Aquests dies s’està parlant molt de la desvalorització a l’escola i del seu professorat.La dreta francesa, concretament Sarkozy, ha anat més enllà i ha parlat de la desvalorització de “l’autoritat” dels mestres utilitzant frases com que la societat actual “considera obsoleta l’obediència dels nens als pares”, o “no valora l’autoritat del mestre sobre els alumnes”, o “accepta la submissió a la Llei” de tal manera que es “minva el poder de la policia, l’amor a la pàtria o la fidelitat a la bandera”. I tot això per acabar dient que “només ens queda la Llei de la força per canalitzar el mal que està en els homes, per canalitzar la seva violència, els seus instints, les seves passions” *.
Des de l’esquerra ens hem de negar a discursos del tipus. No estem en absolut d’acord en aquestes premisses i, molt menys, en les seves conclusions.
És cert que a les nostre escoles existeix un veritable problema de fracàs escolar, de menyspreu al rol del mestre com a tal –tan de pares com de fills-, en definitiva, de pèrdua de l’Escola com a referència de les persones. I aquest últim és el que cal que ens faci reflexionar i replantejar l’educació com a eix per als nostres fills.
Considero que les diferents propostes pre-electorals respecte de l’educació han d’anar dirigides en un sentit clar: en primer lloc reconèixer el dur paper que està duent a terme la societat educativa. En segon lloc, considerar que l’escola, amb connivència, amb la família han de treballar conjuntament per tal de tornar a consolidar la primera com a eix de a la societat.
I m’explico. Crec important i necessari la implementació de la mediació a la nostra societat per la resolució de tots aquells conflictes que es plantegen. Però entenc la mediació, no com a un cos professional que intervé de forma aïllada en fets concrets, si no d’una forma transversal.
Actualment hi col·laboren diferents agents socials en la intervenció en conflictes en tots els àmbits i és important i necessari. Però més important és la connexió real entre tots ells des de la proximitat. Posaré un exemple: podem tenir un cos totalment professionalitzat com els mossos d’esquadra, amb un equip destinat al control de les escoles per tal d’evitar actes violents, “assetjament escolar”, .... i ser insuficient.
I la pregunta és si realment cal un vigilant a les portes de les escoles. Es a dir, per molts controls que es facin és probable que ens fugin determinades conductes que només les saben qui les pateixen. Es per això que cal una actuació des de tots els àmbits, principalment dels mestres i les famílies.
I és en aquets punt on m’agradaria incidir. Crec essencial que el vincle mestre-familia sigui tan estret que permeti el coneixement dels nens i del se entorn, familiar, d’amistat, escolar, etc. I per això només hi ha una opció: la proximitat entre el mestre i la família. Moltes vegades les famílies no s’impliquen més en l’educació dels fills per que estan tan envoltats de problemes i dificultats que l’escola els hi serveix per oblidar-se d’un d’ells, els nens, encara que ens sembli grotesc o amoral. La realitat és així. D’aquí que en moltes ocasions els fills vagin per camins incontrolables. Si a aquestes famílies se’ls dona l’oportunitat d’explicar els seus problemes i promoure un contacte constant crec que permetrà desbloquejar moltes conductes que d’altra forma no seria possible.
Per això considero que cal entendre la proximitat des del coneixement dels problemes dels altres. Problemes que moltes vegades poden tenir una solució senzilla i que en canvi, donat que estan envoltats de tants que no els hi permet trobar una solució. Es en aquests casos on la intervenció de l’escola –amb el coneixement del problema- i la participació dels poders públics –en donar solucions, si més no cercar solucions- donarà confiança i permetrà construir una relació molt més fluida o cohesionada entre tots.
Considero que el govern municipal cal que s’impliqui encara més en aquesta tasca i promoure de nou l’escola com a eix social.
Amb això, i no ens equivocarem, ens permetrà cohesionar socialment aquells sectors de la societat que ara es trobem aïllats.
