NO EN NOM MEU

Que no diguin que parlen en nom del “Poble de Catalunya”. Que no ho diguin més. El darrer 11 de setembre, una part dels catalans es van manifestar darrere una pancarta que exigia la independència de Catalunya. Jo no hi era, i altres cinc milions de catalans tampoc. No parlaré en el seu nom. Jo no vull la independència de Catalunya i no permeto que ningú em digui per això, que no soc una veritable catalana o que no soc “una bona catalana”, més de cinc generacions d’avantpassats m’avalen. No fotem!. Que parlin en nom d’una part del poble català, no de tot el poble. A mi no em representen i no tindran el meu vot, hi tinc tot el dret. Què pensen fer amb mi? Em trauran el dret de ser espanyola? Em cremaran el meu passaport de la Unió Europea i el meu DNI? Em faran fora de casa meva, de la terra dels meus avantpassats? Jo soc catalana i no me’n vull anar d’enlloc, vull arribar a ser una ciutadana dels estats units d’Europa i crec que els nostres esforços, els del poble i els dels polítics haurien d’anar en aquesta direcció, no en la contraria. L’endemà de ser independents deixarem de ser ciutadans de la Unió Europea, seriem un tercer país. Per que ens entenguem, en els controls dels aeroports de tot el mon hauríem d’anar a la finestreta dels “altres”. Quina moneda tindríem? Els nostres avis, de qui cobrarien la pensió? Pagarem aranzels per poder menjar pernil de Jabugo i beure vi de Rioja? Quant cava “exportarem a España? Pagarem aranzels pel formatge francès, la llet, etc.? Com podrà el pagès de Lleida vendre les seves pomes i peres en igualtat de condicions que els francesos, italians o espanyols? Començarem a legislar totes les matèries que ara són comunes al estat espanyol? Quines lleis aplicarem? Quin tribunal decidirà en el supòsit de sentències contradictòries sobre assumptes similars? Que passarà amb els plans de pensions subscrits amb empreses no catalanes? Quin règim polític tindrem, república o monarquia si trobem un descendent de Martí l’Humà? I no em diguin que no hi ha problema per entrar a la Unió Europea, tenim certs països del nord que ja es pregunten perquè han de “mantenir al sud”. Veieu? Una tercera part dels nens de Catalunya pateixen situació de malnutrició. Els nens catalans que necessiten assistència especial s’estan quedant sense atenció. No ho dic jo, ho diuen institucions tan venerables com Càritas Diocesana o Creu Roja, també ho han detectat els serveis socials del ajuntaments. Què fa el nostre govern per arreglar-ho? Parlem d’això. Els catalans que no tenen feina, ni ajudes, i que viuen de la pensió dels seus avis o pares augmenten dia a dia, dinar a l’escola portant la carmanyola de casa costa 3 euros. L’esforç de tot un poble no pot anar dirigit a construir una independència dificilíssima que avui per avui, ens situa fora d’Europa i ens deixa sols front la resta del planeta. L’esforç s’hauria de centrar en suprimir les deficiències que la nostra societat pateix, desigualtat, atur, manca d’educació pública de qualitat, desesperança dels ciutadans joves que no troben sortida a casa nostra, manca d’assistència sanitària universal i gratuïta per a tothom, etc. Que no tenim feina a fer? Jo no vull que el President del meu país dediqui els seus esforços i els diners públics que també aporto jo, a estudiar el llarg camí de la independència, que no és bona per Catalunya, que no ens farà més rics. Vull que treballi per que les persones que vivim a Catalunya tinguem igualtat d’oportunitats i gaudim d’una societat més justa. Catalunya és la terra on viuen els catalans i res més, com la resta del planeta, la terra no és teva ni meva, és el suport sobre el que vivim els humans, els de tot el món. La nostra feina col•lectiva es preservar-la i dignificar-la, i aconseguir una humanitat més justa, més solidària, més lliure.... més feliç. Com diria Joan Reventós: “Tots som igualment Ciutadans de Catalunya, nadius o nouvinguts. Només d’aquest reconeixement i de la conseqüent unitat del poble en podria sorgir la represa de Catalunya, perquè les nacions no les fa la natura ni cap esperit immutable, sinó la voluntat plural i compartida de la seva ciutadania”. Ana Villena i Mercè Perea Barcelona, 3 d’octubre de 2012

MOMENT HISTÒRIC PERÒ …

Jo no vaig participar en la manifestació de l’11 de setembre passat perquè no m’identificava amb la seva “capçalera” ( fet que no se’n van cansar de repetir). Però em sentia plenament identificada amb el neguit, angoixa, cabreig, incertesa de tots els ciutadans, ciutadanes, joves, grans, de totes les famílies que es varen trobar allà. I m’hagués agradat anar. M’hagués agradat estar allà però vaig sentir que no es volia a TOTHOM. Al menys aquesta va ser la meva sensació. Em sento catalana dins d’un estat espanyol. I em sento catalana perquè ho sóc i no m’agradaria que ningú em prohibís viure amb normalitat aquest sentiment de pertinència (com he fet fins ara) però tampoc m’agradaria haver de justificar dia a dia la meva catalanitat. En ambdós casos estaríem parlant del mateix: RADICALITAT Com jo, molta gent no va anar a la manifestació. I estic segura que molts s’identificaven amb els manifestants en el mateix sentit que jo. No estem al 1978, és cert. La vida, les circumstàncies, les relacions socials han canviat, HEM AVANÇAT. Tant, que no ens trobem en aquell moment. Per sort. Però cal que fem una aturada i pensem en aquests més de 30 d’Estat de les Autonomies. I que ara alguns ens qüestionen, bàsicament per temes econòmics, i ens fan entrar en una deriva de confrontació per rèdits, probablement, polítics. Potser sóc agosarada, però m’atreveixo a dir que l’encaix constitucional de les autonomies al 78 i el mal esmentat, pel meu parer, “café para todos” va sorgir de la necessitat de forjar una democràcia forta i cercava una transició modèlica, una transició de consens, de concertació. Però sempre he volgut creure que la Constitució tenia l’objectiu de l’enteniment entre els ciutadans, amb el respecte i lleialtat a les institucions democràtiques. La Constitució era la constatació i el reconeixement de llibertats i drets als ciutadans. Per altra banda, hem estat i estem a Europa i mercès a això també, hem gaudit com a País (Catalunya) i com a Estat (Espanya) d’una transformació social, econòmica que ens ha permès gaudir d’un Estat del Benestar MODÈLIC. I dic modèlic perquè és el que ara es posa en qüestió per determinades ideologies. Perquè no ens equivoquem que, amb FEDERALISME o INDEPENDENCIA, perquè aquest és l’únic camí factible a hores d’ara (agradi o no), el que sí hem de cercar és protegir l’ESTAT DEL BENESTAR. Estar del Benestar que ens ha donat COHESIÓ SOCIAL. Estat del Benestar que ha permès la IGUALTAT D’OPORTUNITATS per tothom. Estat del Benestar que ha permès la LLIBERTAT DEL CIUTADÀ per escollir un món millor. Estat del Benestar que ha permès a Catalunya una sanitat d’excel•lència, reconegut per organismes internacionals. Estat del Benestar que ha permès EDUCACIÓ PER A TOTHOM sense discriminacions. I d’això no se’n parla. I d’això no se’n parla. Vivim un moment d’urgències vitals. Crec que són urgències que no ens permeten reflexionar amb tranquil•litat i assossec. Per això, mentre decidim el futur de les nostres relacions democràtiques, hem de continuar lluitant pels drets socials ara molt malmesos, hem de continuar lluitant contra les injustícies. I el que hem de fer, en primer lloc, és impedir que 1 de cada 4 nens a Catalunya pateixi desnutrició, per exemple. Aquesta sí que és una urgència VITAL. Com a catalana que sóc, com a socialista que em sento i, per tant, humanista, no ens podem oblidar del que és el més preuat: EL FUTUR per a tots sense distinció. L’Hospitalet, 29 de setembre de 2012