PODREM DECIDIR?

S’han complert 35 anys d’Ajuntaments democràtics. 35 anys on els ciutadans hem pogut decidir per aquelles opcions polítiques en les que hem cregut. En les que hem pensat que lluitarien per la nostra Ciutat i pel nostre benestar.

35 anys en els que de forma conjunta, s’han hagut de travar complicitats entre la institució municipal i els ciutadans per tal de conformar ciutats com en les que ara vivim.

Ciutats vertebrades territorialment que han pretès garantir la justícia social entre tots. Cosa, per altra banda, que no és ni fàcil ni factible assolir-ho al cent per cent.

Crec que som conscients de quines ciutats i pobles veníem, amb grans mancances, i tots hem tirat endavant amb força i tenacitat. Un trajecte que no ha estat exempt de dificultats.

I després de 35 anys ens trobem que, com a ciutadans, les nostres expectatives de futur s’estan caient i s’acabaran desplomant, com un castell de naips, si no fem res al respecte.

La reforma local del Partit Popular que, des del 2011 està duent a terme demolirà l’Estat tal i com l’hem conegut fins ara. Una reforma que, de dret i de fet, coberta i en descobert, ens trasllada, amb una regressió brutal, als anys 40. Una re-centralització i, per tant, un atac a la Constitució Espanyola (per la porta del davant i pel darrera).

Aquesta reforma és un atemptat institucional i, en conseqüència, territorial.

Em refereixo a totes les vulneracions del principi d’autonomia local amb la que ens està atacant.

La limitació pressupostària de la despesa marcada pel Ministeri d’Hisenda, que dia rere dia pressiona i empetiteix les arques municipals.

L’exigència del dèficit  0 als ajuntaments, quan per l’Estat i les Comunitats autònomes se’ls aplica una altre tractament.

I l’atemptat al principi d’autonomia local, amb la invasió de les competències.

O la considerable reducció de les transferències econòmiques amb una  motivació “espúria” per un presumpte “malbaratament” dels diners públics.

Històricament, les funcions que s’han assignat als ajuntaments han estat per transformar les ciutats. Per donar aixopluc als ciutadans. Equilibrant el territori garantint l’accés a uns serveis públics de qualitat.

Però això pot canviar.

La minva en les competències municipals, que fins ara han vertebrat el País, està repercutint en la gestió dels ajuntaments limitant la seva prestació de serveis. Serveis, que gràcies a la flexibilitat que ofereix una administració propera,  s´han  pogut adaptar de manera ràpida i eficaç a les necessitats que ha tingut la població en cada moment.

Em refereixo a les polítiques de dones, dels serveis socials, de les polítiques en educació, de promoció i foment de l’ocupació, per exemple. Serveis, tots ells, als que els ciutadans s’han agafat com una taula de salvació en aquests moments de penúria.

Quan una dona es troba patint una situació de violència de gènere el recurs més òptim, vista la inaccessibilitat de la justícia, són els recursos municipals.

Quan una família es troba en situació precària, la possibilitat de tenir l’opció d’una vivenda social garanteix la seva dignitat.

Quan les escoles bressol s’erigeixen com a eines capdals, més enllà de la conciliació, per millorar l’èxit escolar ja que permeten als nens i nenes entrar en el camí de l’ensenyament. Per no dir que estant essent detectors de situacions de desemparament.

Parlem doncs d’una administració que ha sabut conciliar les necessitats de la gent i les polítiques.

Però no podem oblidar que els municipis poden ser, perquè han estat, agents polítics coadjuvants, poden ser màquines tractores per implementar les noves bases per una economia productiva, que acabi donant sortida al País.

Si aquestes reformes es consoliden, no tindrà sentit que els ciutadans anem cada quatre anys a les urnes per escollir les opcions polítiques més acords amb les nostres necessitats. No tindrà sentit anar a votar perquè no haurà res per votar.

Es clar que, pot ser és això el que pretén el Partit Popular?

El govern del PP es carrega el disseny territorial, on els municipis es trobaven en pla d’igualtat respecte dels altres dos poders públics: l’Estat i les Comunitats Autònomes.  Justament, els tres pilars configuraven l’estat espanyol com una estructura molt propera a la federal. Al menys així ho vaig entendre quan vaig estudiar dret constitucional a la carrera de dret.

Precisament, recordo unes paraules d’en Josep Pallach del 1976, en el seu llibre Democràcia per fer què? on deia: 

“l’estructura federativa d’un país no s’ha “d’inventar”; existeix sempre ja, abans de formular-la legalment. Té la base en els ajuntaments, que als països democràtics són elegits per sufragi universal i nomenen ells mateixos els alcaldes, els quals també poden ésser elegits per sufragi directe. Els municipis han estat des de sempre, a tot Espanya, les cèl·lules vives de la democràcia: han de disposar dels seus propis pressupostos i han d’esser capaços de resoldre problemes importants que l’evolució dels temps ha plantejat i que avui resten sovint sense solució: (...)”

És possible que el PP vulgui trencar aquesta organització territorial de l’Estat? N’estic segura.

Ara més que mai en calen fonaments per forjar un nou model social efectivament cohesionat.

El ciutadans volem, hem de poder, DECIDIR.