QUINA PARADOXA, JORDI?

Quina paradoxa! contestava un entrevistat en el comiat d'en Jordi Solé Tura.
Recordo la última vegada que el vaig veure. Em va copsar la seva mirada perduda! En aquell moment vaig tenir clar que alguna cosa passava.
El documental "Bucarest" em va copsar per moltes raons. La primordial, la necessitat del seu fill d'agafar d'un cop i per una sola vegada la història del seu pare lligada irremediablement a la història del nostre pais.
Evidenment em vaig emocionar més d'un cop. En algun moment em va costar empassar el nus de la gol.la.
La tendresa, el somriure d'en Jordi quan li preguntava el metge pel nom de la seva companya, les paraules de la mare de l'Albert recordant una vida envoltada de lluita, de compromís, d'il.lusió per millorar el nostre món, em varen portar a recordar al meu pare.
Aquesta malaltia fa que ens acomiadem dia a dia de la persona que estimem. Cada dia és un comiat, un adéu però mai pots acabar de fer el dol perque la persona continua vivint al dia següent.
En el cas d'en Jordi Solé Tura hem tingut la sort de tenir-lo en passat, en present i en futur. El llegat és important i vital pel nostre poble.
Jo vull pensar que la seva mort, coincidint amb l'aniversari de la Constitució, no és una coincidència. No existeixen les coincidències!.

En tot cas, ens ha de fer pensar en allò que ara fa 31 anys ens va portar a un PACTE, a un ACORD, a un COMPROMÍS per una convivència per tots volguda i desitjada. La convivència dels ciutadans des de la solidaritat, des de la igualtat, des de la necessitat de viure cohesionats amb respecte als nostres origens diversos i enriquidors i, també, amb respecte a allò que els ciutadans s'han dotat amb la seva norma pactada a Catalunya i refrendada per les Corts Generals. I el que és més important, refrendada pels seus ciutadans.

Recordo que el meu pare pactava els acords donant-se la má a l'altre. Aquesta és la meva forma d'entendre la nostra Constitució i, per tant, l'Estatut de Catalunya de 2006.