Llegeixo avui la noticia que el jutge degà de Barcelona “demana perdó als jutges per la repercussió de la seva disputa matrimonial”.
Personalment crec que ésser humil i reconèixer els errors és important. No tinc res a dir d’això. Ara bé, demanar perdó només al col·lectiu dels jutges resulta xocant.
Segons diu la premsa, el Sr. Regadera manifesta que, el que va ocórrer el passat dia 3 quan va ser denunciat per la seva dona per la presumpta comissió d’un delicte com el de maltractament, pertany a la seva vida privada.
Doncs, NO.
Primer, per què estem en fets que són perseguits d’ofici perquè atempten a un bé jurídic protegit. I, en segon lloc, en aquest cas ENCARA MENYS. Precisament va ser ell qui es va encarregar de fer públic el seu cas amb la compareixença davant dels mitjans, mostrant les ferides patides. Tots sabem que hi ha moltes formes d’entrar i sortir dels jutjats amb discreció, per tant, aquesta actitud no és massa comprensible.
I el que encara entenc menys és que ara demani disculpes al seu col·lectiu, al col·lectiu de jutges. En tot cas, si ha de demanar disculpes –si és que serveix de res- és a la seva esposa i, en tot cas, a la societat civil que és un espectador d’un muntatge patètic i, sobretot, víctima d’un atemptat a un bé jurídic protegit com és la integritat física.
De totes formes, aquest ha estat l’exemple clar de que els jutges són persones. Persones individuals que estan sotmeses, com qualsevol mortal, a l’Estat de dret, per molt que de vegades es pensin que “estan per sobre del bé i del mal”, com s’ha demostrat darrerament a amb l’actitud d’oposició aferrissada d’una part d’aquest col·lectiu als altres poders de l’Estat exercint un presumpte dret de vaga que no poden exercir. (Pero esto es harina de otro costal).
En qualsevol cas, com a conjunt de persones que pertanyen a un dels poders de l’Estat social i democràtic de dret (no individualment, si no col·lectivament), se’ls exigeix un “plus” en la seves actuacions i han de ser conscients que actituds com aquestes perjudiquen seriosament la credibilitat dels ciutadans en una de les potes més importants de l’Estat.
12.4.09
CANVI DEL GOVERN D’EN ZAPATERO
Aquests darrers dies hem assistit al canvi de Govern de J.L. Rodriguez Zapatero i que suposa l’adequació a la situació actual de l’acció del programa dels PSOE presentat a les darreres eleccions del març de 2008.
No vull entrar a fer disquisicions ni elucubracions sobre si és correcte un canvi de Govern només passat un any des que es varen guanyar les Eleccions Generals. La necessitat o no de donar un gir a l’acció de Govern és facultat només del President del Govern i, en aquest sentit, i donades les circumstàncies que ens rodegen estic convençuda que calia donar un nou impuls al programa de govern del PSOE que va presentar a les Eleccions Generals ara fa un any.
Aquesta crisi ha posat de manifest moltes coses, unes negatives, però altres molt positives. S’ha posat en evidència que una acció de Govern ha d’adequar-se els més àgilment possible al moment que vivim, al moment que, en aquest cas, pateix el ciutadà, a un moment com l’actual. I, per tant, les administracions han de ser eficients i eficaces davant les necessitats peremptòries i actualitzar-se el més aviat possible.
I això és el que s’espera, no només del nou Govern Estatal, que també, sinó també dels altres poders de l’Estat Social i Democràtic de Dret: el poder legislatiu i, sobretot del poder Judicial. Cal fer aquí un afegit i és l’exigència d’actuació ràpida i urgent del Tribunal Constitucional.
Sí, efectivament, el Tribunal Constitucional té l’obligació jurídica, però sobretot ètica i moral de resoldre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble català al 2006. Ara és el moment de demostrar que és un Tribunal com estableix la Constitució Espanyola i dictar sentència en el sentit que en el seu dia si li va voler donar quan es va aprovar la norma suprema.
Aquest és un moment decisiu per donar resposta a les necessitats dels ciutadans, a donar sortida a les expectatives per les que tan han lluitat els ciutadans, els catalans i també els ciutadans de la resta de les comunitats autònomes que conformen l’Estat Espanyol.
Hi ha la sensació que, fins que no es resolgui el recurs davant del TC sobre l’EEAA de Catalunya, és a dir, fins que no es resolgui sobre el finançament de Catalunya no començarem a caminar de nou. I és cert. I, en aquest sentit, cal afegir que no només ho sentim els ciutadans catalans. Hi ha una immensa majoria d’ espanyols que tenen la necessitat de saber, d’una vegada per totes, que Espanya i que Catalunya, com a motor econòmic, estan compromesos amb la cohesió social, amb la convivència i, per tant, amb la solidaritat de tots els espanyols. Cal una solució definitiva perquè tot això tiri endavant. Cal una solució política de la situació actual.
I això només es pot fer des de la concreció de forma definitiva del finançament autonòmic, que és el tema nuclear de l’EEAA.
Cal la resolució definitiva de tal manera que, un cop resolt i reconeguda l’aportació de Catalunya a la solidaritat amb la resta d’Espanya i compensada, comencem a concretar el FINANÇAMENT LOCAL.
Doncs SI. Els ajuntaments tenim la sensació de ser els més oblidats i alhora als qui més se’ls exigeix en el dia a dia.
Doncs bé, els ajuntaments: els petits, els mitjans i els grans, TOTS, difícilment aconseguirem donar resposta a les necessitats sorgides diàriament si no tenim un recolzarem constant de la resta d’administracions.
Cal, per tant, un nou finançament que, entre d’altres qüestions, resolgui la capacitat d’adequar els nostres impostos a les necessitats efectives de les nostres Ciutats i a les capacitats dels nostres ciutadans. Un finançament per permeti resoldre problemes urgents i, paral·lelament, doni possibilitat de planificar a mig i llarg termini la millora en les condicions de vida dels ciutadans. Que permeti els poders públics treballin dia a dia amb la ciutat d’una forma més propera i efectiva.
Tinc la sensació que no hi ha massa temps per reaccionar i aprofitar les oportunitats que aquest moment ens està donant. Els principis socialistes que en el seu diu varem aprendre han de ser aplicables en aquest moment de forma més contundent i, si cal fer pedagogia la fem, si cal explicar el per què de les decisions s’explica (encara que de vegades no sigui fàcil ni còmode). No estem aquí per resoldre temes fàcils, estem aquí per resoldre i millorar les condiciones de vida de la gent. Però se’ns han de donar facilitats per assumir aquelles competències que ara estem assumint com a competències impròpies, perquè encara no ho són. Necessitem un NOU FINANÇAMENT LOCAL.
No vull entrar a fer disquisicions ni elucubracions sobre si és correcte un canvi de Govern només passat un any des que es varen guanyar les Eleccions Generals. La necessitat o no de donar un gir a l’acció de Govern és facultat només del President del Govern i, en aquest sentit, i donades les circumstàncies que ens rodegen estic convençuda que calia donar un nou impuls al programa de govern del PSOE que va presentar a les Eleccions Generals ara fa un any.
Aquesta crisi ha posat de manifest moltes coses, unes negatives, però altres molt positives. S’ha posat en evidència que una acció de Govern ha d’adequar-se els més àgilment possible al moment que vivim, al moment que, en aquest cas, pateix el ciutadà, a un moment com l’actual. I, per tant, les administracions han de ser eficients i eficaces davant les necessitats peremptòries i actualitzar-se el més aviat possible.
I això és el que s’espera, no només del nou Govern Estatal, que també, sinó també dels altres poders de l’Estat Social i Democràtic de Dret: el poder legislatiu i, sobretot del poder Judicial. Cal fer aquí un afegit i és l’exigència d’actuació ràpida i urgent del Tribunal Constitucional.
Sí, efectivament, el Tribunal Constitucional té l’obligació jurídica, però sobretot ètica i moral de resoldre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble català al 2006. Ara és el moment de demostrar que és un Tribunal com estableix la Constitució Espanyola i dictar sentència en el sentit que en el seu dia si li va voler donar quan es va aprovar la norma suprema.
Aquest és un moment decisiu per donar resposta a les necessitats dels ciutadans, a donar sortida a les expectatives per les que tan han lluitat els ciutadans, els catalans i també els ciutadans de la resta de les comunitats autònomes que conformen l’Estat Espanyol.
Hi ha la sensació que, fins que no es resolgui el recurs davant del TC sobre l’EEAA de Catalunya, és a dir, fins que no es resolgui sobre el finançament de Catalunya no començarem a caminar de nou. I és cert. I, en aquest sentit, cal afegir que no només ho sentim els ciutadans catalans. Hi ha una immensa majoria d’ espanyols que tenen la necessitat de saber, d’una vegada per totes, que Espanya i que Catalunya, com a motor econòmic, estan compromesos amb la cohesió social, amb la convivència i, per tant, amb la solidaritat de tots els espanyols. Cal una solució definitiva perquè tot això tiri endavant. Cal una solució política de la situació actual.
I això només es pot fer des de la concreció de forma definitiva del finançament autonòmic, que és el tema nuclear de l’EEAA.
Cal la resolució definitiva de tal manera que, un cop resolt i reconeguda l’aportació de Catalunya a la solidaritat amb la resta d’Espanya i compensada, comencem a concretar el FINANÇAMENT LOCAL.
Doncs SI. Els ajuntaments tenim la sensació de ser els més oblidats i alhora als qui més se’ls exigeix en el dia a dia.
Doncs bé, els ajuntaments: els petits, els mitjans i els grans, TOTS, difícilment aconseguirem donar resposta a les necessitats sorgides diàriament si no tenim un recolzarem constant de la resta d’administracions.
Cal, per tant, un nou finançament que, entre d’altres qüestions, resolgui la capacitat d’adequar els nostres impostos a les necessitats efectives de les nostres Ciutats i a les capacitats dels nostres ciutadans. Un finançament per permeti resoldre problemes urgents i, paral·lelament, doni possibilitat de planificar a mig i llarg termini la millora en les condicions de vida dels ciutadans. Que permeti els poders públics treballin dia a dia amb la ciutat d’una forma més propera i efectiva.
Tinc la sensació que no hi ha massa temps per reaccionar i aprofitar les oportunitats que aquest moment ens està donant. Els principis socialistes que en el seu diu varem aprendre han de ser aplicables en aquest moment de forma més contundent i, si cal fer pedagogia la fem, si cal explicar el per què de les decisions s’explica (encara que de vegades no sigui fàcil ni còmode). No estem aquí per resoldre temes fàcils, estem aquí per resoldre i millorar les condiciones de vida de la gent. Però se’ns han de donar facilitats per assumir aquelles competències que ara estem assumint com a competències impròpies, perquè encara no ho són. Necessitem un NOU FINANÇAMENT LOCAL.
9.4.09
CIU: NO SE’N PODEN ESTAR!!!
Desconec els motius del Sr. Felip Puig d’insistir en el tema, a aquestes alçades, de que avui en dia, quí hauria de governar Catalunya hauria de ser la llista més votada.
Desconec, encara que imagino el per què, si ho diu perquè s’ha reeditat el Pacte d’Entesa pels partits del govern de Catalunya, o si, donada la nova composició del Govern espanyol li torna a agafar “mal de panxa” perquè sospita que ja no té tan clar que CIU pugui tornar a governar en un futur al nostre pais.
Avui sortia a les noticies que, segons Puig, el President del Govern espanyol havia promès que a Catalunya governaria la llista més votada.
Miri Sr. Puig, personalment li dic que, en aquest moment, m’importa molt poc si qui governa en aquest moment és la llista més o votada o no.
I m’importa molt poc si alguns tenen un atac de banyes –que dirien alguns- o no.
L’únic que veritablement té sentit en aquest moment és treballar conjuntament. La situació és prou complicada i difícil com per preocupar-se ARA per coses que, en tot cas, han de resoldre els ciutadans en unes votacions democràtiques i no el President del Govern i menys a Catalunya. Encara resultarà que els que més depenen de Madrid seran els Srs. de CIU.
Ara mateix, i per si no ho saben, el que és essencial i vital per Catalunya és que tots estem al costat del seu Govern per tal de sortir-nos de la situació que estem patint. Només així ho aconseguirem.
Ara bé, si vostès prefereixen tenir una actitud bel·ligerant amb el Govern de Catalunya, amb una única finalitat de treure un benefici partidista continuaran equivocant-se i, així, l’únic que aconseguiran serà continuar per la travessia del desert durant molt més temps”.
Desconec, encara que imagino el per què, si ho diu perquè s’ha reeditat el Pacte d’Entesa pels partits del govern de Catalunya, o si, donada la nova composició del Govern espanyol li torna a agafar “mal de panxa” perquè sospita que ja no té tan clar que CIU pugui tornar a governar en un futur al nostre pais.
Avui sortia a les noticies que, segons Puig, el President del Govern espanyol havia promès que a Catalunya governaria la llista més votada.
Miri Sr. Puig, personalment li dic que, en aquest moment, m’importa molt poc si qui governa en aquest moment és la llista més o votada o no.
I m’importa molt poc si alguns tenen un atac de banyes –que dirien alguns- o no.
L’únic que veritablement té sentit en aquest moment és treballar conjuntament. La situació és prou complicada i difícil com per preocupar-se ARA per coses que, en tot cas, han de resoldre els ciutadans en unes votacions democràtiques i no el President del Govern i menys a Catalunya. Encara resultarà que els que més depenen de Madrid seran els Srs. de CIU.
Ara mateix, i per si no ho saben, el que és essencial i vital per Catalunya és que tots estem al costat del seu Govern per tal de sortir-nos de la situació que estem patint. Només així ho aconseguirem.
Ara bé, si vostès prefereixen tenir una actitud bel·ligerant amb el Govern de Catalunya, amb una única finalitat de treure un benefici partidista continuaran equivocant-se i, així, l’únic que aconseguiran serà continuar per la travessia del desert durant molt més temps”.
6.4.09
30 ANYS DE D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS
Ara que aviat es compliran 30 anys des de la constitució dels primers ajuntaments democràtics no vull deixar de dir la meva. Molta és la feina que s’ha fet des que el 3 d’abril de 1979 molts varen anar a votar als col·legis electorals.
La transcendència dels municipis al llarg de la nostra història està fora de dubtes. És i ha estat l’administració que percep i coneix de primera mà els problemes dels ciutadans. El concepte de proximitat implica estar en contacte directe amb els altres. Els partits polítics parlem de “proximitat” per referir-nos al que considerem que ha de ser la nostra relació, la dels regidors en el cas dels municipis, amb la ciutadania. Parlem del que suposa exercir la política que ha de ser més pràctica i senzilla. Sense masses interlocutors. Sense traves. Que permeti el ciutadà saber quins són els seus drets i també quins són els seus deures.
El municipalisme ha estat al llarg de tots aquests anys, hi continuarà essent un dels fonaments del socialisme català. El PSC ha participat i s’ha compromès, des dels inicis de la democràcia, en la millora de les nostres ciutats. Treballant des del govern o des de l’oposició, amb la convicció que només des dels municipis podem saber quins són els veritables problemes dels nostres veïns i veïnes i cóm s’han de resoldre. A les darreres eleccions el PSC està governant en un 75% de la població catalana. I aquest és el resultat de molts anys de perseverança i de confiança en allò que creiem que han de ser els nostres municipis.
És evident que la feina mai s’acaba. Un, si vol, es podria dedicar les 24 hores del dia a resoldre problemes. Cal dir també, però, que moltes vegades irresolubles, però que en qualsevol cas han de ser escoltats, estudiats i valorats per tal de que el nostre conciutadà satisfaci les seves necessitats. Com deia, de vegades hi ha situacions que difícilment tindran un resultat satisfactori, però és imprescindible que el veí o veïna tingui un interlocutor proper per fer-li les reivindicacions que calgui, i aquest és el regidor o regidora.
L’altre dia em demanaven que expliqués en poques paraules el que sent una persona amb responsabilitat política a la seva Ciutat. Intentaré ser breu i de ben segur que em deixo de dir coses. Des del primer dia les sensacions han estat múltiples: sentit de la responsabilitat, compromís, saber que la fermesa en les teves conviccions pot ajudar a millorar, canviar, si s’escau, aquelles petites i grans coses que succeeixen al teu voltant i que afecten a una col·lectivitat. I tot això, vivint-ho des de l’apassionament per la teva ciutat, pels que t’acompanyen i comparteixen moments bons i dolents, per tot allò que implica voler canviar les coses per millorar-les.
Viure la Ciutat des de l’altre banda. Coneixent cóm es tracten els problemes, plantejant-ne, dia a dia, com millorar les respostes al ciutadà: agilitat, facilitat, positivitat, és un repte que dia a dia ens imbueix en una tasca interminable. Cal estar atent al que ocorre.
En definitiva, és un llarg viatge que tots hem de compartir, els regidors i els ciutadans, treballant de forma compromesa i conjunta per una Ciutat millor.
La transcendència dels municipis al llarg de la nostra història està fora de dubtes. És i ha estat l’administració que percep i coneix de primera mà els problemes dels ciutadans. El concepte de proximitat implica estar en contacte directe amb els altres. Els partits polítics parlem de “proximitat” per referir-nos al que considerem que ha de ser la nostra relació, la dels regidors en el cas dels municipis, amb la ciutadania. Parlem del que suposa exercir la política que ha de ser més pràctica i senzilla. Sense masses interlocutors. Sense traves. Que permeti el ciutadà saber quins són els seus drets i també quins són els seus deures.
El municipalisme ha estat al llarg de tots aquests anys, hi continuarà essent un dels fonaments del socialisme català. El PSC ha participat i s’ha compromès, des dels inicis de la democràcia, en la millora de les nostres ciutats. Treballant des del govern o des de l’oposició, amb la convicció que només des dels municipis podem saber quins són els veritables problemes dels nostres veïns i veïnes i cóm s’han de resoldre. A les darreres eleccions el PSC està governant en un 75% de la població catalana. I aquest és el resultat de molts anys de perseverança i de confiança en allò que creiem que han de ser els nostres municipis.
És evident que la feina mai s’acaba. Un, si vol, es podria dedicar les 24 hores del dia a resoldre problemes. Cal dir també, però, que moltes vegades irresolubles, però que en qualsevol cas han de ser escoltats, estudiats i valorats per tal de que el nostre conciutadà satisfaci les seves necessitats. Com deia, de vegades hi ha situacions que difícilment tindran un resultat satisfactori, però és imprescindible que el veí o veïna tingui un interlocutor proper per fer-li les reivindicacions que calgui, i aquest és el regidor o regidora.
L’altre dia em demanaven que expliqués en poques paraules el que sent una persona amb responsabilitat política a la seva Ciutat. Intentaré ser breu i de ben segur que em deixo de dir coses. Des del primer dia les sensacions han estat múltiples: sentit de la responsabilitat, compromís, saber que la fermesa en les teves conviccions pot ajudar a millorar, canviar, si s’escau, aquelles petites i grans coses que succeeixen al teu voltant i que afecten a una col·lectivitat. I tot això, vivint-ho des de l’apassionament per la teva ciutat, pels que t’acompanyen i comparteixen moments bons i dolents, per tot allò que implica voler canviar les coses per millorar-les.
Viure la Ciutat des de l’altre banda. Coneixent cóm es tracten els problemes, plantejant-ne, dia a dia, com millorar les respostes al ciutadà: agilitat, facilitat, positivitat, és un repte que dia a dia ens imbueix en una tasca interminable. Cal estar atent al que ocorre.
En definitiva, és un llarg viatge que tots hem de compartir, els regidors i els ciutadans, treballant de forma compromesa i conjunta per una Ciutat millor.
3.4.09
CATALUNYA CAUSA COMUNA
Ahir es va celebrar el primer debat de la Conferència Oberta “CATALUNYA CAUSA COMUNA”, un debat que girava entorn al catalanisme.
Els diferents ponents de les dues taules van transmetre el que ells entenien, a data d’avui, com a catalanisme.
Pel meu parer, aquell qui més va encertar el punt de partida del “catalanisme” o, millor dit, i per intentar ser més políticament correcte, aquell amb qui em vaig sentir més identificada en aquest punt inicial de cóm em de plantejar-nos “el catalanisme” va ser en Miquel Caminal. Va venir a dir, (si no recordo malament) una cosa així com que abans que catalanista un era d’esquerres.
Efectivament, abans que res, i abans de “filosofar” (i ho dic amb estima i, sobretot, amb tot el respecte, perquè els que em coneixeu sabeu quin sentit li dono al terme filosofar) hem de tenir clar que allò que ens mou en les nostres conviccions són els valors de l’esquerra. Suposo que estarem d’acord que la identitat, sense ser menyspreada - que no ho és, només faltaria- passa a un segon lloc quan parlem dels objectius principals, com per exemple, la protecció els menys afavorits.
El sentiment de pertinença és lliure de cadascú. I, encara que sembli una afirmació òbvia, no tothom combrega així. Molts pensen que només aquells que senten les arrels del nostre poble com a fi en sí mateix i com a prioritat front altres valors, són els genuïns.
Doncs NO. Entenc que un es pot sentir català, mediterrani, europeu o, senzillament, com vulgui. Però en qualsevol cas, la convivència, els valors de la solidaritat, el compromís, la lluita per aconseguir els màxims drets socials i polítics, etc, estan per sobre del sentiment de pertinença que, serà del tot legítim, però que no deixa de ser un sentiment lliure i personal de cadascú. Procurar la convivència i la cohesió social sí que, entenc, ha de ser un fi en si mateix. Si no és així, el sentir-se d’un lloc o d’un altre deixa de tenir raó de ser.
Bé, és la meva opinió. Una altra cosa, de la que parlaré aviat, és cóm estructurem l’organització de l’Estat per arribar da complir aquestes finalitats de la gent d’esquerres, cóm donar sortida a un millor finançament autonòmic i local per aconseguir, amb la major eficàcia i eficiència, els objectius de l’esquerra.
Subscribe to:
Posts (Atom)