LA CRISI I ELS ENTITATS FINANCERES

Llegim als diaris que els diferents agents socials i econòmics demanen al Govern la re -capitatlització de les Caixes i Bancs. Que jo recordi, fins fa relativament poc temps, determinats agents econòmics s’omplien la boca parlant de la bona situació del sistema financer espanyol.
Resulta summament curiós que ara es demani per aquests que el Govern hagi de prendre decisions urgents i re-capitalitzi les entitats bancàries. Jo no dic que no s’hagi de fer però, com he dit, resulta curiós que ara sí que cal córrer, com també cal còrrec en plantejar una reforma laboral.
Ara bé, no cal córrer quan es planteja pel Govern que les entitats bancàries rebaixin les seves pretensions, que intentin fer arribar el crèdit a particulars i empreses. No tenen memòria quan el Govern socialista ha posat sobre la taula una multitud de mesures per reconduir la situació. Per exemple, ara fa un any, quan es va començar a sospitar que les entitats bancàries tenien problemes, i per tal de no crear alarma social que hagués pogut estar desastrós pel sistema, el Govern de Zapatero va avalar els comptes dels ciutadans fins a 100.000 € per titular i entitat. Si això no és una aposta clara i ferma de l’Estat que baixi Déu ...
En un altre ordre de coses. Jo no sé si realment el preu de les vivendes s’ha ajustat o no. Més bé m’inclino a pensar que no. Si tu vas a mirar les diferents immobiliàries per interessar-te per una vivenda resulta que et parlen d’uns preus que, difícilment, una persona amb un sou de 1200 € pot accedir-hi. I parlem d’un sou que molt pocs el tenen en aquests moments. Per tant, si bé el preu de la vivenda ha baixat, i ha baixat –segons diuen-un 43% vol dir que, obviament (ja sé que ho sabem tots) estava, no sobrevalorada, estava hiperhipervalorada!!!.
De manera que, i en la meva modesta opinió, l’únic que puc pensar és que les immobiliàries i promotores pretenen que sigui el ciutadà qui continuï assumint el cost de les inversions nefastes que ells han fet als darrers anys.
És a dir, prenem com a punt de sortida DE NOU a la roda de la bombolla immobiliària.
Doncs bé, vista la situació en la que ens trobem un any després de l’inici clar de la crisi, només queda una sortida. Ens hem de plantejar un PACTE COMÚ, un pacte de totes les parts, però no només en l’àmbit nacional, espanyol, necessitem un PACTE COMÚ EUROPEU per sortir de la crisi.
Per acabar, i rellegint el llibre “30 anys dels PACTES DE LA MONCLOA” editat per la Fundació Ernest Lluch recomano que uns quants el llegeixin.
De fet, m’agradaria i plantejo parar el cronòmetre, començar de zero i iniciar un nou un camí conjunt d’entesa: GOVERN, OPOSICIÓ, AGENTS SOCIALS, ECONÒMICS, ETC. Difícilment ens ensortirem si no és així.