Llegia el passat 16 d’agost un article a “El Periódico” sobre la indignació d’una parella anglesa per la vigilància a la que havia estat sotmesa per l’Ajuntament de la seva ciutat davant la presumpta falsificació de l’adreça per que la seva filla pogués entrar a l’escola del barri.
La parella afirmava indignada que “haurien de gastar els diners millor” que no pas perseguint als pares com a presumptes “criminals”, com a presumptes “terroristes”.
Vull deixar dit que el titular de l’article porta a confusió, per què, certament, un cop llegida tota la noticia (i no només el titular) sembla que els mitjans posats per l’administració local anglesa podrien semblar desproporcionats tenint en compte el bé jurídic afectat, tenint en compte la infracció comesa. Tot i davant de la possible comissió d’un delicte no sembla massa raonable el desplegament de mitjans d’aquell calibre per part dels poders públics (vigilància dia i nit, amb detalls de trucades telefòniques, desplaçaments en cotxe de la parella, ...). Ara bé, si s’ha comés una infracció l’administració ha d’actuar sempre i restablir la realitat jurídica i social afectada.
Dit això, l’article em va provocar fer aquestes línees per què no hi ha res que justifiqui que els ciutadans ens prenguem l’Estat del Benestar com “un txollo”.
La dita “hecha la ley hecha la trampa” que, per cert, fins ara s’aplicava als llatins (em refereixo als que tenim procedència llatina: espanyols, italians, americans, ...), ara comprovem que és aplicable a tothom, fins i tot als anglesos, com deia, aquesta dita no ho justifica tot.
Quan els poders públics han de controlar actituds incorrectes dels ciutadans que, creients que l’Estat del Benestar estar per abusar, ens estem equivocant. Al llegir la indignació dels pares davant la investigació per part de l’ajuntament em confirma que tots plegats ens hauríem de plantejar el concepte de l’Estat del Benestar. Si no és cert que amb actituds com aquestes tenim un concepte erroni, més que res si volem que aquest Estat sigui sostenible.
Com aquest cas podríem posar molts exemples. Des dels ciutadans que embruten sistemàticament la ciutat per que “ja ho netejaran els empleats públics” fins a aquells que compren als “top manta”, ara que estan de moda. Precisament, aquesta va ser una de les converses d’aquest estiu amb uns amics. Aquests em justificaven que si podien comprar unes ulleres més barates als top manta, que tenien tot el dret a comprar-les i que, en tot cas, el que havia de fer la policia era perseguir als que estaven venent. Us asseguro que la discussió, tot i ser intensa, no va acabar essent acalorada.
Però la reflexió és si tots plegats no ens estem equivocant en quin tipus d’Estat volem. Si no ens estem equivocant en què, cóm i fins on volem viure en societat.
Si obliguem als poders públics a destinar els recursos en controlar comportaments incívics, insolidaris, és evident que l’Estat del Benestar serà insostenible.
Aquestes línees no per ser obvies s’han de deixar de dir. Vivim en una societat on les exigències són continues ara bé, ¡que no ens facin complir les normes que no ens va bé!.
DONCS, ENS EQUIVOQUEM. D’aquesta manera estem malgastant els diners.
