UNA DECISIÓ DIFICIL

Probablement avui ha estat el dia més difícil d’en Zapatero des que és President del Govern Espanyol.

L’anunci de la retallada de drets socials, com la dels salaris dels funcionaris públics o la congelació de determinades pensions, suposa un dur cop a la política eminentment social d’un govern d’esquerres com ha demostrat sobradament el Partit Socialista al llarg d’aquests sis anys.

I no pot ser d’una altra manera. El Govern de l’Estat presidit per en Zapatero ha demostrat sobradament una actitud progressista i garant dels drets socials. Crec que ha estat el President del Govern que més els ha reconegut: la llei de l’avortament amb major ampliació de terminis, la llei del matrimoni de persones del mateix sexe, o la Llei de la Dependència, llei altament protectora dels més desvalguts i creadora de treball, i moltes altres que ja coneixem.

Ha estat una decisió difícil i presa donades unes circumstàncies extraordinàries. Molts diuen que arriba tard, doncs bé, s’ha pres abans de que fos irreversible. Pel meu parer demostra un gran sentit d’Estat i de sacrifici.

Ara, els ciutadans hem de donar un pas endavant i, en rigor, ens hem de plantejar què volem i cap on volem anar. I no parlo d’altra cosa que no sigui LA SOLIDARITAT.
Estem davant una taxa d’atur del 20%, una taxa dura i complicada de reduir si no és amb l’esforç de tots. Les mesures del Govern, a banda de reduir un dèficit perillós per la nostra economia (una altra actitud seria irresponsable) pretenen donar cobertura precisament a aquelles persones que no només no tenen feina sinó que probablement tinguin difícil trobar-la.
És cert que els servidors públics no han estat culpables de la crisi financera ni de l’econòmica. Tampoc els pensionistes (per cert, no afecta a tots els pensionistes, sinó només aquells que cobren una pensió contributiva).
Ara bé, els funcionaris tenen la seguretat de la feina i la qualitat de vida estable. Per contra les famílies amb tots els membres aturats no estan en les mateixes condicions. No és cert? I no és demagògia. La situació és difícil i calen mesures.
Evidentment, caldrà recuperar en algun moment la capacitat adquisitiva d’aquells que ara es veuen afectats. Amb això estem d’acord.

Per altra banda, hi ha visos de certesa en aquelles dades que indiquen que hem sortit de la recessió. Però encara és massa aviat i hem de ser prudents.
Tots som conscients que sortir de la crisi serà complicat i lent, que cal invertir en educació, en més formació per les persones que abans es dedicaven a altres feines; que haurem redreçar l’activitat econòmica; que haurem de fer molts replantejaments del que hem viscut i de cóm hem d’ensenyar als nostres fills a viure.

Dit això, els ciutadans entendran millor una mesura dura i impopular com aquesta si també es prenen mesures contra aquells que han provocat la crisi: les entitats financeres que han especulat i han malmès la confiança en els mercats, en els ciutadans i han enfonsat les empreses.

Tots hem de demostrar la nostra capacitat de compromís amb nosaltres mateixos, el respecte als nostres, el respecte al nostre futur. També ELS BANCS.

A tot això, el PP espera el cadàver del Govern, la seva política que ells mateixos denominen “positiva i constructiva”és comparar-nos amb Grècia i esperar a que el Govern passi per davant seu amb els peus per davant. No proposa ni aposta pel país, només espera. Aquesta no és una actitud responsable ni honesta amb la ciutadania. No és la d’un partit de govern.