EL PSC COM A PROTAGONISTA

Ens podem quedar amb el titular o podem aprofundir en el tema.
Determinats mitjans de comunicació posen sobre la taula “un presumpte debat” que presumptament està “patint” el PSC, arrel de les paraules d’E. Maragall del passat dimecres i del seu article a Lla Vanguardia ahir amb el títol “PSC Y CATALUNYA”.
Els articles que s’han editat arrel de les paraules del Conseller no tenen pèrdua. La gran majoria d’elles venen a qüestionar el PSC, i segons diuen, aquest debat prové de postures ancorades en el passat, en els orígens del Partit.
No vull entrar a avaluar els motius d’aquests articulistes, si són interessades o no, etc.
Crec que és més interessant posar en evidència un fet que el Conseller sí que diu i que és el següent:
”De momento, podemos constatar un primer efecto positivo de lo que está sucediendo: el PSC ha pasado a primer plano y toma la palabra”.

Certament, el PSC té molt a dir desprès de 7 anys, desprès de l’experiència de govern progressista i d’esquerres a Catalunya.
El PSC ha d’explicar l’acció que el Govern de Catalunya ha dut a terme. Una acció basada en una filosofia que transcendeix i que és l’ aposta per canviar, per transformar la situació en la que Catalunya es trobava a l’any 2003, desprès de 23 anys de govern de dretes, del govern de CIU. I és innegable que en aquests 7 anys s’ha fet el forjat de la Catalunya futura. I el primer fonament que ha consolidat és la manera de fer les coses, EL CONSENS.
l’Estatut del 2006 com a norma fonamental de Catalunya n’és un exemple de la tenacitat, dels objectius clars, de la valentia. I la prova és que darrera del nostre Estatut han vingut d’altres que han “calcat” molts dels nostres preceptes.
La inversió feta al llarg d’aquests 7 anys en educació, no només el treball constant i ferm per crear una nova cultura de l’esforç des de l’acord. Els acords Estratègics per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana 2005-2007 i 2008-2011. Darrerament els 30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya.
Aquest “debat” sobre si hi ha dos “ànimes” més o menys catalanistes al PSC és una qüestió de sensibilitats que, en l’actualitat, té la transcendència que se li vulgui donar. Però en el meu cas, sóc filla de la conjunció d’una forma de pensar, d’una forma de creure, d’una forma de treballar, d’una forma d’Il•lusionar. I aquest és el PSC, aquest és el socialisme CATALANISTA, el socialisme del municipalisme, del socialisme que pensa i treballa en clau de cohesió social.
Vull explicar una anècdota d’aquest cap de setmana. Ens vàrem trobar a dinar uns amics. Tots progressistes. Però un d’ells, queixós de la política, va dir que “ell, a títol particular, no havia rebut res de millora en aquests darrers anys”. Evidentment li vaig contestar esgrimint totes i cadascuna de les accions positives i també vaig assumir crítiques, com no podia ser d’una altra manera. Però potser no hagués calgut dir res. La constatació de que el SOCIALISME és l’opció vàlida per una societat equilibrada i lliure, la teníem entre nosaltres. Un dels amics ha estat acollit a una de les accions socials que ens distingeixen i del que ens podem sentir orgullosos. Mercès a un programa social ha tingut la possibilitat de no quedar exclòs. I va ser ell qui ho va posar de manifest.
El que sí que va quedar de manifest va ser el debat esquerra-dreta. Va quedar palès que, per naturalesa, tots som individualistes. Però, és quan la realitat ens mostra la necessitat de treballar conjuntament, amb un sacrifici comú, és quan la societat funciona i l’individu pot viure en societat per que se li garanteixen aquells elements mínims per poder fer valdre la seva llibertat.
Aquesta és l’ànima del PSC. I, encara que altres formacions polítiques, grups econòmics interessats vulguin fer veure una altra cosa, el cert és que els valors del PSC són els valors bàsics, necessaris per tots nosaltres i pels nostres fills i filles, i aquests valors, en el PSC, ha quedat demostrat que són vius des d’una perspectiva d’un CATALALISME D’ESQUERRES.