La Sentència de l'11 M

"La vida, ens porta de forma accelerada la vivència de les coses de forma que, en moltes ocasions, ens perdem el veritable sentit de la vida".

Aquesta afirmació us pot semblar una d’aquelles "filosofades" que els polítics se’ns ocorren en alguns moments d’inspiració. Però no m’agradaria frivolitzar sobre un tema tan important per aquest país com ha estat la massacre de l’11 de març de 2004.

El cert és que, davant de tota la multitud de notícies, declaracions, articles d’opinió, etc, que estan produint-se des que es va notificar la sentència de "l’11 M" no calen més reiteracions. Està tot dit:

-Ha quedat clar que no va estar ETA qui va tenir cap relació amb l’atemptat

-Ha quedat clar que el Partit Popular, partit en el govern en aquell moment va MENTIR indiscriminadament, per tal de guanyar les eleccions del 14 de març

-Ha quedat clar que el Partit Popular no té cap mirament a l'hora de dir MENTIDES i continuar fugint cap endavant fins ben passat el dia 14 de març. Després ja vorem què dirà la ciutadania.

-Ha quedat clar que les Institucions han funcionat. El Poder Judicial, tan qüestionat –al meu parer, no sense raó- ha investigat i ha resolt de forma eficaç una qüestió que pels ciutadans era cabdal.

Ara, però, crec que val la pena que tots plegats aturem el que estem fent i reflexionem sobre el que veritablement té importància en aquest moment.

Com ja he dit, i pel que fa al primer partit de l’oposició, el Partit Popular, crec que la pròpia justificació que està donant per tal de donar una versemblança a allò que va dir que havia passat a partir de l’11 de març de l’any 2004, com la teoria de la conspiració, etc, cau pel seu propi pes.

Com també cau, i queden retractats, quan neguen que mai varen dir que fos ETA la causant dels atemptats.

Pel que fa a determinats mitjans de comunicació –que no cal anomenar-, només cal que ens remetem als mateixos per veure que les seves afirmacions no tenen ni cap ni peus, ni són creïbles, ni mínimament versemblants.

És evident que, després de com han funcionat al màxim nivell les institucions democràtiques d’aquest país, amb total garantia dels drets constitucionals: de com s’ha dut a terme la instrucció del cas, de com s’ha resolt la situació dels imputats amb una sentència condemnatòria amb exposició clara i precisa dels fets provats i una condemna clara – i no amb una reclusió indefinida sense cap respecte dels drets humans, com així ocorre amb d’altres països que es preconitzen com a garants dels drets civils -, de com s’ha actuat per part de la societat civil espanyola, ...

Després de tot això, crec que els ciutadans d’aquest país que som demòcrates, que creiem en les nostres institucions, que creiem que la pau passa per respectar la llibertat dels altres, només ens cal pensar en totes aquelles persones que un dia 11 de març de l’any 2004 varen agafar un tren que mai va poder arribar al seu destí.

El mínim homenatge que totes les víctimes es mereixen és que tots aquells que respectem l’Estat Social i Democràtic de Dret ha respòs amb totes les garanties constitucionalment establertes. I que la nostra voluntat és continuar lluitant amb totes les forces democràtiques perquè allò que va passar aquell 11 de març no torni a succeïr.

La història posarà en el seu lloc a aquells que van mentir gratuïtament només que per mantenir un poder que ja no tenia cap mena de suport social.