot tipus de viratges per aconseguir el que en el seu dia –sembla ser- els hi varem “usurpar “. Així ho deuen entendre donat que així ho han manifestat en multitud d’ocasions.

Recordo aquell dia del 2006 en el que la tan esmentada “foto” va resultar commovedora. Era superba la imatge d’en Mas, mostrant-se cofoi, davant l’acord amb el President Rodríguez Zapatero en relació a L’Estatut de Catalunya que encara avui és recordada per algun dels dirigents convergents. En aquell moment ja pretenien fer creure aals catalans que l’Estatut havia estat finalment possible gràcies a ells. Crec que no és necessari recordar qui es va oposar inicialment a l’Estatut, ni tampoc què va suposar aquell acord pel text que va ser aprovat pel Parlament. És de tots conegut.

CIU ens demostrar amb les seves actituds que no accepta les regles del joc democràtic quan no li afavoreixen tal i com ho s’ha constatat en les darreres eleccions municipals celebrades al maig. No han acceptat els resultats obtinguts. Estan recorrent judicialment i pensen arribar fins el Tribunal Constitucionals si cal, sense cap mena d’escrúpol.

L’any que ve es convoquen Eleccions Generals. Està en joc la continuïtat de les polítiques socials dutes a terme pel Govern del President Zapatero. En aquest marc, amb les generals com a horitzó polític per l’ambició dels nacionalistes, CIU pretén negociar la seva entrada en el futur Govern socialista que pugui resultar de les properes eleccions amb la intenció de condicionar el que diguin les urnes a les futures eleccions autonòmiques. Pretenen sotmetre, en definitiva, al PSC als condicionants que pogués imposar el PSOE.

Sense entrar a valorar aquestes “maneres de fer” tan poc ortodoxes, és evident que la única pretensió d’aquest partit que es diu “Nacionalista” és obtenir el poder sigui com sigui. Aquest és l’únic objectiu de CIU.

En aquesta dura “travessia pel desert”, veiem una formació política obsessionada amb la “reconquesta” del poder, veiem una organització que té una forma peculiar de “fer País”, d’entendre la política, que no s’ajusta al que volem els catalans. Les formes en política són importants, però el fons és essencial. Voler aconseguir el govern siguin quins siguin els objectius és el reflex de la poca lleialtat de CIU amb Catalunya.

Que CIU vulgui un Govern per Catalunya decidit a Madrid demostra que no és una força política de futur. No hi ha idees, no hi ha propostes, no hi ha objectius. Poc favor se li està fent a Catalunya!!.
Que no parlin en nom dels catalans, perquè ara per ara, no representen els interessos de la majoria.

LES PRIMERES EXPERIÈNCIES A LA REGIDORIA DEL DISTRICTE I

2007-07-13T04:32:00.000-07:00

L’entrada a la regidoria el passat dia 18, dia del nomenament com a Regidora del Districte I, que compren els barris del Centre, Sant Josep i Sanfeliu, va ser una voràgine d’actes al coincidir dos festes populars, primer les del barri del Centre i , quasi simultàniament, les de Sanfeliu.

El cert que va ser una “bogeria” entranyable. Conèixer a tantes persones, tantes entitats, de vegades no teníem temps per assimilar els noms. Però reconec que les sensacions viscudes van ser molt gratificants.

La benvinguda que totes les persones amb les que ens hem relacionat ha estat molt bona, en gran mesura perquè el meu predecessor, el company Mario Sanz ha deixat un bon record. En aquest sentit, espero estar a la seva alçada en aquesta legislatura que ara tot just comença.

Des del primer moment en que vaig ser nomenada la nostra intenció va ser que el Districte ens conegués d’aprop. I dic “nostra” tota vegada que la Regidoria està formada per un equip de grans professionals, professionals que creuen, viuen i senten aquest projecte com a propi. Crec seriosament que quan les persones que estan al teu costat -que no al teu voltant, si no al teu costat- viuen les coses com les vius tu, el treball, les feines, els objectius s’assoleixen. I penso seriosament que l’equip format a la Regidoria serà un equip sòlid i plenament capacitat per aconseguir els que ens proposem.

Per altra banda, crec que el ciutadà té una part important per tal que aquest projecte funcioni. La participació de la ciutadania en el afers públics que es refereixen al seu districte és essencial. Prova d’això han estat els diversos plans de millores que s’estan executant i que s’executaran en el futur.

Fins ara, només puc dir paraules positives ja que com ja he esmentat, la rebuda de la gent ha estat molt satisfactòria. En aquest sentit sé que en molts casos, la feina que desenvoluparem no serà fàcil, precisament perquè la comesa feta per en Celestino Corbacho, Alcalde de la nostra Ciutat, ha estat treballar, des del primer moment, i conjuntament amb els ciutadans. Tenim molt clar que, davant d’aquests reptes que diàriament se’ns plantegen, com els plans de reforma i millora en aquest Districte, no serà fàcil, però considero que el camí serà més planer si des del primer moment, treballem tots en la mateixa direcció. Compto amb l’equip en el que confio i confio també, perquè així se m’ha manifestat, que comptaré amb la complicitat dels ciutadans que s’estimen aquesta ciutat. La prova d’això és que la gent, des de l’inici, ha estat predisposada per col·laborar en tot amb IL·LUSIÓ. Aquest és un bon presagi.

UNA REFLEXIÓ ENTORN L’ABSTENCIÓ

2007-06-07T08:43:00.000-07:00

Després dels resultats electorals i d’una llarga pre-campanya i campanya cal parar i situar-nos per saber exactament el lloc on ens trobem.

Els resultats electorals pel que fa a L’Hospitalet la meva ciutat, han estat tot un èxit. No només hem consolidat la majoria absoluta, si no que a més hem incrementat el nombre de regidors i regidores. En termes generals, a Catalunya els i les socialistes hem guanyat les eleccions municipals, tenim més alcaldies, són més els companys i companyes que exercirem com a regidors i regidores en aquesta legislatura. Una legislatura que està marcada per la reafirmació del compromís amb les polítiques socials que han de contribuir a poder abordar en millors condicions els nous reptes de futur que avui se’ns presenten a les ciutats i pobles de Catalunya.

Permeteu-me però, expressa la meva satisfacció personal i l’honor que sento d’haver estat electe de la candidatura del PSC de L’Hospitalet amb tot el que això representa. S’ha fet una bona tasca de campanya entre tots i totes i la prova més concloent ha estat un altre cop la confiança que els ciutadans i ciutadanes ens han tornat a atorgar.

Crec que és just i necessari agrair a tots els companys i companyes que en el seu moment van recolzar amb el seu suport i el seu treball la llista presentada pel nostre Candidat Celestino Corbacho.

Però reprenen el fil de la reflexió en torn la qüestió de l’abstenció registrada en aquests comicis que a través d’aquest nou post volia compatir amb vosaltres, és que polítics i ciutadans-polítics hem de plantejar-nos el futur, ja no a mig, si no a curt, molt curt termini.

Es evident el cansament i desencís del ciutadà en la “cosa pública”. D’això crec que tots som plenament conscients. Si més no, sí una gran majoria.

Els motius en general d’aquest desencís i en conseqüència d’una alta abstenció i pel que fa a Catalunya, podríem dir que venen donats per la quantitat de comicis electorals celebrats en relativament poc temps.

Respecte a la resta d’Espanya i sense massa risc a equivocar-nos, de ben segur que els motius d’abstenció provenen, principalment, d’aquest clima de crispació constant. Crispació entesa, no només en si mateixa, si no “crispació” com a generadora del demèrit de les institucions constitucionals que alguns partits polítics com el PP i en el seu conjunt la dreta espanyola, no han fet res per evitar, ans al contrari, en cada ocasió que tenien contribuïen encara més, en el seu descrèdit, tenint així una actitud deslleial, des del punt de vista democràtic, envers el Govern de l’Estat per qüestions clarament partidistes. Per aquest “grup polític” tot és vàlid per tal d’arribar al poder.

Així doncs, l’actitud del Partit Popular ha estat un factor determinant per generar aquest estat de les coses, aquest clima de desencant.

Amb la instigació constant a la que s’ha estat sotmès, és evident que al final s’han acabat traspassant les fronteres que divideixen els tres poders de l’Estat: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Per posar un exemple, el descrèdit actual del poder judicial i, fins i tot, del Tribunal Constitucional de ben segur que ha donat lloc al desencís dels ciutadans.

Quan un partit polític es salta les regles de joc imposades per la Constitució i es permet el luxe de qüestionar una resolució judicial o, encara més, és permet el luxe d’influir “descaradament” en la recusació d’un magistrat que ha de conèixer de la impugnació d’una llei orgànica com es l’Estatut d’Autonomia aprovat i referendat pels ciutadans de Catalunya, no pot sortir “gratis”.

Cal deixar clar que els atacs desmesurats del Partit Popular contra el PSC i contra el PSOE han causat danys directes a les nostres institucions constitucionals. Desconec si amb coneixement o no, de les conseqüències que se’n podien derivar, però un partit que ha estat governant durant 8 anys no es pot permetre tan gran negligència.

Per això, s’ha de recordar tantes vegades com calgui que l’actual Constitució Espanyola de 1978 prové d’una llarga història de constitucions interrompuda per 40 anys de feixisme. Que la Constitució Espanyola prové del consens democràtic liderat pels “constituents” i aquesta feina àrdua i dura no pot ser esquinçada per interessos partidistes.

I aquí és on han de intervenir els partits polítics democràtics. Són aquests, mitjançant les bases personals de que disposen les que han de reprendre i garantir la continuïtat de les institucions democràtiques. Precisament els partits de gran trajectòria d’esquerres com el nostre disposem d’un fons de gent, molts històrics, que ens poden ajudar a fomentar de nou la participació.

Per altra banda, crec essencial augmentar la participació ciutadana al nivell més elemental. En primer lloc, des de les escoles. Aquest és el nucli vital en la nostra societat.

Així mateix, la cultura de la democràcia directe renovada permetrà que els ciutadans s’interessin per qüestions de les que ara sembla que obviïn.

Crec que com a mínim, això ha de donar lloc a capgirar l’abstenció que ens hem trobat aquestes darreres eleccions.

EDUCACIO – COHESIÓ

2007-03-14T11:15:00.000-07:00

Aquests dies s’està parlant molt de la desvalorització a l’escola i del seu professorat.

La dreta francesa, concretament Sarkozy, ha anat més enllà i ha parlat de la desvalorització de “l’autoritat” dels mestres utilitzant frases com que la societat actual “considera obsoleta l’obediència dels nens als pares”, o “no valora l’autoritat del mestre sobre els alumnes”, o “accepta la submissió a la Llei” de tal manera que es “minva el poder de la policia, l’amor a la pàtria o la fidelitat a la bandera”. I tot això per acabar dient que “només ens queda la Llei de la força per canalitzar el mal que està en els homes, per canalitzar la seva violència, els seus instints, les seves passions” *.

Des de l’esquerra ens hem de negar a discursos del tipus. No estem en absolut d’acord en aquestes premisses i, molt menys, en les seves conclusions.

És cert que a les nostre escoles existeix un veritable problema de fracàs escolar, de menyspreu al rol del mestre com a tal –tan de pares com de fills-, en definitiva, de pèrdua de l’Escola com a referència de les persones. I aquest últim és el que cal que ens faci reflexionar i replantejar l’educació com a eix per als nostres fills.

Considero que les diferents propostes pre-electorals respecte de l’educació han d’anar dirigides en un sentit clar: en primer lloc reconèixer el dur paper que està duent a terme la societat educativa. En segon lloc, considerar que l’escola, amb connivència, amb la família han de treballar conjuntament per tal de tornar a consolidar la primera com a eix de a la societat.

I m’explico. Crec important i necessari la implementació de la mediació a la nostra societat per la resolució de tots aquells conflictes que es plantegen. Però entenc la mediació, no com a un cos professional que intervé de forma aïllada en fets concrets, si no d’una forma transversal.

Actualment hi col·laboren diferents agents socials en la intervenció en conflictes en tots els àmbits i és important i necessari. Però més important és la connexió real entre tots ells des de la proximitat. Posaré un exemple: podem tenir un cos totalment professionalitzat com els mossos d’esquadra, amb un equip destinat al control de les escoles per tal d’evitar actes violents, “assetjament escolar”, .... i ser insuficient.

I la pregunta és si realment cal un vigilant a les portes de les escoles. Es a dir, per molts controls que es facin és probable que ens fugin determinades conductes que només les saben qui les pateixen. Es per això que cal una actuació des de tots els àmbits, principalment dels mestres i les famílies.

I és en aquets punt on m’agradaria incidir. Crec essencial que el vincle mestre-familia sigui tan estret que permeti el coneixement dels nens i del se entorn, familiar, d’amistat, escolar, etc. I per això només hi ha una opció: la proximitat entre el mestre i la família. Moltes vegades les famílies no s’impliquen més en l’educació dels fills per que estan tan envoltats de problemes i dificultats que l’escola els hi serveix per oblidar-se d’un d’ells, els nens, encara que ens sembli grotesc o amoral. La realitat és així. D’aquí que en moltes ocasions els fills vagin per camins incontrolables. Si a aquestes famílies se’ls dona l’oportunitat d’explicar els seus problemes i promoure un contacte constant crec que permetrà desbloquejar moltes conductes que d’altra forma no seria possible.

Per això considero que cal entendre la proximitat des del coneixement dels problemes dels altres. Problemes que moltes vegades poden tenir una solució senzilla i que en canvi, donat que estan envoltats de tants que no els hi permet trobar una solució. Es en aquests casos on la intervenció de l’escola –amb el coneixement del problema- i la participació dels poders públics –en donar solucions, si més no cercar solucions- donarà confiança i permetrà construir una relació molt més fluida o cohesionada entre tots.

Considero que el govern municipal cal que s’impliqui encara més en aquesta tasca i promoure de nou l’escola com a eix social.

Amb això, i no ens equivocarem, ens permetrà cohesionar socialment aquells sectors de la societat que ara es trobem aïllats.

LA NECESSITAT DEL DIÀLEG

2007-02-08T01:10:00.000-08:00

En els últims temps s’està fent necessari conjugar CIUTAT-CIUTADANIA. Encara que pot semblar una obvietat, la situació actual no és la mateixa que ara fa 10 o 15 anys.

Donades les circumstàncies actuals és evident que el ciutadà no se sent compromès amb la seva Ciutat.

Tanmateix, la Ciutat la conformen tots: els qui hi vivim, els que hi treballem, els que la trepitgem cada dia. Cada vegada més, cal incentivar que la participació en les decisions de transcendència quotidiana es faci palesa. Aquesta és la única forma que el ciutadà se senti implicat, que se senti que pertany a una societat determinada. I aquesta és en definitiva, la cohesió social que ara es requereix.

El mecanisme per dur a terme la cohesió és el diàleg i la concertació. Es essencial per facilitar acords. Sempre s’ha dit que és “millor un mal pacte que un bon plet”. I és cert.

En qüestions de convivència cal que el ciutadà s’engresqui i participi de la seva Ciutat donant idees, proposant el model de Ciutat que ell voldria. La prova la estem tenint amb la millora del barris Collblanch-Torrassa, ... El ciutadà vol participar i està esperant la complicitat amb el govern municipal. El passat mes de desembre, a l’acte de presentació de Reforma dels barris del Centre i Sant Josep, es va poder constatar. Les associacions i la ciutadania en general va acudir a l’acte que es va cel·lebrar a La Farga de L’Hospitalet. Tothom estava interessat en la transformació del seu barri i això, és el que cal aprofitar: la complicitat.

Per altra banda, el diàleg i la confrontació de idees permet resultats positius.

En ocasions, imposar una decisió no sempre és fàcil, encara que en ocasions sigui necessari. La Ciutat exigeix el compliment d’unes normes i aquestes han de venir garantides pels poders públics. D’aquí que es faci imprescindible la autoritat democràtica de que estan investits els municipis.

Si aquesta decisió s’imposa d’una forma clara i precisa, el ciutadà percep la necessitat de complir les normes establertes. En ocasions, sobre tot, amb ciutadans nou vinguts, cal explicar reiteradament que els usos i costums així com les normes han de ser respectades i cal explicar-ho senzillament per que, pot ser aquests usos, costums i normes no són els mateixos que regien en el seu país. I això només es pot fer des de la PROXIMITAT.

Es probable que hi hagi gent que discrepi de tot això, però és cert que voler fer una CIUTAT MILLOR implica l’ajuda de tots, implica que administració i ciutadania formin un sol equip. El fet que el ciutadà percebi que l’Administració se’n preocupa dels problemes de convivència entre veïns, i faciliti mitjans de solució propers, suposa rèdits importants. En aquest sentit, la mediació és un element important, no és més que una de les expressions de la proximitat. I en aquest sentit, NO es pot negar l’esforç fet pel govern de la Ciutat, que ha emprat tots els mitjans disponibles per aconseguir el que al principi semblava impossible: la COHESIÓ SOCIAL.

L’Hospitalet és en aquests moments punt de referència en tota la Regió Metropolitana. Si tenim en compte la transformació econòmica i social esdevinguda i que ha calgut moldejar i integrar, es clar que l’esforç esmerçat ha estat gran. Precisament, i pel que fa a les normes de convivència ha calgut cercar fórmules que estan permetent als ciutadans conèixer les normes de conducta necessàries per una convivència adequada.

Crec que el ciutadà està valorant aquest esforç i crec que voldrà que continuï.

Per altra banda, es evident que cal millorar. Com en tot, perquè sempre tot és millorable. Però cal reconèixer que L’Hospitalet d’ara no és, ni de lluny, L’Hospitalet en el que vivíem fa 15 o 20 anys.

La feina feta pel govern socialista ha estat important al llarg de tots aquests anys. I no només en la transformació urbanística de la Ciutat si no sobre tot, en polítiques socials.

Ara, amb el desplegament de l’Estatut d’Autonomia, que dota als municipis de majors competències i més finançament, s’aconseguirà dur a terme aquelles tasques necessàries per millorar la convivència, seguretat i civisme, aconseguint un barris més cohesionats.

La Ley de la Memoria Histórica: reconocimiento, no revanchismo

2007-02-08T01:04:00.000-08:00

Estamos siendo espectadores de una realidad social preocupante que continuamente nos atenaza y es la existencia “de las dos Españas” cada vez más enfrentadas Estas “dos Españas” no es, en pleno siglo XX!, ni un aforismo, ni un mito. Es real y palpable.

La puesta en escena del Proyecto de Ley de la Memoria Histórica está poniendo de manifiesto que la historia, para una de las dos partes, ni ha sido comprendida, ni ha sido digerida y mucho menos aceptada.

Para comprender la realidad de España no se puede hacer con una venda en los ojos y negando los hechos que realmente existieron.

Es necesario que, de una vez por todas, una de las partes asuma el dolor padecido por la otra, y sobretodo, que reconozca las lesiones y secuelas que se causaron.

Creo que la Ley no está exigiendo “revanchismo” ni muchísimo menos, pide el perdón. Sencillamente pide el reconocimiento de unos hechos y de las víctimas que arrastraron estos hechos.

Con ello no quiero decir que ninguno de nosotros sea responsable de aquellas víctimas, ni tampoco de lo que ocurrió después de 1936. Pero sí debemos ser conscientes que seremos responsables si no se da satisfacción a estas víctimas que sufrieron el dolor de la pérdida de sus hijos, madres, padres, hermanos, …de una vida.

En un estado social y democrático de derecho el consenso en la aprobación de las leyes es un elemento esencial. Pero para ello, también es indispensable que se asuma la verdadera historia ocurrida estos últimos 70 años.

No cabe a estas alturas la actitud totalmente irresponsable del PP, las reacciones desenfrenadas, histriónicas y totalmente desproporcionadas, destinadas más a la confrontación que a tener un país en paz.

A este respecto se ha de señalar que La Ley de la memoria histórica no pretende ni debe ser entendida como un simple “revanchismo” como se ha llegado a decir. La Ley de la Memoria Histórica es el reconocimiento a unas personas que sufrieron una represión sin sentido y de la que muchos no se pudieron recuperar.

Creo que todos debemos esforzarnos y, con ello, ganaremos la paz y la tranquilidad que deseamos.

L’ Acció Montilla es comença a veure en els primers Acords de Govern.

2007-01-15T07:32:00.000-08:00

Aquests dies hem tingut coneixement dels principals acords de Govern presos en la darrera reunió del Consell Executiu de desembre del 2006, acords que visualitzant l’acció del Govern Montilla.

I com sempre tenim aquesta sensació de que la informació no arriba o no es transmet degudament, voldria participar en aquesta tasca de fer visible l’acció del Mover de la generalitat en una nova etapa encapçalada per José Montilla i que en poc temps ja és significativa.

En termes generals els primers acords que s’han pres marquen una clara línia social i municipalista i en voldria destacar alguns d’ells que crec marquen una clara referència.

El primer de tots, del que molt especialment la meva ciutat es beneficiarà, la Ampliació de la Llei de Barris que en realitat és una quarta convocatòria per poder arribar a més poblacions. En total el Govern de Montilla invertirà 200 milions d’euros en 15 nous barris de ciutats de perfils socioeconòmics ben diferents. Alguns d’aquests diners es destinaran al Pla Integral dels barris de la Florida i Pubilla Casas de L’Hospitalet, zones que necessiten d’una nova remodelació urbanística i de nous equipaments i zones verdes per donar major qualitat a l’entorn.

En segon lloc, la implantació de l’ esperat Telèfon Únic d’ Emergències el 112, a través del qual qualsevol ciutadà podrà trucar quan tingui una emergència i demanar des d’una ambulància, fins als bombers o avisar als Mossos d’ Esquadra o a la Guàrdia Urbana per a qüestions relacionades amb delictes menors o més importants. Crec que el fet de simplificar en un únic telèfon totes aquestes consultes i que sigui un servei gratuït facilita molt les coses pels ciutadà que ha de realitzar aquesta mena de consultes o sol·licituds de serveis específics.

I en tercer lloc , El Peatges Gratuïts que a partit de l’1 de Febrer tindrem al Túnel del Cadí en l’accés de Mollet del Vallès (C.33), l’accés d’Alella (C-32) i Les Fonts (C-16) entre Barcelona i Terrassa per als usuaris habituals. La mesura constitueix un pas més en la reordenació dels peatges a Catalunya que era realment necessària i homogeneïtza les tarifes especialment en els casos de mobilitat obligada.

Per tant, és evident l’avenç que el Govern de l’Entesa està impulsant en aquells temes que esdevenien compromisos amb la ciutadania

La Acción del nuevo Gobierno de l’Entesa se hace notar.

2006-12-12T08:20:00.000-08:00

La Generalitat ha aprobado recientemente la ley que universaliza los servicios sociales.

El Consell Executiu de la Generalitat aprobó hace unos días un proyecto de Llei de Serveis Socials, que, si bien ya fue aprobado el 17 de enero pasado, no tuvo trámite parlamentario como consecuencia de la disolución de la Cámara.

Tal como ya había manifestado el Presidente de la Generalitat, José Montilla, se trata de uno de los proyectos "estrella" del Govern y de ahí que vuelva a estar sobre la mesa con la máxima prioridad, tal y como se comprometió con los ciudadanos. La presentación del Proyecto ante el Parlament no es más que unas de las promesas del President que hizo en su discurso de envestidura: trabajo y eficacia.

La nueva ley garantiza a todos los ciudadanos el acceso a un centenar de prestaciones con independencia de su renta. En los dos primeros años pretende beneficiar a medio millón de personas más con una aportación suplementaria de 400 millones de euros y convertirse en el "cuarto pilar del Estado de bienestar" - junto a la educación, la sanidad y las pensiones-, una expresión utilizada también por el Gobierno central al aprobar la pasada semana en el Congreso la ley de Dependencia.

Se debe mencionar respecto esta última Ley, que topó en el Parlamento con la oposición de CIU, que si bien presentó una enmienda a la totalidad, fue desestimada. Una demostración más de la inexistencia de las “políticas sociales” del programa de CIU. Tanto entonces como ahora, ha estado en contra de esta ley.

Por otra parte, y sin menospreciar la importancia que desde el punto de vista social supone esta ley, lo cierto es que conllevará la creación de 53.000 puestos de trabajo antes del año 2015.

Novedades en el nivel de renta

Hasta ahora, cuando se analizaba la renta de un usuario con vista al acceso a un servicio residencial o de atención a domicilio se valoraba no sólo la renta del propio beneficiario, sino también la de sus hijos. La nueva ley sólo evalúa los ingresos del usuario.

Otra de las novedades de la ley es que contará con más plazas para la tercera edad. Dentro del proceso gradual de universalización de servicios, se procederá a su incremento, especialmente para las personas mayores que sufren una dependencia. Entre el 2007 y el 2015 las personas con atención domiciliaria pasarán de 47.880 a 56.701, las que contarán con servicios de teleasistencia pasarán de 19.766 a 28.067; las plazas de residencias de 25.170 a 31.384, y las plazas en centros de día, de 4.179 a 10.456. Las plazas para personas con discapacidades crecerán en 10.000, y las de enfermos mentales, en otras mil.

La Figura del cuidador personal.

Se prevé que las personas con una grave situación de dependencia física puedan elegir entre seguir viviendo en su casa con la ayuda de un profesional a domicilio, vivir en una residencia o disponer de un asistente personal que le facilite la organización de su vida. Se calcula que un 30% de los discapacitados de 18 a 64 años podrá disponer de asistencia personal. Los menores de 0 a 6 años que necesiten una atención precoz tendrán también derecho a recibir este servicio de manera gratuita y cerca de su domicilio.

Se creará más Empleo

También se destaca la capacidad de generar más empleo. Un informe del anterior Departament estimaba en 53.000 el número de nuevos puestos de trabajo antes del año 2015 como consecuencia de la aplicación de la ley: 2.769 técnicos superiores (psicólogos, médicos, sociólogos...), 9.173 técnicos medios (trabajadores sociales, educadores, enfermeros, informáticos) y 40.961 auxiliares técnicos (trabajadores familiares, asistentes, etcétera). La ley fija tres diplomados en trabajo social y dos en educación social por cada área básica de 15.000 habitantes.

Esta Ley es un claro ejemplo de lo que en el discurso de investidura José Montilla afirmó, - y que contiene el Programa Electoral del PSC de las anteriores elecciones: se gobernará en HECHOS y no palabras, se gobernará pensando en las personas y para las personas.

Es ésta una nueva forma de ver la política, una política más próxima y de mayor calidad, destinada a satisfacer las necesidades de las personas y, sobretodo, destinada a ofrecer un futuro más esperanzador para aquellas que hasta ahora no disponían de él.

Una qüestió de Justícia

2006-11-22T03:58:00.000-08:00

Després del període electoral en el que ens hem trobat immersos durant tot aquest temps, es fa necessari parar un moment i reflexionar sobre fets que ens han passat desapercebuts. Fets que, pot ser en un altre moment haguessin aixecat més d’una veu en contra, manifestant la seva indignació i el seu rebuig. En canvi, avui en dia, no deixen cap senyal.

El moment històric en el que ens trobem, moment en el que constantment arriben noticies de Ll’IRAK amb milers de morts, on la Comunitat Internacional no respon a atacs d’Israel contra la població palestina, etc, potser no permeten visualitzar altres fets que,no per ser menors, passen de forma quasi invisible per davant nostra. Parlo de l’assassinat el passat mes d’octubre de l’Anna Politkóvskaya, periodista rusa crítica amb el Kremlin.

Avui, per desgràcia, torna a ser noticia, encara que indirectament, com a conseqüència de l’enverinament d’un ex-agent del KGB qui estava investigant la seva mort, en Alexander Litvinenko.

Crec que caldria aturar-nos i pensar, encara que fos un moment, i fer una mínima valoració de tot plegat.

Fins ara no hi hagut cap resposta en contra d’aquest crim. Aquesta passivitat demostra una manca de sensibilitat de tots els sectors.

La societat civil ha de mostrar la seva indignació davant de l’assassinat d’una persona que ha dedicat la seva vida en benefici dels altres, que ha exigit que els drets humans es respectin, que no ha parat de criticar un govern com el rus, fins defallir, davant dels abusos comesos.

I malgrat, això, no hi hagut cap resposta de condemna.

És comprensible, bé, potser caldria dir, disculpable, (o millor, políticament correcte) que els Governs no hagin exigit explicacions sobre fets com aquests. Ara bé, els ciutadans no ens podem aturar davant d’aquestes injustícies.

Aquesta impassibilitat suposa consentir que crims com aquest siguin comesos amb total immunitat. Cal una resposta per part de tots i cal que la Comunitat Internacional expressi la seva condemna de forma contundent.

Amb aquests assassinats estem tornant a 30 anys enrere, estem tornant a la guerra freda.

Considero que cal una condemna expressa per part de tots nosaltres.
.

Un cop més CIU es resisteix a assumir els resultats electorals.

2006-11-14T10:07:00.000-08:00

Artur Mas no serà president per què no té la majoria parlamentaria.

Sembla que CIU no acaba de comprendre el que li toca ara. Ha proclamat a tots els vents la seva pròpia insatisfacció envers els pactes que han configurat l´Entesa Nacional pel Progrés de Catalunya que sumen els partits d´esquerra catalana, PSC. ERC, ICV. Fins i tot demana explicacions al PSOE que ha estat absolutament respectuós amb la decisió presa per Montilla.

Ahir en vam tenir una bona mostra d´aquesta manca d´encaixar amb responsabilitat el que s´ha expressat a les urnes. A la Plaça de Sant Jaume es va produir una concentració rebutjant l´acord subscrit entre PSC, ERC i ICV-EUiA, és del tot sabut que són encara molts els dirigents de CDC que estan intentant com deia en Miquel Iceta “dimonitzar” aquesta entesa. Crec que és necessari repetir una vegada i una altra que al nostre sistema parlamentari governa qui obté majoria al Parlament. CiU hauria de reflexionar molt seriosament sobre per què no ha obtingut cap altre suport al Parlament. Fins i tot ni el del PP, rebutjat per ells mateixos davant notari tot i que hagués resultat insuficient, ni el d´ERC ni el del PSC. I malgrat es pot reconèixer que CiU va guanyar les eleccions en vots i en escons, va perdre però el plebiscit contra el govern catalanista i d´esquerres en que van voler convertir aquestes eleccions.

La veritat és que tampoc no ha estat gens agradable l´espectacle d´anar a Madrid a demanar explicacions al PSOE o fins i tot podríem dir, a intentar aconseguir el que no s´havia guanyat a les urnes a Catalunya. És curiós com els que sempre han acusat al PSC de “sucursalistes” han intentat fer el mateix. Han comès l'error de qui s´acaba creient les seves pròpies mentides i n´han dit de moltes al llarg de la campanya amb DVD inclòs.Per tant, i reiterant les vegades que facin falta, és president qui conforme una majoria estable al Parlament de Catalunya.

LA NECESIDAD DE MEJORAR LA ADMINISTRACIÓN DE JUSTICIA

2006-09-26T23:52:00.000-07:00

La difícil situación de la justicia en Cataluña, así como en el resto de España no es ajena a nadie.

Es evidente que la problemática existente, heredada de los gobiernos de CIU, como consecuencia de su desinterés en el ámbito de la justicia implica en ocasiones, el desasosiego de los distintos operadores jurídicos que participan, así como de los ciudadanos y del cuerpo funcionarial.

Puestos a comparar, a lo largo de los 23 años de gobierno de CIU la inversión ha sido mínima, ni en medios materiales ni personales. Por no decir del total olvido en determinados ámbitos. A modo de ejemplo la negativa a plantear cualquier política social respecto de la población reclusa. Y qué decir de la inexistencia de planteamientos de la política penitenciaria dirigida a la reinserción de ésta.

Esta situación ha desembocado en una justificada desconfianza del administrado del ciudadano, que impide que ahora valore objetivamente las mejoras realizadas, a pesar de que el Departamento de Justicia ha empleado medios para abordar nuevas mejoras en equipamientos, y en medios materiales así como con la codificación del de derecho civil catalán.

Es imposible ignorar las actuales quejas, frecuentes por otra parte, respecto al funcionamiento de la administración de justicia, tanto en la tramitación de los procedimientos, como por los resultados obtenidos, dado que en muchos casos la dilación del proceso lleva a que la sentencia que se acabe dictando no tenga efecto alguno al haber cambiado las circunstancias que dieron lugar al ejercicio de la acción ante los tribunales.

Ha sido tarea de este gobierno de izquierdas encabezado por la figura de Pasqual Maragall y que continuará, si así lo decide el electorado, con José Montilla el empezar a asumir realmente la competencia en justicia que nos otorgó el Estatuto de 1979. Será ahora, con el Nuevo Estatuto de 2006 con el que podremos llevar a cabo las políticas de reinserción postuladas en el Documento aprobado en el Xº Congreso de nuestro partido.

Pero para ello es necesario dar a conocer las mejoras llevadas a cabo por el Departamento, y fomentar en la próxima legislatura la relación con todos los operadores jurídicos de la administración de justicia.

Es importante dar a conocer los trabajos realizados que se contemplan en : el “Llibre Verd de la Justicia”, en el que se realizó un diagnóstico de la situación heredada de los problemas del servicio público; los 15 edificios judiciales nuevos y las obras de mejora en distintos tribunales que han permitido mayor eficacia y eficiencia por parte de los funcionarios, lo que ha repercutido en una mayor agilidad en los procesos ; la renovación completa del parque informático con la incorporación de más de 8000 ordenadores; etc.

Es evidente que la tarea realizada no es suficiente, pero hay que reconocer que el esfuerzo realizado ha sido importante. Es tarea nuestra, AHORA, dar a conocer los logros obtenidos y, por descontado, las mejores a realizar a fin de alcanzar los objetivos propuestos de EFICIENCIA, TRANSPRENCIA Y, por supuesto, PROXIMIDAD.

ISRAEL: LA VANIDAD DE UN ESTADO

2006-07-27T05:09:00.000-07:00

“En derecho penal se permite la legítima defensa cuando existe una agresión ilegítima. Sin embargo, esta permisión del Estado no es ilimitada sino que se exige que sea proporcional al medio empleado”.

Este principio básico de un estado democrático y de derecho se alega ahora por Israel para justificar una invasión, prescindiendo totalmente del derecho internacional. Quiero recordar que EEUU también lo hizo en la invasión de Irak, amparándose en la agresión sufrida el 11 de Septiembre.Las noticias que diariamente nos llegan del Líbano, en las que vemos masacrar a una población civil, sin recursos y sin posibilidad de defenderse, son terroríficas.

Vemos como un Estado alegando motivos, según manifiestan, justificados, está destrozando un país sin ningún tipo de escrúpulo.Al parecer, estos Estados que se irrogan el derecho internacional como más les conviene, olvidan que los atentados sufridos por EEUU, España o Inglaterra no son más que la respuesta ilegítima sí, pero respuesta al fin y al cabo, a la opresión que están sufriendo determinados pueblos a los que se les ha negado posibilidad alguna, no ya de prosperar, sino a tan siquiera a sobrevivir.Israel, al igual que hizo en su día EEUU, con una vanidad desmesurada, por cuanto el ataque que está sufriendo la población del Líbano no es más que una demostración “del más fuerte”, lo único que está consiguiendo es que las normas de derecho internacional dejen de tener sentido. Si un Estado puede hacer lo que le venga en gana cuando le venga en gana, difícilmente permitirá la solución pacífica de los conflictos.

Y ante todo esto, parece que la Comunidad Internacional mira impasible el devenir de los acontecimientos, como esperando a que la solución al conflicto llegue por sí misma. Desde luego, la solución llegará en el momento en que el país quede destrozado y no haya población civil a la que atacar.Como decíamos, de todos los “altos mandatarios” de los Estados Occidentales que se han mirado el conflicto pensando que la solución vendría sola, sólo el Presidente de un país como el nuestro ha respondido con contundencia a los ataques que se están sucediendo. Precisamente ha sido el Gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero el que ha protestado con contundencia a la desproporción de la acción cometida por Israel.

Este debe ser el comportamiento de un Presidente y no otro. El mirar para otro lado no nos traerá la solución. Hay que ser contundentes contra estas acciones, que en absoluto están ajustadas al derecho y contra las que la Comunidad Internacional debiera tener una respuesta firme. Flaco favor se está haciendo a la paz si continuamos con esta actitud pasiva.

El Baròmetre d'Opinió Política del mes de març sobre el Referèndum de l'Estatut.

2006-05-31T01:53:00.000-07:00

Els resultats de l’anàlisi és que la participació serà del 57% del catalans que habitualment exerceixen el seu dret a vot en les eleccions autonòmiques.

Cal dir que es preveu una elevada participació dels votants del PP i d’ERC, respecte als votants del PSC, ICV-EUiA i CIU, si bé és evident que aquests són numèricament més quantitatius.

Hi ha un fet que és important de destacar i és que entre els participants al Referèndum no hi ha diferències rellevants entre els nascuts a Catalunya i els que provenen de la resta de l’Estat. Si bé és cert que aquells qui tenen “sentiment de pertinença” són més partidaris d’anar a votar, cal donar rellevància a aquesta dada: l’interès per l’Estatut de Catalunya afecta per igual a tots els ciutadans, sense distinció de la procedència. Considerem que aquesta és una realitat que ara mateix defineix el nostre país. Demostra que l’interès per Catalunya preocupa a aquests ciutadans per igual.

Ara bé, això no ens pot fer pensar que l’Estatut s’aprovarà sense el treball de tots. Cal fomentar la màxima participació. Cal defensar-lo i donar-li la rellevància i importància que té al treball realitzat pels companys i companyes que han constituït la Comissió estatutària.

Ara és un moment important pel socialisme i, sobretot, pel socialisme català. L’elevada participació a les eleccions estatals i la consideració que actualment té la ciutadania del President José Luis Rodríguez Zapatero, fan presagiar la mobilització dels ciutadans.

Però cal insistir: hem d’actuar amb seguretat i força en defensa de l’Estatut. Hem de tornar a demostrar que els ciutadans de Catalunya es mobilitzen en qüestions vitals pel nostre país. I aquí tenim nosaltres, els socialistes, un paper important a jugar.

Endavant, doncs.

El reciente anuncio del Alto al Fuego de ETA

2006-05-31T01:36:00.000-07:00

No puedo evitar escribir unas pequeñas líneas después de la noticia del alto el fuego permanente declarado por ETA.

Si bien es cierto que esta declaración debe ser acogida con cautela y con prudencia, como bien ha indicado el Presidente José Luis Rodríguez Zapatero, no podemos negar que es importante. Confirma que el actuar firme y responsable del ejecutivo español es positivo. Se están cumpliendo todas y cada una de las promesas contenidas en el programa electoral. Y lo que es definitivo: la sociedad española se está volviendo a ilusionar ante los logros sociales y de paz a los que se está abriendo camino.

No quiero reiterar todos las iniciativas adoptadas por Zapatero en tan solo 2 años desde su llegada al Gobierno: la salida de las tropas de IRAK, la promulgación de la Ley Integral de Violencia de Género, ahora el Proyecto de la Ley de Dependencia, etc.

Un inciso, precisamente de la Ley de Dependencia, deberíamos estar debatiendo ahora, si no hubiera sido por la irrupción nuevamente de ETA en la vida política del Estado. Pero es evidente la prioridad del caso.

Todos sabemos lo que supone una declaración de este tipo. Los demócratas nos alegramos sin reservas, si bien, como ya he dicho, debemos ser prudentes. En consecuencia, estamos en la obligación de exigir lealtad política al resto de partidos políticos en un tema vital como es éste para el Estado. Otra actitud que no sea ésta, intolerante y partidista, deberá ser castigada en las urnas.

En cualquier caso el anuncio de ETA es positivo, aunque al final la negociación no llegue a “buen puerto”. El Ejecutivo tiene todo el derecho a negociar, como han hecho otros Gobiernos, y a fracasar si desgraciadamente llega el caso. Pero es innegable que el esfuerzo y la lucha por consolidar la Paz y conseguir una sociedad mejor está en el objetivo de los socialistas. La ilusión que estamos volviendo a vivir es necesaria para regenerar y revitalizar la sociedad actual y sobre todo la vida política española.

Por último, se hace un flaco favor quien ha aprovechado la declaración de alto el fuego para relacionarla con la aprobación de “l´Estatut de Catalunya” el pasado día 21 de marzo por la Comisión Constitucional de Congreso de los Diputados. Precisamente es esto, lo que determinados partidos políticos pretenden utilizar para golpear la acción del Gobierno. Y es esta actitud la que quiere fragmentar la sociedad española. En ningún caso la actitud negociadora de Zapatero con los partidos políticos catalanes.

El talante que está dirigiendo la política estatal con el PSOE y la catalana con el PSC está destinada a conseguir unos objetivos sociales que durante 8 años ni tan siquiera han sido planteados por el gobierno de Aznar. Esto es lo que no se puede perder de vista.

Los principios contenidos en el Título Preliminar que contiene nuestra Constitución y que los poderes públicos deben promover, como son la libertad y la igualdad del individuo, son los que en definitiva deben y están guiando la política socialista en el Estado. Y son estos, los que nos han de continuar guiando.