MOMENT HISTÒRIC PERÒ …

Jo no vaig participar en la manifestació de l’11 de setembre passat perquè no m’identificava amb la seva “capçalera” ( fet que no se’n van cansar de repetir). Però em sentia plenament identificada amb el neguit, angoixa, cabreig, incertesa de tots els ciutadans, ciutadanes, joves, grans, de totes les famílies que es varen trobar allà. I m’hagués agradat anar. M’hagués agradat estar allà però vaig sentir que no es volia a TOTHOM. Al menys aquesta va ser la meva sensació. Em sento catalana dins d’un estat espanyol. I em sento catalana perquè ho sóc i no m’agradaria que ningú em prohibís viure amb normalitat aquest sentiment de pertinència (com he fet fins ara) però tampoc m’agradaria haver de justificar dia a dia la meva catalanitat. En ambdós casos estaríem parlant del mateix: RADICALITAT Com jo, molta gent no va anar a la manifestació. I estic segura que molts s’identificaven amb els manifestants en el mateix sentit que jo. No estem al 1978, és cert. La vida, les circumstàncies, les relacions socials han canviat, HEM AVANÇAT. Tant, que no ens trobem en aquell moment. Per sort. Però cal que fem una aturada i pensem en aquests més de 30 d’Estat de les Autonomies. I que ara alguns ens qüestionen, bàsicament per temes econòmics, i ens fan entrar en una deriva de confrontació per rèdits, probablement, polítics. Potser sóc agosarada, però m’atreveixo a dir que l’encaix constitucional de les autonomies al 78 i el mal esmentat, pel meu parer, “café para todos” va sorgir de la necessitat de forjar una democràcia forta i cercava una transició modèlica, una transició de consens, de concertació. Però sempre he volgut creure que la Constitució tenia l’objectiu de l’enteniment entre els ciutadans, amb el respecte i lleialtat a les institucions democràtiques. La Constitució era la constatació i el reconeixement de llibertats i drets als ciutadans. Per altra banda, hem estat i estem a Europa i mercès a això també, hem gaudit com a País (Catalunya) i com a Estat (Espanya) d’una transformació social, econòmica que ens ha permès gaudir d’un Estat del Benestar MODÈLIC. I dic modèlic perquè és el que ara es posa en qüestió per determinades ideologies. Perquè no ens equivoquem que, amb FEDERALISME o INDEPENDENCIA, perquè aquest és l’únic camí factible a hores d’ara (agradi o no), el que sí hem de cercar és protegir l’ESTAT DEL BENESTAR. Estar del Benestar que ens ha donat COHESIÓ SOCIAL. Estat del Benestar que ha permès la IGUALTAT D’OPORTUNITATS per tothom. Estat del Benestar que ha permès la LLIBERTAT DEL CIUTADÀ per escollir un món millor. Estat del Benestar que ha permès a Catalunya una sanitat d’excel•lència, reconegut per organismes internacionals. Estat del Benestar que ha permès EDUCACIÓ PER A TOTHOM sense discriminacions. I d’això no se’n parla. I d’això no se’n parla. Vivim un moment d’urgències vitals. Crec que són urgències que no ens permeten reflexionar amb tranquil•litat i assossec. Per això, mentre decidim el futur de les nostres relacions democràtiques, hem de continuar lluitant pels drets socials ara molt malmesos, hem de continuar lluitant contra les injustícies. I el que hem de fer, en primer lloc, és impedir que 1 de cada 4 nens a Catalunya pateixi desnutrició, per exemple. Aquesta sí que és una urgència VITAL. Com a catalana que sóc, com a socialista que em sento i, per tant, humanista, no ens podem oblidar del que és el més preuat: EL FUTUR per a tots sense distinció. L’Hospitalet, 29 de setembre de 2012