“Moltes gràcies per ser el President del Club de Fans de la Berta, la meva filla”.
Aquestes varen ser les paraules que li vaig dir ahir a la nit en un correu al Mario.
Al llarg d’aquest any i mig la Berta ha estat l’excusa fantàstica per poder saber d’ell quan feia dies que no ens veiem. Era la manera de poder preguntar-li com es trobava sense que pensés que estàvem preocupats. La Berta era sempre qui li enviava petons o abraçades o, senzillament, li deia “cuida’t” a través del correu electrònic.
I així ha estat la nostra relació al llarg d’aquest any i mig, un any i mig tan dur per ell.
Com a companys del PSC al consistori la nostra relació ha estat peculiar. Quan el Mario em deia: “Compañera!! y sin embargo amiga” i jo li “posava morros”, ell reia. A mi no em feia gràcia còm ho deia. Probablement no el vaig entendre mai.
Han estat quasi quatre anys de relació. Recordo molts moments, però hi va haver un en concret, en el que després d’una intervenció meva al Ple força vehement(no recordo ara per què), em va dir: “Perea! Y para que te enfadas?. No te enfades, compañera!”. el que ell no sap és que, amb el temps, l'he acabat fent cas. No sé si, voluntàriament o involuntàriament, però li he fet cas.
Han estat quatre anys intensos, vitals, il•lusionants. Aquest darrer any i mig ha estat dur. I, en aquest moment, dolorós.
No és la meva intenció de “glosar” (com ell diria) al Mario. No cal. Però sí tinc necessitat de d’expressar el dolor que he sentit aquest matí quan m’he assabentat de la noticia.
La Berta també ha plorat. No volia creure’s el que li deia.
En qualsevol cas, per la Berta el Mario continuarà sent el “President” del seu club de Fans.
“Gràcies company”.
