S’han complert 35
anys d’Ajuntaments democràtics. 35 anys on els ciutadans hem pogut decidir per
aquelles opcions polítiques en les que hem cregut. En les que hem pensat que
lluitarien per la nostra Ciutat i pel nostre benestar.
35 anys en els que
de forma conjunta, s’han hagut de travar complicitats entre la institució
municipal i els ciutadans per tal de conformar ciutats com en les que ara
vivim.
Ciutats vertebrades
territorialment que han pretès garantir la justícia social entre tots. Cosa,
per altra banda, que no és ni fàcil ni factible assolir-ho al cent per cent.
Crec que som
conscients de quines ciutats i pobles veníem, amb grans mancances, i tots hem
tirat endavant amb força i tenacitat. Un trajecte que no ha estat exempt de dificultats.
I després de 35
anys ens trobem que, com a ciutadans, les nostres expectatives de futur s’estan
caient i s’acabaran desplomant, com un castell de naips, si no fem res al respecte.
La reforma local
del Partit Popular que, des del 2011 està duent a terme demolirà l’Estat tal i
com l’hem conegut fins ara. Una reforma que, de dret i de fet, coberta i en
descobert, ens trasllada, amb una regressió brutal, als anys 40. Una
re-centralització i, per tant, un atac a la Constitució Espanyola (per la porta
del davant i pel darrera).
Aquesta reforma és
un atemptat institucional i, en conseqüència, territorial.
Em refereixo a
totes les vulneracions del principi d’autonomia local amb la que ens està
atacant.
La limitació
pressupostària de la despesa marcada pel Ministeri d’Hisenda, que dia rere dia
pressiona i empetiteix les arques municipals.
L’exigència del
dèficit 0 als ajuntaments, quan per
l’Estat i les Comunitats autònomes se’ls aplica una altre tractament.
I l’atemptat al
principi d’autonomia local, amb la invasió de les competències.
O la considerable
reducció de les transferències econòmiques amb una motivació “espúria” per un presumpte “malbaratament” dels diners públics.
Històricament, les
funcions que s’han assignat als ajuntaments han estat per transformar les
ciutats. Per donar aixopluc als ciutadans. Equilibrant el territori garantint
l’accés a uns serveis públics de qualitat.
Però això pot
canviar.
La minva en les
competències municipals, que fins ara han vertebrat el País, està repercutint
en la gestió dels ajuntaments limitant la seva prestació de serveis. Serveis,
que gràcies a la flexibilitat que ofereix una administració propera, s´han
pogut adaptar de manera ràpida i eficaç a les necessitats que ha tingut
la població en cada moment.
Em refereixo a les
polítiques de dones, dels serveis socials, de les polítiques en educació, de
promoció i foment de l’ocupació, per exemple. Serveis, tots ells, als que els
ciutadans s’han agafat com una taula de
salvació en aquests moments de penúria.
Quan una dona es
troba patint una situació de violència de gènere el recurs més òptim, vista la
inaccessibilitat de la justícia, són els recursos municipals.
Quan una família es
troba en situació precària, la possibilitat de tenir l’opció d’una vivenda
social garanteix la seva dignitat.
Quan les escoles
bressol s’erigeixen com a eines capdals, més enllà de la conciliació, per
millorar l’èxit escolar ja que permeten als nens i nenes entrar en el camí de
l’ensenyament. Per no dir que estant essent detectors de situacions de
desemparament.
Parlem doncs d’una
administració que ha sabut conciliar les necessitats de la gent i les
polítiques.
Però no podem
oblidar que els municipis poden ser, perquè han estat, agents polítics
coadjuvants, poden ser màquines tractores per implementar les noves bases per
una economia productiva, que acabi donant sortida al País.
Si aquestes
reformes es consoliden, no tindrà sentit que els ciutadans anem cada quatre
anys a les urnes per escollir les opcions polítiques més acords amb les nostres
necessitats. No tindrà sentit anar a votar perquè no haurà res per votar.
Es clar que, pot
ser és això el que pretén el Partit Popular?
El govern del PP es
carrega el disseny territorial, on els municipis es trobaven en pla d’igualtat
respecte dels altres dos poders públics: l’Estat i les Comunitats Autònomes. Justament, els tres pilars configuraven
l’estat espanyol com una estructura molt propera a la federal. Al menys així ho vaig entendre quan vaig estudiar dret constitucional
a la carrera de dret.
Precisament,
recordo unes paraules d’en Josep Pallach del 1976, en el seu llibre Democràcia
per fer què? on deia:
“l’estructura
federativa d’un país no s’ha “d’inventar”; existeix sempre ja, abans de
formular-la legalment. Té la base en els ajuntaments, que als països
democràtics són elegits per sufragi universal i nomenen ells mateixos els
alcaldes, els quals també poden ésser elegits per sufragi directe. Els
municipis han estat des de sempre, a tot Espanya, les cèl·lules vives de la
democràcia: han de disposar dels seus propis pressupostos i han d’esser capaços
de resoldre problemes importants que l’evolució dels temps ha plantejat i que
avui resten sovint sense solució: (...)”
És possible que el
PP vulgui trencar aquesta organització territorial de l’Estat? N’estic segura.
Ara més que mai en
calen fonaments per forjar un nou model social efectivament cohesionat.
El ciutadans volem,
hem de poder, DECIDIR.
1 comment:
Hem de fer tot el possible per a que les esquerres tornem a gobernar aquest país i podem fer enrera totes aquestes polítiques de dretes retrogrades que ens estan enfonçant. Hem de poder decidir, guanyar i actuar radicalment amb polítiques d'esquerres.
Post a Comment