“Moltes gràcies per ser el President del Club de Fans de la Berta, la meva filla”.
Aquestes varen ser les paraules que li vaig dir ahir a la nit en un correu al Mario.
Al llarg d’aquest any i mig la Berta ha estat l’excusa fantàstica per poder saber d’ell quan feia dies que no ens veiem. Era la manera de poder preguntar-li com es trobava sense que pensés que estàvem preocupats. La Berta era sempre qui li enviava petons o abraçades o, senzillament, li deia “cuida’t” a través del correu electrònic.
I així ha estat la nostra relació al llarg d’aquest any i mig, un any i mig tan dur per ell.
Com a companys del PSC al consistori la nostra relació ha estat peculiar. Quan el Mario em deia: “Compañera!! y sin embargo amiga” i jo li “posava morros”, ell reia. A mi no em feia gràcia còm ho deia. Probablement no el vaig entendre mai.
Han estat quasi quatre anys de relació. Recordo molts moments, però hi va haver un en concret, en el que després d’una intervenció meva al Ple força vehement(no recordo ara per què), em va dir: “Perea! Y para que te enfadas?. No te enfades, compañera!”. el que ell no sap és que, amb el temps, l'he acabat fent cas. No sé si, voluntàriament o involuntàriament, però li he fet cas.
Han estat quatre anys intensos, vitals, il•lusionants. Aquest darrer any i mig ha estat dur. I, en aquest moment, dolorós.
No és la meva intenció de “glosar” (com ell diria) al Mario. No cal. Però sí tinc necessitat de d’expressar el dolor que he sentit aquest matí quan m’he assabentat de la noticia.
La Berta també ha plorat. No volia creure’s el que li deia.
En qualsevol cas, per la Berta el Mario continuarà sent el “President” del seu club de Fans.
“Gràcies company”.
17.2.11
9.1.11
ELS JOVES I LA FORMACIÓ, LA INNOVACIÓ I EL CONEIXEMENT
Després de temps sense escriure al meu blog (no ha estat oblit, us ho puc assegurar) és el moment de dir allò en el que els catalans, espanyols, europeus, és a dir, tots els ciutadans del “món mundial” -que s’acostuma a dir ara-, volen sentir: propostes de futur, propostes de sortida de la crisi.
Ens aixequem cada dia envoltats per l’economia, els bonus, els malus, i altres criatures inanimades que no ens deixen veure més enllà dels nostres laments victimismes.
És cert que la situació és complicada, per això es fa necessari donar un cop d’aire fresc, es fa necessari donar sortides, esperança, com he dit abans, donar FUTUR.
Les sortides que es proposin, però, han de ser factibles i no “si val fer volar coloms amb promeses buides”, no seria just. Aquest ha estat l’exemple de molts polítics que, amb propostes electoralistes, quan han arribat al poder les han hagut de rebutjar. El cas més clar ha estat el Govern de Londres que ha acabat prenent mesures que havia injuriat en període electoral. Hi ha d’altres.
Per això vull tornar a reivindicar una de les apostes dels socialistes al Govern dels darrers set anys. S’han posat les bases, (mal que le pese a unos cuantos) per donar una sortida ferma a la crisi. L’aposta per la innovació, per la formació i la investigació ha estat decidida amb l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Aquest Acord entre els diferents agents socials ha demostrat que una forma de fer política és possible. Una forma de fer cercant el consens i l’acord de tots els protagonistes del País per tal de cercar els grans acords d’Estat.
Aquest és l’exemple que hem donat els socialistes amb el suport al nou Govern al fixar com a eix vertebrador de treball, i per tal de fer camí, ja endegat de l’Acord Estratègic.
Això és important pel País i per les persones que el conformem.
I hem de començar per donar solucions. La única forma és amb la mobilització social, amb el treball de tots junts. I crec no estar equivocada si el camí comença en fixar com a objectiu prioritari el nostre actiu més important EL JOVENT. Aquest ha de ser determinant en el Pactes de País.
Els nostres joves han de ser el fil conductor del nostre relat i cal que siguem capaços d’embarcar TAMBÉ en el mateix vaixell a empreses, sindicats, universitats, món educatiu i administracions. Només així podem complir amb els nostres hereus que són ells. I les eines que hem d’utilitzar han de ser la formació, la innovació i el coneixement.
Només així tornarem a posar les bases de l’Estat del Benestar entès com Estat corresponsable amb ell mateix. Corresponsabilitat, també, dels ciutadans entesos de forma individual i col•lectiva. Un Estat garant de la igualtat d’oportunitats, garant dels drets i de la llibertat del ciutadà de poder escollir la seva opció de vida dins de la comunitat de la que tots en formem part.
(Continuarà)
Ens aixequem cada dia envoltats per l’economia, els bonus, els malus, i altres criatures inanimades que no ens deixen veure més enllà dels nostres laments victimismes.
És cert que la situació és complicada, per això es fa necessari donar un cop d’aire fresc, es fa necessari donar sortides, esperança, com he dit abans, donar FUTUR.
Les sortides que es proposin, però, han de ser factibles i no “si val fer volar coloms amb promeses buides”, no seria just. Aquest ha estat l’exemple de molts polítics que, amb propostes electoralistes, quan han arribat al poder les han hagut de rebutjar. El cas més clar ha estat el Govern de Londres que ha acabat prenent mesures que havia injuriat en període electoral. Hi ha d’altres.
Per això vull tornar a reivindicar una de les apostes dels socialistes al Govern dels darrers set anys. S’han posat les bases, (mal que le pese a unos cuantos) per donar una sortida ferma a la crisi. L’aposta per la innovació, per la formació i la investigació ha estat decidida amb l’Acord Estratègic per la Internacionalització de l’economia, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana. Aquest Acord entre els diferents agents socials ha demostrat que una forma de fer política és possible. Una forma de fer cercant el consens i l’acord de tots els protagonistes del País per tal de cercar els grans acords d’Estat.
Aquest és l’exemple que hem donat els socialistes amb el suport al nou Govern al fixar com a eix vertebrador de treball, i per tal de fer camí, ja endegat de l’Acord Estratègic.
Això és important pel País i per les persones que el conformem.
I hem de començar per donar solucions. La única forma és amb la mobilització social, amb el treball de tots junts. I crec no estar equivocada si el camí comença en fixar com a objectiu prioritari el nostre actiu més important EL JOVENT. Aquest ha de ser determinant en el Pactes de País.
Els nostres joves han de ser el fil conductor del nostre relat i cal que siguem capaços d’embarcar TAMBÉ en el mateix vaixell a empreses, sindicats, universitats, món educatiu i administracions. Només així podem complir amb els nostres hereus que són ells. I les eines que hem d’utilitzar han de ser la formació, la innovació i el coneixement.
Només així tornarem a posar les bases de l’Estat del Benestar entès com Estat corresponsable amb ell mateix. Corresponsabilitat, també, dels ciutadans entesos de forma individual i col•lectiva. Un Estat garant de la igualtat d’oportunitats, garant dels drets i de la llibertat del ciutadà de poder escollir la seva opció de vida dins de la comunitat de la que tots en formem part.
(Continuarà)
11.10.10
PER AIXÒ ESTÀ L'ESTAT DEL BENESTAR
Llegeixo una noticia en la que pares amb fills amb malalties greus demanaran una llei que els permeti demanar un permís remunerat per poder cuidar-se de la malaltia fins que el nen es guareixi.
Aquesta és una necessitat que les famílies demanen i que, personalment, considero, no només legítima, sinó necessària i vital de l’Estat del Benestar. Un estat que ha de garantir el desenvolupament íntegra dels ciutadans.
I sé que admetre la necessitat és reconèixer un dret just en un moment en el que l’Estat del Benestar està essent qüestionat, donada la crisi econòmica.
Avui 11 d’octubre, es publica a la Vanguardia un article titulat “Democracia marchita” i dona unes dades veritablement preocupants, a on un terç dels catalans li dona igual que hi hagi una dictadura que una democràcia.
Doncs bé, només des de una democràcia es pot garantir un Estat de Democràtic i de Dret basant en l’estat del Benestar. Només des d’aquí es pot donar sortida a l’educació, la sanitat, la igualtat universal.
Si ens permetem el luxe com a ciutadans de menysprear allò pel que tan hem lluitat, allò pel que hem estat treballant al llarg d’aquests 30 anys, estem posant en crisi l’Estat del Benestar.
Fa pocs dies la meva filla petita d’11 anys em va preguntar el per què havíem de repartir el que guanyàvem. La resposta va ser ràpida i meridiana. Li vaig dir: “Berta, a tu no t’agradaria que un company teu malalt no es pogués guarir perquè els seus pares no tenen diners per anar al metge. Doncs per això tots hem de contribuir per pagar metges, mestres, ... i contribuir en funció d’allò que guanyem”.
Us puc ven assegurar que ho va entendre perfectament.
Tornant a l’inici. El problema que ens plantegen aquestes famílies és que com a SOCIETAT els donem l’aixopluc i donar cobertura a aquesta necessitat vital davant d’una malaltia injusta i dura d’un infant.
TENIM L’OBLIGACIÓ DE FER-HO. Jo, com a socialista, em sento amb l’obligació moral de treballar, de lluitar per tal d’aconseguir-ho.
Com aquest exemple, molts altres que ens planteja el dia a dia. Per això és necessari un Estat sostenible, un Estat del Benestar com aquell que varen SOMIAR els nostres pares i amb el que continuem SOMIANT.
Aquesta és una necessitat que les famílies demanen i que, personalment, considero, no només legítima, sinó necessària i vital de l’Estat del Benestar. Un estat que ha de garantir el desenvolupament íntegra dels ciutadans.
I sé que admetre la necessitat és reconèixer un dret just en un moment en el que l’Estat del Benestar està essent qüestionat, donada la crisi econòmica.
Avui 11 d’octubre, es publica a la Vanguardia un article titulat “Democracia marchita” i dona unes dades veritablement preocupants, a on un terç dels catalans li dona igual que hi hagi una dictadura que una democràcia.
Doncs bé, només des de una democràcia es pot garantir un Estat de Democràtic i de Dret basant en l’estat del Benestar. Només des d’aquí es pot donar sortida a l’educació, la sanitat, la igualtat universal.
Si ens permetem el luxe com a ciutadans de menysprear allò pel que tan hem lluitat, allò pel que hem estat treballant al llarg d’aquests 30 anys, estem posant en crisi l’Estat del Benestar.
Fa pocs dies la meva filla petita d’11 anys em va preguntar el per què havíem de repartir el que guanyàvem. La resposta va ser ràpida i meridiana. Li vaig dir: “Berta, a tu no t’agradaria que un company teu malalt no es pogués guarir perquè els seus pares no tenen diners per anar al metge. Doncs per això tots hem de contribuir per pagar metges, mestres, ... i contribuir en funció d’allò que guanyem”.
Us puc ven assegurar que ho va entendre perfectament.
Tornant a l’inici. El problema que ens plantegen aquestes famílies és que com a SOCIETAT els donem l’aixopluc i donar cobertura a aquesta necessitat vital davant d’una malaltia injusta i dura d’un infant.
TENIM L’OBLIGACIÓ DE FER-HO. Jo, com a socialista, em sento amb l’obligació moral de treballar, de lluitar per tal d’aconseguir-ho.
Com aquest exemple, molts altres que ens planteja el dia a dia. Per això és necessari un Estat sostenible, un Estat del Benestar com aquell que varen SOMIAR els nostres pares i amb el que continuem SOMIANT.
10.10.10
CATALUNYA DES DE LA MIRADA DE UNA CANDIDATA
Formo part de la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya a les eleccions del proper novembre al Parlament de Catalunya.
Em sento molt orgullosa de formar part d’un equip d’homes i dones disposades a lluitar per la justícia social dins la nostra comunitat.
Sóc regidora de la meva Ciutat, L’Hospitalet, i conec perfectament l’esforç titànic que han hagut de fer els Governs progressistes a Catalunya aquests darrers 7 anys: els municipis han rebut una forta embranzida, importants inversions que han permès assolir altes cotes de cohesió social. I us he de dir que els municipis han estat els GRANS oblidats dels Governs de CIU d’aquells 23 anys.
La Llei de Barris és el clar exemple del determinant sentiment municipaliste que ha impregnat l’acció dels Governs encapçalats per Presidents SOCIALISTES. Sí, socialistes i ho dic amb un molt d’orgull i una gran convicció de pertenença: “SOCIALISTES, SI”.
Certament, els darrers 7 anys han estat durs i la ciutadania sembla cansada dels “ tires i arronses” en el món polític. Però ara més que mai cal reivindicar el paper que fem els polítics. La política és vital per dirigir la societat. I el SOCIALISME és imprescindible per dur a terme les transformacions imprescindibles.
“Transformar”. Aquesta ha estat des de sempre una forma de fer política en els SOCIALISTES. Només en les transformacions es dona lloc a millores en l’àmbit SOCIAL, la gent, els ciutadans i ciutadanes. Només transformant podem dirigir una societat, com és la catalana, amb una direcció sòlida i segura, encara que suposi un desgats. CIU MAI VA APOSTAR PER AIXÒ, MAI VA APOSTAR PER LA MILLORA DEL FINANÇAMENT.
Són moments complicats per aquells que creiem que l’Estat del Benestar és essencial per una societat integradora i cohesionada. Aquells que hem cregut necessari un nou Estatut de Catalunya que millori el nostre autogovern, que faciliti una gestió millor dels nostres recursos, que faciliti a la gent les oportunitats necessàries per sentir-se plenament lliure, segura i que li permeti desenvolupar-se com a persona.
Però tinc el convenciment que els ciutadans, els nostres veïns i veïnes sabran apostar de nou per que les persones se sentin LLIURES, persones que formem part d’aquest país que és Catalunya. Crec en les persones i sé que reconeixeran, com ja s’ha reconegut recentment en unes enquestes, la forta acció de Govern duta a terme el President Montilla.
Ahir dissabte 9 d’octubre vaig llegir a “El Periòdico de Catalunya” un article d’en Francesc Escribano que titulava “El Tripartit que no vol ningú”. Call llegir-ho. Estic plenament d'acord en tot menys en una questió. No és cert que no es reconegui el Govern d'Entesa. Personalment el reivindico amb convenciment del treball que s'ha realitzat. Però ara és hora de portar a terme polítiques que no trenquin els espais comuns dels que hem gaudit tots plegats. Ara és el moment de SUMAR LES VOLUNTATS DE TOTS els que volem una societat digna, treballadora, solidària i justa.
PER AIXÒ SÓC SOCIALISTA.
Em sento molt orgullosa de formar part d’un equip d’homes i dones disposades a lluitar per la justícia social dins la nostra comunitat.
Sóc regidora de la meva Ciutat, L’Hospitalet, i conec perfectament l’esforç titànic que han hagut de fer els Governs progressistes a Catalunya aquests darrers 7 anys: els municipis han rebut una forta embranzida, importants inversions que han permès assolir altes cotes de cohesió social. I us he de dir que els municipis han estat els GRANS oblidats dels Governs de CIU d’aquells 23 anys.
La Llei de Barris és el clar exemple del determinant sentiment municipaliste que ha impregnat l’acció dels Governs encapçalats per Presidents SOCIALISTES. Sí, socialistes i ho dic amb un molt d’orgull i una gran convicció de pertenença: “SOCIALISTES, SI”.
Certament, els darrers 7 anys han estat durs i la ciutadania sembla cansada dels “ tires i arronses” en el món polític. Però ara més que mai cal reivindicar el paper que fem els polítics. La política és vital per dirigir la societat. I el SOCIALISME és imprescindible per dur a terme les transformacions imprescindibles.
“Transformar”. Aquesta ha estat des de sempre una forma de fer política en els SOCIALISTES. Només en les transformacions es dona lloc a millores en l’àmbit SOCIAL, la gent, els ciutadans i ciutadanes. Només transformant podem dirigir una societat, com és la catalana, amb una direcció sòlida i segura, encara que suposi un desgats. CIU MAI VA APOSTAR PER AIXÒ, MAI VA APOSTAR PER LA MILLORA DEL FINANÇAMENT.
Són moments complicats per aquells que creiem que l’Estat del Benestar és essencial per una societat integradora i cohesionada. Aquells que hem cregut necessari un nou Estatut de Catalunya que millori el nostre autogovern, que faciliti una gestió millor dels nostres recursos, que faciliti a la gent les oportunitats necessàries per sentir-se plenament lliure, segura i que li permeti desenvolupar-se com a persona.
Però tinc el convenciment que els ciutadans, els nostres veïns i veïnes sabran apostar de nou per que les persones se sentin LLIURES, persones que formem part d’aquest país que és Catalunya. Crec en les persones i sé que reconeixeran, com ja s’ha reconegut recentment en unes enquestes, la forta acció de Govern duta a terme el President Montilla.
Ahir dissabte 9 d’octubre vaig llegir a “El Periòdico de Catalunya” un article d’en Francesc Escribano que titulava “El Tripartit que no vol ningú”. Call llegir-ho. Estic plenament d'acord en tot menys en una questió. No és cert que no es reconegui el Govern d'Entesa. Personalment el reivindico amb convenciment del treball que s'ha realitzat. Però ara és hora de portar a terme polítiques que no trenquin els espais comuns dels que hem gaudit tots plegats. Ara és el moment de SUMAR LES VOLUNTATS DE TOTS els que volem una societat digna, treballadora, solidària i justa.
PER AIXÒ SÓC SOCIALISTA.
20.9.10
Algú li ha de dir a aquests “senyors de CIU” que TOT NO SI VAL
La darrera setmana es publicava en una revista de CIU una entrevista al President Pasqual Maragall. No repetiré el que explicava per que és conegut.
Jo sóc militant socialista. Crec que puc afirmar que, igual que jo, molts dels socialistes de base es varem sentir decebuts però, sobretot, DOLGUTS. Per això no vaig dubtar a expressar-li el meu estupor com a militant socialista al President amb una carta personal.
Com a persona demòcrata crec en la contesa política neta, rica de idees, impregnada d’il•lusió i capaç d’engegar voluntats cap a un objectiu clar i comú: LA CONVIVÈNCIA sobre una base de solidaritat.
Ahir, quan llegia El Periódico de Catalunya l’article sobre la jugada bruta de CIU quan explica que l’entrevista a MARAGALL la va fer una senyora que va trucar en nom de CIU, sabent com sabia que s’havia pactat amb la premsa que no es farien entrevistes sense permís de la familia.
Si això és cert, i estant com estem en un moment cabdal pel futur a Catalunya pels nostres fills i filles, els catalans ens podem trobar amb un govern de dretes QUE MENTEIX.
No podem arriscar-nos a un govern que menteix i utilitza ardits i dreceres per aconseguir el govern.
Fa uns dies Tremosa, ara això. Sr. Mas és inadmissible aquesta actitud bruta.
JA ENS HO HAN DIT TOT.
Jo sóc militant socialista. Crec que puc afirmar que, igual que jo, molts dels socialistes de base es varem sentir decebuts però, sobretot, DOLGUTS. Per això no vaig dubtar a expressar-li el meu estupor com a militant socialista al President amb una carta personal.
Com a persona demòcrata crec en la contesa política neta, rica de idees, impregnada d’il•lusió i capaç d’engegar voluntats cap a un objectiu clar i comú: LA CONVIVÈNCIA sobre una base de solidaritat.
Ahir, quan llegia El Periódico de Catalunya l’article sobre la jugada bruta de CIU quan explica que l’entrevista a MARAGALL la va fer una senyora que va trucar en nom de CIU, sabent com sabia que s’havia pactat amb la premsa que no es farien entrevistes sense permís de la familia.
Si això és cert, i estant com estem en un moment cabdal pel futur a Catalunya pels nostres fills i filles, els catalans ens podem trobar amb un govern de dretes QUE MENTEIX.
No podem arriscar-nos a un govern que menteix i utilitza ardits i dreceres per aconseguir el govern.
Fa uns dies Tremosa, ara això. Sr. Mas és inadmissible aquesta actitud bruta.
JA ENS HO HAN DIT TOT.
8.9.10
QUE CIU NO ITALIANITZI CATALUNYA
Vull expressar el meu pesar, desencís, però sobretot, repugnància per les afirmacions d’un dirigent de CIU i pel que, en cap cas, els catalans a l’alta institució Europea com és el Parlament Europeu ens podem sentir representats.
És inadmissible que afirmacions com aquestes es puguin fer amb total llibertat i gratuïtat quan malmeten el respecte i la concòrdia.
Jo creia que tots els partits catalans estàvem treballant per unes ELECCIONS NETES, lluitades des de les idees, des del respecte i, com no, des del bon joc. Així ho varen manifestar ahir els líders dels partits després de conèixer la data de la convocatòria de les eleccions.
No contestaré les afirmacions d’aquest “Senyor” perquè es desmereixen elles mateixes. De fet, ell mateix es desacredita al cercar la notorietat l’enfrontament personal utilitzant la provocació. Això demostra que CIU ni té projecte ni res que se li assembli.
I això passa quan el que es cerca és el PODER pel PODER sense oferir cap alternativa política ni demostrant que CIU NO ES ALTERNATIVA DE GOVERN: no hi ha idees ni ofereix il•lusió.
Fa pocs dies CIU demanava que el PNB deixés caure el govern de Rodriguez Zapatero quan, des de totes les instàncies, europees, econòmiques, socials s’està dient que unes eleccions anticipades per Espanya seria debilitar-la front la resta de països i front Europa (Tot fa sospitar que el pacte del Majèstic es tornarà a produir en breu).
Es confirma, doncs, que CIU NO TÉ PROJECTE NI TE RESPECTE ALS CATALANS quan permet que els seus càrrecs facin afirmacions que pretenen el desprestigi personal.
VOLEM UNES ELECCIONS NETES, NO VOLEM unes eleccions ITALIANITZADES.
És inadmissible que afirmacions com aquestes es puguin fer amb total llibertat i gratuïtat quan malmeten el respecte i la concòrdia.
Jo creia que tots els partits catalans estàvem treballant per unes ELECCIONS NETES, lluitades des de les idees, des del respecte i, com no, des del bon joc. Així ho varen manifestar ahir els líders dels partits després de conèixer la data de la convocatòria de les eleccions.
No contestaré les afirmacions d’aquest “Senyor” perquè es desmereixen elles mateixes. De fet, ell mateix es desacredita al cercar la notorietat l’enfrontament personal utilitzant la provocació. Això demostra que CIU ni té projecte ni res que se li assembli.
I això passa quan el que es cerca és el PODER pel PODER sense oferir cap alternativa política ni demostrant que CIU NO ES ALTERNATIVA DE GOVERN: no hi ha idees ni ofereix il•lusió.
Fa pocs dies CIU demanava que el PNB deixés caure el govern de Rodriguez Zapatero quan, des de totes les instàncies, europees, econòmiques, socials s’està dient que unes eleccions anticipades per Espanya seria debilitar-la front la resta de països i front Europa (Tot fa sospitar que el pacte del Majèstic es tornarà a produir en breu).
Es confirma, doncs, que CIU NO TÉ PROJECTE NI TE RESPECTE ALS CATALANS quan permet que els seus càrrecs facin afirmacions que pretenen el desprestigi personal.
VOLEM UNES ELECCIONS NETES, NO VOLEM unes eleccions ITALIANITZADES.
7.9.10
INICI DE LA CONTESA ELECTORAL A CATALUNYA
Estem a dies de que es convoquin les properes eleccions al Parlament de Catalunya que es celebraran el proper 28 de novembre.
El Partit dels socialistes ens presentarem amb una acció de govern compromesa amb la ciutadania i sòlida per Catalunya. Amb un bagatge de 7 anys en el Govern, hem demostrat una altra forma de fer política i hem deixat enrere 23 anys de govern de la dreta catalana.
I ho afirmo amb rotunditat tot i sabent que tindré veus fortament discrepants. Però ningú em podrà negar:
El Govern presidit per en Montilla ha cercat la concertació amb els agents econòmics i socials des del principi. Bona prova són els Acords Estratègics de Internacionalització 203-2007 i els 30 acords per fer front a la crisi del 2009. Concertació a la que CIU, per cert, no s’ha afegit.
El socialisme s’ha identificat per tenir entre els seus principis i valors LA SOLIDARITAT. I aquest Govern ha demostrat que la seva manera de fer, la seva forma d’actuar i els seus objectius han estat impregnats d’aquest valor.
El Govern presidit per Montilla ha triplicat la inversió en polítiques amb marcat caràcter socialista. Em refereixo a polítiques d’educació, sanitat, politiques socials.
Amb aquest govern d’esquerres, els ajuntaments han pogut caminar de la mà. Mai com fins ara les administracions de l’Estat i de la Generalitat havien treballat de forma conjunta en benefici dels municipis. I aquesta és una evidència que no té cap objecció més enllà de postures radicals i obtuses que no volen admetre la veritat.
Estic segura que les coses es poden millorar. Sens dubte. Les coses sempre són millorables.
Aquests 7 anys no han estat fàcils. Precisament, un govern de coalició formada per tres formacions polítiques, implica concertació, negociació, implica una voluntat de consensuar per arribar acords en benefici de la ciutadania. Per això encara té més valor afegit aquest Govern d’esquerres. L’embranzida que s’ha donat a Catalunya a estat important. Potser la crisi ens ha posat un vel i no ens ha permès veure els fruits. Però aquests hi són. Aviat ho comprovarem.
De fet, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (en endavant, EEAA) ha estat un bon exemple. L’EEAA ha permès una millora substancial per l’autogovern del nostre país. La Sentència del constitucional, a la que ja em vaig referir en un altre escrit, no ha cregut en el Federalisme com a forma de govern eficaç i proper als ciutadans.
Ningú pot negar que l’acord de finançament aconseguit amb el govern estatal ha estat el més important que mai hagi pogut tenir Catalunya.
ENCARA ENS QUEDA MOLT CAMI PER FER. I NOMES HO PODREM FER TOTS JUNTS.
ENDAVANT CATALUNYA!!!!
El Partit dels socialistes ens presentarem amb una acció de govern compromesa amb la ciutadania i sòlida per Catalunya. Amb un bagatge de 7 anys en el Govern, hem demostrat una altra forma de fer política i hem deixat enrere 23 anys de govern de la dreta catalana.
I ho afirmo amb rotunditat tot i sabent que tindré veus fortament discrepants. Però ningú em podrà negar:
El Govern presidit per en Montilla ha cercat la concertació amb els agents econòmics i socials des del principi. Bona prova són els Acords Estratègics de Internacionalització 203-2007 i els 30 acords per fer front a la crisi del 2009. Concertació a la que CIU, per cert, no s’ha afegit.
El socialisme s’ha identificat per tenir entre els seus principis i valors LA SOLIDARITAT. I aquest Govern ha demostrat que la seva manera de fer, la seva forma d’actuar i els seus objectius han estat impregnats d’aquest valor.
El Govern presidit per Montilla ha triplicat la inversió en polítiques amb marcat caràcter socialista. Em refereixo a polítiques d’educació, sanitat, politiques socials.
Amb aquest govern d’esquerres, els ajuntaments han pogut caminar de la mà. Mai com fins ara les administracions de l’Estat i de la Generalitat havien treballat de forma conjunta en benefici dels municipis. I aquesta és una evidència que no té cap objecció més enllà de postures radicals i obtuses que no volen admetre la veritat.
Estic segura que les coses es poden millorar. Sens dubte. Les coses sempre són millorables.
Aquests 7 anys no han estat fàcils. Precisament, un govern de coalició formada per tres formacions polítiques, implica concertació, negociació, implica una voluntat de consensuar per arribar acords en benefici de la ciutadania. Per això encara té més valor afegit aquest Govern d’esquerres. L’embranzida que s’ha donat a Catalunya a estat important. Potser la crisi ens ha posat un vel i no ens ha permès veure els fruits. Però aquests hi són. Aviat ho comprovarem.
De fet, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (en endavant, EEAA) ha estat un bon exemple. L’EEAA ha permès una millora substancial per l’autogovern del nostre país. La Sentència del constitucional, a la que ja em vaig referir en un altre escrit, no ha cregut en el Federalisme com a forma de govern eficaç i proper als ciutadans.
Ningú pot negar que l’acord de finançament aconseguit amb el govern estatal ha estat el més important que mai hagi pogut tenir Catalunya.
ENCARA ENS QUEDA MOLT CAMI PER FER. I NOMES HO PODREM FER TOTS JUNTS.
ENDAVANT CATALUNYA!!!!
Subscribe to:
Posts (Atom)