CONSUELO FRENTE AL DOLOR

Vivimos estos días la tragedia de Barajas con dolor y espanto. Las familias que han perdido a sus seres queridos no pueden tener consuelo. Y muchos pensamos que la vida te da pero cuando menos te lo esperas te lo quita. Y en mayor medida si son situaciones como ésta que te deja una sensación de vacuidad, desconsuelo que difícilmente se puede superar.

Si bien es cierto que las personas tenemos mecanismos para aprender a convivir con el sufrimiento, no es menos cierto que la sensación de pérdida es imposible superarlo.

Dicho todo esto con solidarizándome con el dolor de los familiares creo que es necesario pensar en la única parte positiva de todo esto que es el soporte emocional y psicológico que dan las personas que están acompañando a las familias. Por ello pienso que todos hemos de felicitar y agradecer a aquellas personas voluntarias y/o profesionales que altruistamente están ahí de soporte, haciendo de muro de contención a la explosión de sentimientos de dolor y pena. Que las están mimando, abrazándoles, entregándose a aquellos que tienen a su lado y que hasta hacía unos pocos días ni tan siquiera conocía.

La condición humana tiene esa grandeza y esto es lo que tenemos que poner en valor. En una sociedad tan egoísta y fría, cuando estamos llegando a límites que ni en las mejores películas de ficción se ve, hay seres humanos con la capacidad de ofrecer lo mejor que tienen, ellos mismos.

Gracias.

L’ONZÈ CONGRÉS DEL PSC

Els socialistes acabem de viure l’Onzè Congrés del nostre Partit. Al meu parer crec que el document definitiu sortit de la Ponència Marc engloba, reflecteix i assenta les bases del que volem ser els socialistes d’aquí a futur més immediat.

Hi hagut debats profunds que posen de manifest les realitats diverses que engloba el PSC i constata que en 30 anys hem estat capaços de cohesionar aquestes mercés a les nostres fortes conviccions, per la creença ferma en els nostres ideals.

Ahir en José Luis Rodriguez Zapatero, en un moment determinat dels seu discurs va parlar dels orígens del PSC, dels orígens socialistes: els treballadors. Es cert, cal que de tan en tan –per no dir sempre- pensem en aquelles persones que amb la seva lluita contra l’opressió han estat capaços de que ara nosaltres puguem viure i sentir aquets ideals, aquesta manera de viure. Ells són els que han encoratjat a lluitar contra les desigualtats, contra les injustícies, contra tot allò que va oprimir als homes i dones durant molt anys.

Ara és el moment que tots plegats, TOTS recollim de nou aquest llegat. Els socialistes catalans tenim clar quina Catalunya volem i cap a on volem anar. Lluitar per les nostres conviccions és una de les coses que podem fer en reconeixement d’aquella gent que ens va precedir en la lluita contra les desigualtats, contra les injustícies.

Penso que aquest és el nostre deure.

L’ONZÈ CONGRÉS DEL PSC

Els socialistes acabem de viure l’Onzè Congrés del nostre Partit. Al meu parer crec que el document definitiu sortit de la Ponència Marc engloba, reflecteix i assenta les bases del que volem ser els socialistes d’aquí a futur més immediat.

Hi hagut debats profunds que posen de manifest les realitats diverses que engloba el PSC i constata que en 30 anys hem estat capaços de cohesionar aquestes mercés a les nostres fortes conviccions, per la creença ferma en els nostres ideals.

Ahir en José Luis Rodriguez Zapatero, en un moment determinat dels seu discurs va parlar dels orígens del PSC, dels orígens socialistes: els treballadors. Es cert, cal que de tan en tan –per no dir sempre- pensem en aquelles persones que amb la seva lluita contra l’opressió han estat capaços de que ara nosaltres puguem viure i sentir aquets ideals, aquesta manera de viure. Ells són els que han encoratjat a lluitar contra les desigualtats, contra les injustícies, contra tot allò que va oprimir als homes i dones durant molt anys.

Ara és el moment que tots plegats, TOTS recollim de nou aquest llegat. Els socialistes catalans tenim clar quina Catalunya volem i cap a on volem anar. Lluitar per les nostres conviccions és una de les coses que podem fer en reconeixement d’aquella gent que ens va precedir en la lluita contra les desigualtats, contra les injustícies.

Penso que aquest és el nostre deure.

30 DE ANYS DE PSC

"A la vida de cadascú les coses li afecten d’una manera o d’una altra. Jo crec que hi ha fets que marquen i, en certa manera, condicionen la teva història".

El passat dissabte 12 de juliol vaig assistir a la celebració del 30 aniversari de la fundació del PSC. Va ser un acte entranyable i, per mi, molt emotiu i m’explicaré. Ara fa aproximadament uns 30 anys, i mig, vaig assistir de la mà del meu pare a un míting a Bellvitge en el que varen intervenir en Josep Pallach i en Verde Aldea. No recordo, evidentment, del que es va parlar, jo era petita, però si recordo perfectament l’ambient que vaig viure: era una sala blanca, plena de fum, amb molta gent, gent que vibrava a cada paraula que deien els assistents. Aquella sensació la vaig tornar a sentir l’any anterior a la celebració de l’11 de setembre a Sant Boi de Ll. Des de llavors poques vegades l’he tingut. Però l’acte del passat dissabte va aconseguir evocar-me aquells moments.

Les intervencions de les diferents persones en l’acte van posar de manifest que per arribar a la constitució del PSC va caldre negociació, sacrifici, consciència del moment històric en el que es trobaven. Varen explicar com en aquell moment calia pensar en clau de futur, pensar en el que havia de suposar pel nostre país un pacte entre les diferents sensibilitats socialistes, sensibilitats de gent d’esquerra, progressista i amb una clara voluntat de defensa dels drets i llibertats de les persones.

En aquell moment tots van coincidir en un fet. El PSC havia de ser un partit amb un clar objectiu de servei públic. Havia de tenir en compte les necessitats de la ciutadania sense distinció de creences i conviccions polítiques. I calia tenir clar que això només es podia aconseguir tots junts. En Joan Reventós ho va veure des del principi: calia que tots treballéssim junts per poder influir en el nostre país i, a mig termini, en l’Estat Espanyol.

Aquest Partit que en els seu dia es va formar de diferents tendències es avui un Partit totalment consolidat. I la prova és que després de 30 anys estem on estem, governem en un àmbit prou ampli del país i influïm en la resta de l’Estat Espanyol. Però no és el poder en si mateix el que justifica l’existència d’un partit. No en el cas del PSC. La nostra existència es justifica des del moment que volem millorar el benestar dels ciutadans des de una perspectiva d’esquerres progressista.

Per altra banda, aquesta situació que gaudim no vol dir que ens aquietem i visquem de “les rendes” que han generat els esforços de tots aquests anys. Cal que, de nou, el PSC, treballi per assolir els objectius de millora en els drets dels ciutadans, que sigui el garant de les llibertats públiques amb ambició, tenint molt present la situació actual i, sobretot, la futura. Cal que hom fem amb convicció i fermament.

I, si bé és cert que el futur que se’ns presenta no és el mateix que el que teníem fa 30 anys, senzillament perquè la realitat ha canviat, també és cert que els valors i principis que han donat lloc al Partit que avui tenim han de mantenir-se i fomentar-los. El dissabte es va evidenciar que ens sentim molt orgullosos de pensar com pensem i de lluitar com lluitem, sense prepotència ni arrogància sinó amb humilitat. Així és com hem de continuar treballant.

I d’aquesta manera podrem fer el reconeixement que es mereixen aquelles persones que al llarg d’aquests 30 anys han treballat i lluitat per allò que creien.

PUNT DE PARTIDA PEL FINANÇAMENT

La societat civil, en general, i els mitjans de comunicació, en particular, hem estat pendents aquests dies del sopar que tenia previst el President del Govern espanyol amb els Presidents autonòmics socialistes.

El President de la Generalitat de Catalunya, en José Montilla, ha estat clar aquests dies passats i ha afirmat que en cap cas la seva presència a aquest sopar era per negociar el finançament previst al nostre Estatut d’Autonomia, donat que entén que les negociacions són bilaterals Estat-Comunitat Autònoma, tal i com estableix l’Estatut. I això, a pesar de les insidies fetes per partits de la oposició que pretenen confondre a la societat catalana dient que aquest sopar estava destinat a negociar sobre el finançament.

En qualsevol cas i anant al que és veritablement important. Segons s’informa pels mitjans, queda clar que l’Estatut d’Autonomía de Catalunya aprovat al 2006 serà respectat i es complirà estrictament en :
1er. Mantenir el calendari previst per tal de que el model de finançament nou comenci a regir el proper 2009.
2on. S’ha assumit per tots els Presidents de les Comunitats Autònomes que l’actual sistema de finançament és perjudicial, no només per Catalunya sinó també per Balears, Madrid i València.
3er. Les relacions de negociació seran bilaterals.
4art. Es tindrà en compte, i aquest punt és bàsic per l’equilibri de situacions que fins ara han estat desiguals, el nombre d’habitants com a criteri bàsic del nou finançament, a corregir amb factors de correcció.

Caldrà concretar amb l’Estat les limitacions a la solidaritat que pretén la Generalitat als temes com educació, sanitat i atenció social, però en qualsevol cas, ha quedat evidenciat que els socialistes catalans són solidaris i pretenem una millora tan pel nostre País com per l’Estat espanyol.

El progrés ha de ser entès, en termes de solidaritat, i aquesta és la postura dels socialistes.

Per altra banda, ha quedat palès que el President Montilla està complint els seus compromisos i que l’agenda, com a home d’Estat que és, se la marca ell i ningú més.

Penso que aquesta és una bona lliçó de coherència, congruència amb els criteris emprats des de l’inici de legislatura per part del Govern de la Generalitat i de complir el full de ruta promès. Potser algun partit hauria d’aprendre que governar és saber dir NO quan toca i lluitar infatigablement per allò en el que un creu.

Avenços Legislatius. Llei contra la Violència Masclista

Una imatge de consens, d'unitat entre les dones.

El Ple del Parlament va aprovar el passat dimecres 16 d’abril, amb 132 vots a favor, la unanimitat dels presents, la Llei del Dret de les dones a eradicar la violència masclista. La podreu veure aquí la Llei.

Després de molt de temps de debat en el si de la comissió parlamentaria, finalment s’ha portat el projecte a la cambra catalana per tal procedir a la seva aprovació. Cal dir que, les esmenes presentades pels grups parlamentaris del PPC i del Grup Mixt han estat rebutjades per raons que no cal ni tornar a entrar.... És també important destacar que aquesta ha estat una llei, la primera d'aquesta índole que s’ha aprovat a la cambra. amb caràcter d’urgència.

De les intervencions al ple només destacaré la de la companya del PSC, la Diputada Mila Arcarons que va realitzar una exposició molt clarificadora del que suposa l’aprovació d’aquesta llei. Podeu veure aquí la seva intervenció.

Des del punt de vista dels fonaments i dels principis polítics, cal dir que el Projecte de Llei ha partit en tot moment, de la premissa que els drets de les dones són drets humans i que la violència masclista és una greu vulneració d'aquests drets i un impediment perquè les dones puguin assolir la plena ciutadania, l'autonomia i la llibertat.

Crec que és especialment important destacar que el text defineix amb claredat, i no sempre és així, les diferents formes de violència masclista i els àmbits en què es pot produir, i estableix els principis que han d'orientar les intervencions dels poders públics per eradicar aquesta violència de manera integral i transversal, i amb el compromís de garantir el tractament adequat i efectiu del dret de les dones a no ser discriminades i a viure amb autonomia i llibertat.

Així mateix, i tot i que alguns grups de forma demagògica han volgut obviar-ho, el cert és que el projecte recull, entre altres, el dret de les dones a accedir a l'assistència jurídica i a percebre la renda mínima d'inserció i els ajuts escolars tenint en compte exclusivament els seus ingressos i les seves rendes individuals. D’altra banda, també recull el dret d'accés a l'habitatge i d'ocupació per a les dones víctimes d'aquesta violència, i constitueix un fons de garantia de pensions i prestacions per cobrir l'impagament de pensions alimentàries i compensatòries, que operarà amb caràcter de bestreta. Aquesta última qüestió molt demandada pels col·lectius de dones que han estat lluitant contra la violència de gènere.

I parlant dels col·lectius de dones, com era d’esperar, a la sessió del ple del Parlament, van assistir moltes representants de l’univers associatiu de dones que a nivell de tota Catalunya han estat recolzant i treballant perquè al final es fes efectiva l’aprovació d’una llei. Des d’aquestes lletres els hi vull agrair efusivament la seva tenacitat i el seu compromís en aquest “combat” que finalment ha tingut el seu ressò legislatiu.

I és que totes les dones que tenim o hem tingut responsabilitats institucionals i/o polítiques hem estat molt pendents de l’evolució dels treballs de la comissió que des del Parlament havia de crear aquesta llei. En especial, la presidenta de l'Observatori contra la Violència Domèstica del Consell General del Poder Judicial, Montserrat Comas; com també, la presidenta de l'Institut Català de les Dones, Marta Selva; la delegada del Govern a Barcelona, Carme Sanmiguel, o les alcaldesses d'Esplugues, Pilar Díaz; de Mollerussa, Teresa Ginestà, i de Rubí, Carme García, entre altres, i moltes més que ara no citaré.

De la mateixa manera que m’agradaria fer un reconeixement explícit a la companya Lourdes Muñoz, Secretaria de Polítiques d’Igualtat del PSC i Diputada en el Congrés dels Diputats a Madrid que ens ha coordinat, motivat i mobilitzat a totes les companyes de partit, per tal de fer costat a aquesta llei tan necessària i vital.

I acabo diem que amb aquesta llei donem un pas endavant importantíssim en defensa dels drets de les dones que pateixen aquesta problemàtica i esperem que no només ajudi a les dones si no que a més, aconseguim que desaparegui aquesta lacra social.

Les darreres Eleccions Generals a Corts Generals

Els resultats electorals de les Eleccions Generals celebrades el passat dia 9 de març han posat de manifest la voluntat dels ciutadans de frenar en sec aquesta dinàmica destructiva que al llarg de 4 anys han vingut a dur a terme determinades formacions polítiques.

Considero que el Partit dels Socialistes de Catalunya ha sabut fer una bona campanya i no només en termes organitzatius, que també, sinó que ha tornat a encisar de nou.

Pel que fa a l’organització, s’ha demostrat que l’engranatge funciona, no només perquè la direcció ha estat clau sinó per que el PSC compta amb un actiu potent i que és la base social, afiliats i afiliades i simpatitzants, que han estat presents en tots els actes de campanya i, sobretot, el dia de les eleccions i en el dia de l’escrutini general.

Felicitats, doncs, a tota aquesta gent que ha treballat de forma altruista, amb sentiment i plenament convençuda de la tasca que estava realitzant. Diu molt de tots ells.

Però a més a més i com deia abans, crec que hem de posar en valor el que s’ha tornat a generar en la ciutadania. Tinc clar que l’efecte “Si tu no hi vas ells tornen” ha estat important, però em nego a pensar que la ciutadania vota només per un “slogan” publicitari.

Penso que la gent que ha votat socialista ha volgut votar un projecte de CONVIVÈNCIA. I cal dir-ho amb lletres majúscules. Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser un país acollidor, treballador, perseverant i no bel·ligerant i s'ha tornat a demostrar.

Des de l’atemptat de l’11 de març hem viscut commoguts i, a més, ens hem acabat indignant amb el comportant tan poc ètic, tan poc honest, tan poc lleial amb la societat espanyola que ha tingut el Partit Popular. Això ha estat el que ha compel·lit a molts catalans a votar socialista. Com igual ha passat amb el País Basc on una gran majoria ha sortit al carrer a dir que Euskadi vol la convivència entre tots i amb els espanyols.

Per últim, penso que els avenços socials emprats pel Govern de Rodriguez Zapatero han pesat alhora de decidir votar pel Partit Socialista.

De totes formes, el vots que ha tret el PP són prou significatius perquè ens plantegem que d’aquí a quatre anys hem de presentar un balanç molt més positiu i haver complert els objectius previstos. Estic convençuda que les ganes, la il·lusió, la perseverança i el treball del proper Govern de Zapatero ens permetran llavors demanar de nou i amb tota honestedat el vot als ciutadans de Catalunya.