FINANÇAMENT: SOLIDARITAT, JUSTICIA I EQUITAT

Els darrers dies se’ns avançava el tancament de les negociacions del Finançament autonòmic i ahir ens confirmaven l’acord majoritari de les Comunitats Autònomes en el model proposat pel Govern central.
Podem afirmar sense por a equivocar-nos que aquest acord era desitjat per tots els ciutadans catalans i, per descomptat, per la resta d’espanyols. No només pel desgast sofert pels diferents agents polítics, per les diferents administracions sinó perquè era una necessitat imperiosa donar resposta a aquells territoris que al llarg dels anys s’han vist perjudicats pel model de finançament acordat. Parlo bàsicament d’aquelles autonomies que han fet un esforç fiscal important i que, per contra, no han rebut el mateix tractament en quan a la prestació de serveis.
L’acord inicial, perquè cal que ens esperem al proper dimecres en que s’ha de formalitzar aquest, ha suposat, com ja he dit, un respir per la majoria de ciutadans que veurem millorar les prestacions per part de l’administració autonòmica. I dic que “veurem” perquè estic segura que el nou finançament serà executat amb prudència i tindrà un tractament rigorista, tal i com ha demostrat el Govern de la Generalitat encapçalat per José Montilla al llarg d’aquest 3 anys.
Estem parlant d’un nou model que reuneix aquests 3 valors:
- És SOLIDARI perquè garanteix que en matèries troncals per a l’Estat del Benestar com sanitat, benestar social i educació es mantingui entre tots els espanyols.
- És JUST perquè es reconeix l’esforç fiscal d’aquelles autonomies que recapten més impostos.
- És EQUITATIU perquè dóna una tractament igual als iguals i desigual als desiguals. I compensa a aquelles autonomies que fa un major esforç en el poder productiu i, per tant, econòmic, per tal de motivar-les.

Ja no val, per tant, que cap formació política es basi en la il·legalitat d’aquest acord perquè no compleix les dates que marca l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No es pot pretendre ni fer creure a la ciutadania que és un acord il·legal perquè els terminis fixats no s’han complert. Doncs bé, NO ES POT FER VOLAR COLOMS!!! i fer creure coses que són inviables en els moments econòmics que estem vivint. Això ÉS ENGANYAR a la gent.
Vull, per últim, posar en valor la UNITAT dels partits que formen el Govern de la Generalitat de Catalunya, demostrant que només aquesta força conjunta permet tirar endavant les polítiques progressistes i basades en l’interès general. I també, la perseverança dels negociadors catalans i l’esforç, compromís, treball i convicció per part del Govern de J.L. Rodriguez Zapatero en aconseguir un model que afavoreixi a tots els ciutadans.

LA CRISI I ELS ENTITATS FINANCERES

Llegim als diaris que els diferents agents socials i econòmics demanen al Govern la re -capitatlització de les Caixes i Bancs. Que jo recordi, fins fa relativament poc temps, determinats agents econòmics s’omplien la boca parlant de la bona situació del sistema financer espanyol.
Resulta summament curiós que ara es demani per aquests que el Govern hagi de prendre decisions urgents i re-capitalitzi les entitats bancàries. Jo no dic que no s’hagi de fer però, com he dit, resulta curiós que ara sí que cal córrer, com també cal còrrec en plantejar una reforma laboral.
Ara bé, no cal córrer quan es planteja pel Govern que les entitats bancàries rebaixin les seves pretensions, que intentin fer arribar el crèdit a particulars i empreses. No tenen memòria quan el Govern socialista ha posat sobre la taula una multitud de mesures per reconduir la situació. Per exemple, ara fa un any, quan es va començar a sospitar que les entitats bancàries tenien problemes, i per tal de no crear alarma social que hagués pogut estar desastrós pel sistema, el Govern de Zapatero va avalar els comptes dels ciutadans fins a 100.000 € per titular i entitat. Si això no és una aposta clara i ferma de l’Estat que baixi Déu ...
En un altre ordre de coses. Jo no sé si realment el preu de les vivendes s’ha ajustat o no. Més bé m’inclino a pensar que no. Si tu vas a mirar les diferents immobiliàries per interessar-te per una vivenda resulta que et parlen d’uns preus que, difícilment, una persona amb un sou de 1200 € pot accedir-hi. I parlem d’un sou que molt pocs el tenen en aquests moments. Per tant, si bé el preu de la vivenda ha baixat, i ha baixat –segons diuen-un 43% vol dir que, obviament (ja sé que ho sabem tots) estava, no sobrevalorada, estava hiperhipervalorada!!!.
De manera que, i en la meva modesta opinió, l’únic que puc pensar és que les immobiliàries i promotores pretenen que sigui el ciutadà qui continuï assumint el cost de les inversions nefastes que ells han fet als darrers anys.
És a dir, prenem com a punt de sortida DE NOU a la roda de la bombolla immobiliària.
Doncs bé, vista la situació en la que ens trobem un any després de l’inici clar de la crisi, només queda una sortida. Ens hem de plantejar un PACTE COMÚ, un pacte de totes les parts, però no només en l’àmbit nacional, espanyol, necessitem un PACTE COMÚ EUROPEU per sortir de la crisi.
Per acabar, i rellegint el llibre “30 anys dels PACTES DE LA MONCLOA” editat per la Fundació Ernest Lluch recomano que uns quants el llegeixin.
De fet, m’agradaria i plantejo parar el cronòmetre, començar de zero i iniciar un nou un camí conjunt d’entesa: GOVERN, OPOSICIÓ, AGENTS SOCIALS, ECONÒMICS, ETC. Difícilment ens ensortirem si no és així.

HABLEMOS DE EUROPA!

J.M. Serrat tiene una canción que viene a decir algo así como que los políticos sólo nos acordamos de los ciudadanos cuando buscamos el voto. Es la canción “Pendiente de ti” del cd “UTOPIA”. Dice así.“Eres tan egoísta...! Sólo piensas en ti. Vienes en mi busca cuando necesitas cuartelillo, y en cuanto lo consigues me dejas y te vas sin fumarte, siquiera, un cigarro conmigo. Siempre la misma jugada. Me utilizas y a otra cosa. No hablamos nunca de nada. Ni te esfuerzas en mentir. Ni me sacas a cenar. Ni te quedas a dormir. No sé quién eres tú ni lo que soy para ti. Si hay algo entre tú y yo te importa un pito. No sabes que vivo pendiente de ti y tengo también mi corazoncito. Así le habló la rama al pajarillo...Vienes en mi busca cuando necesitas cuartelillo. Y así lo repetían, desencantados, una musa a un poeta y un voto a un diputado (...)” .Puedo estar de acuerdo en que ésta puede ser la sensación que tiene el ciudadano cuando los políticos pedimos el voto. También puede ser que este desapego proceda a que “el político” es cuestionado por el actuar poco ético de algunos. En ese sentido el artículo publicado hoy en El Periódico “El político bueno y el político malo” de González Casanova, es claro y demoledor y con el que estoy totalmente de acuerdo.En esos términos, ésta puede ser una excusa para no ir a votar. Puede que sí. Pero sólo sería eso UNA EXCUSA.Creo que hemos de empezar todos a concienciarnos que ir a votar no es sólo un derecho “florero” contenido en el art.1 de la Ley Orgnáica de Régimen Electoral General, que está ahí para cogerlo si lo queremos o no, como si fuera un jarrón en una estantería.El derecho de sufragio lo entiendo, o debemos entenderlo como el derecho-obligación que tiene el ciudadano de luchar por mejorar la cosas, cambiarlas si es necesario y, en todo caso, fortalecer la convivencia, la cohesión social.

Es cierto que cada uno es libre de ejercerlo o no. Pero también hemos de tener claro que, como ocurre en estas elecciones al Parlamento Europeo, donde está en juego la futura fortaleza de Europa frente a otros continentes emergentes (principalmente Asia), debemos ser responsables y acudir a votar para demostrar la fuerte convicción europeísta de los españoles. Como decía Felipe González hace pocos días en un artículo publicado en El País, uno ha de ser europeo, pero también europeísta si lo que quiere es una Europa que continúe siendo la cuna de los principios de la Ilustración. Esta Europa que es la heredera del compromiso que en los años 50 llevaron a que los países que la constituyeron tuvieran claro que debía acabarse la Europa de la confrontación para trabajar todos juntos para lograr la Paz y la concordia entre todos y, así, mejorar la vida de los ciudadanos, la Europa de la JUSTICIA y de la IGUALDAD. Si esto es lo que todos queremos HEMOS DE IR A VOTAR!!!.

Barcelona, 7 de junio de 2009

EL PP DIU SECTARISME?

Llegeixo unes declaracions del PP de L’Hospitalet en les que el Sr. Del Rio, titlla de “sectari” l’homenatge que es farà el proper divendres a una persona compromesa, de fortes conviccions, que va viure dedicat al servei públic, dedicat als altres i que va ésser assassinat per creure en una convivència pacífica de tots, l’ERNEST LLUCH.

Unes manifestacions com aquestes són un atemptat a la intel·ligència, un atemptat a la història de Catalunya, però també d’Espanya. Aquestes manifestacions són demagògia pura. És inadmissible que un representant, que es diu democràtic, es permeti llicències com aquesta, senzillament per tenir un titular en algú mitjà, senzillament per fer mal. “Sr. Del Rio, fa temps que li estem dient que TOT NO SI VAL”.
Crec que puc afirmar que el record i la figura de l’Ernest Lluch no pertany a ningú, a cap partit polític, a cap entitat. Pertany a la societat sencera, pertany a la historia del nostre país i és l’exemple a seguir per tots. És l’exemple d’una persona que amb humilitat i perseverança, va saber tirar endavant tasques difícils, en moments molt difícils de la nostra historia.
Ernest Lluch va demostrar abastament un tarannà progressista, un tarannà conciliador amb tots i amb tothom, sense distingir ni colors ni banderes. Va ser una persona que va treballar molt pel nostre país i va lluitar, com moltes altres víctimes del terrorisme, per que el terrorisme s’acabés.

Així ha estat reconegut per multitud de polítics, economistes, per la societat civil. Fins i tot, polítics com el Sr. Fraga Iribarne ho han manifestat obertament.

Sembla mentida que representants de la nostra Ciutat no sàpiguen què representa recordar Ernest Lluch. Homenatjar a l’Ernest significa per a la majoria de demòcrates mantindre viva la memòria de les persones que varen lluitar per unes conviccions, per uns valors, per uns drets amb la finalitat de tenir una societat lliure i cohesionada, una societat viva i diversa, una societat compromesa amb ella mateixa i amb els altres.

“Vostè no ho entén així, Sr. Del Rio?”

DISCULPES ACCEPTADES PERÒ INNECESSARIES

Llegeixo avui la noticia que el jutge degà de Barcelona “demana perdó als jutges per la repercussió de la seva disputa matrimonial”.
Personalment crec que ésser humil i reconèixer els errors és important. No tinc res a dir d’això. Ara bé, demanar perdó només al col·lectiu dels jutges resulta xocant.
Segons diu la premsa, el Sr. Regadera manifesta que, el que va ocórrer el passat dia 3 quan va ser denunciat per la seva dona per la presumpta comissió d’un delicte com el de maltractament, pertany a la seva vida privada.
Doncs, NO.
Primer, per què estem en fets que són perseguits d’ofici perquè atempten a un bé jurídic protegit. I, en segon lloc, en aquest cas ENCARA MENYS. Precisament va ser ell qui es va encarregar de fer públic el seu cas amb la compareixença davant dels mitjans, mostrant les ferides patides. Tots sabem que hi ha moltes formes d’entrar i sortir dels jutjats amb discreció, per tant, aquesta actitud no és massa comprensible.
I el que encara entenc menys és que ara demani disculpes al seu col·lectiu, al col·lectiu de jutges. En tot cas, si ha de demanar disculpes –si és que serveix de res- és a la seva esposa i, en tot cas, a la societat civil que és un espectador d’un muntatge patètic i, sobretot, víctima d’un atemptat a un bé jurídic protegit com és la integritat física.
De totes formes, aquest ha estat l’exemple clar de que els jutges són persones. Persones individuals que estan sotmeses, com qualsevol mortal, a l’Estat de dret, per molt que de vegades es pensin que “estan per sobre del bé i del mal”, com s’ha demostrat darrerament a amb l’actitud d’oposició aferrissada d’una part d’aquest col·lectiu als altres poders de l’Estat exercint un presumpte dret de vaga que no poden exercir. (Pero esto es harina de otro costal).
En qualsevol cas, com a conjunt de persones que pertanyen a un dels poders de l’Estat social i democràtic de dret (no individualment, si no col·lectivament), se’ls exigeix un “plus” en la seves actuacions i han de ser conscients que actituds com aquestes perjudiquen seriosament la credibilitat dels ciutadans en una de les potes més importants de l’Estat.

CANVI DEL GOVERN D’EN ZAPATERO

Aquests darrers dies hem assistit al canvi de Govern de J.L. Rodriguez Zapatero i que suposa l’adequació a la situació actual de l’acció del programa dels PSOE presentat a les darreres eleccions del març de 2008.

No vull entrar a fer disquisicions ni elucubracions sobre si és correcte un canvi de Govern només passat un any des que es varen guanyar les Eleccions Generals. La necessitat o no de donar un gir a l’acció de Govern és facultat només del President del Govern i, en aquest sentit, i donades les circumstàncies que ens rodegen estic convençuda que calia donar un nou impuls al programa de govern del PSOE que va presentar a les Eleccions Generals ara fa un any.

Aquesta crisi ha posat de manifest moltes coses, unes negatives, però altres molt positives. S’ha posat en evidència que una acció de Govern ha d’adequar-se els més àgilment possible al moment que vivim, al moment que, en aquest cas, pateix el ciutadà, a un moment com l’actual. I, per tant, les administracions han de ser eficients i eficaces davant les necessitats peremptòries i actualitzar-se el més aviat possible.

I això és el que s’espera, no només del nou Govern Estatal, que també, sinó també dels altres poders de l’Estat Social i Democràtic de Dret: el poder legislatiu i, sobretot del poder Judicial. Cal fer aquí un afegit i és l’exigència d’actuació ràpida i urgent del Tribunal Constitucional.

Sí, efectivament, el Tribunal Constitucional té l’obligació jurídica, però sobretot ètica i moral de resoldre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble català al 2006. Ara és el moment de demostrar que és un Tribunal com estableix la Constitució Espanyola i dictar sentència en el sentit que en el seu dia si li va voler donar quan es va aprovar la norma suprema.

Aquest és un moment decisiu per donar resposta a les necessitats dels ciutadans, a donar sortida a les expectatives per les que tan han lluitat els ciutadans, els catalans i també els ciutadans de la resta de les comunitats autònomes que conformen l’Estat Espanyol.

Hi ha la sensació que, fins que no es resolgui el recurs davant del TC sobre l’EEAA de Catalunya, és a dir, fins que no es resolgui sobre el finançament de Catalunya no començarem a caminar de nou. I és cert. I, en aquest sentit, cal afegir que no només ho sentim els ciutadans catalans. Hi ha una immensa majoria d’ espanyols que tenen la necessitat de saber, d’una vegada per totes, que Espanya i que Catalunya, com a motor econòmic, estan compromesos amb la cohesió social, amb la convivència i, per tant, amb la solidaritat de tots els espanyols. Cal una solució definitiva perquè tot això tiri endavant. Cal una solució política de la situació actual.

I això només es pot fer des de la concreció de forma definitiva del finançament autonòmic, que és el tema nuclear de l’EEAA.

Cal la resolució definitiva de tal manera que, un cop resolt i reconeguda l’aportació de Catalunya a la solidaritat amb la resta d’Espanya i compensada, comencem a concretar el FINANÇAMENT LOCAL.

Doncs SI. Els ajuntaments tenim la sensació de ser els més oblidats i alhora als qui més se’ls exigeix en el dia a dia.

Doncs bé, els ajuntaments: els petits, els mitjans i els grans, TOTS, difícilment aconseguirem donar resposta a les necessitats sorgides diàriament si no tenim un recolzarem constant de la resta d’administracions.

Cal, per tant, un nou finançament que, entre d’altres qüestions, resolgui la capacitat d’adequar els nostres impostos a les necessitats efectives de les nostres Ciutats i a les capacitats dels nostres ciutadans. Un finançament per permeti resoldre problemes urgents i, paral·lelament, doni possibilitat de planificar a mig i llarg termini la millora en les condicions de vida dels ciutadans. Que permeti els poders públics treballin dia a dia amb la ciutat d’una forma més propera i efectiva.

Tinc la sensació que no hi ha massa temps per reaccionar i aprofitar les oportunitats que aquest moment ens està donant. Els principis socialistes que en el seu diu varem aprendre han de ser aplicables en aquest moment de forma més contundent i, si cal fer pedagogia la fem, si cal explicar el per què de les decisions s’explica (encara que de vegades no sigui fàcil ni còmode). No estem aquí per resoldre temes fàcils, estem aquí per resoldre i millorar les condiciones de vida de la gent. Però se’ns han de donar facilitats per assumir aquelles competències que ara estem assumint com a competències impròpies, perquè encara no ho són. Necessitem un NOU FINANÇAMENT LOCAL.

CIU: NO SE’N PODEN ESTAR!!!

Desconec els motius del Sr. Felip Puig d’insistir en el tema, a aquestes alçades, de que avui en dia, quí hauria de governar Catalunya hauria de ser la llista més votada.

Desconec, encara que imagino el per què, si ho diu perquè s’ha reeditat el Pacte d’Entesa pels partits del govern de Catalunya, o si, donada la nova composició del Govern espanyol li torna a agafar “mal de panxa” perquè sospita que ja no té tan clar que CIU pugui tornar a governar en un futur al nostre pais.

Avui sortia a les noticies que, segons Puig, el President del Govern espanyol havia promès que a Catalunya governaria la llista més votada.

Miri Sr. Puig, personalment li dic que, en aquest moment, m’importa molt poc si qui governa en aquest moment és la llista més o votada o no.
I m’importa molt poc si alguns tenen un atac de banyes –que dirien alguns- o no.

L’únic que veritablement té sentit en aquest moment és treballar conjuntament. La situació és prou complicada i difícil com per preocupar-se ARA per coses que, en tot cas, han de resoldre els ciutadans en unes votacions democràtiques i no el President del Govern i menys a Catalunya. Encara resultarà que els que més depenen de Madrid seran els Srs. de CIU.

Ara mateix, i per si no ho saben, el que és essencial i vital per Catalunya és que tots estem al costat del seu Govern per tal de sortir-nos de la situació que estem patint. Només així ho aconseguirem.

Ara bé, si vostès prefereixen tenir una actitud bel·ligerant amb el Govern de Catalunya, amb una única finalitat de treure un benefici partidista continuaran equivocant-se i, així, l’únic que aconseguiran serà continuar per la travessia del desert durant molt més temps”.