18.12.11
EL PSC: ARA VE LA REMUNTADA!!!
Amb aquesta frase ha acabat Pep Félix Ballesteros el Congrés del PSC. I certament, així és com ens hem sentit els que ens trobàvem vivint aquest cap de setmana tan intens.
Vull agrair a qui ha fet possible que aquest moment tan especial del nostre Partit l’hagi pogut viure com a membre de la Mesa. I li vull agrair públicament, (ja ho he fet personalment) perquè m’ha confirmat que, només des d’un treball conjunt, només des de l’equip podrem tirar endavant aquest projecte comú que és, ni més ni menys, entendre la societat en termes de SOLIDARITAT, de JUSTICIA SOCIAL, de COMPROMÍS amb els altres, de LLUITA PELS DRETS CIVILS.
Les sectorials del PSC han treballat de valent aquests darrers 4 anys i han lluitat perquè un representant seu conformés la Mesa del Congrés, com a forma de reconeixement de la feina ben feta. I així ha estat.
Per això, perquè ens ho creiem, les sectorials continuarem treballant i formant part en la nova estructura orgànica. Es des del PSC juntament amb la societat civil on s’ha de conformar aquest NOU PSC. Cal continuar tendint ponts perquè així sigui.
No crec equivocar-me quan dic que els que hem tingut l’oportunitat de ser delegats i convidats en aquest Congrés hem viscut una part de la història del PSC, una part important, un punt d’inflexió. Punt de inflexió que també serà social.
Precisament, al llarg de la nostra història hem estat referent social senzillament perquè la societat s’ha vist reflexada en nosaltres. Ara toca encarar aquesta nova etapa amb fortalesa i convicció i n’estic segura que ho farem. I ho farem per tal de retornar al camí de complicitat amb els ciutadans tal i com en el seu dia varen emprendre en Joan Reventós, en Pallach, per exemple. Tants i tants que ara són els nostre PATRIMONI POLÍTIC .
I aquí vull expressar que el Comiat de José Montilla en el seu informe de gestió, tot i ser dur, molt dur, va ser digne. Ha sabut reconèixer errors i això l’honora però també ha estat capaç de contribuir cap a una transició, cap a un NOU PSC que comença a treballar des de ja.
Per altra banda, el reconeixement que ha tingut l’anterior Secretari d’Organització Pepe Zaragoza ha estat aclaparador i emocionant per tots (també per ell, encara que ho volgués disimular). La gent del PSC hem sabut agrair-li el treball i el compromís al llarg de tots aquests anys.
En aquests moments tan difícils entre tots hem de posar en valor LA POLÍTICA i als POLÍTICS. Són moltes les hores i no sempre amb resultats satisfactoris. Això sí, quan un s’ho creu amb convicció el que està fent, acceptant les crítiques i treballant per millorar és un repte, també una obligació i és important reconèixer-ho. I som els polítics els que hem de lluitar perquè la nostra estructura democràtica continuï essent la nostra referència a Catalunya i a Espanya.
La conclusió després de tres dies intensos de debat, de crítica constructiva i de realisme, com va ser l’informe de gestió, és que HEM DE REMUNTAR perquè la societat catalana s’ho mereix. I ho farem des de la SUMA. I tenim les eines:
“Necessitem un PSC plural amb un sol denominar comú: SOCIALISME” J.I. ELENA
“El canvi al PSC ha començat perquè el canvi ha començat a la societat catalana” A.ROS
“Tenim molts regidors als nostres pobles que aixequen la bandera del PSC. Els socialistes som així i VOLEM MILLORAR (...)” PERE NAVARRO.
Al llarg d’aquests tres dies moltes han estat les frases del Primer Secretari :
“reivindicar les actituds morals,”
“fer una política que cridi a la participació de la gent,”
“HEM DE REIVINDICAR LA CREDIBILITAT,”
“avui ens sentim MÉS SOCIALISTES.”
Aquests i molts altres han de ser els nostres TRETS DEFINIDORS. Ara toca començar la remuntada i l’hem de fer entre TOTS I TOTES: TOTS JUNTS
EL PSC: LA REMUNTADA
Amb aquesta frase ha acabat Pep Félix Ballesteros el Congrés del PSC. I certament, així és com ens hem sentit els que ens trobàvem vivint aquest cap de setmana tan intens.
Vull agrair a qui ha fet possible que aquest moment tan especial del nostre Partit l’hagi pogut viure com a membre de la Mesa. I li vull agrair públicament, (ja ho he fet personalment) perquè m’ha confirmat que, només des d’un treball conjunt, només des de l’equip podrem tirar endavant aquest projecte comú que és, ni més ni menys, entendre la societat en termes de SOLIDARITAT, de JUSTICIA SOCIAL, de COMPROMÍS amb els altres, de LLUITA PELS DRETS CIVILS.
Les sectorials del PSC han treballat de valent aquests darrers 4 anys i han lluitat perquè un representant seu conformés la Mesa del Congrés, com a forma de reconeixement de la feina ben feta. I així ha estat.
Per això, perquè ens ho creiem, les sectorials continuarem treballant i formant part en la nova estructura orgànica. Es des del PSC juntament amb la societat civil on s’ha de conformar aquest NOU PSC. Cal continuar tendint ponts perquè així sigui.
No crec equivocar-me quan dic que els que hem tingut l’oportunitat de ser delegats i convidats en aquest Congrés hem viscut una part de la història del PSC, una part important, un punt d’inflexió. Punt de inflexió que també serà social.
Precisament, al llarg de la nostra història hem estat referent social senzillament perquè la societat s’ha vist reflexada en nosaltres. Ara toca encarar aquesta nova etapa amb fortalesa i convicció i n’estic segura que ho farem. I ho farem per tal de retornar al camí de complicitat amb els ciutadans tal i com en el seu dia varen emprendre en Joan Reventós, en Pallach, per exemple. Tants i tants que ara són els nostre PATRIMONI POLÍTIC .
I aquí vull expressar que el Comiat de José Montilla en el seu informe de gestió, tot i ser dur, molt dur, va ser digne. Ha sabut reconèixer errors i això l’honora però també ha estat capaç de contribuir cap a una transició, cap a un NOU PSC que comença a treballar des de ja.
Per altra banda, el reconeixement que ha tingut l’anterior Secretari d’Organització Pepe Zaragoza ha estat aclaparador i emocionant per tots (també per ell, encara que ho volgués disimular). La gent del PSC hem sabut agrair-li el treball i el compromís al llarg de tots aquests anys.
En aquests moments tan difícils entre tots hem de posar en valor LA POLÍTICA i als POLÍTICS. Són moltes les hores i no sempre amb resultats satisfactoris. Això sí, quan un s’ho creu amb convicció el que està fent, acceptant les crítiques i treballant per millorar és un repte, també una obligació i és important reconèixer-ho. I som els polítics els que hem de lluitar perquè la nostra estructura democràtica continuï essent la nostra referència a Catalunya i a Espanya.
La conclusió després de tres dies intensos de debat, de crítica constructiva i de realisme, com va ser l’informe de gestió, és que HEM DE REMUNTAR perquè la societat catalana s’ho mereix. I ho farem des de la SUMA. I tenim les eines:
“Necessitem un PSC plural amb un sol denominar comú: SOCIALISME” J.I. ELENA
“El canvi al PSC ha començat perquè el canvi ha començat a la societat catalana” A.ROS
“Tenim molts regidors als nostres pobles que aixequen la bandera del PSC. Els socialistes som així i VOLEM MILLORAR (...)” PERE NAVARRO.
Al llarg d’aquests tres dies moltes han estat les frases del Primer Secretari :
“reivindicar les actituds morals,”
“fer una política que cridi a la participació de la gent,”
“HEM DE REIVINDICAR LA CREDIBILITAT,”
“avui ens sentim MÉS SOCIALISTES.”
Aquests i molts altres han de ser els nostres TRETS DEFINIDORS. Ara toca començar la remuntada i l’hem de fer entre TOTS I TOTES: TOTS JUNTS
19.5.11
NO HI HA COLOR
TOT X L’HOSPITALET
Ahir es va celebrar a La Farga el debat dels quatre candidats amb representació a l’ajuntament, a l’alcaldia de la nostra Ciutat.
El debat va ser amable i, per tant, i a diferència del que veiem a la televisió, no van haver atacs frontals ni personals. Es d’agrair, i L’Hospitalet, va tornar a donar exemple que es pugui debatre sobre idees o projectes “sense agressions, ni punyalades a la jugular”, com malauradament ens tenen acostumats els tertulians a la televisió, siguin polítics o no.
Al meu parer, és que el debat d’ahir es va tornar a constatar que no “hi ha color” entre els candidats. L’actual alcaldessa i candidata pel PSC, la Núria Marín, és a hores llum de la resta de candidats per moltes raons.
Ahir va demostrar que “trepitjar” els ¾ per 5/4, és a dir, la nostra Ciutat, dia a dia al llarg de 3 anys, li ha donat el coneixement definitiu del que ja coneixia a nivell intern: cóm es L’Hospitalet. La seva gent, les necessitats individuals i col•lectives. No està separada de la realitat, ans al contrari. Ha treballat des de la proximitat i espero que la ciutadania ho sàpiga reconèixer.
Repeteixo. No hi ha color. I no ho penso jo sola. El passat divendres, en un acte d’un grup de més de 200 persones en suport de la Núria, va haver una persona que va fer una definició de cóm havia de ser un polític. I va dir que, per ell, un polític havia de ser:
- Una persona que conegués els seus veïns i les seves necessitats i inquietuds.
- Una persona amb determinació i fermesa de conviccions.
- Una persona amb decisió davant de les adversitats.
- Una persona que et mirés als ulls quan et parla, posant-se a la teva pell quan tens problemes.
És cert, crec que aquests trets són la definició que tot polític que aspira a ser un bon polític. Aquestes són les qualitats per les que tot polític ha de lluitar aferrissadament per assolir-les i tot pel bé comú, per l’interès de tots.
Però hi ha una cosa que jo destacaria com a bàsica de tot polític: Cal que et miri al ulls. Això és va dir de la Núria. Quan es mira als ulls es genera confiança. I és que per garantir la convivència a la nostra societat, la nostra Ciutat, hem de ser capaços tots plegats de generar confiança. I la comunicació és l’element vital en una societat.
Ahir es va celebrar a La Farga el debat dels quatre candidats amb representació a l’ajuntament, a l’alcaldia de la nostra Ciutat.
El debat va ser amable i, per tant, i a diferència del que veiem a la televisió, no van haver atacs frontals ni personals. Es d’agrair, i L’Hospitalet, va tornar a donar exemple que es pugui debatre sobre idees o projectes “sense agressions, ni punyalades a la jugular”, com malauradament ens tenen acostumats els tertulians a la televisió, siguin polítics o no.
Al meu parer, és que el debat d’ahir es va tornar a constatar que no “hi ha color” entre els candidats. L’actual alcaldessa i candidata pel PSC, la Núria Marín, és a hores llum de la resta de candidats per moltes raons.
Ahir va demostrar que “trepitjar” els ¾ per 5/4, és a dir, la nostra Ciutat, dia a dia al llarg de 3 anys, li ha donat el coneixement definitiu del que ja coneixia a nivell intern: cóm es L’Hospitalet. La seva gent, les necessitats individuals i col•lectives. No està separada de la realitat, ans al contrari. Ha treballat des de la proximitat i espero que la ciutadania ho sàpiga reconèixer.
Repeteixo. No hi ha color. I no ho penso jo sola. El passat divendres, en un acte d’un grup de més de 200 persones en suport de la Núria, va haver una persona que va fer una definició de cóm havia de ser un polític. I va dir que, per ell, un polític havia de ser:
- Una persona que conegués els seus veïns i les seves necessitats i inquietuds.
- Una persona amb determinació i fermesa de conviccions.
- Una persona amb decisió davant de les adversitats.
- Una persona que et mirés als ulls quan et parla, posant-se a la teva pell quan tens problemes.
És cert, crec que aquests trets són la definició que tot polític que aspira a ser un bon polític. Aquestes són les qualitats per les que tot polític ha de lluitar aferrissadament per assolir-les i tot pel bé comú, per l’interès de tots.
Però hi ha una cosa que jo destacaria com a bàsica de tot polític: Cal que et miri al ulls. Això és va dir de la Núria. Quan es mira als ulls es genera confiança. I és que per garantir la convivència a la nostra societat, la nostra Ciutat, hem de ser capaços tots plegats de generar confiança. I la comunicació és l’element vital en una societat.
7.5.11
UN ATERRATGE SUAU
“ Un aterratge suau “. Amb aquestes paraules responia a aquells que em preguntaven per la alcaldessa Nuria Marín a l’abril del 2008.
Puc dir objectivament que la Núria Marín va saber prendre les regnes de la Ciutat sense tremolors. Va saber fixar els objectius i prendre decisions difícils davant de la situació de crisi que s’apropava vertiginosament.
Durant els primers mesos a l’alcaldia varem tenir la necessitat d’aprendre ràpidament per tal de poder-la seguir. Complicat i alhora fàcil. Complicat pel grau d’autoexigència que s‘imposa a ella mateixa i t’imposa a tu. I fàcil perquè des del primer moment et diu: “tu tira”. Recordo aquestes primeres paraules amb un somriure: “Aquell que no fa res no s’equivoca mai. Així que tranquil•la: treballa perquè estaré al teu costat”.
Crec que només des de lideratges ferms es poden dur a terme accions que protegeixin, beneficiïn i acabin revertint en els nostres conciutadans.
Identificar les dificultats, reflexionar, valorar les conseqüències i prendre l’opció més adient amb valentia, tot i sabent que no serà de la satisfacció de tothom defineix un líder. Puc afirmar, sense por a equivocar-me, que la Nuria Marín posseeix aquestes qualitats.
Treballar per garantir el FUTUR de tots és un dels objectius més lloables que pot tenir una persona que és dedica a la política. I posarè un exemple. La decisió de l'Alcaldessa de promoure la conciliació familiar amb la construcció d’escoles bressol; o garantir el dret a l’autonomia personal de les persones amb discapacitat amb l’increment en atenció domiciliaria, o l’important augment en les teleassistències. Tot això és garantir qualitat de vida, és garantir oportunitats.
Liderar també és saber conformar un equip cohesionat, dirigint-lo sumant voluntats, identificant de forma meticulosa cada detall que perceben els seus ulls i potenciant les virtuts de cadascú dels seus membres.
Certament han estat 3 anys “potents”. I, encara que sembla un període de temps curt, per la vida d’un polític representa quasi una vida sencera: Dic quasi, perquè la vida sencera són 4 anys, un mandat.
Hem viscut intensament aquests tres anys, treballant i gaudint minut a minut d’allò que hem fet, treballant per millorar el nostre entorn.
Així és com es viu la política. I la nostra candidata socialista, la Núria Marin, la viu així. Li permet treballar des del fort convenciment de idees i valors, amb la fermesa que només des del servei públic és possible assolir altes cotes de cohesió social. Que només potenciant la solidaritat, la igualtat i, per tant, la llibertat dels nostres veïns i veïnes serem capaços de superar TOTS JUNTS les dificultats que es presentin.
Han estat 3 anys intensos per la Nuria Marin, i dono fe, perquè per la resta de l’equip hem hagut d’anar al seu ritme trepidant. Recordo les paraules d’un company que em va dir. “ como continuéis a este ritmo un dia os girareis y nos tendréis a todos los la lengua por los suelos”. Venia a dir que, seguir en la feina a la Núria és una cursa de fórmula 1.
3 anys vibrants, creatius, plens d’idees i il.lusió amb fortes conviccions darrera. Ha estat una experiència viscuda des de la plenitud, des de la satisfacció personal que representa treballar pels altres.
Això ofereix NURIA MARÍN pels propers 4 anys a la nostra Ciutat. Garantia en el compromís perquè té fermesa en les conviccions.
Puc dir objectivament que la Núria Marín va saber prendre les regnes de la Ciutat sense tremolors. Va saber fixar els objectius i prendre decisions difícils davant de la situació de crisi que s’apropava vertiginosament.
Durant els primers mesos a l’alcaldia varem tenir la necessitat d’aprendre ràpidament per tal de poder-la seguir. Complicat i alhora fàcil. Complicat pel grau d’autoexigència que s‘imposa a ella mateixa i t’imposa a tu. I fàcil perquè des del primer moment et diu: “tu tira”. Recordo aquestes primeres paraules amb un somriure: “Aquell que no fa res no s’equivoca mai. Així que tranquil•la: treballa perquè estaré al teu costat”.
Crec que només des de lideratges ferms es poden dur a terme accions que protegeixin, beneficiïn i acabin revertint en els nostres conciutadans.
Identificar les dificultats, reflexionar, valorar les conseqüències i prendre l’opció més adient amb valentia, tot i sabent que no serà de la satisfacció de tothom defineix un líder. Puc afirmar, sense por a equivocar-me, que la Nuria Marín posseeix aquestes qualitats.
Treballar per garantir el FUTUR de tots és un dels objectius més lloables que pot tenir una persona que és dedica a la política. I posarè un exemple. La decisió de l'Alcaldessa de promoure la conciliació familiar amb la construcció d’escoles bressol; o garantir el dret a l’autonomia personal de les persones amb discapacitat amb l’increment en atenció domiciliaria, o l’important augment en les teleassistències. Tot això és garantir qualitat de vida, és garantir oportunitats.
Liderar també és saber conformar un equip cohesionat, dirigint-lo sumant voluntats, identificant de forma meticulosa cada detall que perceben els seus ulls i potenciant les virtuts de cadascú dels seus membres.
Certament han estat 3 anys “potents”. I, encara que sembla un període de temps curt, per la vida d’un polític representa quasi una vida sencera: Dic quasi, perquè la vida sencera són 4 anys, un mandat.
Hem viscut intensament aquests tres anys, treballant i gaudint minut a minut d’allò que hem fet, treballant per millorar el nostre entorn.
Així és com es viu la política. I la nostra candidata socialista, la Núria Marin, la viu així. Li permet treballar des del fort convenciment de idees i valors, amb la fermesa que només des del servei públic és possible assolir altes cotes de cohesió social. Que només potenciant la solidaritat, la igualtat i, per tant, la llibertat dels nostres veïns i veïnes serem capaços de superar TOTS JUNTS les dificultats que es presentin.
Han estat 3 anys intensos per la Nuria Marin, i dono fe, perquè per la resta de l’equip hem hagut d’anar al seu ritme trepidant. Recordo les paraules d’un company que em va dir. “ como continuéis a este ritmo un dia os girareis y nos tendréis a todos los la lengua por los suelos”. Venia a dir que, seguir en la feina a la Núria és una cursa de fórmula 1.
3 anys vibrants, creatius, plens d’idees i il.lusió amb fortes conviccions darrera. Ha estat una experiència viscuda des de la plenitud, des de la satisfacció personal que representa treballar pels altres.
Això ofereix NURIA MARÍN pels propers 4 anys a la nostra Ciutat. Garantia en el compromís perquè té fermesa en les conviccions.
27.4.11
LA COPA DEL REI I CRAKOVIA
Francament, ho tenien difícil.
Molts varem ser els que esperàvem que el dilluns passat els guionistes i actors de Crakòvia ens fessin riure amb l’atropellament de la Copa del Rei per l’autocar del Real Madrid: La “pífia” de Sergio Ramos en caure-li la Copa del Rei.
Sí, era difícil. I és que aquesta és d’aquelles vegades que la realitat, INDEFECTIBLEMENT, supera a la ficció.
Doncs, bé, amb el Govern de la Generalitat ens passa el mateix.
Sense allargar-me excessivament per no ficar el dit a la nafra, repetiré somerament els despropòsits dels primers 100 dies de Govern com:
- LA PÍFIA DELS CONCESSIONARIS: CIU vota a favor que els concessionaris d’automòbils puguin tornar als fabricants els cotxes que no puguin vendre en 2 mesos i al mateix preu.
o Realment, resulta de CIU no volia que prosperés
o Però no va dubtar en posar en perill la selecció de 1000 treballadors per tirar endavant l’AUDI Q3 a Catalunya i la celebració del Saló de l’Automòbil.
o I es ningú va pensar en les conseqüències?
- O com quan es van crear dubtes sobre el pagament de les nòmines als funcionaris.
- O quan Francesc Homs va justificar el 25 de gener una ajuda de 20 M€ a Spanair dient que sinó l’empresa es veuria abocada a tancar. No hi ha res com donar confiança
- I que dir dels 80 Km. Ara si, ara no, ara a mitges.
- O el nomenament de la secretària d’ocupació que fins poques setmanes abans havia estat assessora del bufet contractat per Yamaha per tancar la fàbrica.
- I no parlem de la Consellera de justícia. Advocada de l’Estat que va informar desfavorablement de les consultes sobre la independència. I ara va a votar en les consultes.
Com diria Asterix: “Estan locos estos romanos”.
Avui ens aixequem amb titulars amb que “”El Govern aplaza los recortes en asistencia sanitaria” a La Vanguardia, o “Moratòria electoral” a El Periòdico. I és que ara sembla ser que Mas s’ adonat que les eleccions li poden passar factura si inicia les retallades a l’Estat del Benestar abans de les eleccions del 22 de maig. AIXÒ NO ES FICCIÓ.
Es deu pensar que els ciutadans som innocents.
Si fins ara han actuat sense “orden ni concierto” a partir del dia 23 començaran els ATACS INDISCRIMINATS als fonaments de la COHESIÓ SOCIAL: SANITAT, EDUCACIÓ I BENESTAR SOCIAL.
I és que quan diem que “la realitat supera a la ficció” em fa pensar en un senyor, ex president de la Patronal espanyola, que ha enfonsat les seves empreses perjudicant a multitud de treballadors i NO PASSA RES. Aquest senyor va estar bloquejant les negociacions al llarg de més d’un any. I no passa res?. De nou, la realitat supera la ficció.
I qui ens ha ficat en la crisi? Es que potser ens hem oblidat?.
Em nego a que la realitat superi la ficció i menys en això.
L’Hospitalet, 27 d’abril de 2011
Molts varem ser els que esperàvem que el dilluns passat els guionistes i actors de Crakòvia ens fessin riure amb l’atropellament de la Copa del Rei per l’autocar del Real Madrid: La “pífia” de Sergio Ramos en caure-li la Copa del Rei.
Sí, era difícil. I és que aquesta és d’aquelles vegades que la realitat, INDEFECTIBLEMENT, supera a la ficció.
Doncs, bé, amb el Govern de la Generalitat ens passa el mateix.
Sense allargar-me excessivament per no ficar el dit a la nafra, repetiré somerament els despropòsits dels primers 100 dies de Govern com:
- LA PÍFIA DELS CONCESSIONARIS: CIU vota a favor que els concessionaris d’automòbils puguin tornar als fabricants els cotxes que no puguin vendre en 2 mesos i al mateix preu.
o Realment, resulta de CIU no volia que prosperés
o Però no va dubtar en posar en perill la selecció de 1000 treballadors per tirar endavant l’AUDI Q3 a Catalunya i la celebració del Saló de l’Automòbil.
o I es ningú va pensar en les conseqüències?
- O com quan es van crear dubtes sobre el pagament de les nòmines als funcionaris.
- O quan Francesc Homs va justificar el 25 de gener una ajuda de 20 M€ a Spanair dient que sinó l’empresa es veuria abocada a tancar. No hi ha res com donar confiança
- I que dir dels 80 Km. Ara si, ara no, ara a mitges.
- O el nomenament de la secretària d’ocupació que fins poques setmanes abans havia estat assessora del bufet contractat per Yamaha per tancar la fàbrica.
- I no parlem de la Consellera de justícia. Advocada de l’Estat que va informar desfavorablement de les consultes sobre la independència. I ara va a votar en les consultes.
Com diria Asterix: “Estan locos estos romanos”.
Avui ens aixequem amb titulars amb que “”El Govern aplaza los recortes en asistencia sanitaria” a La Vanguardia, o “Moratòria electoral” a El Periòdico. I és que ara sembla ser que Mas s’ adonat que les eleccions li poden passar factura si inicia les retallades a l’Estat del Benestar abans de les eleccions del 22 de maig. AIXÒ NO ES FICCIÓ.
Es deu pensar que els ciutadans som innocents.
Si fins ara han actuat sense “orden ni concierto” a partir del dia 23 començaran els ATACS INDISCRIMINATS als fonaments de la COHESIÓ SOCIAL: SANITAT, EDUCACIÓ I BENESTAR SOCIAL.
I és que quan diem que “la realitat supera a la ficció” em fa pensar en un senyor, ex president de la Patronal espanyola, que ha enfonsat les seves empreses perjudicant a multitud de treballadors i NO PASSA RES. Aquest senyor va estar bloquejant les negociacions al llarg de més d’un any. I no passa res?. De nou, la realitat supera la ficció.
I qui ens ha ficat en la crisi? Es que potser ens hem oblidat?.
Em nego a que la realitat superi la ficció i menys en això.
L’Hospitalet, 27 d’abril de 2011
21.4.11
“De profesión: funcionaria”.
A la pàgina 65 de “La Vanguardia” d’avui, (21. Abril.2011) hi ha un article de Gemma Puig i Panadero titulat: “De profesión: funcionaria”.
L’article constata el que, malauradament, pensa la ciutadania quan es parla de cóm són els funcionaris públics: apàtics, acomodats, enquistats en els seu seient davant de l’ordinador, ...
Però també parla de frustració, de la impossibilitat de sentir-se realitzat com a persona, de la impossibilitat de sentir-se satisfet amb un mateix. Segons diu, perquè els ciutadans som incapaços de motivar-nos, d’il•lusionar-nos, d’oferir-nos un futur d’autorealització personal per nosaltres mateixos. No nego que l’administració pública, tal i com està configurada no pot motivar a ningú, per molt que ens creiem “la alegria de la huerta”.
Aquesta “creença” negativa generalitzada passa amb els funcionaris, amb els polítics, amb els advocats, amb els jutges, amb el SERVEI PÚBLIC. Però podria continuar amb la infinitat de professions que existeixen. Per tant, aquesta creença és el que creiem dels CIUTADANS, de nosaltres mateixos. I és un ERROR.
Certament, hi ha una apatia generalitzada en tot. Són moments de crisi. Però, el que és pitjor, ens estem deixant arrossegar per la realitat, una realitat que se’ns emporta cap a un camí de impotència i conformisme malaltís.
Em nego. Cal anar més enllà. Cal que fem un plantejament col•lectiu, però també NDIVIDUAL. L’article, que comparteixo, em provoca dir que ja és hora de que els ciutadans ens deixem de llepar les ferides, ferides causades per la tan reiterada manca de valors i principis de la nostra societat, manca de valors que se’ns intenta impregnar, imposar o, potser, que ens deixem impregnar, o imposar. Crec que és més el segon.
Som nosaltres i només nosaltres els que ens hem de negar a acceptar aquesta deriva, no ens podem resignar a les evidències que ens envolten: corrupció, desafecció, injustícies varies, ... “tots són iguals?”. NO, NO ÉS CERT.
Il•lusa?. Potser sóc il•lusa? Algú ho pot pensar. Però jo crec que només des de la convicció en un mateix que les coses es poden canviar, que NO TOTS SOM IGUALS, que hi ha molta gent darrera de les institucions que ens creiem EL QUE ÉS EL SERVEI PÚBLIC. Som molts els que sabem que, només des del convenciment que podem ser capaços de millorar les condicions de vida de tots ASSOLIREM LES MÀXIMES COTES DE COHESIÓ SOCIAL (funcionaris, polítics, jutges, advocats, ciutadans en general, ..., TOTS).
Si desembolcallem, SI desemboliquem DE NOU els valors del servei públic que resideix en la nostra societat serem capaços de tirar endavant una convivència basada en els principis bàsics de tota comunitat: COHESIÓ, JUSTÍCIA I EQUITAT SOCIAL. I ho farem si reprenem la confiança en nosaltres mateixos que és el que ens cal. Es vital per tots que EL SECTOR PÚBLIC torni a ser posat en valor i aquesta és feina de tots.
Torre d’En Domenec, 21 d’abril de 2011.
L’article constata el que, malauradament, pensa la ciutadania quan es parla de cóm són els funcionaris públics: apàtics, acomodats, enquistats en els seu seient davant de l’ordinador, ...
Però també parla de frustració, de la impossibilitat de sentir-se realitzat com a persona, de la impossibilitat de sentir-se satisfet amb un mateix. Segons diu, perquè els ciutadans som incapaços de motivar-nos, d’il•lusionar-nos, d’oferir-nos un futur d’autorealització personal per nosaltres mateixos. No nego que l’administració pública, tal i com està configurada no pot motivar a ningú, per molt que ens creiem “la alegria de la huerta”.
Aquesta “creença” negativa generalitzada passa amb els funcionaris, amb els polítics, amb els advocats, amb els jutges, amb el SERVEI PÚBLIC. Però podria continuar amb la infinitat de professions que existeixen. Per tant, aquesta creença és el que creiem dels CIUTADANS, de nosaltres mateixos. I és un ERROR.
Certament, hi ha una apatia generalitzada en tot. Són moments de crisi. Però, el que és pitjor, ens estem deixant arrossegar per la realitat, una realitat que se’ns emporta cap a un camí de impotència i conformisme malaltís.
Em nego. Cal anar més enllà. Cal que fem un plantejament col•lectiu, però també NDIVIDUAL. L’article, que comparteixo, em provoca dir que ja és hora de que els ciutadans ens deixem de llepar les ferides, ferides causades per la tan reiterada manca de valors i principis de la nostra societat, manca de valors que se’ns intenta impregnar, imposar o, potser, que ens deixem impregnar, o imposar. Crec que és més el segon.
Som nosaltres i només nosaltres els que ens hem de negar a acceptar aquesta deriva, no ens podem resignar a les evidències que ens envolten: corrupció, desafecció, injustícies varies, ... “tots són iguals?”. NO, NO ÉS CERT.
Il•lusa?. Potser sóc il•lusa? Algú ho pot pensar. Però jo crec que només des de la convicció en un mateix que les coses es poden canviar, que NO TOTS SOM IGUALS, que hi ha molta gent darrera de les institucions que ens creiem EL QUE ÉS EL SERVEI PÚBLIC. Som molts els que sabem que, només des del convenciment que podem ser capaços de millorar les condicions de vida de tots ASSOLIREM LES MÀXIMES COTES DE COHESIÓ SOCIAL (funcionaris, polítics, jutges, advocats, ciutadans en general, ..., TOTS).
Si desembolcallem, SI desemboliquem DE NOU els valors del servei públic que resideix en la nostra societat serem capaços de tirar endavant una convivència basada en els principis bàsics de tota comunitat: COHESIÓ, JUSTÍCIA I EQUITAT SOCIAL. I ho farem si reprenem la confiança en nosaltres mateixos que és el que ens cal. Es vital per tots que EL SECTOR PÚBLIC torni a ser posat en valor i aquesta és feina de tots.
Torre d’En Domenec, 21 d’abril de 2011.
5.4.11
RETALLADES DE CIU: NI CENT DIES!!!
Ni cent dies els hauríem d’haver donat.
El Govern de Mas ha criticat que no se’ls donés ni els 100 dies protocol•laris des que va prendre possessió.
Però en aquest cas crec que seria irresponsable no exposar les incongruències de CIU en les primeres mesures adoptades, en els PRIMERS GESTOS.
Obvio entrar en les disfuncions del Govern en comunicació (per no dir conflictes). Em refereixo a la mesura, electoralista, d’anul•lar els 80 Km/h. (el temps ens donarà la raó).
Aquestes retallades no són de rebut. Mas s’escuda en una situació econòmica difícil per retallar els drets socials que tan ens va costar arribar, una RETALLADA en detriment de l’Estat del Benestar.
És cert que calen mesures d’ajust. Només faltaria!. Però no la retallada que ens deixa anar el Govern, “tal GLOBUS SONDA”, cada vegada que parla un dels seus consellers.
El Govern dels “millors” va amenaçar amb reduir el pressupost de totes les seves conselleries en personal. Estàvem avisats!
Estàvem avisats que si governava en Mas patiria la sanitat pública i l’ensenyament. La prova és un degoteig diari en els rotatius. Avui ja ens assabentem que seran 9 les plantes de l’Hospital de Bellvitge que es tancaran. Diu el conseller, no sé si en broma, que la mesura es pren perquè ha baixat la demanda.!!!
Els ciutadans podem entendre que determinades infraestructures s’hagin d’esperar,també podem entendre que s’hagin de reformular serveis. Ara bé, tancar plantes d’hospitals, que implica la reducció de personal o, directament, suprimir serveis que han estat essencials per la COHESIÓ SOCIAL és voler carregar a l’Estat del Benestar i no ser conscients del greu perjudici en la ciutadania.
La sanitat pública catalana és un referent arreu d’Europa, és generadora d’activitat econòmica, es generadora d’ocupació.
El Govern de Mas ja se’ls ha titllat de voler desmantellar l’Estat del Benestar:
Salut : retallada, a banda de personal, en inversions. Això sí afavorint les assegurances mèdiques privades (El Pais 24.1.2011)
Educació: Retallades a les universitats i altres centres no universitaris. Reduccions del 20 al 33%:
- en despeses de funcionament (llum, aigua, telèfon, calefacció i neteja).
- Menys mestres.
- Menys pressupost que també afectarà al control que els centres fan sobre els alumnes.
- Que els alumnes de FP paguin la matricula (la Vanguardia 2.3.2011).
No ens oblidem: l’educació és una de les principals vies de sortida de la crisi de la superació del model productiu .
Benestar Social: no desenvolupar la Llei de la dependència. Com ha fet la Esperanza Aguirre
Seguretat: reducció en la convocatòria de mossos. De 800 a 600 places i es desestima fer més comissaries.
Infraestructures: Retard en les obres més importants.
Justícia: què li puc dir de la justícia si hi ha jutjats amb una sola persona i el jutge.
I encara no hem arribat al 23 de maig!!!, un cop hagin passat les eleccions municipals
Poso en dubte que les retallades es faran per optimitzar els recursos o bé aniran en detriment de la qualitat dels serveis públics. Vist el que hem vist em decanto pel segon
La prova és que no han dubtat ni un moment en voler suprimir l’impost de successions. Tot i que saben que afectarà només a famílies benestants.
ES JUST RETALLAR DESPESES SOCIALS QUE PODEN IMPITJORAR ENCARA MÉS LA SITUACIÓ DE VIDA DE LES FAMILIES MÉS FEBLES I ALHORA SUPRIMIR L’IMPOST DE SUCCESSIONS QUE DEIXARIA EN MÉS BONA POSICIÓ LES FAMÍLIES MÉS BENESTANTS?
TÉ MÉS FORÇA UNA PROMESA ELECTORAL QUE EL COMPROMÍS MORAL DE NO AUGMENTAR LES DESIGUALTATS SOCIALS I NO EMPITJORAR LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS?
En què pensa el Sr. Mas?, en acabar fent una “Big Society” a l’estil de Cameron.
Anem cap el camí que ja ha emprès David Cameron a Gran Bretanya: La privatització de serveis públics. La direcció també? És a dir, mercantilitzarà els serveis públics? En definitiva, reduir el sector públic passant el negoci a l’àmbit privat. La dreta mai ha cregut en el servei públic.
Retallen i, en canvi, adjudicaran l’auditoria dels comptes amb un cost de 1,2 M€. El Govern presidit per en Pasqual Maragall li va encomanar a un comitè d’experts que només va cobrar dietes. Hi ha una diferència, no?
ELS MILLORS DEIXEN DE SER-HO QUAN POSEN EN QÜESTIO LA COHESIÓ SOCIAL
El Govern de Mas ha criticat que no se’ls donés ni els 100 dies protocol•laris des que va prendre possessió.
Però en aquest cas crec que seria irresponsable no exposar les incongruències de CIU en les primeres mesures adoptades, en els PRIMERS GESTOS.
Obvio entrar en les disfuncions del Govern en comunicació (per no dir conflictes). Em refereixo a la mesura, electoralista, d’anul•lar els 80 Km/h. (el temps ens donarà la raó).
Aquestes retallades no són de rebut. Mas s’escuda en una situació econòmica difícil per retallar els drets socials que tan ens va costar arribar, una RETALLADA en detriment de l’Estat del Benestar.
És cert que calen mesures d’ajust. Només faltaria!. Però no la retallada que ens deixa anar el Govern, “tal GLOBUS SONDA”, cada vegada que parla un dels seus consellers.
El Govern dels “millors” va amenaçar amb reduir el pressupost de totes les seves conselleries en personal. Estàvem avisats!
Estàvem avisats que si governava en Mas patiria la sanitat pública i l’ensenyament. La prova és un degoteig diari en els rotatius. Avui ja ens assabentem que seran 9 les plantes de l’Hospital de Bellvitge que es tancaran. Diu el conseller, no sé si en broma, que la mesura es pren perquè ha baixat la demanda.!!!
Els ciutadans podem entendre que determinades infraestructures s’hagin d’esperar,també podem entendre que s’hagin de reformular serveis. Ara bé, tancar plantes d’hospitals, que implica la reducció de personal o, directament, suprimir serveis que han estat essencials per la COHESIÓ SOCIAL és voler carregar a l’Estat del Benestar i no ser conscients del greu perjudici en la ciutadania.
La sanitat pública catalana és un referent arreu d’Europa, és generadora d’activitat econòmica, es generadora d’ocupació.
El Govern de Mas ja se’ls ha titllat de voler desmantellar l’Estat del Benestar:
Salut : retallada, a banda de personal, en inversions. Això sí afavorint les assegurances mèdiques privades (El Pais 24.1.2011)
Educació: Retallades a les universitats i altres centres no universitaris. Reduccions del 20 al 33%:
- en despeses de funcionament (llum, aigua, telèfon, calefacció i neteja).
- Menys mestres.
- Menys pressupost que també afectarà al control que els centres fan sobre els alumnes.
- Que els alumnes de FP paguin la matricula (la Vanguardia 2.3.2011).
No ens oblidem: l’educació és una de les principals vies de sortida de la crisi de la superació del model productiu .
Benestar Social: no desenvolupar la Llei de la dependència. Com ha fet la Esperanza Aguirre
Seguretat: reducció en la convocatòria de mossos. De 800 a 600 places i es desestima fer més comissaries.
Infraestructures: Retard en les obres més importants.
Justícia: què li puc dir de la justícia si hi ha jutjats amb una sola persona i el jutge.
I encara no hem arribat al 23 de maig!!!, un cop hagin passat les eleccions municipals
Poso en dubte que les retallades es faran per optimitzar els recursos o bé aniran en detriment de la qualitat dels serveis públics. Vist el que hem vist em decanto pel segon
La prova és que no han dubtat ni un moment en voler suprimir l’impost de successions. Tot i que saben que afectarà només a famílies benestants.
ES JUST RETALLAR DESPESES SOCIALS QUE PODEN IMPITJORAR ENCARA MÉS LA SITUACIÓ DE VIDA DE LES FAMILIES MÉS FEBLES I ALHORA SUPRIMIR L’IMPOST DE SUCCESSIONS QUE DEIXARIA EN MÉS BONA POSICIÓ LES FAMÍLIES MÉS BENESTANTS?
TÉ MÉS FORÇA UNA PROMESA ELECTORAL QUE EL COMPROMÍS MORAL DE NO AUGMENTAR LES DESIGUALTATS SOCIALS I NO EMPITJORAR LA IGUALTAT D’OPORTUNITATS?
En què pensa el Sr. Mas?, en acabar fent una “Big Society” a l’estil de Cameron.
Anem cap el camí que ja ha emprès David Cameron a Gran Bretanya: La privatització de serveis públics. La direcció també? És a dir, mercantilitzarà els serveis públics? En definitiva, reduir el sector públic passant el negoci a l’àmbit privat. La dreta mai ha cregut en el servei públic.
Retallen i, en canvi, adjudicaran l’auditoria dels comptes amb un cost de 1,2 M€. El Govern presidit per en Pasqual Maragall li va encomanar a un comitè d’experts que només va cobrar dietes. Hi ha una diferència, no?
ELS MILLORS DEIXEN DE SER-HO QUAN POSEN EN QÜESTIO LA COHESIÓ SOCIAL
6.3.11
Els 90 anys d’en Mossèn Leandre
Ara fa una setmana que vàrem festejar els 90 anys d’en Mossèn Leandre a la Parròquia de Sant Josep, a la meva Ciutat, L’Hospitalet.
Vaig tenir l’honor de pronunciar unes paraules de felicitació al Mossèn. Va ser un acte entranyable, íntim, tot i que érem moltes persones les que volíem estar amb el Mossén aquell dia, i per això vull transcriure les paraules que li vaig dedicar.
“Bon dia Mossèn Leandre, Verònica Rodriguez, Regidora del Districte I, Vicari Episcopal, companys de Mossen Leandre i especialment, Mossèn Josep Mª Jubany, veïns i amics.
En primer lloc, FELICITATS MOSSÈN!. 90 anys són molts anys i, en el seu cas, molts anys de servei a la comunitat, de compromís amb els altres.
Vull disculpar la presència de l’Alcaldessa Núria Marín qui m’ha demanat que el feliciti i la disculpi per no poder compartir aquest moment tan especial amb vostè.
Es per a mi un honor i un goig poder felicitar-lo com a representant de la nostra Ciutat i, més encara després de veure el goig que fa la Parròquia plena d’amics.
Però és molt més important per a mi felicitar-lo com a veïna, com a ciutadana. I no només per complir 90 anys, sinó per tots els anys que vostè s’ha compromès amb aquesta Ciutat, per tots aquells que al llarg de molts anys hem passat per la Parròquia.
Ara fa ja més de 30 anys la Parròquia es trobava i era el centre del barri.
El món d’aquells que teníem uns 10 anys s’acabava al carrer Rodes, al carrilet i a les vies del tren.
Era un barri mancat dels serveis bàsics, poques escoles, sense clavegueram, poc transport urbà. Teníem, però, unes institucions que cal recordar: El Sr. Josa, mestre i director de l’escola Sant Josep, que els que el vàrem conèixer no ens hem oblidat de la seva rectitud; o els autobusos Oliveras, que trigaven a passar molta estona per les parades; o les instal•lacions de Basket on cada dia sonaven els bots de les pilotes quan picaven contra les pistes.
Un barri de gent humil que va venir de diferents indrets a buscar-se la vida. Gent que va haver de deixar els seus orígens per buscar una vida amb dignitat i un futur pels seus fills. Més o menys com ara. És curiós: la història es torna a repetir.
I aquest barri tenia la Parròquia en la que ens trobem avui: Parets blanques, senzilla, sense decoracions barroques. Ans al contrari, com a molt, flors fresques, com avui.
Recordo que les misses de dissabte a la nit eren fredes, però tots junts érem capaços de generar el caliu necessari per escalfar-nos.
La Parròquia va ser el refugi de molts que vivien en situacions molt precàries, de molts altres que fugien d’un règim franquista i van lluitar per assolir les llibertats i els drets socials que ara gaudim.
I aquí es trobava el Mossèn. El seu nom està lligat a una història, la nostra, la de tots. Una història que no ha estat fàcil.
El Mossèn ha estat i és testimoni privilegiat de moments que ens han marcat a tots.
No vull afalagar-lo amb paraules grandiloqüents. Ni calen, ni tampoc és el meu tarannà, ni el Mossèn em deixaria.
Com deia, el Mossèn ha estat testimoni i protagonista de la nostra comunitat escoltant a aquells que se sentien orfes, o donant consol a aquells que els hi mancava esperança.
Mai ha intentat adoctrinar, per això sempre m’ha agradat. Més bé al contrari. Les seves paraules, si les hem de definir, han estat paraules dites des de la convicció i, sobretot, des del sentit comú. Una cosa que ara trobem a faltar tant i més quan veiem les injustícies que ens envolten.
Han estat paraules de comprensió i, si calia, de fermesa. Recordo perfectament que algunes vegades sortíem de missa amb la sensació que ens havia renyat.
El Mossèn Leandre ha estat en dos moments present a la meva vida: quan vaig rebre la catequesi per fer la comunió i un altre, per que va ser amic del meu pare. Com diria Antonio Machado, “dos hombres buenos”.
Els dos van compartir moments d’inquietud política, qual alguns eren “políticament incorrectes” perquè eren contraris al règim que imperava i somiaven en un món just, igualitari i amb oportunitats per a tots. Moments de sortir al carrer o ajudar als indefensos (com quan es va inundar el barri de la “Bomba”, un barri de barraques on vivia una comunitat gitana i varen portar a tota la gent a les instal•lacions de basquet al carrer Sant Pius X per protegir-los).
No em vull allargar més però crec que cal expressar la nostra gratitud per procurar, per lluitar per que tots plegats formen una societat amb principis i valors de justícia social. Per una comunitat cohesionada.
Moltes gràcies!
Moltes FELICITATS, Mossèn.”
(Vull agrair a la Verònica Rodríguez, Regidora del Districte I haver-me donat l’oportunitat de participar en el que va ser aquest acte de reconeixement i agraïment a una persona que ha estat i és necessària per a tots).
L’Hospitalet, 6 de març de 2011
Vaig tenir l’honor de pronunciar unes paraules de felicitació al Mossèn. Va ser un acte entranyable, íntim, tot i que érem moltes persones les que volíem estar amb el Mossén aquell dia, i per això vull transcriure les paraules que li vaig dedicar.
“Bon dia Mossèn Leandre, Verònica Rodriguez, Regidora del Districte I, Vicari Episcopal, companys de Mossen Leandre i especialment, Mossèn Josep Mª Jubany, veïns i amics.
En primer lloc, FELICITATS MOSSÈN!. 90 anys són molts anys i, en el seu cas, molts anys de servei a la comunitat, de compromís amb els altres.
Vull disculpar la presència de l’Alcaldessa Núria Marín qui m’ha demanat que el feliciti i la disculpi per no poder compartir aquest moment tan especial amb vostè.
Es per a mi un honor i un goig poder felicitar-lo com a representant de la nostra Ciutat i, més encara després de veure el goig que fa la Parròquia plena d’amics.
Però és molt més important per a mi felicitar-lo com a veïna, com a ciutadana. I no només per complir 90 anys, sinó per tots els anys que vostè s’ha compromès amb aquesta Ciutat, per tots aquells que al llarg de molts anys hem passat per la Parròquia.
Ara fa ja més de 30 anys la Parròquia es trobava i era el centre del barri.
El món d’aquells que teníem uns 10 anys s’acabava al carrer Rodes, al carrilet i a les vies del tren.
Era un barri mancat dels serveis bàsics, poques escoles, sense clavegueram, poc transport urbà. Teníem, però, unes institucions que cal recordar: El Sr. Josa, mestre i director de l’escola Sant Josep, que els que el vàrem conèixer no ens hem oblidat de la seva rectitud; o els autobusos Oliveras, que trigaven a passar molta estona per les parades; o les instal•lacions de Basket on cada dia sonaven els bots de les pilotes quan picaven contra les pistes.
Un barri de gent humil que va venir de diferents indrets a buscar-se la vida. Gent que va haver de deixar els seus orígens per buscar una vida amb dignitat i un futur pels seus fills. Més o menys com ara. És curiós: la història es torna a repetir.
I aquest barri tenia la Parròquia en la que ens trobem avui: Parets blanques, senzilla, sense decoracions barroques. Ans al contrari, com a molt, flors fresques, com avui.
Recordo que les misses de dissabte a la nit eren fredes, però tots junts érem capaços de generar el caliu necessari per escalfar-nos.
La Parròquia va ser el refugi de molts que vivien en situacions molt precàries, de molts altres que fugien d’un règim franquista i van lluitar per assolir les llibertats i els drets socials que ara gaudim.
I aquí es trobava el Mossèn. El seu nom està lligat a una història, la nostra, la de tots. Una història que no ha estat fàcil.
El Mossèn ha estat i és testimoni privilegiat de moments que ens han marcat a tots.
No vull afalagar-lo amb paraules grandiloqüents. Ni calen, ni tampoc és el meu tarannà, ni el Mossèn em deixaria.
Com deia, el Mossèn ha estat testimoni i protagonista de la nostra comunitat escoltant a aquells que se sentien orfes, o donant consol a aquells que els hi mancava esperança.
Mai ha intentat adoctrinar, per això sempre m’ha agradat. Més bé al contrari. Les seves paraules, si les hem de definir, han estat paraules dites des de la convicció i, sobretot, des del sentit comú. Una cosa que ara trobem a faltar tant i més quan veiem les injustícies que ens envolten.
Han estat paraules de comprensió i, si calia, de fermesa. Recordo perfectament que algunes vegades sortíem de missa amb la sensació que ens havia renyat.
El Mossèn Leandre ha estat en dos moments present a la meva vida: quan vaig rebre la catequesi per fer la comunió i un altre, per que va ser amic del meu pare. Com diria Antonio Machado, “dos hombres buenos”.
Els dos van compartir moments d’inquietud política, qual alguns eren “políticament incorrectes” perquè eren contraris al règim que imperava i somiaven en un món just, igualitari i amb oportunitats per a tots. Moments de sortir al carrer o ajudar als indefensos (com quan es va inundar el barri de la “Bomba”, un barri de barraques on vivia una comunitat gitana i varen portar a tota la gent a les instal•lacions de basquet al carrer Sant Pius X per protegir-los).
No em vull allargar més però crec que cal expressar la nostra gratitud per procurar, per lluitar per que tots plegats formen una societat amb principis i valors de justícia social. Per una comunitat cohesionada.
Moltes gràcies!
Moltes FELICITATS, Mossèn.”
(Vull agrair a la Verònica Rodríguez, Regidora del Districte I haver-me donat l’oportunitat de participar en el que va ser aquest acte de reconeixement i agraïment a una persona que ha estat i és necessària per a tots).
L’Hospitalet, 6 de març de 2011
17.2.11
“MOLTES GRÀCIES, COMPANY”
“Moltes gràcies per ser el President del Club de Fans de la Berta, la meva filla”.
Aquestes varen ser les paraules que li vaig dir ahir a la nit en un correu al Mario.
Al llarg d’aquest any i mig la Berta ha estat l’excusa fantàstica per poder saber d’ell quan feia dies que no ens veiem. Era la manera de poder preguntar-li com es trobava sense que pensés que estàvem preocupats. La Berta era sempre qui li enviava petons o abraçades o, senzillament, li deia “cuida’t” a través del correu electrònic.
I així ha estat la nostra relació al llarg d’aquest any i mig, un any i mig tan dur per ell.
Com a companys del PSC al consistori la nostra relació ha estat peculiar. Quan el Mario em deia: “Compañera!! y sin embargo amiga” i jo li “posava morros”, ell reia. A mi no em feia gràcia còm ho deia. Probablement no el vaig entendre mai.
Han estat quasi quatre anys de relació. Recordo molts moments, però hi va haver un en concret, en el que després d’una intervenció meva al Ple força vehement(no recordo ara per què), em va dir: “Perea! Y para que te enfadas?. No te enfades, compañera!”. el que ell no sap és que, amb el temps, l'he acabat fent cas. No sé si, voluntàriament o involuntàriament, però li he fet cas.
Han estat quatre anys intensos, vitals, il•lusionants. Aquest darrer any i mig ha estat dur. I, en aquest moment, dolorós.
No és la meva intenció de “glosar” (com ell diria) al Mario. No cal. Però sí tinc necessitat de d’expressar el dolor que he sentit aquest matí quan m’he assabentat de la noticia.
La Berta també ha plorat. No volia creure’s el que li deia.
En qualsevol cas, per la Berta el Mario continuarà sent el “President” del seu club de Fans.
“Gràcies company”.
Aquestes varen ser les paraules que li vaig dir ahir a la nit en un correu al Mario.
Al llarg d’aquest any i mig la Berta ha estat l’excusa fantàstica per poder saber d’ell quan feia dies que no ens veiem. Era la manera de poder preguntar-li com es trobava sense que pensés que estàvem preocupats. La Berta era sempre qui li enviava petons o abraçades o, senzillament, li deia “cuida’t” a través del correu electrònic.
I així ha estat la nostra relació al llarg d’aquest any i mig, un any i mig tan dur per ell.
Com a companys del PSC al consistori la nostra relació ha estat peculiar. Quan el Mario em deia: “Compañera!! y sin embargo amiga” i jo li “posava morros”, ell reia. A mi no em feia gràcia còm ho deia. Probablement no el vaig entendre mai.
Han estat quasi quatre anys de relació. Recordo molts moments, però hi va haver un en concret, en el que després d’una intervenció meva al Ple força vehement(no recordo ara per què), em va dir: “Perea! Y para que te enfadas?. No te enfades, compañera!”. el que ell no sap és que, amb el temps, l'he acabat fent cas. No sé si, voluntàriament o involuntàriament, però li he fet cas.
Han estat quatre anys intensos, vitals, il•lusionants. Aquest darrer any i mig ha estat dur. I, en aquest moment, dolorós.
No és la meva intenció de “glosar” (com ell diria) al Mario. No cal. Però sí tinc necessitat de d’expressar el dolor que he sentit aquest matí quan m’he assabentat de la noticia.
La Berta també ha plorat. No volia creure’s el que li deia.
En qualsevol cas, per la Berta el Mario continuarà sent el “President” del seu club de Fans.
“Gràcies company”.
9.1.11
ELS JOVES I LA FORMACIÓ, LA INNOVACIÓ I EL CONEIXEMENT
Després de temps sense escriure al meu blog (no ha estat oblit, us ho puc assegurar) és el moment de dir allò en el que els catalans, espanyols, europeus, és a dir, tots els ciutadans del “món mundial” -que s’acostuma a dir ara-, volen sentir: propostes de futur, propostes de sortida de la crisi.
Ens aixequem cada dia envoltats per l’economia, els bonus, els malus, i altres criatures inanimades que no ens deixen veure més enllà dels nostres laments victimismes.
És cert que la situació és complicada, per això es fa necessari donar un cop d’aire fresc, es fa necessari donar sortides, esperança, com he dit abans, donar FUTUR.
Les sortides que es proposin, però, han de ser factibles i no “si val fer volar coloms amb promeses buides”, no seria just. Aquest ha estat l’exemple de molts polítics que, amb propostes electoralistes, quan han arribat al poder les han hagut de rebutjar. El cas més clar ha estat el Govern de Londres que ha acabat prenent mesures que havia injuriat en període electoral. Hi ha d’altres.
Per això vull tornar a reivindicar una de les apostes dels socialistes al Govern dels darrers set anys. S’han posat les bases, (mal que le pese a unos cuantos) per donar una sortida ferma a la crisi. L’aposta per la innovació, per la formació i la investigació ha estat decidida amb l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Aquest Acord entre els diferents agents socials ha demostrat que una forma de fer política és possible. Una forma de fer cercant el consens i l’acord de tots els protagonistes del País per tal de cercar els grans acords d’Estat.
Aquest és l’exemple que hem donat els socialistes amb el suport al nou Govern al fixar com a eix vertebrador de treball, i per tal de fer camí, ja endegat de l’Acord Estratègic.
Això és important pel País i per les persones que el conformem.
I hem de començar per donar solucions. La única forma és amb la mobilització social, amb el treball de tots junts. I crec no estar equivocada si el camí comença en fixar com a objectiu prioritari el nostre actiu més important EL JOVENT. Aquest ha de ser determinant en el Pactes de País.
Els nostres joves han de ser el fil conductor del nostre relat i cal que siguem capaços d’embarcar TAMBÉ en el mateix vaixell a empreses, sindicats, universitats, món educatiu i administracions. Només així podem complir amb els nostres hereus que són ells. I les eines que hem d’utilitzar han de ser la formació, la innovació i el coneixement.
Només així tornarem a posar les bases de l’Estat del Benestar entès com Estat corresponsable amb ell mateix. Corresponsabilitat, també, dels ciutadans entesos de forma individual i col•lectiva. Un Estat garant de la igualtat d’oportunitats, garant dels drets i de la llibertat del ciutadà de poder escollir la seva opció de vida dins de la comunitat de la que tots en formem part.
(Continuarà)
Ens aixequem cada dia envoltats per l’economia, els bonus, els malus, i altres criatures inanimades que no ens deixen veure més enllà dels nostres laments victimismes.
És cert que la situació és complicada, per això es fa necessari donar un cop d’aire fresc, es fa necessari donar sortides, esperança, com he dit abans, donar FUTUR.
Les sortides que es proposin, però, han de ser factibles i no “si val fer volar coloms amb promeses buides”, no seria just. Aquest ha estat l’exemple de molts polítics que, amb propostes electoralistes, quan han arribat al poder les han hagut de rebutjar. El cas més clar ha estat el Govern de Londres que ha acabat prenent mesures que havia injuriat en període electoral. Hi ha d’altres.
Per això vull tornar a reivindicar una de les apostes dels socialistes al Govern dels darrers set anys. S’han posat les bases, (mal que le pese a unos cuantos) per donar una sortida ferma a la crisi. L’aposta per la innovació, per la formació i la investigació ha estat decidida amb l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Aquest Acord entre els diferents agents socials ha demostrat que una forma de fer política és possible. Una forma de fer cercant el consens i l’acord de tots els protagonistes del País per tal de cercar els grans acords d’Estat.
Aquest és l’exemple que hem donat els socialistes amb el suport al nou Govern al fixar com a eix vertebrador de treball, i per tal de fer camí, ja endegat de l’Acord Estratègic.
Això és important pel País i per les persones que el conformem.
I hem de començar per donar solucions. La única forma és amb la mobilització social, amb el treball de tots junts. I crec no estar equivocada si el camí comença en fixar com a objectiu prioritari el nostre actiu més important EL JOVENT. Aquest ha de ser determinant en el Pactes de País.
Els nostres joves han de ser el fil conductor del nostre relat i cal que siguem capaços d’embarcar TAMBÉ en el mateix vaixell a empreses, sindicats, universitats, món educatiu i administracions. Només així podem complir amb els nostres hereus que són ells. I les eines que hem d’utilitzar han de ser la formació, la innovació i el coneixement.
Només així tornarem a posar les bases de l’Estat del Benestar entès com Estat corresponsable amb ell mateix. Corresponsabilitat, també, dels ciutadans entesos de forma individual i col•lectiva. Un Estat garant de la igualtat d’oportunitats, garant dels drets i de la llibertat del ciutadà de poder escollir la seva opció de vida dins de la comunitat de la que tots en formem part.
(Continuarà)
Subscribe to:
Posts (Atom)