VÁCLAV HAVEL

El proper dissabte es constitueixen els ajuntaments després de les eleccions del passat 24 de maig. Unes eleccions que, vulguem o no, els ciutadans ens han compel·lit a arribar a acords.

Els ajuntaments, entesos com a una col·lectivitat organitzada, ens hem reivindicat sempre com agents transformadors de la societat. Han passat més de 35 anys des que vam iniciar el camí democràtic. I ara, passat aquest temps ho tornarem a ser.

Les noves formacions polítiques, les noves majories, exigiran nous pactes. Pactes de govern o puntuals que arribaran si o si i que conformaran una nova cultura política, una nova forma de fer i de ser, de tots els ciutadans.

Prenen més actualitat que mai les paraules de Václav Havel al 1993, any en que va ser escollit President de la República Txeca. Havel parlava “d’entorn moral contaminat” per referir-se a l’actitud conformista del poble txec al totalitarisme que va imperar tants anys. Un conformisme que havia acabat deixant un poble sense esperança ni futur.

Amb totes les distàncies, (no m’agrada fer comparacions) aquests darrers anys, hem vist que totes les institucions es posaven en entredit. Vist les actuacions nefastes de governants tirans, defraudadors de la democràcia, ens hem aquietat tots plegats a unes formes de fer, a unes circumstàncies que ens han acabat superant.
 

Václav Havel (1936-2011)

En aquell discurs, Václav Havel deia:

"No permitamos que el deseo de servir a uno mismo prospere de nuevo bajo la bella máscara del deseo de servir al bien común. Lo que ahora importa de verdad no es qué partido, qué club o qué grupo prevalecerá en las elecciones. Lo importante es que los ganadores sean los mejores de entre nosotros, en el sentido moral, cívico, político y profesional, sea cual sea su afiliación política.”

Hem d’entendre que aquestes eleccions ens han donat l’oportunitat de demostrar el millor de cadascú de nosaltres. I és cert que s’obra una nova etapa de consensos i pactes, des de la generositat i la responsabilitat cívica.

Una oportunitat per a tornar a ser agents transformadors i regeneradors de les nostres institucions. En definitiva, una oportunitat per ser millors.

 

L'Hospitalet, 9 de juny de 2015

¿Suerte o justicia?

Hoy es el 14º dÍa de campaña.  

A Berta, mi hija pequeña, cuando se va a un examen, y después de darle un beso le pregunto: "Berta, sort o justícia?".

 

Berta se enfurruña.

Esta pregunta se la he hecho a mis tres hijos a cada examen al que iban.

El próximo domingo, día 24, mis hijos me preguntarán lo mismo. La respuesta nos la darán a partir de las 21h, aproximadamente, cuando se acabe de contar los votos.

La campaña del PSC LH, liderada por Núria Marín, donde cada candidato tenía su propia campaña, me ha permitido acercarme directamente a los vecinos.

Con todos ellos hemos coincidido que la campaña son 4 años, 365 días al año. Y esto es así.

Como le digo a Berta, la campaña es como el día antes del examen, en el que sólo se repasa, en ningún caso se estudia.

Creo sinceramente que Núria Marín, el PSC, ha gobernado y ha cumplido con lo que se comprometió en el programa electoral del 2011. Y lo digo desde la humildad. Todo es mejorable. Solo faltaría!

¿No hemos equivocado en cosas? Por supuesto. No se equivoca quien no hace. Se han tomado decisiones difíciles y duras. Pero, como dice Núria, priorizar es gobernar.

Y también hemos dado respuestas a problemas. Problemas que otros han ignorado o, sencillamente se han mirado de soslayo.

Espero que los vecinos y vecinas así lo hayan entendido porque lo hayamos sabido explicar. No siempre se consigue.

 

En cualquier caso, en este tiempo he aprendido que la ciudad se vive con pasión y se hace entre todos. Y que el gobierno, si quiere actuar bien, ha de actuar con complicidad con los ciudadanos. 

Hoy tenemos en La Farga a las 19h. el acto final de campaña al que os invitamos, para que sea una celebración conjunta.

Como hemos dicho a lo largo de todos estos días: "Acabemos de repasar. Estudiar ya hemos estudiado".

Espero que lo hayamos hecho bien, y así lo entiendan cada uno de los votos a favor del PSC.

 

De todos formas, ocurra lo que ocurra, hemos de continuar trabajando, todos y cada uno de nosotros para que nuestra Ciudad, L'Hospitalet, sea esa ciudad al que uno pertenece y así la siente, como algo propio.

Gracias a todos con los que he podido compartir estos días de campaña. Ha sido un nuevo aprendizaje.

Què ens trobarem a partir del 24 M?

El proper 24 de maig se celebren les eleccions municipals. Unes eleccions en les que molts ciutadans volem saber que passarà als pobles i ciutats del país si no s’aconsegueix tirar enrere totes les reformes del Partit Popular que han desmuntat l’Estat, tal i com l’hem conegut fins ara, recentralitzant competències dels ajuntaments i autonomies o, senzillament, deixant serveis sense cobertura econòmica i competencial.

Certament, la radiografia en la que ens trobarem les Ciutats i pobles de Catalunya, i de la resta d'Espanya per descomptat, el 24 de maig no serà, ni de bon tros, la del maig del 2011.

Molt han canviat les coses. Amb la llei local reformada pel PP, s’han escapçat, seccionat, molts serveis cabdals per pal·liar necessitats immediates per a molts ciutadans, des de la proximitat i el coneixement del entorn i la relació constant amb les persones.  Una relació de proximitat que permet als ajuntaments i a les persones que els governen, una capacitat ràpida d’actuació davant d’adversitats o canvis socials, i de la que ara priven a la ciutadania.

Està clar que, malgrat les intencionalitats i les retallades dels governs de dretes (PP, CIU i amb la connivència d' ERC, no ho oblidem), els Serveis Públics continuen sent essencials pels ciutadans ja que són elements vitals per a ells. Davant d’això, els ajuntaments es veuran obligats Si o Si a respondre i a donar sortida a les necessitats i inquietuds de la ciutadania .  Toqui o no toqui. Encara que ho facin sols.

Es curiós: la historia es repeteix. Als anys 80 les ciutats vàrem haver de refer, de recosir, viles i pobles que la dreta franquista havia deixat abandonades al llarg de mes de 40 anys.

Ara, passats més de 35 anys des de l'inici de la democràcia, ens trobem ciutats orgulloses del seu passat i del seu present, però on els seus ciutadans ens trobem, de sobte, cóm s’enfonsa l’Estat del Benestar que tant ens ha costat construir entre tots.

La pèrdua de drets i llibertats des del 2011 ha estat una constant, a cop de Reals Decrets Llei imposats per la piconadora de la majoria absoluta del PP.

La deslleialtat institucional en forma d'invasió de competències, l’estrenyiment econòmic i l'atac als pilars bàsics de la nostra societat s'ha fet de manera reiterada:

-La Sanitat Universal en risc amb el foment de les asseguradores privades.

-L’Educació, extenuada, per les continues retallades que ha vingut patint aquest quatre anys, alhora que pujaven les taxes universitàries convertint els estudis superiors pràcticament en un luxe per a molts joves.

-La pèrdua de drets laborals (com la negociació col·lectiva que ha suposat un greu desequilibri entre les parts: empresari i treballador).

- I el constant atac a les llibertats més fonamentals, amb la seva llei Mordassa, o el dret d’escollir de les dones la seva planificació familiar.

Al llarg dels darrers tres anys,  s'han encarregat de criminalitzar a tot allò que olorés a "públic":  institucions,  servidors públics, i els propis serveis públics. La crisi ha servit d'excusa a la dreta. Per crear una imatge fictícia, per construir una realitat afí a la seva ideologia e interessos.

Fa més de 35 anys, les esquerres varem saber recosir ciutats i pobles. Varen saber entreteixir xarxes ciutadanes que han permès garantir els drets de ciutadania, dignitat i oportunitats. Varen saber construir, des de la valentia i la fermesa, una societat cohesionada i sòlida, una societat capacitada per construir un país.

La pregunta és: Què ens trobarem a partir del 24 M?

Els socialistes, ho varem fer llavors i ho farem ara. Si hem comès errors els hem rectificat. Mai ens hem negat a rectificar i reconèixer errors.

Per això tenim la ferma voluntat de que els propers ajuntaments seran valents, tornaran a construir pobles i ciutats basats en nous models productius, tornarem a donar dignitat a la gent.

No ens hem de deixar portar per la desídia o el conformisme. Ens mereixem unes institucions millors, transparents i còmplices dels ciutadans i ciutadanes. Uns serveis públics de qualitat i accessibles. I per haver dut a terme, al llarg de més de 30 anys,  politiques proveïdores de serveis públics que traven, cohesionen, la convivència social, us demano que confieu en nosaltres, els socialistes. 

Perquè aquesta és la nostra vocació, estar al costat de les persones.

Nueva época, nuevas ciudades, nuevas necesidades

Con motivo de las elecciones en Uruguay, leía un artículo sobre Múgica, el Presidente saliente que cuenta con un 65% de popularidad y que ha dejado huella, parece ser que por su carácter. Él cambió "la intransigencia por el pragmatismo sin perder su sensibilidad popular" (que no "populismo").

 

El otro día, con un grupo de vecinos, hablábamos de las formas de hacer política. Me preguntaban: "si yo tuviera un problema, ¿serías accesible? ¿Aunque fuera personal?".

 

Efectivamente, la representación de los vecinos y vecinas tiene que ser cercana. Y más en el mundo local. La proximidad tiene que ser el ADN de los que quieren dedicar una parte de su vida a la política activa. Los ciudadanos tienen que saber que si llaman a las puertas del ayuntamiento, alguien les responderá. Aunque algunas veces no les podamos dar soluciones a sus problemas.

 

Últimamente, la continua desacreditación institucional que sitúa el punto de mira sobre el mundo local, atacado por ideologías retrógradas que pretenden volver a un pasado autárquico, hace necesario más que nunca  poner en valor el municipio.

 

Si, porque es en los municipios donde recae el poder político de los ciudadanos. Son la esencia democrática que configuran, como entendía J. Pallach, las vertebras de un estado federal. Y no hemos de olvidar que estas vertebras protegen la médula de la convivencia, que al fin y al cabo, es la que permite e impulsa la cohesión social.

 

Los pueblos y ciudades son el vínculo, son el sentido en el que descansa la voluntad colectiva. Es en los pueblos y ciudades donde nos identificamos más con las políticas públicas destinadas a cohesionar su ciudadanía, a promover la igualdad de oportunidades, a estrechar lazos entre, y con, sus ciudadanos.

 

Ayer hablaba con un vecino de cómo veíamos el futuro. También el futuro de las ciudades. Decíamos que era evidente que no volveríamos al paradigma de hace 10 años. Por eso, tendremos que dibujar nuevas ciudades y pueblos en los que la inclusión social sea el objetivo, como hasta ahora, pero de otro modo.

 

Se nos abre un nuevo camino, y creo que sólo desde la definición colectiva de la ciudad que queremos, conseguiremos unas ciudades sólidas y con capacidad de respuesta. Y en este punto, la participación de los vecinos y vecinas tiene que ser pilar fundamental del proceso. Donde las decisiones, aunque vengan del gobierno, sean vividas por la ciudadanía desde un sentimiento de pertenencia.

 

Por cierto, vuelvo a ser regidora del Distrito I de mi ciudad. Y tengo que decir que, aunque no lo he dejado de hacer a lo largo de estos años, reencontrarme con esta responsabilidad ha sido una verdadera satisfacción.

 

De hecho, el territorio, la gente, es el que da sentido a ser representante político. Así lo he vivido siempre, desde el 2007, cuando empecé.

 

La mejor política es la que se hace en el territorio, porque se puede palpar, porque se puede vivir, porque es lo que da sentido a la misma política. Creo que sólo desde ciudades fuertes y, por lo tanto, desde gobiernos municipales sólidos, podremos reconstruir también un país sólido. Y la solidez la da este sentimiento de pertenencia de las instituciones a los ciudadanos.

 

Y no nos olvidemos de Europa. También necesitamos una Europa sólida. Cómo decía, Joan Reventós hablando de ella, "como un sistema de ciudades y colectividades territoriales, que tienen que continuar e intensificar un diálogo constituyente y de colaboración para consolidar la pirámide federativa europea".

 

Sólo si somos capaces de volver la confianza a los ciudadanos hacia los poderes públicos, volveremos a reconstruir y vertebrar el país. Tenemos que reavivar este sentimiento de pertenencia de nuestras instituciones públicas, de nuestra ciudad, y por supuesto, nosotros como representantes, estar a la altura.

Nova època, noves ciutats, noves necessitats

Amb motiu de les eleccions a l'Uruguai, llegia un article sobre Múgica, el President sortint que compta amb un 65% de popularitat i que ha deixat una empremta, sembla ser que pel seu caràcter. Va canviar "la intransigència pel pragmatisme sense perdre la seva sensibilitat popular" (que no "populisme").

 

L'altre dia, amb un grup de veïns, parlàvem de les formes de fer política. Em preguntaven: "si jo tingués un problema,  series accessible?. Encara que fos personal?".

 

Efectivament, la representació dels veïns i veïnes ha de ser propera. I més en el món local. La proximitat ha de ser l'ADN dels que volen dedicar una part de la seva vida a la política activa. Els ciutadans han de saber que si truquen a les portes de l'ajuntament, algú els respondrà. Encara que algunes vegades no els puguem donar solucions als seus problemes.

 

Darrerament, i amb aquest descrèdit  institucional que situa el punt de mira sobre el món local, atacat contínuament per ideologies retrogrades que pretenen tornar a un passat autàrquic, és on hem de posar en valor el municipi.

 

Si, els municipis és on rau el poder polític dels ciutadans. Són l'essència democràtica que configuren, com entenia J.Pallach, les vertebres d'un estat federal. I no em d'oblidar que aquestes vertebres protegeixen la medul·la de la convivència, que és a la fi, la que permet i impulsa la cohesió social.

 

Els pobles i ciutats són el lligam, són el sentit en el que descansa la voluntat col·lectiva. És als pobles i ciutats on ens identifiquem més amb les polítiques públiques destinades a cohesionar la seva ciutadania, a promoure la igualtat d’oportunitats, a estrènyer llaços entre, i amb, els seus ciutadans.

 

Ahir parlava amb un veí de com vèiem el futur. També el futur de les ciutats. Dèiem que era  evident, que no tornaríem al paradigma de fa 10 anys. Per això, haurem de dibuixar noves ciutats i pobles en els que la inclusió social sigui l'objectiu, com fins ara, però d'una altra manera.

 

Per això, se'ns obre un nou camí al davant, i crec que només des de la definició col·lectiva de la Ciutat que volem, aconseguirem unes ciutats sòlides i amb capacitat de resposta. I en aquest punt, la participació dels veïns i veïnes ha de ser el pal de paller. On les decisions, tot i ser del govern, siguin viscudes des d'un sentiment de pertinença per la ciutadania. 

 

Per cert, torno a ser regidora del Districte I de la meva Ciutat.  I he de dir que, encara que no ho he deixat de fer al llarg d'aquests anys, retrobar-me amb aquesta responsabilitat ha estat una veritable satisfacció.

 

De fet, el territori, la gent, és el que dona sentit a ser representant polític. Així ho he viscut sempre, des del 2007, quan vaig començar.

 

La millor política és la que es fa al territori, perquè es pot palpar, perquè es pot viure, perquè és el que dóna sentit a la mateixa política. Crec que només des de ciutats fortes i, per tant, des de governs municipals sòlids, podrem reconstruir també un país sòlid. I la solidesa la dóna aquest sentiment de pertinença de les institucions als ciutadans.

 

I no ens oblidem d'Europa. També necessitem una Europa sòlida. Com deia, Joan Reventós parlant d'ella, "com un sistema de Ciutats i col·lectivitats territorials, que han de continuar i intensificar un diàleg constituent i de col·laboració per consolidar la piràmide federativa europea".

 

Només si som capaços de tornar la confiança als ciutadans vers els poders públics, tornarem a reconstruir i vertebrar el país. Hem de revifar aquest sentiment de pertinença de les nostres institucions públiques, de la nostra ciutat, i per suposat, nosaltres com a representants, estar a l’alçada.

Ho entens ara, amiga?

El pasado viernes disfrutamos en el Teatro Joventut de L’Hospitalet de Almudena Grandes. Quien la haya leído, poco le puedo añadir. Quien haya leído “El Corazón helado” menos. Quien no lo haya hecho, que lo haga. Me veo incapaz de describir las múltiples sensaciones que me ha generado su lectura.

 

Fue más de una hora y media escuchando a una mujer que, a pesar de tener una imagen de dureza, transmitía esa  sensibilidad y sabiduría que traspira cada uno de sus libros.

 

No soy crítica literaria, así que mis percepciones son personales. 

 

Mientras la escuchaba y la miraba –mueve sus manos de forma constante-, me daba la sensación que la reconocía. Que había compartido con ella algun momento. Esas cosas pasan cuando conoces a alguien. Parece que la conoces de toda la vida. Con Grandes me pasó lo mismo.

 

Es cierto que esto, como tal, no es nada extraordinario. Hay personas que te son familiares desde el primer momento.

 

La verdad, es que fue una “bocanada de aire fresco”. De hecho, al dia siguiente, tenía esa sensación de haber disfrutado, durante una hora y media, de alguien con una personalidad arrolladora y apasionada, muy apasionada.

 

Pero había algo más. Hasta hoy, pasados varios días, no he sabido reconocer lo que me provocó Almudena Grandes. Reconocí en ella a alguien muy importante para mí:  reconocí a mi amiga.

 

He compartido con mi amiga casi 30 años. A lo largo de más de 20 nos hemos visto cada día, salvo los meses que estuve en Bologna. Los momentos vividos han sido múltiples e intensos. No los voy a explicar, pero reiríamos mucho. En los últimos diez,  a pesar de no mantener la relación con tanta intensidad, cuando nos veíamos parecía como si hubiésemos dejado la conversación ayer. Para ser gráficos, escuchad “Juan y José”, una canción de J. M. Serrat. Seguro que me entenderéis.

 

En junio quedamos para cenar. Se iba de vacaciones y nos queríamos despedir. No fue una cena como las de siempre. Mi amiga estaba inquieta. No  se encontraba bien. Incluso me llegó a pedir disculpas  “per no haver rigut tant com acostumem a fer”.

 

Al cabo de un mes le diagnosticaban un cáncer.

 

La vida te da una vuelta y “te cuelga de un tenderete cogida por dos pinzas”. Porque a pesar de haber vivido muchas pérdidas, con ésta no cuentas. De hecho, nunca te la planteas.

 

Ayer la felicité. Podria decir por su cumpleaños, por su santo, pero no. La felicité por su valentía. Por su sonrisa “guapa” que te muestra cada día. Por la pasión que transmite en cada gesto de sus manos. O de sus ojos. Porque la vida, a pesar de que se nos escapa día a día, se disfruta instante a instante.

 

Hace poco le dije: ”ets valenta amiga”. A lo que me respondió: “venint de tu és un elogi”. 

 

Os puedo asegurar que la demostración diaria de solidez, de fortaleza, de arrojo, de rebeldía frente a los golpes bajos de la vida, es un ejemplo. Me recordó a la protagonista de El Corazón Helado,  Raquel Fernández Perea.

 

Eso es lo que me recordó el viernes. Esta mañana se lo he contado, pero creo que no me ha entendido.

 

Básicamente, esto es lo que te quería decir.

 

“Ho has entès ara, amiga?”  

 

L’Hospitalet, 18 de noviembre de 2014

VOLEM VOTAR?

Dissabte, mentre celebràvem la Castanyada amb uns veïns, en la que vàrem compartir xerrades i riures, un d'ells em va dir: Que? Votarem el 9N?

Ell, que esperava la meva resposta: "jo no participaré d'una votació que No tingui garanties democràtiques", em va dir, amb un somriure de complicitat que jo vaig agrair,  que ell si que participaria.

Al llarg d'aquest darrer  any parlar de votacions,  sobiranisme o qualsevol  tema  referit a la qüestió identitària no ha estat ni fàcil ni pacífic. Dissabte ho va ser.  

Dit això, veurem que ocorre el 9-N quan els ciutadans que volen votar -tinguin o no l’opció independentista al seu cap- es confirmi la displicència que des del govern espanyol s'està patint a Catalunya. Se’ns està abocant a un carrer sense sortida.

Ara bé, amb total seguretat puc dir que Mas provocarà un desencís que s’aguditzarà quan les conseqüències de celebrar una pseudo-consulta -a la que li manca transparència, publicitat, claredat i neutralitat institucional-, siguin percebudes com a paper mullat.

Sigui quin sigui el resultat, a aquestes alçades els números no sempre s’aguanten. Dubto molt que ningú es pugui sentir satisfet per aquests, encara que alguns facin soflames sobre un imaginari.

És absolutament destructiu el menyspreu miop amb que el Partit Popular tracta a Catalunya.

Atacar Catalunya és atacar Espanya.

Que Rajoy anteposi els tacticismes partidistes per tapar les seves vergonyes, amb un pretès rèdit electoral a Espanya, front  la convivència de l’Estat, el deslegitima com a polític. És un atemptat a la dignitat com a  ciutadans. És una passivitat vergonyosa.

Però tan vergonyós és el comportament del Partit Popular com el del Sr. Mas.

La seva és una fugida cap endavant en la que arrossega als ciutadans amb ambigüitats (ahir ja s'anunciava que potser no haurien urnes).  Una fugida que confirma que no té el poder de decisió per governar.

El punt on ens trobem no és una casualitat. Aquesta deriva s’inicia en la trobada, d’ara fa dos anys, del Sr. Mas i del Sr. Rajoy. Una trobada que havia de servir per cercar ponts pel finançament català i, en canvi, va servir per un acord: la confrontació amb Catalunya, per desitjos espuris de tots dos.

Quina poca generositat política! Per no dir paraules més dures...

L’objectiu de la dreta d’aquest País no ha estat la convivència pacifica, ni cercar l’equilibri i la igualtat d’oportunitats pels ciutadans. I si no, recordem aquella nefasta campanya contra els productes catalans, per exemple. Destructiva per a tots: catalans i espanyols.

El seu objectiu era el desmembrament de l’estat del benestar, el menyspreu a la legalitat, (vistos els casos de corrupció) i el desequilibri institucional. Aquesta situació és insostenible. 

El país necessita desentortolligar-se si no vol entrar en col·lapse. Calen propostes dels partits, que és el que la societat civil ens està demanant. Cal debatre i argumentar les diferents postures. Sinó, no ens sortirem.

Cal parlar de futur. I l’hem de fer entre tots. Fa un temps vaig escriure al meu blog un article on reclamava un nou pacte constituent. Em refermo.

Cal una reforma integral de l’Estat. Al llarg d’aquests quasi 40 anys ens hem dotat d’estructures que cal revisar. Hi ha que són eficients i a d’altres que caldrà canviar, si o si. Però sempre tenint present que l’acord ha de passar per sobre dels interessos partidistes.  I per això, la generositat és imprescindible.

No val mirar cap a un altre costat o xiular.

No val fer càbales de quin país volem, si junts o separats, si d’una forma o d’una altre, sense parlar, sense debatre, sense deliberar per pactar. Ja no val fer discursos sobre aparences intangibles.

Ara bé, tampoc ens podem permetre el luxe de menystenir l'expressió dels ciutadans a través del seu vot. Seria una greu ignorància.

La voluntat de la ciutadania expressada en el vot és l’essència de la democràcia. Menystenir-la és menystenir la democràcia.

I per respondre a la pregunta de l'inici: Si, jo vull votar. Però vull saber què voto, amb garanties, i vull votar sobre un projecte compartit de país: Un projecte que sigui debatut, que se m'expliqui, i que estigui consensuat entre tots per tal de que sigui factible.

Catalunya s'ho mereix. Espanya també. En definitiva, els ciutadans s’ho mereixen.

Insisteixo, estem perdent un temps preciós i un futur necessari per a tots.