EL DRET A DECIDIR

Recentment s’ha creat un nou lema electoral per part de determinats partits polítics amb finalitats evidents de captar ciutadans descontents. L’anomenat “dret a decidir”.

No estic menyspreant el dret com a tal però si el fet que un Dret acabi essent un lema partidista. I m’explico. Amb independència de saber a hores d’ara què es pretén amb aquest “Dret”, (no s’ha concretat que conté el mateix) Dret a decidir és ... Un dret a decidir què?:

A reivindicar una Nació?
A que els catalans ens reconeguem o ens conscienciem que som catalans?.
A que tinguem inversions?

Per altra banda, estem parlant de decidir “imposant” o estem parlant de decidir “conciliant posicions”.

Crec que són dos formes de plantejar-ho. Però ja dic ara que si el que es pretén és en la primera accepció de la paraula, malament ens aniran les coses. Difícilment veig que els catalans imposem res a Espanya. Mai ha estat aquesta la nostra cultura política ni tampoc ha estat ni és la nostra forma de fer.

En fi, el dilema que se’ns planteja té difícil solució.

Ara bé, se’m acudeix una idea. ¿Potser el dret a decidir és el dret a votar en contra dels Pressupostos pel 2008 al Senat per posar en perill les inversions que calen fer a Catalunya, o els ajuts per donar una solució als barris afectats per la construcció de l’AVE a Catalunya?.

Ah! Deu ser això. Doncs, sí. Si aquest és el nostre dret a decidir anem apanyats.

Senyors de Convergència i Unió! S’han cobert de glòria!.

Ha quedat palès, d’una forma definitiva que l’únic que ens donarà dret a decidir són les solucions immediates a les mancances de 23 anys de govern Convergent, i d’una vegada per totes, que es produeixi la inversió en infraestructures que tant necessitem.

Senyors convergents, els hi recorda quelcom la frase : FETS I NO PARAULES?.
No cal anar massa lluny. L’exemple el tenim el passat dia 4 de desembre amb la presència a L’Hospitalet de la Ministra Carme Chacón amb propostes concretes de solucions als problemes sorgits amb la construcció del TAV:
- Inversions de 15,3 milions d’euros en els propers 4 anys per a la rehabilitació de vivendes o espais comuns d’edificis.
- Pel cas de vivendes ajuts del 30% per a la rehabilitació interior amb un màxim de 3000€.
- Pels edificis (façanes, escales, ascensors, ...) un 50% de la factura amb un màxim de 600€ per vivenda.
- I la dotació pressupostària concretada: la primera partida sortirà d’aquest pressupost pel 2008 mitjançant una esmena introduïda al Senat. Per cert, recordo que PP i CIU s’han unit en contra d’aquest pressupostos i per això no han estat aprovats.

De nou CIU vol crear falsament un estat d’opinió en els ciutadans per guanyar un espai electoral que no té. Ll’anomenat dret a decidir no l’ha concretat en res. De nou CIU torna a enganyar a Catalunya. Diu una cosa i fa una altra. I aquí està el problema. CIU fa el que sigui, encara que sigui perjudicant a Catalunya, per intentar guanyar el Govern de la Generalitat.

Per contra l’esquerra es posiciona i cerca solucions a problemes.

Que esperem els progressistes, doncs, de les properes eleccions a celebrar el mes de març?. Ens quedem a casa? O sortim a exigir millores pel nostra Pais mitjançant els nostre VOT.

Els catalans no som titelles al servei d’interessos d’un partit com Convergència i Unió.

"SIR ARTHUR MAS …. Y QUE MAS"

Avui intentaré ser molt respectuosa alhora de exposar la meva opinió sobre les coses i fets que m’envolten. En varies ocasions he estat apunt de deixar de ser políticament correcte, però m’ha refrenat el meu “seny” i l’educació que he rebut.

Els meus escrits són normalment en català perque m'hi sento molt més còmode. Dit això, vull expressar la meva indignació davant de l'apropiacio "indeguda" que ha fet el Sr. Mas del Catalanisme el passat dia 20 de novembre. Per cert, bona data!

Crec que com a catalana que sóc i que m’hi sento, tinc el meu dret a sentir-me ofesa davant de la posada en escena del Sr. Mas i que van retransmetre els diferents espais informatius. Va ser un acte clarament oportunista i que utilitzava el Catalanisme (sí, en majúscules) utilitzava el Catalanisme per intentar fer-se un espai per reivindicar un lloc que políticament sap no li correspon.

Sóc conscient que aquestes són paraules dures i poc pròpies de mi i fins i tot pode4rien ferir susceptibilitats, però em nego a admetre que el mot “Catalanisme” amb tot el que això implica, sigui utilitzat en va. La “dissertació” que va fer no era més que una posada en escena per justificar, davant de les bases convergents, un espai polític. Espai que, per altra banda i com ja he dit, no li pot correspondre al Sr. Mas en exclusiva pel següent:

1er. Perquè ell no és Catalunya

2on. Perquè quan va ser Conseller en Cap mai va fer una defensa del tipus. Tampoc el seu partit la va plantejar.

3er. Perquè va utilitzar un sentiment d'abast nacional, social, cultural, com és el Catalanisme en benefici propi.

Els catalans, els que som des que varem néixer, els que són des que varen arribar desprès i els que ho seran –si així ho volen- els que arriben ara, no ens mereixem un tracte similar. El nostre Catalanisme està per sobre d’interessos partidistes.

No és de rebut que digui que pretén un front comú de tots els partits. El que realment pretén és fer creure un presumpte projecte que, per altra banda és del tot ambigu i sense definir el contingut.


Si realment es pretén fer fort el nostre país i es vol fer des de la posada en comú de tots els agents i partits polítics, etc, ¿és lògic que es comenci amb una posada en escena a títol individual, que una persona intenti erigir-se com a baluard d’una idea?

No. Un país no es fa des de la individualitat, es fa des de la col·lectivitat i pensant en els reptes que hem de resoldre, es fa donant viabilitat als problemes.

Per això crec que el Catalanisme no pot ser utilitzat com a arma electoralista ni per intentar justificar un espai polític que no es té.

La Sentència de l'11 M

"La vida, ens porta de forma accelerada la vivència de les coses de forma que, en moltes ocasions, ens perdem el veritable sentit de la vida".

Aquesta afirmació us pot semblar una d’aquelles "filosofades" que els polítics se’ns ocorren en alguns moments d’inspiració. Però no m’agradaria frivolitzar sobre un tema tan important per aquest país com ha estat la massacre de l’11 de març de 2004.

El cert és que, davant de tota la multitud de notícies, declaracions, articles d’opinió, etc, que estan produint-se des que es va notificar la sentència de "l’11 M" no calen més reiteracions. Està tot dit:

-Ha quedat clar que no va estar ETA qui va tenir cap relació amb l’atemptat

-Ha quedat clar que el Partit Popular, partit en el govern en aquell moment va MENTIR indiscriminadament, per tal de guanyar les eleccions del 14 de març

-Ha quedat clar que el Partit Popular no té cap mirament a l'hora de dir MENTIDES i continuar fugint cap endavant fins ben passat el dia 14 de març. Després ja vorem què dirà la ciutadania.

-Ha quedat clar que les Institucions han funcionat. El Poder Judicial, tan qüestionat –al meu parer, no sense raó- ha investigat i ha resolt de forma eficaç una qüestió que pels ciutadans era cabdal.

Ara, però, crec que val la pena que tots plegats aturem el que estem fent i reflexionem sobre el que veritablement té importància en aquest moment.

Com ja he dit, i pel que fa al primer partit de l’oposició, el Partit Popular, crec que la pròpia justificació que està donant per tal de donar una versemblança a allò que va dir que havia passat a partir de l’11 de març de l’any 2004, com la teoria de la conspiració, etc, cau pel seu propi pes.

Com també cau, i queden retractats, quan neguen que mai varen dir que fos ETA la causant dels atemptats.

Pel que fa a determinats mitjans de comunicació –que no cal anomenar-, només cal que ens remetem als mateixos per veure que les seves afirmacions no tenen ni cap ni peus, ni són creïbles, ni mínimament versemblants.

És evident que, després de com han funcionat al màxim nivell les institucions democràtiques d’aquest país, amb total garantia dels drets constitucionals: de com s’ha dut a terme la instrucció del cas, de com s’ha resolt la situació dels imputats amb una sentència condemnatòria amb exposició clara i precisa dels fets provats i una condemna clara – i no amb una reclusió indefinida sense cap respecte dels drets humans, com així ocorre amb d’altres països que es preconitzen com a garants dels drets civils -, de com s’ha actuat per part de la societat civil espanyola, ...

Després de tot això, crec que els ciutadans d’aquest país que som demòcrates, que creiem en les nostres institucions, que creiem que la pau passa per respectar la llibertat dels altres, només ens cal pensar en totes aquelles persones que un dia 11 de març de l’any 2004 varen agafar un tren que mai va poder arribar al seu destí.

El mínim homenatge que totes les víctimes es mereixen és que tots aquells que respectem l’Estat Social i Democràtic de Dret ha respòs amb totes les garanties constitucionalment establertes. I que la nostra voluntat és continuar lluitant amb totes les forces democràtiques perquè allò que va passar aquell 11 de març no torni a succeïr.

La història posarà en el seu lloc a aquells que van mentir gratuïtament només que per mantenir un poder que ja no tenia cap mena de suport social.

Rebem novament notícies del Tribunal Constitucional

De nou rebem notícies del Tribunal Constitucional, una de les més altes institucions estatals. La renovació tant d’aquesta instància com del Poder Judicial és una qüestió d’higiene democràtica. I això és amb el que ens hem de quedar.

Tal i com vaig exposar en l’anterior article arran de la politització del poder judicial, el Partit Popular està aconseguint malmetre les institucions democràtiques amb conseqüències que van molt més enllà de la pròpia renovació. M’explico. El Tribunal Constitucional és la última instància que coneix de la vulneració dels drets fonamentals protegits per la Carta Magna, la Constitució Espanyola. És qui garanteix, en definitiva, que allò pel que tant es va lluitar i que va quedar plasmat en la Norma Fonamental, no sigui vulnerat, infringit, per ningú, ja sigui un particular, ja sigui una administració.

Per tant, és essencial la credibilitat per part del ciutadà en aquesta Institució. En cas contrari, entenc que es podria entrar en crisi de valors. I no crec que sigui catastrofista.

Si no es produeix una renovació de les altes cúpules judicials d’una forma natural per causes imputables directament a partits polítics el descrèdit de la Institució serà i és evident. És a dir, si en aquest cas el Partit Popular està impedint de forma sistemàtica la renovació del Tribunal Constitucional pel tal de garantir la seva majoria conservadora en l’estudi del recurs de inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya i aconseguir uns efectes negatius vol dir que l’Estat, en totes les seves instàncies, depèn de les majories parlamentàries i no d’un criteri objectiu i democràtic. Per tant, s’està atacant directament els fonaments, l’estructura d’aquest país.

Precisament i respecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, fa pocs dies que el Tribunal Constitucional va rebutjar unes al·legacions fetes pel Govern de la Generalitat en les que es posava de manifest que molts dels articles impugnats en el recurs de inconstitucionalitat del recurs eren idèntics a preceptes de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. El que pot dir, en conseqüència, que el que és vàlid per uns no ho sigui per uns altres. És a dir que Andalusia disposi de millores essencials en el marc autonòmic i no Catalunya.

I és aquí on queda palès el descrèdit de l’Alt Tribunal. Si el resultat del recurs depèn de la majoria que en aquell moment hagi de magistrats i de la seva tendència "política" crec que deixa de tenir sentit l’estructura de l’Estat.

Per tant, és essencial que el Partit Popular actuï com el partit democràtic que diu ser ja que en cas contrari les conseqüències poden ser greus. D’aquí que la resta de partits polítics, institucions, particulars exigeixin de forma rotunda la renovació del Tribunal Constitucional.

Es evident que aquest no pot estar a expenses de majories parlamentaries per tant es fa urgent i necessari plantejar-nos una reforma de la institució.

l'oblidada divisió de poders

Potser és hora de que alguns polítics tornin a l’institut o a la Universitat perquè els expliquen en què consisteix la divisió de poders en la que es basa un Estat democràtic i de dret com el nostre.

La situació que ens està tocant viure, amb immobilisme i inoperància del Poder Judicial, està arribant a cotes mai viscudes.

S’ha iniciat el curs judicial amb la presència de les autoritats al Tribunal Suprem. Bé, totes no, com l’associació de “Jueces para la Democracia” que s’han negat a assistir-hi en protesta a l’actitud del Partit Popular de oposar-se a la renovació de la cúpula del “Consejo General del Poder Judicial”.

La politització tan evident d’un dels 3 poders de l’Estat està malmetent les estructures del nostre Estat. I no crec que m’equivoqui ni que exageri quan faig aquesta afirmació.

Fa temps, concretament des que governava el Sr. Aznar, que les regles de joc –ni les escrites ni les no escrites- que han desaparegut per determinants polítics. No es respecten ni els mínims exigibles. I això en cap cas pot ser bo ni per les institucions ni, per tant, pels ciutadans.

Precisament en el moment en el que ens trobem, en que la ciutadania està demanant més transparència, agilitat i eficàcia a l’Administració, justament i pel que fa a l’Administració de justicia, els senyors del Partit Popular es permeten el luxe de desacreditar encara més aquesta institució negant-se a la renovació dels seus membres.

¿ Què pot pensar el ciutadà d’un poder judicial mediatitzat per un partit polític? ¿Poden pensar que tenim un poder judicial que resol les qüestions segons indiquin els seus “benefactors”?

Es més, ¿Què poden pensar respecte del Tribunal Constitucional?

Com tots sabem és aquest Alt Tribunal el que està coneixent de l’Estatut D’Autonomia de Catalunya del recurs interposat pel PP. El Tribunal Constitucional acaba de rebutjar les al·legacions del Govern Català en les que es demana que 75 articles impugnats del nostre Estatut pel PP siguin desestimades les seves peticions de nul·litat. Segons s’ha posat de manifest per determinats mitjans de comunicació així com els partits polítics, els articles dels que demanen la nul·litat són idèntics o anàlegs a articles del l’Estatut d’Autonomia Andalús.

Per tant, només cal que ens plantegem el següent: ¿Què passaria si finalment el Tribunal Constitucional admetés el recurs interposat pel PP contra l’Estatut Català i anul·lés els articles impugnats?. Doncs resultaria que en una comunitat autònoma serien aplicables i en una altra no. I això suposa un tracte desigual entre les diferents comunitats, desigualtat que prohibeix l’article 24 de la Constitució

Crec que no calen més comentaris.

El mal que esta fent el PP a les nostres institucions és constant i inacceptable. Els ciutadans ens hem de negar i rebutjar aquestes pràctiques totalment involucionistes i contraries a les nostres lleis.

Els polítics del PP han degut oblidar la divisió de poders a que feia esment al principi.

"L'OBLIDADA" DIVISIO DE PODERS

Potser és hora de que alguns polítics tornin a l’institut o a la Universitat perquè els expliquen la divisió de poders en que es basa un Estat democràtic i de dret com el nostre.

La situació que ens està tocant viure, amb immobilisme i inoperància del Poder Judicial, està arribant a cotes mai viscudes.

S’ha iniciat el curs judicial amb la presència de les autoritats al Tribunal Suprem. Bé, totes no, com l’associació de “Jueces para la Democracia” que s’han negat a assistir-hi en protesta a l’actitud del Partit Popular de oposar-se a la renovació de la cúpula del “Consejo General del Poder Judicial”.

La politització tan evident d’un dels 3 poders de l’Estat està malmetent les estructures del nostre Estat Social i Democràtic de Dret. I no crec que m’equivoqui ni que exageri quan faig aquesta afirmació.

Fa temps, concretament des que governava el Sr. Aznar, que les regles de joc –ni les escrites ni les no escrites- han desaparegut per determinants polítics. No es respecten ni els mínims exigibles. I això en cap cas pot ser bo ni per les institucions ni, per tant, pels ciutadans.

Precisament en el moment en el que ens trobem, en que la ciutadania està demanant més transparència, agilitat i eficàcia a l’Administració, justament l’Administració de justicia dóna mostres de debilitat. Els senyors del Partit Popular es permeten el luxe de desacreditar encara més aquesta institució negant-se a la renovació dels seus membres.

¿ Què pot pensar el ciutadà d’un poder judicial mediatitzat per un partit polític? ¿Poden pensar que tenim un poder judicial que resol les qüestions segons indiquin els seus “benefactors”?

Es més, ¿Què poden pensar respecte del Tribunal Constitucional?

Precisament és aquest Alt Tribunal el que està coneixent de l’Estatut D’Autonomia de Catalunya. Per posar un exemple el Tribunal Constitucional acaba de rebutjat les al·legacions del Govern català en les que es demana que 75 articles impugnats del nostre Estatut pel PP decaiguin, és a dir, que siguin desestimades les seves peticions de nul·litat. Segons s’ha posat de manifest per determinats mitjans de comunicació així com els partits polítics, els articles dels que demanen la nul·litat són idèntics o anàlegs a articles del l’Estatut d’Autonomia Andalús.

Per tant, només cal que ens plantegem el següent: ¿Què passaria si finalment el Tribunal Constitucional admetés el recurs interposat pel PP contra l’Estatut Català i anul·lés els articles impugnats?. Doncs resultaria que en una comunitat autònoma serien aplicables i en d’altres no. I això no suposa un tracte desigual entre les diferents comunitats, desigualtat que prohibeix l’article 24 de la Constitució

Crec que no calen més comentaris.

El mal que esta fent el PP a les nostres institucions és constant i inacceptable. Crec que els ciutadans ens hem de negar i rebutjar aquestes pràctiques totalment involucionistes i contraries a les nostres lleis.

Els polítics del PP han degut oblidar la divisió de poders a que feia esment al principi.

INOPORTUNITAT POLÍTICA

Tornem de vacances i de nou se’ns sorprèn amb declaracions de polítics catalans intentant ser els focus d’interès. El Sr. Josep Lluis Carod Rovira s’ha despenjat recentment amb la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya pel 2014.

Sense entrar en la data que ja de per sí té poc sentit, no pel fet de complir-se 300 anys de la derrota militar en la guerra de successió espanyola, si no perquè si realment fos important i d’interès per Catalunya, que no ho crec –ja ho avanço-, és evident que caldria preguntar-nos per què no ara?. Amb independència d’això, ja és trist que sempre acabem fixant fites importants en aniversaris que no han acabat sent precisament positius per nosaltres.

Bromes a banda. Jo no dubto que l'actual cúpula bicèfala que té ERC no sigui una situació anòmala i, en conseqüència, un tema a resoldre. Per altra banda, considero que un dirigent polític està totalment legitimat per intentar resoldre un conflicte com aquest de la millor manera possible.

Ara bé, quan un lider -cercant una sortida a un problema intern- fa una proposta del tipus, ha de ser coherent, responsable i, sobretot, oportú. I pel meu parer no ha estat així.

Moltes veus han confirmat, i penso el mateix, que la sortida de convocar un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya del Sr. Carod Rovira s’ha d’emmarcar, primer, que ho fa com a líder d’ERC i segon, en clau interna. És evident, i aquesta ha estat la percepció general de la majoria de partits polítics catalans: ERC ha de resoldre aquesta situació.

Per altra banda, no podem dir que el Sr. Carod Rovira estigui actuant com a representant del Govern català, tota vegada que la seva proposta, com ja s'ha dit, té un sentit únicament dins del seu partit. Aquesta és una qüestió que no es troba en el full de ruta del Govern català. Per tant, demanar com demana el PP, la desautorització del Sr. Carod Rovira per part del President de la Generalitat no té sentit. El Sr. Carod Rovira, com a President d’ERC i com a dirigent polític pot actuar com millor consideri.

Ara bé, el que en cap cas es pot admetre en aquest moment és obrir un debat d’aquest tipus en la societat catalana. I dic “en aquest moment” perquè ara mateix el nostre punt de mira ha de ser, i és, l’aplicació íntegra de l’Estatut de Catalunya aprovat l’any passat i no obrir nous horitzons, per no dir fronts.

Penso que la societat catalana està molt més amoïnada en que es resolguin els seus problemes que no pas en una qüestió com l’autodeterminació. Ara mateix no es troba en les ments de la gent... . El que la societat catalana està demanant és que els polítics resolguem els problemes no que creem més.

Per això, penso que el que sí se li pot demanar al Sr. Carod Rovira és que la propera vegada que tingui una proposta, esculli el moment més oportú políticament i socialment parlant. Crec que ara mateix no ho ha estat massa per no dir gens.

CIU I LA SEVA PECULIAR TRAVESSIA PEL DESERT

Des de fa més o menys quatre anys que estem assistint a l’itinerant “devenir” de la Coalició CONVERVÈNCIA I UNIO per aquestes terres nostres.

Resulta summament curiós veure com l’hegemònica formació política realitza tot tipus de viratges per aconseguir el que en el seu dia –sembla ser- els hi varem “usurpar “. Així ho deuen entendre donat que així ho han manifestat en multitud d’ocasions.

Recordo aquell dia del 2006 en el que la tan esmentada “foto” va resultar commovedora. Era superba la imatge d’en Mas, mostrant-se cofoi, davant l’acord amb el President Rodríguez Zapatero en relació a L’Estatut de Catalunya que encara avui és recordada per algun dels dirigents convergents. En aquell moment ja pretenien fer creure aals catalans que l’Estatut havia estat finalment possible gràcies a ells. Crec que no és necessari recordar qui es va oposar inicialment a l’Estatut, ni tampoc què va suposar aquell acord pel text que va ser aprovat pel Parlament. És de tots conegut.

CIU ens demostrar amb les seves actituds que no accepta les regles del joc democràtic quan no li afavoreixen tal i com ho s’ha constatat en les darreres eleccions municipals celebrades al maig. No han acceptat els resultats obtinguts. Estan recorrent judicialment i pensen arribar fins el Tribunal Constitucionals si cal, sense cap mena d’escrúpol.

L’any que ve es convoquen Eleccions Generals. Està en joc la continuïtat de les polítiques socials dutes a terme pel Govern del President Zapatero. En aquest marc, amb les generals com a horitzó polític per l’ambició dels nacionalistes, CIU pretén negociar la seva entrada en el futur Govern socialista que pugui resultar de les properes eleccions amb la intenció de condicionar el que diguin les urnes a les futures eleccions autonòmiques. Pretenen sotmetre, en definitiva, al PSC als condicionants que pogués imposar el PSOE.




Sense entrar a valorar aquestes “maneres de fer” tan poc ortodoxes, és evident que la única pretensió d’aquest partit que es diu “Nacionalista” és obtenir el poder sigui com sigui. Aquest és l’únic objectiu de CIU.

En aquesta dura “travessia pel desert”, veiem una formació política obsessionada amb la “reconquesta” del poder, veiem una organització que té una forma peculiar de “fer País”, d’entendre la política, que no s’ajusta al que volem els catalans. Les formes en política són importants, però el fons és essencial. Voler aconseguir el govern siguin quins siguin els objectius és el reflex de la poca lleialtat de CIU amb Catalunya.

Que CIU vulgui un Govern per Catalunya decidit a Madrid demostra que no és una força política de futur. No hi ha idees, no hi ha propostes, no hi ha objectius. Poc favor se li està fent a Catalunya!!.
Que no parlin en nom dels catalans, perquè ara per ara, no representen els interessos de la majoria.

LES PRIMERES EXPERIÈNCIES A LA REGIDORIA DEL DISTRICTE I

L’entrada a la regidoria el passat dia 18, dia del nomenament com a Regidora del Districte I, que compren els barris del Centre, Sant Josep i Sanfeliu, va ser una voràgine d’actes al coincidir dos festes populars, primer les del barri del Centre i , quasi simultàniament, les de Sanfeliu.

El cert que va ser una “bogeria” entranyable. Conèixer a tantes persones, tantes entitats, de vegades no teníem temps per assimilar els noms. Però reconec que les sensacions viscudes van ser molt gratificants.

La benvinguda que totes les persones amb les que ens hem relacionat ha estat molt bona, en gran mesura perquè el meu predecessor, el company Mario Sanz ha deixat un bon record. En aquest sentit, espero estar a la seva alçada en aquesta legislatura que ara tot just comença.

Des del primer moment en que vaig ser nomenada la nostra intenció va ser que el Districte ens conegués d’aprop. I dic “nostra” tota vegada que la Regidoria està formada per un equip de grans professionals, professionals que creuen, viuen i senten aquest projecte com a propi. Crec seriosament que quan les persones que estan al teu costat -que no al teu voltant, si no al teu costat- viuen les coses com les vius tu, el treball, les feines, els objectius s’assoleixen. I penso seriosament que l’equip format a la Regidoria serà un equip sòlid i plenament capacitat per aconseguir els que ens proposem.

Per altra banda, crec que el ciutadà té una part important per tal que aquest projecte funcioni. La participació de la ciutadania en el afers públics que es refereixen al seu districte és essencial. Prova d’això han estat els diversos plans de millores que s’estan executant i que s’executaran en el futur.

Fins ara, només puc dir paraules positives ja que com ja he esmentat, la rebuda de la gent ha estat molt satisfactòria. En aquest sentit sé que en molts casos, la feina que desenvoluparem no serà fàcil, precisament perquè la comesa feta per en Celestino Corbacho, Alcalde de la nostra Ciutat, ha estat treballar, des del primer moment, i conjuntament amb els ciutadans. Tenim molt clar que, davant d’aquests reptes que diàriament se’ns plantegen, com els plans de reforma i millora en aquest Districte, no serà fàcil, però considero que el camí serà més planer si des del primer moment, treballem tots en la mateixa direcció. Compto amb l’equip en el que confio i confio també, perquè així se m’ha manifestat, que comptaré amb la complicitat dels ciutadans que s’estimen aquesta ciutat. La prova d’això és que la gent, des de l’inici, ha estat predisposada per col·laborar en tot amb IL·LUSIÓ. Aquest és un bon presagi.

UNA REFLEXIÓ ENTORN L’ABSTENCIÓ

Després dels resultats electorals i d’una llarga pre-campanya i campanya cal parar i situar-nos per saber exactament el lloc on ens trobem.

Els resultats electorals pel que fa a L’Hospitalet la meva ciutat, han estat tot un èxit. No només hem consolidat la majoria absoluta, si no que a més hem incrementat el nombre de regidors i regidores. En termes generals, a Catalunya els i les socialistes hem guanyat les eleccions municipals, tenim més alcaldies, són més els companys i companyes que exercirem com a regidors i regidores en aquesta legislatura. Una legislatura que està marcada per la reafirmació del compromís amb les polítiques socials que han de contribuir a poder abordar en millors condicions els nous reptes de futur que avui se’ns presenten a les ciutats i pobles de Catalunya.

Permeteu-me però, expressa la meva satisfacció personal i l’honor que sento d’haver estat electe de la candidatura del PSC de L’Hospitalet amb tot el que això representa. S’ha fet una bona tasca de campanya entre tots i totes i la prova més concloent ha estat un altre cop la confiança que els ciutadans i ciutadanes ens han tornat a atorgar.

Crec que és just i necessari agrair a tots els companys i companyes que en el seu moment van recolzar amb el seu suport i el seu treball la llista presentada pel nostre Candidat Celestino Corbacho.

Però reprenen el fil de la reflexió en torn la qüestió de l’abstenció registrada en aquests comicis que a través d’aquest nou post volia compatir amb vosaltres, és que polítics i ciutadans-polítics hem de plantejar-nos el futur, ja no a mig, si no a curt, molt curt termini.

Es evident el cansament i desencís del ciutadà en la “cosa pública”. D’això crec que tots som plenament conscients. Si més no, sí una gran majoria.

Els motius en general d’aquest desencís i en conseqüència d’una alta abstenció i pel que fa a Catalunya, podríem dir que venen donats per la quantitat de comicis electorals celebrats en relativament poc temps.

Respecte a la resta d’Espanya i sense massa risc a equivocar-nos, de ben segur que els motius d’abstenció provenen, principalment, d’aquest clima de crispació constant. Crispació entesa, no només en si mateixa, si no “crispació” com a generadora del demèrit de les institucions constitucionals que alguns partits polítics com el PP i en el seu conjunt la dreta espanyola, no han fet res per evitar, ans al contrari, en cada ocasió que tenien contribuïen encara més, en el seu descrèdit, tenint així una actitud deslleial, des del punt de vista democràtic, envers el Govern de l’Estat per qüestions clarament partidistes. Per aquest “grup polític” tot és vàlid per tal d’arribar al poder.

Així doncs, l’actitud del Partit Popular ha estat un factor determinant per generar aquest estat de les coses, aquest clima de desencant.

Amb la instigació constant a la que s’ha estat sotmès, és evident que al final s’han acabat traspassant les fronteres que divideixen els tres poders de l’Estat: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Per posar un exemple, el descrèdit actual del poder judicial i, fins i tot, del Tribunal Constitucional de ben segur que ha donat lloc al desencís dels ciutadans.

Quan un partit polític es salta les regles de joc imposades per la Constitució i es permet el luxe de qüestionar una resolució judicial o, encara més, és permet el luxe d’influir “descaradament” en la recusació d’un magistrat que ha de conèixer de la impugnació d’una llei orgànica com es l’Estatut d’Autonomia aprovat i referendat pels ciutadans de Catalunya, no pot sortir “gratis”.

Cal deixar clar que els atacs desmesurats del Partit Popular contra el PSC i contra el PSOE han causat danys directes a les nostres institucions constitucionals. Desconec si amb coneixement o no, de les conseqüències que se’n podien derivar, però un partit que ha estat governant durant 8 anys no es pot permetre tan gran negligència.

Per això, s’ha de recordar tantes vegades com calgui que l’actual Constitució Espanyola de 1978 prové d’una llarga història de constitucions interrompuda per 40 anys de feixisme. Que la Constitució Espanyola prové del consens democràtic liderat pels “constituents” i aquesta feina àrdua i dura no pot ser esquinçada per interessos partidistes.

I aquí és on han de intervenir els partits polítics democràtics. Són aquests, mitjançant les bases personals de que disposen les que han de reprendre i garantir la continuïtat de les institucions democràtiques. Precisament els partits de gran trajectòria d’esquerres com el nostre disposem d’un fons de gent, molts històrics, que ens poden ajudar a fomentar de nou la participació.

Per altra banda, crec essencial augmentar la participació ciutadana al nivell més elemental. En primer lloc, des de les escoles. Aquest és el nucli vital en la nostra societat.

Així mateix, la cultura de la democràcia directe renovada permetrà que els ciutadans s’interessin per qüestions de les que ara sembla que obviïn.

Crec que com a mínim, això ha de donar lloc a capgirar l’abstenció que ens hem trobat aquestes darreres eleccions.

EDUCACIO – COHESIÓ

Aquests dies s’està parlant molt de la desvalorització a l’escola i del seu professorat.

La dreta francesa, concretament Sarkozy, ha anat més enllà i ha parlat de la desvalorització de “l’autoritat” dels mestres utilitzant frases com que la societat actual “considera obsoleta l’obediència dels nens als pares”, o “no valora l’autoritat del mestre sobre els alumnes”, o “accepta la submissió a la Llei” de tal manera que es “minva el poder de la policia, l’amor a la pàtria o la fidelitat a la bandera”. I tot això per acabar dient que “només ens queda la Llei de la força per canalitzar el mal que està en els homes, per canalitzar la seva violència, els seus instints, les seves passions” *.

Des de l’esquerra ens hem de negar a discursos del tipus. No estem en absolut d’acord en aquestes premisses i, molt menys, en les seves conclusions.

És cert que a les nostre escoles existeix un veritable problema de fracàs escolar, de menyspreu al rol del mestre com a tal –tan de pares com de fills-, en definitiva, de pèrdua de l’Escola com a referència de les persones. I aquest últim és el que cal que ens faci reflexionar i replantejar l’educació com a eix per als nostres fills.

Considero que les diferents propostes pre-electorals respecte de l’educació han d’anar dirigides en un sentit clar: en primer lloc reconèixer el dur paper que està duent a terme la societat educativa. En segon lloc, considerar que l’escola, amb connivència, amb la família han de treballar conjuntament per tal de tornar a consolidar la primera com a eix de a la societat.

I m’explico. Crec important i necessari la implementació de la mediació a la nostra societat per la resolució de tots aquells conflictes que es plantegen. Però entenc la mediació, no com a un cos professional que intervé de forma aïllada en fets concrets, si no d’una forma transversal.

Actualment hi col·laboren diferents agents socials en la intervenció en conflictes en tots els àmbits i és important i necessari. Però més important és la connexió real entre tots ells des de la proximitat. Posaré un exemple: podem tenir un cos totalment professionalitzat com els mossos d’esquadra, amb un equip destinat al control de les escoles per tal d’evitar actes violents, “assetjament escolar”, .... i ser insuficient.

I la pregunta és si realment cal un vigilant a les portes de les escoles. Es a dir, per molts controls que es facin és probable que ens fugin determinades conductes que només les saben qui les pateixen. Es per això que cal una actuació des de tots els àmbits, principalment dels mestres i les famílies.

I és en aquets punt on m’agradaria incidir. Crec essencial que el vincle mestre-familia sigui tan estret que permeti el coneixement dels nens i del se entorn, familiar, d’amistat, escolar, etc. I per això només hi ha una opció: la proximitat entre el mestre i la família. Moltes vegades les famílies no s’impliquen més en l’educació dels fills per que estan tan envoltats de problemes i dificultats que l’escola els hi serveix per oblidar-se d’un d’ells, els nens, encara que ens sembli grotesc o amoral. La realitat és així. D’aquí que en moltes ocasions els fills vagin per camins incontrolables. Si a aquestes famílies se’ls dona l’oportunitat d’explicar els seus problemes i promoure un contacte constant crec que permetrà desbloquejar moltes conductes que d’altra forma no seria possible.

Per això considero que cal entendre la proximitat des del coneixement dels problemes dels altres. Problemes que moltes vegades poden tenir una solució senzilla i que en canvi, donat que estan envoltats de tants que no els hi permet trobar una solució. Es en aquests casos on la intervenció de l’escola –amb el coneixement del problema- i la participació dels poders públics –en donar solucions, si més no cercar solucions- donarà confiança i permetrà construir una relació molt més fluida o cohesionada entre tots.

Considero que el govern municipal cal que s’impliqui encara més en aquesta tasca i promoure de nou l’escola com a eix social.

Amb això, i no ens equivocarem, ens permetrà cohesionar socialment aquells sectors de la societat que ara es trobem aïllats.

LA NECESSITAT DEL DIÀLEG

En els últims temps s’està fent necessari conjugar CIUTAT-CIUTADANIA. Encara que pot semblar una obvietat, la situació actual no és la mateixa que ara fa 10 o 15 anys.

Donades les circumstàncies actuals és evident que el ciutadà no se sent compromès amb la seva Ciutat.

Tanmateix, la Ciutat la conformen tots: els qui hi vivim, els que hi treballem, els que la trepitgem cada dia. Cada vegada més, cal incentivar que la participació en les decisions de transcendència quotidiana es faci palesa. Aquesta és la única forma que el ciutadà se senti implicat, que se senti que pertany a una societat determinada. I aquesta és en definitiva, la cohesió social que ara es requereix.

El mecanisme per dur a terme la cohesió és el diàleg i la concertació. Es essencial per facilitar acords. Sempre s’ha dit que és “millor un mal pacte que un bon plet”. I és cert.

En qüestions de convivència cal que el ciutadà s’engresqui i participi de la seva Ciutat donant idees, proposant el model de Ciutat que ell voldria. La prova la estem tenint amb la millora del barris Collblanch-Torrassa, ... El ciutadà vol participar i està esperant la complicitat amb el govern municipal. El passat mes de desembre, a l’acte de presentació de Reforma dels barris del Centre i Sant Josep, es va poder constatar. Les associacions i la ciutadania en general va acudir a l’acte que es va cel·lebrar a La Farga de L’Hospitalet. Tothom estava interessat en la transformació del seu barri i això, és el que cal aprofitar: la complicitat.

Per altra banda, el diàleg i la confrontació de idees permet resultats positius.

En ocasions, imposar una decisió no sempre és fàcil, encara que en ocasions sigui necessari. La Ciutat exigeix el compliment d’unes normes i aquestes han de venir garantides pels poders públics. D’aquí que es faci imprescindible la autoritat democràtica de que estan investits els municipis.

Si aquesta decisió s’imposa d’una forma clara i precisa, el ciutadà percep la necessitat de complir les normes establertes. En ocasions, sobre tot, amb ciutadans nou vinguts, cal explicar reiteradament que els usos i costums així com les normes han de ser respectades i cal explicar-ho senzillament per que, pot ser aquests usos, costums i normes no són els mateixos que regien en el seu país. I això només es pot fer des de la PROXIMITAT.

Es probable que hi hagi gent que discrepi de tot això, però és cert que voler fer una CIUTAT MILLOR implica l’ajuda de tots, implica que administració i ciutadania formin un sol equip. El fet que el ciutadà percebi que l’Administració se’n preocupa dels problemes de convivència entre veïns, i faciliti mitjans de solució propers, suposa rèdits importants. En aquest sentit, la mediació és un element important, no és més que una de les expressions de la proximitat. I en aquest sentit, NO es pot negar l’esforç fet pel govern de la Ciutat, que ha emprat tots els mitjans disponibles per aconseguir el que al principi semblava impossible: la COHESIÓ SOCIAL.

L’Hospitalet és en aquests moments punt de referència en tota la Regió Metropolitana. Si tenim en compte la transformació econòmica i social esdevinguda i que ha calgut moldejar i integrar, es clar que l’esforç esmerçat ha estat gran. Precisament, i pel que fa a les normes de convivència ha calgut cercar fórmules que estan permetent als ciutadans conèixer les normes de conducta necessàries per una convivència adequada.

Crec que el ciutadà està valorant aquest esforç i crec que voldrà que continuï.

Per altra banda, es evident que cal millorar. Com en tot, perquè sempre tot és millorable. Però cal reconèixer que L’Hospitalet d’ara no és, ni de lluny, L’Hospitalet en el que vivíem fa 15 o 20 anys.

La feina feta pel govern socialista ha estat important al llarg de tots aquests anys. I no només en la transformació urbanística de la Ciutat si no sobre tot, en polítiques socials.

Ara, amb el desplegament de l’Estatut d’Autonomia, que dota als municipis de majors competències i més finançament, s’aconseguirà dur a terme aquelles tasques necessàries per millorar la convivència, seguretat i civisme, aconseguint un barris més cohesionats.

La Ley de la Memoria Histórica: reconocimiento, no revanchismo

Estamos siendo espectadores de una realidad social preocupante que continuamente nos atenaza y es la existencia “de las dos Españas” cada vez más enfrentadas Estas “dos Españas” no es, en pleno siglo XX!, ni un aforismo, ni un mito. Es real y palpable.

La puesta en escena del Proyecto de Ley de la Memoria Histórica está poniendo de manifiesto que la historia, para una de las dos partes, ni ha sido comprendida, ni ha sido digerida y mucho menos aceptada.

Para comprender la realidad de España no se puede hacer con una venda en los ojos y negando los hechos que realmente existieron.

Es necesario que, de una vez por todas, una de las partes asuma el dolor padecido por la otra, y sobretodo, que reconozca las lesiones y secuelas que se causaron.

Creo que la Ley no está exigiendo “revanchismo” ni muchísimo menos, pide el perdón. Sencillamente pide el reconocimiento de unos hechos y de las víctimas que arrastraron estos hechos.

Con ello no quiero decir que ninguno de nosotros sea responsable de aquellas víctimas, ni tampoco de lo que ocurrió después de 1936. Pero sí debemos ser conscientes que seremos responsables si no se da satisfacción a estas víctimas que sufrieron el dolor de la pérdida de sus hijos, madres, padres, hermanos, …de una vida.

En un estado social y democrático de derecho el consenso en la aprobación de las leyes es un elemento esencial. Pero para ello, también es indispensable que se asuma la verdadera historia ocurrida estos últimos 70 años.

No cabe a estas alturas la actitud totalmente irresponsable del PP, las reacciones desenfrenadas, histriónicas y totalmente desproporcionadas, destinadas más a la confrontación que a tener un país en paz.

A este respecto se ha de señalar que La Ley de la memoria histórica no pretende ni debe ser entendida como un simple “revanchismo” como se ha llegado a decir. La Ley de la Memoria Histórica es el reconocimiento a unas personas que sufrieron una represión sin sentido y de la que muchos no se pudieron recuperar.

Creo que todos debemos esforzarnos y, con ello, ganaremos la paz y la tranquilidad que deseamos.

L’ Acció Montilla es comença a veure en els primers Acords de Govern.

Aquests dies hem tingut coneixement dels principals acords de Govern presos en la darrera reunió del Consell Executiu de desembre del 2006, acords que visualitzant l’acció del Govern Montilla.

I com sempre tenim aquesta sensació de que la informació no arriba o no es transmet degudament, voldria participar en aquesta tasca de fer visible l’acció del Mover de la generalitat en una nova etapa encapçalada per José Montilla i que en poc temps ja és significativa.

En termes generals els primers acords que s’han pres marquen una clara línia social i municipalista i en voldria destacar alguns d’ells que crec marquen una clara referència.

El primer de tots, del que molt especialment la meva ciutat es beneficiarà, la Ampliació de la Llei de Barris que en realitat és una quarta convocatòria per poder arribar a més poblacions. En total el Govern de Montilla invertirà 200 milions d’euros en 15 nous barris de ciutats de perfils socioeconòmics ben diferents. Alguns d’aquests diners es destinaran al Pla Integral dels barris de la Florida i Pubilla Casas de L’Hospitalet, zones que necessiten d’una nova remodelació urbanística i de nous equipaments i zones verdes per donar major qualitat a l’entorn.

En segon lloc, la implantació de l’ esperat Telèfon Únic d’ Emergències el 112, a través del qual qualsevol ciutadà podrà trucar quan tingui una emergència i demanar des d’una ambulància, fins als bombers o avisar als Mossos d’ Esquadra o a la Guàrdia Urbana per a qüestions relacionades amb delictes menors o més importants. Crec que el fet de simplificar en un únic telèfon totes aquestes consultes i que sigui un servei gratuït facilita molt les coses pels ciutadà que ha de realitzar aquesta mena de consultes o sol·licituds de serveis específics.

I en tercer lloc , El Peatges Gratuïts que a partit de l’1 de Febrer tindrem al Túnel del Cadí en l’accés de Mollet del Vallès (C.33), l’accés d’Alella (C-32) i Les Fonts (C-16) entre Barcelona i Terrassa per als usuaris habituals. La mesura constitueix un pas més en la reordenació dels peatges a Catalunya que era realment necessària i homogeneïtza les tarifes especialment en els casos de mobilitat obligada.

Per tant, és evident l’avenç que el Govern de l’Entesa està impulsant en aquells temes que esdevenien compromisos amb la ciutadania