ELS REPTES DEL PACTE NACIONAL PER L'HABITATGE

Davant la gran dificultat per a poder accedir a un allotjament, el Govern de la Generalitat va impulsar l’any 2007 el Pacte Nacional per a l’Habitatge que justament amb la col·laboració i implicació dels agents del sector, promotors, constructors, agents immobiliaris, fundacions, cooperatives,associacions de veïns, sindicats, col·legis professionals i els diferents nivells institucionals, Generalitat, Ajuntaments, Diputacions i Consells Comarcals es van posar d’acord per fer front a aquest nou repte social i buscar solucions.Aquest 2007 per tant ens ha deixat l’herència del Pacte Nacional per a l’Habitatge 2007-2016 que es compon de 800.000 accions que es durant a terme en deu anys i que tindran un cost públic de 8.221M€.

Al 2008 començarem a veure algunes d’aquestes accions que s’han creat sobre la base de cinc grans reptes que haurà d’abordar el pacte i que són els següents:- Millorar, l’Accés a l’Habitatge especialment dels joves potenciant més ajuts per al lloguer i per la compra i garantint més sòl per a construir habitatges de protecció oficial. Amb una aportació de 4.974M€.-Millorar la Qualitat del Parc d’Habitatges amb ajuts a la rehabilitació i a l’instal3lació d’ascensors i per adequar i dignificar els habitatges amb una inversió de 1.449M€.-Millorar l’Allotjament de la gent gran i de les persones amb dificultats diverses, com ara discapacitat o d’altres problemes.

El Govern vol crear una línia de crèdit per ajudar a aquestes persones a pagar els lloguers, per a crear vivendes adaptades o per a incrementar el parc d’habitatge accessible amb un total de 798M€.-Prevenir l’Exclusió Social Residencial amb un sistema universal d’ajuts personals a 60.000 llars per a lloguer, per a la hipoteca o per evitar desnonaments i treballant per l’eradicació de l’assetjament immobiliari amb una despesa de 751M€.-I finalment Garantir un Allotjament digen i de qualitat a les llars mal allotjades. Ajuts per a les persones sense sostre, les que viuen al carrer o en infrahabitatges o les que comparteixen l’habitatge amb massa gent amb un pressupost de 250M€.

El que més destaca d’aquest pacte nacional com d’altres que aquest Govern d’Entesa ha impulsat durant el seu primer any de mandat és la capacitat d’aglutinar esforços i d’arrossegar sinergies tant del món de l’empresa, com dels agents socials, de la pròpia societat civil i del compromís de les diferents institucions públiques, cada cop més sensibles a la realitat i als canvis socials.Aquest estil de fer política d’emprendre nous camins per a fer front als reptes que la societat d’avui ens reclamar amb una acció de govern decidida i compromesa amb el futur, des del present és per a mi el tret definitori d’aquest Govern que encapçala Josep Montilla i que estic convençuda que ens porta per bon camí.

EL DRET A DECIDIR

Recentment s’ha creat un nou lema electoral per part de determinats partits polítics amb finalitats evidents de captar ciutadans descontents. L’anomenat “dret a decidir”.

No estic menyspreant el dret com a tal però si el fet que un Dret acabi essent un lema partidista. I m’explico. Amb independència de saber a hores d’ara què es pretén amb aquest “Dret”, (no s’ha concretat que conté el mateix) Dret a decidir és ... Un dret a decidir què?:

A reivindicar una Nació?
A que els catalans ens reconeguem o ens conscienciem que som catalans?.
A que tinguem inversions?

Per altra banda, estem parlant de decidir “imposant” o estem parlant de decidir “conciliant posicions”.

Crec que són dos formes de plantejar-ho. Però ja dic ara que si el que es pretén és en la primera accepció de la paraula, malament ens aniran les coses. Difícilment veig que els catalans imposem res a Espanya. Mai ha estat aquesta la nostra cultura política ni tampoc ha estat ni és la nostra forma de fer.

En fi, el dilema que se’ns planteja té difícil solució.

Ara bé, se’m acudeix una idea. ¿Potser el dret a decidir és el dret a votar en contra dels Pressupostos pel 2008 al Senat per posar en perill les inversions que calen fer a Catalunya, o els ajuts per donar una solució als barris afectats per la construcció de l’AVE a Catalunya?.

Ah! Deu ser això. Doncs, sí. Si aquest és el nostre dret a decidir anem apanyats.

Senyors de Convergència i Unió! S’han cobert de glòria!.

Ha quedat palès, d’una forma definitiva que l’únic que ens donarà dret a decidir són les solucions immediates a les mancances de 23 anys de govern Convergent, i d’una vegada per totes, que es produeixi la inversió en infraestructures que tant necessitem.

Senyors convergents, els hi recorda quelcom la frase : FETS I NO PARAULES?.
No cal anar massa lluny. L’exemple el tenim el passat dia 4 de desembre amb la presència a L’Hospitalet de la Ministra Carme Chacón amb propostes concretes de solucions als problemes sorgits amb la construcció del TAV:
- Inversions de 15,3 milions d’euros en els propers 4 anys per a la rehabilitació de vivendes o espais comuns d’edificis.
- Pel cas de vivendes ajuts del 30% per a la rehabilitació interior amb un màxim de 3000€.
- Pels edificis (façanes, escales, ascensors, ...) un 50% de la factura amb un màxim de 600€ per vivenda.
- I la dotació pressupostària concretada: la primera partida sortirà d’aquest pressupost pel 2008 mitjançant una esmena introduïda al Senat. Per cert, recordo que PP i CIU s’han unit en contra d’aquest pressupostos i per això no han estat aprovats.

De nou CIU vol crear falsament un estat d’opinió en els ciutadans per guanyar un espai electoral que no té. Ll’anomenat dret a decidir no l’ha concretat en res. De nou CIU torna a enganyar a Catalunya. Diu una cosa i fa una altra. I aquí està el problema. CIU fa el que sigui, encara que sigui perjudicant a Catalunya, per intentar guanyar el Govern de la Generalitat.

Per contra l’esquerra es posiciona i cerca solucions a problemes.

Que esperem els progressistes, doncs, de les properes eleccions a celebrar el mes de març?. Ens quedem a casa? O sortim a exigir millores pel nostra Pais mitjançant els nostre VOT.

Els catalans no som titelles al servei d’interessos d’un partit com Convergència i Unió.

"SIR ARTHUR MAS …. Y QUE MAS"

Avui intentaré ser molt respectuosa alhora de exposar la meva opinió sobre les coses i fets que m’envolten. En varies ocasions he estat apunt de deixar de ser políticament correcte, però m’ha refrenat el meu “seny” i l’educació que he rebut.

Els meus escrits són normalment en català perque m'hi sento molt més còmode. Dit això, vull expressar la meva indignació davant de l'apropiacio "indeguda" que ha fet el Sr. Mas del Catalanisme el passat dia 20 de novembre. Per cert, bona data!

Crec que com a catalana que sóc i que m’hi sento, tinc el meu dret a sentir-me ofesa davant de la posada en escena del Sr. Mas i que van retransmetre els diferents espais informatius. Va ser un acte clarament oportunista i que utilitzava el Catalanisme (sí, en majúscules) utilitzava el Catalanisme per intentar fer-se un espai per reivindicar un lloc que políticament sap no li correspon.

Sóc conscient que aquestes són paraules dures i poc pròpies de mi i fins i tot pode4rien ferir susceptibilitats, però em nego a admetre que el mot “Catalanisme” amb tot el que això implica, sigui utilitzat en va. La “dissertació” que va fer no era més que una posada en escena per justificar, davant de les bases convergents, un espai polític. Espai que, per altra banda i com ja he dit, no li pot correspondre al Sr. Mas en exclusiva pel següent:

1er. Perquè ell no és Catalunya

2on. Perquè quan va ser Conseller en Cap mai va fer una defensa del tipus. Tampoc el seu partit la va plantejar.

3er. Perquè va utilitzar un sentiment d'abast nacional, social, cultural, com és el Catalanisme en benefici propi.

Els catalans, els que som des que varem néixer, els que són des que varen arribar desprès i els que ho seran –si així ho volen- els que arriben ara, no ens mereixem un tracte similar. El nostre Catalanisme està per sobre d’interessos partidistes.

No és de rebut que digui que pretén un front comú de tots els partits. El que realment pretén és fer creure un presumpte projecte que, per altra banda és del tot ambigu i sense definir el contingut.


Si realment es pretén fer fort el nostre país i es vol fer des de la posada en comú de tots els agents i partits polítics, etc, ¿és lògic que es comenci amb una posada en escena a títol individual, que una persona intenti erigir-se com a baluard d’una idea?

No. Un país no es fa des de la individualitat, es fa des de la col·lectivitat i pensant en els reptes que hem de resoldre, es fa donant viabilitat als problemes.

Per això crec que el Catalanisme no pot ser utilitzat com a arma electoralista ni per intentar justificar un espai polític que no es té.

La Sentència de l'11 M

"La vida, ens porta de forma accelerada la vivència de les coses de forma que, en moltes ocasions, ens perdem el veritable sentit de la vida".

Aquesta afirmació us pot semblar una d’aquelles "filosofades" que els polítics se’ns ocorren en alguns moments d’inspiració. Però no m’agradaria frivolitzar sobre un tema tan important per aquest país com ha estat la massacre de l’11 de març de 2004.

El cert és que, davant de tota la multitud de notícies, declaracions, articles d’opinió, etc, que estan produint-se des que es va notificar la sentència de "l’11 M" no calen més reiteracions. Està tot dit:

-Ha quedat clar que no va estar ETA qui va tenir cap relació amb l’atemptat

-Ha quedat clar que el Partit Popular, partit en el govern en aquell moment va MENTIR indiscriminadament, per tal de guanyar les eleccions del 14 de març

-Ha quedat clar que el Partit Popular no té cap mirament a l'hora de dir MENTIDES i continuar fugint cap endavant fins ben passat el dia 14 de març. Després ja vorem què dirà la ciutadania.

-Ha quedat clar que les Institucions han funcionat. El Poder Judicial, tan qüestionat –al meu parer, no sense raó- ha investigat i ha resolt de forma eficaç una qüestió que pels ciutadans era cabdal.

Ara, però, crec que val la pena que tots plegats aturem el que estem fent i reflexionem sobre el que veritablement té importància en aquest moment.

Com ja he dit, i pel que fa al primer partit de l’oposició, el Partit Popular, crec que la pròpia justificació que està donant per tal de donar una versemblança a allò que va dir que havia passat a partir de l’11 de març de l’any 2004, com la teoria de la conspiració, etc, cau pel seu propi pes.

Com també cau, i queden retractats, quan neguen que mai varen dir que fos ETA la causant dels atemptats.

Pel que fa a determinats mitjans de comunicació –que no cal anomenar-, només cal que ens remetem als mateixos per veure que les seves afirmacions no tenen ni cap ni peus, ni són creïbles, ni mínimament versemblants.

És evident que, després de com han funcionat al màxim nivell les institucions democràtiques d’aquest país, amb total garantia dels drets constitucionals: de com s’ha dut a terme la instrucció del cas, de com s’ha resolt la situació dels imputats amb una sentència condemnatòria amb exposició clara i precisa dels fets provats i una condemna clara – i no amb una reclusió indefinida sense cap respecte dels drets humans, com així ocorre amb d’altres països que es preconitzen com a garants dels drets civils -, de com s’ha actuat per part de la societat civil espanyola, ...

Després de tot això, crec que els ciutadans d’aquest país que som demòcrates, que creiem en les nostres institucions, que creiem que la pau passa per respectar la llibertat dels altres, només ens cal pensar en totes aquelles persones que un dia 11 de març de l’any 2004 varen agafar un tren que mai va poder arribar al seu destí.

El mínim homenatge que totes les víctimes es mereixen és que tots aquells que respectem l’Estat Social i Democràtic de Dret ha respòs amb totes les garanties constitucionalment establertes. I que la nostra voluntat és continuar lluitant amb totes les forces democràtiques perquè allò que va passar aquell 11 de març no torni a succeïr.

La història posarà en el seu lloc a aquells que van mentir gratuïtament només que per mantenir un poder que ja no tenia cap mena de suport social.

Rebem novament notícies del Tribunal Constitucional

De nou rebem notícies del Tribunal Constitucional, una de les més altes institucions estatals. La renovació tant d’aquesta instància com del Poder Judicial és una qüestió d’higiene democràtica. I això és amb el que ens hem de quedar.

Tal i com vaig exposar en l’anterior article arran de la politització del poder judicial, el Partit Popular està aconseguint malmetre les institucions democràtiques amb conseqüències que van molt més enllà de la pròpia renovació. M’explico. El Tribunal Constitucional és la última instància que coneix de la vulneració dels drets fonamentals protegits per la Carta Magna, la Constitució Espanyola. És qui garanteix, en definitiva, que allò pel que tant es va lluitar i que va quedar plasmat en la Norma Fonamental, no sigui vulnerat, infringit, per ningú, ja sigui un particular, ja sigui una administració.

Per tant, és essencial la credibilitat per part del ciutadà en aquesta Institució. En cas contrari, entenc que es podria entrar en crisi de valors. I no crec que sigui catastrofista.

Si no es produeix una renovació de les altes cúpules judicials d’una forma natural per causes imputables directament a partits polítics el descrèdit de la Institució serà i és evident. És a dir, si en aquest cas el Partit Popular està impedint de forma sistemàtica la renovació del Tribunal Constitucional pel tal de garantir la seva majoria conservadora en l’estudi del recurs de inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya i aconseguir uns efectes negatius vol dir que l’Estat, en totes les seves instàncies, depèn de les majories parlamentàries i no d’un criteri objectiu i democràtic. Per tant, s’està atacant directament els fonaments, l’estructura d’aquest país.

Precisament i respecte de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, fa pocs dies que el Tribunal Constitucional va rebutjar unes al·legacions fetes pel Govern de la Generalitat en les que es posava de manifest que molts dels articles impugnats en el recurs de inconstitucionalitat del recurs eren idèntics a preceptes de l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia. El que pot dir, en conseqüència, que el que és vàlid per uns no ho sigui per uns altres. És a dir que Andalusia disposi de millores essencials en el marc autonòmic i no Catalunya.

I és aquí on queda palès el descrèdit de l’Alt Tribunal. Si el resultat del recurs depèn de la majoria que en aquell moment hagi de magistrats i de la seva tendència "política" crec que deixa de tenir sentit l’estructura de l’Estat.

Per tant, és essencial que el Partit Popular actuï com el partit democràtic que diu ser ja que en cas contrari les conseqüències poden ser greus. D’aquí que la resta de partits polítics, institucions, particulars exigeixin de forma rotunda la renovació del Tribunal Constitucional.

Es evident que aquest no pot estar a expenses de majories parlamentaries per tant es fa urgent i necessari plantejar-nos una reforma de la institució.

l'oblidada divisió de poders

Potser és hora de que alguns polítics tornin a l’institut o a la Universitat perquè els expliquen en què consisteix la divisió de poders en la que es basa un Estat democràtic i de dret com el nostre.

La situació que ens està tocant viure, amb immobilisme i inoperància del Poder Judicial, està arribant a cotes mai viscudes.

S’ha iniciat el curs judicial amb la presència de les autoritats al Tribunal Suprem. Bé, totes no, com l’associació de “Jueces para la Democracia” que s’han negat a assistir-hi en protesta a l’actitud del Partit Popular de oposar-se a la renovació de la cúpula del “Consejo General del Poder Judicial”.

La politització tan evident d’un dels 3 poders de l’Estat està malmetent les estructures del nostre Estat. I no crec que m’equivoqui ni que exageri quan faig aquesta afirmació.

Fa temps, concretament des que governava el Sr. Aznar, que les regles de joc –ni les escrites ni les no escrites- que han desaparegut per determinants polítics. No es respecten ni els mínims exigibles. I això en cap cas pot ser bo ni per les institucions ni, per tant, pels ciutadans.

Precisament en el moment en el que ens trobem, en que la ciutadania està demanant més transparència, agilitat i eficàcia a l’Administració, justament i pel que fa a l’Administració de justicia, els senyors del Partit Popular es permeten el luxe de desacreditar encara més aquesta institució negant-se a la renovació dels seus membres.

¿ Què pot pensar el ciutadà d’un poder judicial mediatitzat per un partit polític? ¿Poden pensar que tenim un poder judicial que resol les qüestions segons indiquin els seus “benefactors”?

Es més, ¿Què poden pensar respecte del Tribunal Constitucional?

Com tots sabem és aquest Alt Tribunal el que està coneixent de l’Estatut D’Autonomia de Catalunya del recurs interposat pel PP. El Tribunal Constitucional acaba de rebutjar les al·legacions del Govern Català en les que es demana que 75 articles impugnats del nostre Estatut pel PP siguin desestimades les seves peticions de nul·litat. Segons s’ha posat de manifest per determinats mitjans de comunicació així com els partits polítics, els articles dels que demanen la nul·litat són idèntics o anàlegs a articles del l’Estatut d’Autonomia Andalús.

Per tant, només cal que ens plantegem el següent: ¿Què passaria si finalment el Tribunal Constitucional admetés el recurs interposat pel PP contra l’Estatut Català i anul·lés els articles impugnats?. Doncs resultaria que en una comunitat autònoma serien aplicables i en una altra no. I això suposa un tracte desigual entre les diferents comunitats, desigualtat que prohibeix l’article 24 de la Constitució

Crec que no calen més comentaris.

El mal que esta fent el PP a les nostres institucions és constant i inacceptable. Els ciutadans ens hem de negar i rebutjar aquestes pràctiques totalment involucionistes i contraries a les nostres lleis.

Els polítics del PP han degut oblidar la divisió de poders a que feia esment al principi.

"L'OBLIDADA" DIVISIO DE PODERS

Potser és hora de que alguns polítics tornin a l’institut o a la Universitat perquè els expliquen la divisió de poders en que es basa un Estat democràtic i de dret com el nostre.

La situació que ens està tocant viure, amb immobilisme i inoperància del Poder Judicial, està arribant a cotes mai viscudes.

S’ha iniciat el curs judicial amb la presència de les autoritats al Tribunal Suprem. Bé, totes no, com l’associació de “Jueces para la Democracia” que s’han negat a assistir-hi en protesta a l’actitud del Partit Popular de oposar-se a la renovació de la cúpula del “Consejo General del Poder Judicial”.

La politització tan evident d’un dels 3 poders de l’Estat està malmetent les estructures del nostre Estat Social i Democràtic de Dret. I no crec que m’equivoqui ni que exageri quan faig aquesta afirmació.

Fa temps, concretament des que governava el Sr. Aznar, que les regles de joc –ni les escrites ni les no escrites- han desaparegut per determinants polítics. No es respecten ni els mínims exigibles. I això en cap cas pot ser bo ni per les institucions ni, per tant, pels ciutadans.

Precisament en el moment en el que ens trobem, en que la ciutadania està demanant més transparència, agilitat i eficàcia a l’Administració, justament l’Administració de justicia dóna mostres de debilitat. Els senyors del Partit Popular es permeten el luxe de desacreditar encara més aquesta institució negant-se a la renovació dels seus membres.

¿ Què pot pensar el ciutadà d’un poder judicial mediatitzat per un partit polític? ¿Poden pensar que tenim un poder judicial que resol les qüestions segons indiquin els seus “benefactors”?

Es més, ¿Què poden pensar respecte del Tribunal Constitucional?

Precisament és aquest Alt Tribunal el que està coneixent de l’Estatut D’Autonomia de Catalunya. Per posar un exemple el Tribunal Constitucional acaba de rebutjat les al·legacions del Govern català en les que es demana que 75 articles impugnats del nostre Estatut pel PP decaiguin, és a dir, que siguin desestimades les seves peticions de nul·litat. Segons s’ha posat de manifest per determinats mitjans de comunicació així com els partits polítics, els articles dels que demanen la nul·litat són idèntics o anàlegs a articles del l’Estatut d’Autonomia Andalús.

Per tant, només cal que ens plantegem el següent: ¿Què passaria si finalment el Tribunal Constitucional admetés el recurs interposat pel PP contra l’Estatut Català i anul·lés els articles impugnats?. Doncs resultaria que en una comunitat autònoma serien aplicables i en d’altres no. I això no suposa un tracte desigual entre les diferents comunitats, desigualtat que prohibeix l’article 24 de la Constitució

Crec que no calen més comentaris.

El mal que esta fent el PP a les nostres institucions és constant i inacceptable. Crec que els ciutadans ens hem de negar i rebutjar aquestes pràctiques totalment involucionistes i contraries a les nostres lleis.

Els polítics del PP han degut oblidar la divisió de poders a que feia esment al principi.