3.4.09
CATALUNYA CAUSA COMUNA
Ahir es va celebrar el primer debat de la Conferència Oberta “CATALUNYA CAUSA COMUNA”, un debat que girava entorn al catalanisme.
Els diferents ponents de les dues taules van transmetre el que ells entenien, a data d’avui, com a catalanisme.
Pel meu parer, aquell qui més va encertar el punt de partida del “catalanisme” o, millor dit, i per intentar ser més políticament correcte, aquell amb qui em vaig sentir més identificada en aquest punt inicial de cóm em de plantejar-nos “el catalanisme” va ser en Miquel Caminal. Va venir a dir, (si no recordo malament) una cosa així com que abans que catalanista un era d’esquerres.
Efectivament, abans que res, i abans de “filosofar” (i ho dic amb estima i, sobretot, amb tot el respecte, perquè els que em coneixeu sabeu quin sentit li dono al terme filosofar) hem de tenir clar que allò que ens mou en les nostres conviccions són els valors de l’esquerra. Suposo que estarem d’acord que la identitat, sense ser menyspreada - que no ho és, només faltaria- passa a un segon lloc quan parlem dels objectius principals, com per exemple, la protecció els menys afavorits.
El sentiment de pertinença és lliure de cadascú. I, encara que sembli una afirmació òbvia, no tothom combrega així. Molts pensen que només aquells que senten les arrels del nostre poble com a fi en sí mateix i com a prioritat front altres valors, són els genuïns.
Doncs NO. Entenc que un es pot sentir català, mediterrani, europeu o, senzillament, com vulgui. Però en qualsevol cas, la convivència, els valors de la solidaritat, el compromís, la lluita per aconseguir els màxims drets socials i polítics, etc, estan per sobre del sentiment de pertinença que, serà del tot legítim, però que no deixa de ser un sentiment lliure i personal de cadascú. Procurar la convivència i la cohesió social sí que, entenc, ha de ser un fi en si mateix. Si no és així, el sentir-se d’un lloc o d’un altre deixa de tenir raó de ser.
Bé, és la meva opinió. Una altra cosa, de la que parlaré aviat, és cóm estructurem l’organització de l’Estat per arribar da complir aquestes finalitats de la gent d’esquerres, cóm donar sortida a un millor finançament autonòmic i local per aconseguir, amb la major eficàcia i eficiència, els objectius de l’esquerra.
31.3.09
ARA ÉS EL MOMENT
Fa temps que no tenia un moment per dir la meva sobre alguna de les coses que ens estan passant. Són moltes i diverses, si voleu, però totes, absolutament totes es focalitzen en la crisi.
No sóc la primera ni la única que viu aquesta crisi des d’una òptica complicada. Per què la crisi és difícil de resoldre. Això tots ho tenim clar.
Tots: els ciutadans, els polítics, els que formem part dels diversos poders públics, els agents socials, els diferents agents econòmics, tots som conscients que no hi ha receptes màgiques, que no hi ha manuals que donin sortides ràpides i eficients. Que la sortida serà lenta i, sobretot, que sortirem diferents de cóm hem entrar.
Els que tenim la responsabilitat política de resoldre els problemes dels ciutadans, de la nostra Ciutat, del país, se’ns presenta un repte complicat però no irresoluble.
Us diré. Ahir vaig assistir a la conferència “Recuperació econòmica i ocupació” del Ministre i company Celestino Corbacho. No repetiré aquí el que els mitjans de comunicació ja expliquen: el tractament que el Govern de l’Estat està donant a la crisi, les diferents mesures adoptades, etc.
La conclusió que vaig treure és que les receptes no són fàcils ni segures: hem de provar aquelles mesures que resolguin, a curt i a mig termini, les complicacions que es vagin generant. És a dir, cap partit polític pot dir que “té la vareta màgica”, cap partit polític es pot irrogar la capacitat d’acabar a,b la crisi. No crec que cap s’atreveixi a dir-ho, però, per si és així, ja dic ara que seria una OBSCENITAT.
Ha quedat clar que hem de treballar ara JA i prendre mesures directes, com per exemple, per modificar el model productiu i dirigir-lo cap a una economia sostenible, innovadora i, sobretot, justa. La feina i l’esforç que, per part de tots, està requerint i requerirà aquesta situació. I aquí si vull expressar el meu convenciment que només ens ensortirem si tenim líders que amb convicció, amb treball constant, amb decisió, essent perseverants i rigorosos, treballant cap a una mateixa direcció i comptant amb la col·laboració i complicitat dels ciutadans, seran capaços de tirar endavant amb la situació actual. No ho dic jo. Ho va dir en Serra Ramoneda, President de “Tribuna Barcelona”. Només amb persones amb claredat d’idees, sentit comú, rigor en treball, tindrem un futur millor.
Ara, però, cal fer una última reflexió. Ara no ens podem quedar aquí. No podem fer com aquells malalts del cor que prometen que deixaran de fumar quan els diuen que li han de fer un cateterisme. Ara hem d’anar més enllà i plantejar-nos que el futur, no només serà diferent perquè la crisi ens canviarà en aspectes econòmics, socials, etc. Sinó per què s’ha fet evident que necessitem el compromís personal de tots i cadascú de nosaltres, un compromís individual i col·lectiu, i això si és que volem una societat diferent: Una societat que treballi pels altres solidàriament, que es basi en principis d’equitat, de justícia i que acabi generant cohesió social.
No sóc la primera ni la única que viu aquesta crisi des d’una òptica complicada. Per què la crisi és difícil de resoldre. Això tots ho tenim clar.
Tots: els ciutadans, els polítics, els que formem part dels diversos poders públics, els agents socials, els diferents agents econòmics, tots som conscients que no hi ha receptes màgiques, que no hi ha manuals que donin sortides ràpides i eficients. Que la sortida serà lenta i, sobretot, que sortirem diferents de cóm hem entrar.
Els que tenim la responsabilitat política de resoldre els problemes dels ciutadans, de la nostra Ciutat, del país, se’ns presenta un repte complicat però no irresoluble.
Us diré. Ahir vaig assistir a la conferència “Recuperació econòmica i ocupació” del Ministre i company Celestino Corbacho. No repetiré aquí el que els mitjans de comunicació ja expliquen: el tractament que el Govern de l’Estat està donant a la crisi, les diferents mesures adoptades, etc.
La conclusió que vaig treure és que les receptes no són fàcils ni segures: hem de provar aquelles mesures que resolguin, a curt i a mig termini, les complicacions que es vagin generant. És a dir, cap partit polític pot dir que “té la vareta màgica”, cap partit polític es pot irrogar la capacitat d’acabar a,b la crisi. No crec que cap s’atreveixi a dir-ho, però, per si és així, ja dic ara que seria una OBSCENITAT.
Ha quedat clar que hem de treballar ara JA i prendre mesures directes, com per exemple, per modificar el model productiu i dirigir-lo cap a una economia sostenible, innovadora i, sobretot, justa. La feina i l’esforç que, per part de tots, està requerint i requerirà aquesta situació. I aquí si vull expressar el meu convenciment que només ens ensortirem si tenim líders que amb convicció, amb treball constant, amb decisió, essent perseverants i rigorosos, treballant cap a una mateixa direcció i comptant amb la col·laboració i complicitat dels ciutadans, seran capaços de tirar endavant amb la situació actual. No ho dic jo. Ho va dir en Serra Ramoneda, President de “Tribuna Barcelona”. Només amb persones amb claredat d’idees, sentit comú, rigor en treball, tindrem un futur millor.
Ara, però, cal fer una última reflexió. Ara no ens podem quedar aquí. No podem fer com aquells malalts del cor que prometen que deixaran de fumar quan els diuen que li han de fer un cateterisme. Ara hem d’anar més enllà i plantejar-nos que el futur, no només serà diferent perquè la crisi ens canviarà en aspectes econòmics, socials, etc. Sinó per què s’ha fet evident que necessitem el compromís personal de tots i cadascú de nosaltres, un compromís individual i col·lectiu, i això si és que volem una societat diferent: Una societat que treballi pels altres solidàriament, que es basi en principis d’equitat, de justícia i que acabi generant cohesió social.
20.1.09
OBAMA I EL MÓN
Dentro de tres horas, aproximadamente, toma posesión del cargo como Presidente de los EEUU Barack Obama. Los medios de comunicación han hecho el gran despliegue informativo al que nos tienen acostumbrados.
Todas las miradas están dirigidas de nuevo a América. Y de nuevo hemos de decir que ha conseguido ser el centro de atención. De nuevo se focalizan las esperazas en EEUU. No entraré en eso ahora por requerir un tratamiento aparte pero si decir que justo cuando al otro lado del mundo acaban de matar a más de 1200 personas y a otras muchas las han dejado sin NADA, creo que esta desproporción de medios, tanto periodísticos como de los fastos en la toma de posesión, es un insulto y en paso atrás en la credibilidad del mundo occidental.
Ligado a lo anterior, el futuro presidente de los EEUU tiene sobre sí un horizonte, digámosle (por decirlo de alguna manera), complicado. Con la crisis financiera global, el lastre de la guerra de Irak, Rusia haciendo de las suyas, con una Europa débil, … Obama es una esperanza.
Ahora bien, sin negar la carga simbólica que supone la presidencia de Obama, no podemos negar que en estos momentos, una gala ostentosa como la que estamos presenciando desde ayer, no se corresponde con la imagen que occidente debería dar a oriente.
Las formas son esenciales, máxime en momentos en los que el equilibrio en el mundo está prendido de unas “pinzas de cristal”. Sin negar la importancia a las personas que se concentraran en Wasghinton con el deseo de creer en un cambio en el rumbo de los EEUU y, por ende, en el mundo, es contraproducente según qué demostraciones ante el mundo.
No quiero ser pesimista, porque en el fondo me quiero creer que el cambio lo tenemos muy cerca, pero algo me frena para dejarme llevar por este torrente de ilusión americano y, porque no decirlo, mundial.
Ojala sea así. Suerte a todos!
14.1.09
Dur revés a la dreta espanyola
La resolució del Tribunal Superior de Justícia del País Vasc el 12 de gener pel que arxivava la causa contra Ibarretxe, Patxi López i d’altres per la converses mantingudes amb ETA confirmen que, en cap cas, es pot judicialitzar la vida política i, molt menys en un cas com aquest en el que els diferents agents han treballat per resoldre un tema tan dur, complicat i dolorós com és el terrorisme d’ETA.
És confirma de nou que les accions de la dreta dura espanyola que, durant l’anterior legislatura, va aprofitar qualsevol motiu per atacar al Govern de l’Estat socialista amb finalitats espúries, han tornat a ser infructuoses.
Una dreta deslleial amb les institucions democràtiques que no reconeixen un govern legítim com ho va ser el de l’anterior legislatura i l’actual d’en José Luis Rodríguez Zapatero, una dreta casposa que continua bloquejant la renovació de les institucions bàsiques de l’Estat com és el Tribunal Constitucional, una dreta que –encara que ara tingui una cara amable – tots sabem qui i què està al darrera.
Aquesta falta de respecte “continuat” a les institucions democràtiques denota el menyspreu que la dreta obscura i funesta espanyola té als valors constitucionals.
7.1.09
LA DESPROPORCIÓ DE L’ATAC D’ISRAEL
El 27 de Juliol de 2006 vaig escriure un petit text on denunciava l’atac d’Israel contra el Líban. Aquell escrit el titulava “La vanitat d’Israel”. Ens trobem de nou en un atac desproporcionat.
Amb les noticies que ens arriben des de Gaza – cal dir que es fa especialment difícil veure les imatges- ens quedem sense paraules. La impotència i el dolor s’apoderen i ofeguen als espectadors. I es que tornem a estar igual. Davant l’actitud prepotent d’un Estat que es creu en la possessió de la veritat i el bé.
Puc entendre que Israel, davant dels atacs de Hamàs, (per cert, no podem oblidar que governa per què va ser escollit democràticament), davant d’accions il·legals contra els seus veïns, l’Estat d’Israel es defensi. Però en cap cas es legitima una acció totalment desproporcionada com la que estem presenciant.
Segons les fonts oficials jueves, cal una resposta immediata i dura davant dels atacs. De fet, llegia l’altra dia a El País (diumenge de 4.01.2009) una entrevista a l’escriptor israelià Abraham B. Yehoshúa, en la que, davant del trencament de la treva per part d’Israel, deia textualment, i transcric literalment per no equivocar-me, : “No diré que Israel no violés la treva, però ells també van disparar abans”.
Ni que això fos un pati d’escola!!!. Doncs miri, NO. Un atac que ve premeditat des de fa temps, així i ho diuen els propis rotatius el dia 7 de gener, un atac que estava plantejat ja fa més de 6 mesos, és inadmissible una afirmació del tipus. És inconcebible que una persona de les qualitats del Sr. Yehoshúa faci una manifestació d’aquestes i ningú li respongui de forma contundent.
És cert que, en certa manera em va tranquil·litzar, per dir-ho d’alguna manera, que al final de l’entrevista apel·lés al desmantellament dels assentaments i a retirar part del mur, així com demanés que l’actitud de la comunitat internacional havia de ser ferma i “amenaçar a Israel amb trencar relacions diplomàtiques i comercials si no es posa fi als assentaments”.
Però, en qualsevol cas, és inacceptable justificar un atac que actualment ha generat una matança de persones sense cap mena d’escrúpols i, per tant, em veig en l’obligació moral i ètica de discrepar amb l’opinió oficial d’Israel: en cap cas es pot justificar una ofensiva com aquesta.
Es una vergonya i un despropòsit pretendre justificar una acció d’aquestes dimensions on la població civil, principalment nens, és la que rep totes les conseqüències i qui patirà les seqüeles més dures. No parlo només de les físiques, sinó que parlo de l’odi que s’està generant i que indefectiblement sentiran aquests nens quan siguin adults i es neguin a acceptar altres mitjans de resolucions a conflictes alternatives a la violència com és el diàleg i el consens.
L’Estat Palestí necessita una sortida d’aquest conflicte, una sortida interna –per descomptat- ja que és evident que Hamás no està garantint els drets dels ciutadans, però també externa, per part de la comunitat internacional.
La Comunitat Internacional, i aquí em refereixo principalment a Europa, ha trigat massa temps a respondre davant l’atac militar israelià. I no és de rebut que es permetin actuacions que, m’atreveixo a titllar de “delictives”, per què estem davant de la matança de palestins. Avui llegim als diaris que ahir es va atacar a refugiats en col·legis de l’ONU.
Europa té l’obligació i responsabilitat de cercar de forma immediata una solució a aquest conflicte que dura fa tants anys. I la única sortida és el diàleg per aconseguir un consens entre les parts basat en el respecte al dret dels palestins i cal el compliment de les resolucions internacionals.
Cal una solució JA!!! a la població palestina, com també a la jueva. Aquests ciutadans no poden patir els desgavells interessats de governs que prenen decisions il·legítimes amb interessos electorals i bastards.
Amb les noticies que ens arriben des de Gaza – cal dir que es fa especialment difícil veure les imatges- ens quedem sense paraules. La impotència i el dolor s’apoderen i ofeguen als espectadors. I es que tornem a estar igual. Davant l’actitud prepotent d’un Estat que es creu en la possessió de la veritat i el bé.
Puc entendre que Israel, davant dels atacs de Hamàs, (per cert, no podem oblidar que governa per què va ser escollit democràticament), davant d’accions il·legals contra els seus veïns, l’Estat d’Israel es defensi. Però en cap cas es legitima una acció totalment desproporcionada com la que estem presenciant.
Segons les fonts oficials jueves, cal una resposta immediata i dura davant dels atacs. De fet, llegia l’altra dia a El País (diumenge de 4.01.2009) una entrevista a l’escriptor israelià Abraham B. Yehoshúa, en la que, davant del trencament de la treva per part d’Israel, deia textualment, i transcric literalment per no equivocar-me, : “No diré que Israel no violés la treva, però ells també van disparar abans”.
Ni que això fos un pati d’escola!!!. Doncs miri, NO. Un atac que ve premeditat des de fa temps, així i ho diuen els propis rotatius el dia 7 de gener, un atac que estava plantejat ja fa més de 6 mesos, és inadmissible una afirmació del tipus. És inconcebible que una persona de les qualitats del Sr. Yehoshúa faci una manifestació d’aquestes i ningú li respongui de forma contundent.
És cert que, en certa manera em va tranquil·litzar, per dir-ho d’alguna manera, que al final de l’entrevista apel·lés al desmantellament dels assentaments i a retirar part del mur, així com demanés que l’actitud de la comunitat internacional havia de ser ferma i “amenaçar a Israel amb trencar relacions diplomàtiques i comercials si no es posa fi als assentaments”.
Però, en qualsevol cas, és inacceptable justificar un atac que actualment ha generat una matança de persones sense cap mena d’escrúpols i, per tant, em veig en l’obligació moral i ètica de discrepar amb l’opinió oficial d’Israel: en cap cas es pot justificar una ofensiva com aquesta.
Es una vergonya i un despropòsit pretendre justificar una acció d’aquestes dimensions on la població civil, principalment nens, és la que rep totes les conseqüències i qui patirà les seqüeles més dures. No parlo només de les físiques, sinó que parlo de l’odi que s’està generant i que indefectiblement sentiran aquests nens quan siguin adults i es neguin a acceptar altres mitjans de resolucions a conflictes alternatives a la violència com és el diàleg i el consens.
L’Estat Palestí necessita una sortida d’aquest conflicte, una sortida interna –per descomptat- ja que és evident que Hamás no està garantint els drets dels ciutadans, però també externa, per part de la comunitat internacional.
La Comunitat Internacional, i aquí em refereixo principalment a Europa, ha trigat massa temps a respondre davant l’atac militar israelià. I no és de rebut que es permetin actuacions que, m’atreveixo a titllar de “delictives”, per què estem davant de la matança de palestins. Avui llegim als diaris que ahir es va atacar a refugiats en col·legis de l’ONU.
Europa té l’obligació i responsabilitat de cercar de forma immediata una solució a aquest conflicte que dura fa tants anys. I la única sortida és el diàleg per aconseguir un consens entre les parts basat en el respecte al dret dels palestins i cal el compliment de les resolucions internacionals.
Cal una solució JA!!! a la població palestina, com també a la jueva. Aquests ciutadans no poden patir els desgavells interessats de governs que prenen decisions il·legítimes amb interessos electorals i bastards.
19.12.08
fons de inversions locals del 2008
Dins dels marc de les mesures econòmiques preses pel Govern de l’Estat contra la crisi i anunciades pel President del Govern el passat dijous, avui s’ha publicat el Real Decret 9/2008, de 28 de novembre, pel que es crea un Fons Estatal Extraordinari d’Inversió Pública en l’Àmbit Local amb l’objectiu de finançar obra pública de nova planificació per tal de que generi ocupació i més activitat en les empreses.
Segons estableix l’esmentat decret, les inversions han d’ésser en obres de competència municipal i que no estiguin previstes per l’Ajuntament en el Pressupost per l’exercici 2009 i amb una quantia màxima, per cadascú del projecte, de 5 milions d’Euro. La quantia total que pot rebre un municipi vindrà determinada pel nombre d’habitants. Per la nostra Ciutat, encara que està per acabar de determinar, parlaríem aproximadament de 43 Milions d’euro. Per altra banda, i com a requisit s’estableix que les obres s’han iniciar entre els quatre primers mesos del 2009 i han de finalitzar, menys en casos excepcionals, al primer trimestre de 2010, és a dir, com a màxim en un any.
La importància d’aquesta injecció de fluix monetari és la introducció de liquiditat a les famílies i a les petites i mitjanes empreses. Com ja hem dit, el requisit essencial per que s’autoritzin aquestes obres és que s’asseguri la contractació de persones desocupades. Precisament aquest és un dels objectius importants de les mesures preses per a la reactivació de l’economia: seran més valorats aquells projectes que presentin major contractació de desocupats.
Hem de dir clarament que estem parlant d’un fet històric, d’una aposta clara del Govern d’en José Luis Rodriguez Zapatero pel municipalisme. Municipalisme que els socialistes sempre hem cregut, en el que sempre hem tingut clar i hem reivindicat. Per tant, els socialistes estem liderant un canvi en la direcció d’aquesta crisi amb fermesa, coherència i efectivitat.
El fet de que aquesta mesura estigui dirigida als ajuntaments confirma el que tots tenim clar: els ajuntaments som l’administració finalista, la última, la més propera al ciutadà i, per tant, som els que estem més capacitats per graduar i conèixer les necessitats bàsiques de la Ciutat. Som els que de forma eficaç i eficient podem gestionar una quantitat important com son 8000 milions d’euro i destinar-la de forma ràpida a millorar les vides dels ciutadans.
Aquesta inversió en l’administració local suposa que hem estat capaços de fer veure de la necessitat de comptar amb els Ajuntaments. Ara cal que se’ns tingui em compta per negociar un nou model de finançament. Aquest ha d’ésser un altra camí que no podem deixar de veure d’una forma immediata però hem de dir clar que estem en un camí positiu i vàlid per sortir-nos d’aquesta situació difícil. Un camí que només es pot liderar amb mesures com les que estem duent a terme.
Segons estableix l’esmentat decret, les inversions han d’ésser en obres de competència municipal i que no estiguin previstes per l’Ajuntament en el Pressupost per l’exercici 2009 i amb una quantia màxima, per cadascú del projecte, de 5 milions d’Euro. La quantia total que pot rebre un municipi vindrà determinada pel nombre d’habitants. Per la nostra Ciutat, encara que està per acabar de determinar, parlaríem aproximadament de 43 Milions d’euro. Per altra banda, i com a requisit s’estableix que les obres s’han iniciar entre els quatre primers mesos del 2009 i han de finalitzar, menys en casos excepcionals, al primer trimestre de 2010, és a dir, com a màxim en un any.
La importància d’aquesta injecció de fluix monetari és la introducció de liquiditat a les famílies i a les petites i mitjanes empreses. Com ja hem dit, el requisit essencial per que s’autoritzin aquestes obres és que s’asseguri la contractació de persones desocupades. Precisament aquest és un dels objectius importants de les mesures preses per a la reactivació de l’economia: seran més valorats aquells projectes que presentin major contractació de desocupats.
Hem de dir clarament que estem parlant d’un fet històric, d’una aposta clara del Govern d’en José Luis Rodriguez Zapatero pel municipalisme. Municipalisme que els socialistes sempre hem cregut, en el que sempre hem tingut clar i hem reivindicat. Per tant, els socialistes estem liderant un canvi en la direcció d’aquesta crisi amb fermesa, coherència i efectivitat.
El fet de que aquesta mesura estigui dirigida als ajuntaments confirma el que tots tenim clar: els ajuntaments som l’administració finalista, la última, la més propera al ciutadà i, per tant, som els que estem més capacitats per graduar i conèixer les necessitats bàsiques de la Ciutat. Som els que de forma eficaç i eficient podem gestionar una quantitat important com son 8000 milions d’euro i destinar-la de forma ràpida a millorar les vides dels ciutadans.
Aquesta inversió en l’administració local suposa que hem estat capaços de fer veure de la necessitat de comptar amb els Ajuntaments. Ara cal que se’ns tingui em compta per negociar un nou model de finançament. Aquest ha d’ésser un altra camí que no podem deixar de veure d’una forma immediata però hem de dir clar que estem en un camí positiu i vàlid per sortir-nos d’aquesta situació difícil. Un camí que només es pot liderar amb mesures com les que estem duent a terme.
fons de inversions locals del 2008
Dins dels marc de les mesures econòmiques preses pel Govern de l’Estat contra la crisi i anunciades pel President del Govern el passat dijous, avui s’ha publicat el Real Decret 9/2008, de 28 de novembre, pel que es crea un Fons Estatal Extraordinari d’Inversió Pública en l’Àmbit Local amb l’objectiu de finançar obra pública de nova planificació per tal de que generi ocupació i més activitat en les empreses.
Segons estableix l’esmentat decret, les inversions han d’ésser en obres de competència municipal i que no estiguin previstes per l’Ajuntament en el Pressupost per l’exercici 2009 i amb una quantia màxima, per cadascú del projecte, de 5 milions d’Euro. La quantia total que pot rebre un municipi vindrà determinada pel nombre d’habitants. Per la nostra Ciutat, encara que està per acabar de determinar, parlaríem aproximadament de 43 Milions d’euro. Per altra banda, i com a requisit s’estableix que les obres s’han iniciar entre els quatre primers mesos del 2009 i han de finalitzar, menys en casos excepcionals, al primer trimestre de 2010, és a dir, com a màxim en un any.
La importància d’aquesta injecció de fluix monetari és la introducció de liquiditat a les famílies i a les petites i mitjanes empreses. Com ja hem dit, el requisit essencial per que s’autoritzin aquestes obres és que s’asseguri la contractació de persones desocupades. Precisament aquest és un dels objectius importants de les mesures preses per a la reactivació de l’economia: seran més valorats aquells projectes que presentin major contractació de desocupats.
Hem de dir clarament que estem parlant d’un fet històric, d’una aposta clara del Govern d’en José Luis Rodriguez Zapatero pel municipalisme. Municipalisme que els socialistes sempre hem cregut, en el que sempre hem tingut clar i hem reivindicat. Per tant, els socialistes estem liderant un canvi en la direcció d’aquesta crisi amb fermesa, coherència i efectivitat.
El fet de que aquesta mesura estigui dirigida als ajuntaments confirma el que tots tenim clar: els ajuntaments som l’administració finalista, la última, la més propera al ciutadà i, per tant, som els que estem més capacitats per graduar i conèixer les necessitats bàsiques de la Ciutat. Som els que de forma eficaç i eficient podem gestionar una quantitat important com son 8000 milions d’euro i destinar-la de forma ràpida a millorar les vides dels ciutadans.
Aquesta inversió en l’administració local suposa que hem estat capaços de fer veure de la necessitat de comptar amb els Ajuntaments. Ara cal que se’ns tingui em compta per negociar un nou model de finançament. Aquest ha d’ésser un altra camí que no podem deixar de veure d’una forma immediata però hem de dir clar que estem en un camí positiu i vàlid per sortir-nos d’aquesta situació difícil. Un camí que només es pot liderar amb mesures com les que estem duent a terme.
Segons estableix l’esmentat decret, les inversions han d’ésser en obres de competència municipal i que no estiguin previstes per l’Ajuntament en el Pressupost per l’exercici 2009 i amb una quantia màxima, per cadascú del projecte, de 5 milions d’Euro. La quantia total que pot rebre un municipi vindrà determinada pel nombre d’habitants. Per la nostra Ciutat, encara que està per acabar de determinar, parlaríem aproximadament de 43 Milions d’euro. Per altra banda, i com a requisit s’estableix que les obres s’han iniciar entre els quatre primers mesos del 2009 i han de finalitzar, menys en casos excepcionals, al primer trimestre de 2010, és a dir, com a màxim en un any.
La importància d’aquesta injecció de fluix monetari és la introducció de liquiditat a les famílies i a les petites i mitjanes empreses. Com ja hem dit, el requisit essencial per que s’autoritzin aquestes obres és que s’asseguri la contractació de persones desocupades. Precisament aquest és un dels objectius importants de les mesures preses per a la reactivació de l’economia: seran més valorats aquells projectes que presentin major contractació de desocupats.
Hem de dir clarament que estem parlant d’un fet històric, d’una aposta clara del Govern d’en José Luis Rodriguez Zapatero pel municipalisme. Municipalisme que els socialistes sempre hem cregut, en el que sempre hem tingut clar i hem reivindicat. Per tant, els socialistes estem liderant un canvi en la direcció d’aquesta crisi amb fermesa, coherència i efectivitat.
El fet de que aquesta mesura estigui dirigida als ajuntaments confirma el que tots tenim clar: els ajuntaments som l’administració finalista, la última, la més propera al ciutadà i, per tant, som els que estem més capacitats per graduar i conèixer les necessitats bàsiques de la Ciutat. Som els que de forma eficaç i eficient podem gestionar una quantitat important com son 8000 milions d’euro i destinar-la de forma ràpida a millorar les vides dels ciutadans.
Aquesta inversió en l’administració local suposa que hem estat capaços de fer veure de la necessitat de comptar amb els Ajuntaments. Ara cal que se’ns tingui em compta per negociar un nou model de finançament. Aquest ha d’ésser un altra camí que no podem deixar de veure d’una forma immediata però hem de dir clar que estem en un camí positiu i vàlid per sortir-nos d’aquesta situació difícil. Un camí que només es pot liderar amb mesures com les que estem duent a terme.
Subscribe to:
Posts (Atom)