Llegeixo una noticia en la que pares amb fills amb malalties greus demanaran una llei que els permeti demanar un permís remunerat per poder cuidar-se de la malaltia fins que el nen es guareixi.
Aquesta és una necessitat que les famílies demanen i que, personalment, considero, no només legítima, sinó necessària i vital de l’Estat del Benestar. Un estat que ha de garantir el desenvolupament íntegra dels ciutadans.
I sé que admetre la necessitat és reconèixer un dret just en un moment en el que l’Estat del Benestar està essent qüestionat, donada la crisi econòmica.
Avui 11 d’octubre, es publica a la Vanguardia un article titulat “Democracia marchita” i dona unes dades veritablement preocupants, a on un terç dels catalans li dona igual que hi hagi una dictadura que una democràcia.
Doncs bé, només des de una democràcia es pot garantir un Estat de Democràtic i de Dret basant en l’estat del Benestar. Només des d’aquí es pot donar sortida a l’educació, la sanitat, la igualtat universal.
Si ens permetem el luxe com a ciutadans de menysprear allò pel que tan hem lluitat, allò pel que hem estat treballant al llarg d’aquests 30 anys, estem posant en crisi l’Estat del Benestar.
Fa pocs dies la meva filla petita d’11 anys em va preguntar el per què havíem de repartir el que guanyàvem. La resposta va ser ràpida i meridiana. Li vaig dir: “Berta, a tu no t’agradaria que un company teu malalt no es pogués guarir perquè els seus pares no tenen diners per anar al metge. Doncs per això tots hem de contribuir per pagar metges, mestres, ... i contribuir en funció d’allò que guanyem”.
Us puc ven assegurar que ho va entendre perfectament.
Tornant a l’inici. El problema que ens plantegen aquestes famílies és que com a SOCIETAT els donem l’aixopluc i donar cobertura a aquesta necessitat vital davant d’una malaltia injusta i dura d’un infant.
TENIM L’OBLIGACIÓ DE FER-HO. Jo, com a socialista, em sento amb l’obligació moral de treballar, de lluitar per tal d’aconseguir-ho.
Com aquest exemple, molts altres que ens planteja el dia a dia. Per això és necessari un Estat sostenible, un Estat del Benestar com aquell que varen SOMIAR els nostres pares i amb el que continuem SOMIANT.
10.10.10
CATALUNYA DES DE LA MIRADA DE UNA CANDIDATA
Formo part de la candidatura del Partit dels Socialistes de Catalunya a les eleccions del proper novembre al Parlament de Catalunya.
Em sento molt orgullosa de formar part d’un equip d’homes i dones disposades a lluitar per la justícia social dins la nostra comunitat.
Sóc regidora de la meva Ciutat, L’Hospitalet, i conec perfectament l’esforç titànic que han hagut de fer els Governs progressistes a Catalunya aquests darrers 7 anys: els municipis han rebut una forta embranzida, importants inversions que han permès assolir altes cotes de cohesió social. I us he de dir que els municipis han estat els GRANS oblidats dels Governs de CIU d’aquells 23 anys.
La Llei de Barris és el clar exemple del determinant sentiment municipaliste que ha impregnat l’acció dels Governs encapçalats per Presidents SOCIALISTES. Sí, socialistes i ho dic amb un molt d’orgull i una gran convicció de pertenença: “SOCIALISTES, SI”.
Certament, els darrers 7 anys han estat durs i la ciutadania sembla cansada dels “ tires i arronses” en el món polític. Però ara més que mai cal reivindicar el paper que fem els polítics. La política és vital per dirigir la societat. I el SOCIALISME és imprescindible per dur a terme les transformacions imprescindibles.
“Transformar”. Aquesta ha estat des de sempre una forma de fer política en els SOCIALISTES. Només en les transformacions es dona lloc a millores en l’àmbit SOCIAL, la gent, els ciutadans i ciutadanes. Només transformant podem dirigir una societat, com és la catalana, amb una direcció sòlida i segura, encara que suposi un desgats. CIU MAI VA APOSTAR PER AIXÒ, MAI VA APOSTAR PER LA MILLORA DEL FINANÇAMENT.
Són moments complicats per aquells que creiem que l’Estat del Benestar és essencial per una societat integradora i cohesionada. Aquells que hem cregut necessari un nou Estatut de Catalunya que millori el nostre autogovern, que faciliti una gestió millor dels nostres recursos, que faciliti a la gent les oportunitats necessàries per sentir-se plenament lliure, segura i que li permeti desenvolupar-se com a persona.
Però tinc el convenciment que els ciutadans, els nostres veïns i veïnes sabran apostar de nou per que les persones se sentin LLIURES, persones que formem part d’aquest país que és Catalunya. Crec en les persones i sé que reconeixeran, com ja s’ha reconegut recentment en unes enquestes, la forta acció de Govern duta a terme el President Montilla.
Ahir dissabte 9 d’octubre vaig llegir a “El Periòdico de Catalunya” un article d’en Francesc Escribano que titulava “El Tripartit que no vol ningú”. Call llegir-ho. Estic plenament d'acord en tot menys en una questió. No és cert que no es reconegui el Govern d'Entesa. Personalment el reivindico amb convenciment del treball que s'ha realitzat. Però ara és hora de portar a terme polítiques que no trenquin els espais comuns dels que hem gaudit tots plegats. Ara és el moment de SUMAR LES VOLUNTATS DE TOTS els que volem una societat digna, treballadora, solidària i justa.
PER AIXÒ SÓC SOCIALISTA.
Em sento molt orgullosa de formar part d’un equip d’homes i dones disposades a lluitar per la justícia social dins la nostra comunitat.
Sóc regidora de la meva Ciutat, L’Hospitalet, i conec perfectament l’esforç titànic que han hagut de fer els Governs progressistes a Catalunya aquests darrers 7 anys: els municipis han rebut una forta embranzida, importants inversions que han permès assolir altes cotes de cohesió social. I us he de dir que els municipis han estat els GRANS oblidats dels Governs de CIU d’aquells 23 anys.
La Llei de Barris és el clar exemple del determinant sentiment municipaliste que ha impregnat l’acció dels Governs encapçalats per Presidents SOCIALISTES. Sí, socialistes i ho dic amb un molt d’orgull i una gran convicció de pertenença: “SOCIALISTES, SI”.
Certament, els darrers 7 anys han estat durs i la ciutadania sembla cansada dels “ tires i arronses” en el món polític. Però ara més que mai cal reivindicar el paper que fem els polítics. La política és vital per dirigir la societat. I el SOCIALISME és imprescindible per dur a terme les transformacions imprescindibles.
“Transformar”. Aquesta ha estat des de sempre una forma de fer política en els SOCIALISTES. Només en les transformacions es dona lloc a millores en l’àmbit SOCIAL, la gent, els ciutadans i ciutadanes. Només transformant podem dirigir una societat, com és la catalana, amb una direcció sòlida i segura, encara que suposi un desgats. CIU MAI VA APOSTAR PER AIXÒ, MAI VA APOSTAR PER LA MILLORA DEL FINANÇAMENT.
Són moments complicats per aquells que creiem que l’Estat del Benestar és essencial per una societat integradora i cohesionada. Aquells que hem cregut necessari un nou Estatut de Catalunya que millori el nostre autogovern, que faciliti una gestió millor dels nostres recursos, que faciliti a la gent les oportunitats necessàries per sentir-se plenament lliure, segura i que li permeti desenvolupar-se com a persona.
Però tinc el convenciment que els ciutadans, els nostres veïns i veïnes sabran apostar de nou per que les persones se sentin LLIURES, persones que formem part d’aquest país que és Catalunya. Crec en les persones i sé que reconeixeran, com ja s’ha reconegut recentment en unes enquestes, la forta acció de Govern duta a terme el President Montilla.
Ahir dissabte 9 d’octubre vaig llegir a “El Periòdico de Catalunya” un article d’en Francesc Escribano que titulava “El Tripartit que no vol ningú”. Call llegir-ho. Estic plenament d'acord en tot menys en una questió. No és cert que no es reconegui el Govern d'Entesa. Personalment el reivindico amb convenciment del treball que s'ha realitzat. Però ara és hora de portar a terme polítiques que no trenquin els espais comuns dels que hem gaudit tots plegats. Ara és el moment de SUMAR LES VOLUNTATS DE TOTS els que volem una societat digna, treballadora, solidària i justa.
PER AIXÒ SÓC SOCIALISTA.
20.9.10
Algú li ha de dir a aquests “senyors de CIU” que TOT NO SI VAL
La darrera setmana es publicava en una revista de CIU una entrevista al President Pasqual Maragall. No repetiré el que explicava per que és conegut.
Jo sóc militant socialista. Crec que puc afirmar que, igual que jo, molts dels socialistes de base es varem sentir decebuts però, sobretot, DOLGUTS. Per això no vaig dubtar a expressar-li el meu estupor com a militant socialista al President amb una carta personal.
Com a persona demòcrata crec en la contesa política neta, rica de idees, impregnada d’il•lusió i capaç d’engegar voluntats cap a un objectiu clar i comú: LA CONVIVÈNCIA sobre una base de solidaritat.
Ahir, quan llegia El Periódico de Catalunya l’article sobre la jugada bruta de CIU quan explica que l’entrevista a MARAGALL la va fer una senyora que va trucar en nom de CIU, sabent com sabia que s’havia pactat amb la premsa que no es farien entrevistes sense permís de la familia.
Si això és cert, i estant com estem en un moment cabdal pel futur a Catalunya pels nostres fills i filles, els catalans ens podem trobar amb un govern de dretes QUE MENTEIX.
No podem arriscar-nos a un govern que menteix i utilitza ardits i dreceres per aconseguir el govern.
Fa uns dies Tremosa, ara això. Sr. Mas és inadmissible aquesta actitud bruta.
JA ENS HO HAN DIT TOT.
Jo sóc militant socialista. Crec que puc afirmar que, igual que jo, molts dels socialistes de base es varem sentir decebuts però, sobretot, DOLGUTS. Per això no vaig dubtar a expressar-li el meu estupor com a militant socialista al President amb una carta personal.
Com a persona demòcrata crec en la contesa política neta, rica de idees, impregnada d’il•lusió i capaç d’engegar voluntats cap a un objectiu clar i comú: LA CONVIVÈNCIA sobre una base de solidaritat.
Ahir, quan llegia El Periódico de Catalunya l’article sobre la jugada bruta de CIU quan explica que l’entrevista a MARAGALL la va fer una senyora que va trucar en nom de CIU, sabent com sabia que s’havia pactat amb la premsa que no es farien entrevistes sense permís de la familia.
Si això és cert, i estant com estem en un moment cabdal pel futur a Catalunya pels nostres fills i filles, els catalans ens podem trobar amb un govern de dretes QUE MENTEIX.
No podem arriscar-nos a un govern que menteix i utilitza ardits i dreceres per aconseguir el govern.
Fa uns dies Tremosa, ara això. Sr. Mas és inadmissible aquesta actitud bruta.
JA ENS HO HAN DIT TOT.
8.9.10
QUE CIU NO ITALIANITZI CATALUNYA
Vull expressar el meu pesar, desencís, però sobretot, repugnància per les afirmacions d’un dirigent de CIU i pel que, en cap cas, els catalans a l’alta institució Europea com és el Parlament Europeu ens podem sentir representats.
És inadmissible que afirmacions com aquestes es puguin fer amb total llibertat i gratuïtat quan malmeten el respecte i la concòrdia.
Jo creia que tots els partits catalans estàvem treballant per unes ELECCIONS NETES, lluitades des de les idees, des del respecte i, com no, des del bon joc. Així ho varen manifestar ahir els líders dels partits després de conèixer la data de la convocatòria de les eleccions.
No contestaré les afirmacions d’aquest “Senyor” perquè es desmereixen elles mateixes. De fet, ell mateix es desacredita al cercar la notorietat l’enfrontament personal utilitzant la provocació. Això demostra que CIU ni té projecte ni res que se li assembli.
I això passa quan el que es cerca és el PODER pel PODER sense oferir cap alternativa política ni demostrant que CIU NO ES ALTERNATIVA DE GOVERN: no hi ha idees ni ofereix il•lusió.
Fa pocs dies CIU demanava que el PNB deixés caure el govern de Rodriguez Zapatero quan, des de totes les instàncies, europees, econòmiques, socials s’està dient que unes eleccions anticipades per Espanya seria debilitar-la front la resta de països i front Europa (Tot fa sospitar que el pacte del Majèstic es tornarà a produir en breu).
Es confirma, doncs, que CIU NO TÉ PROJECTE NI TE RESPECTE ALS CATALANS quan permet que els seus càrrecs facin afirmacions que pretenen el desprestigi personal.
VOLEM UNES ELECCIONS NETES, NO VOLEM unes eleccions ITALIANITZADES.
És inadmissible que afirmacions com aquestes es puguin fer amb total llibertat i gratuïtat quan malmeten el respecte i la concòrdia.
Jo creia que tots els partits catalans estàvem treballant per unes ELECCIONS NETES, lluitades des de les idees, des del respecte i, com no, des del bon joc. Així ho varen manifestar ahir els líders dels partits després de conèixer la data de la convocatòria de les eleccions.
No contestaré les afirmacions d’aquest “Senyor” perquè es desmereixen elles mateixes. De fet, ell mateix es desacredita al cercar la notorietat l’enfrontament personal utilitzant la provocació. Això demostra que CIU ni té projecte ni res que se li assembli.
I això passa quan el que es cerca és el PODER pel PODER sense oferir cap alternativa política ni demostrant que CIU NO ES ALTERNATIVA DE GOVERN: no hi ha idees ni ofereix il•lusió.
Fa pocs dies CIU demanava que el PNB deixés caure el govern de Rodriguez Zapatero quan, des de totes les instàncies, europees, econòmiques, socials s’està dient que unes eleccions anticipades per Espanya seria debilitar-la front la resta de països i front Europa (Tot fa sospitar que el pacte del Majèstic es tornarà a produir en breu).
Es confirma, doncs, que CIU NO TÉ PROJECTE NI TE RESPECTE ALS CATALANS quan permet que els seus càrrecs facin afirmacions que pretenen el desprestigi personal.
VOLEM UNES ELECCIONS NETES, NO VOLEM unes eleccions ITALIANITZADES.
7.9.10
INICI DE LA CONTESA ELECTORAL A CATALUNYA
Estem a dies de que es convoquin les properes eleccions al Parlament de Catalunya que es celebraran el proper 28 de novembre.
El Partit dels socialistes ens presentarem amb una acció de govern compromesa amb la ciutadania i sòlida per Catalunya. Amb un bagatge de 7 anys en el Govern, hem demostrat una altra forma de fer política i hem deixat enrere 23 anys de govern de la dreta catalana.
I ho afirmo amb rotunditat tot i sabent que tindré veus fortament discrepants. Però ningú em podrà negar:
El Govern presidit per en Montilla ha cercat la concertació amb els agents econòmics i socials des del principi. Bona prova són els Acords Estratègics de Internacionalització 203-2007 i els 30 acords per fer front a la crisi del 2009. Concertació a la que CIU, per cert, no s’ha afegit.
El socialisme s’ha identificat per tenir entre els seus principis i valors LA SOLIDARITAT. I aquest Govern ha demostrat que la seva manera de fer, la seva forma d’actuar i els seus objectius han estat impregnats d’aquest valor.
El Govern presidit per Montilla ha triplicat la inversió en polítiques amb marcat caràcter socialista. Em refereixo a polítiques d’educació, sanitat, politiques socials.
Amb aquest govern d’esquerres, els ajuntaments han pogut caminar de la mà. Mai com fins ara les administracions de l’Estat i de la Generalitat havien treballat de forma conjunta en benefici dels municipis. I aquesta és una evidència que no té cap objecció més enllà de postures radicals i obtuses que no volen admetre la veritat.
Estic segura que les coses es poden millorar. Sens dubte. Les coses sempre són millorables.
Aquests 7 anys no han estat fàcils. Precisament, un govern de coalició formada per tres formacions polítiques, implica concertació, negociació, implica una voluntat de consensuar per arribar acords en benefici de la ciutadania. Per això encara té més valor afegit aquest Govern d’esquerres. L’embranzida que s’ha donat a Catalunya a estat important. Potser la crisi ens ha posat un vel i no ens ha permès veure els fruits. Però aquests hi són. Aviat ho comprovarem.
De fet, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (en endavant, EEAA) ha estat un bon exemple. L’EEAA ha permès una millora substancial per l’autogovern del nostre país. La Sentència del constitucional, a la que ja em vaig referir en un altre escrit, no ha cregut en el Federalisme com a forma de govern eficaç i proper als ciutadans.
Ningú pot negar que l’acord de finançament aconseguit amb el govern estatal ha estat el més important que mai hagi pogut tenir Catalunya.
ENCARA ENS QUEDA MOLT CAMI PER FER. I NOMES HO PODREM FER TOTS JUNTS.
ENDAVANT CATALUNYA!!!!
El Partit dels socialistes ens presentarem amb una acció de govern compromesa amb la ciutadania i sòlida per Catalunya. Amb un bagatge de 7 anys en el Govern, hem demostrat una altra forma de fer política i hem deixat enrere 23 anys de govern de la dreta catalana.
I ho afirmo amb rotunditat tot i sabent que tindré veus fortament discrepants. Però ningú em podrà negar:
El Govern presidit per en Montilla ha cercat la concertació amb els agents econòmics i socials des del principi. Bona prova són els Acords Estratègics de Internacionalització 203-2007 i els 30 acords per fer front a la crisi del 2009. Concertació a la que CIU, per cert, no s’ha afegit.
El socialisme s’ha identificat per tenir entre els seus principis i valors LA SOLIDARITAT. I aquest Govern ha demostrat que la seva manera de fer, la seva forma d’actuar i els seus objectius han estat impregnats d’aquest valor.
El Govern presidit per Montilla ha triplicat la inversió en polítiques amb marcat caràcter socialista. Em refereixo a polítiques d’educació, sanitat, politiques socials.
Amb aquest govern d’esquerres, els ajuntaments han pogut caminar de la mà. Mai com fins ara les administracions de l’Estat i de la Generalitat havien treballat de forma conjunta en benefici dels municipis. I aquesta és una evidència que no té cap objecció més enllà de postures radicals i obtuses que no volen admetre la veritat.
Estic segura que les coses es poden millorar. Sens dubte. Les coses sempre són millorables.
Aquests 7 anys no han estat fàcils. Precisament, un govern de coalició formada per tres formacions polítiques, implica concertació, negociació, implica una voluntat de consensuar per arribar acords en benefici de la ciutadania. Per això encara té més valor afegit aquest Govern d’esquerres. L’embranzida que s’ha donat a Catalunya a estat important. Potser la crisi ens ha posat un vel i no ens ha permès veure els fruits. Però aquests hi són. Aviat ho comprovarem.
De fet, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (en endavant, EEAA) ha estat un bon exemple. L’EEAA ha permès una millora substancial per l’autogovern del nostre país. La Sentència del constitucional, a la que ja em vaig referir en un altre escrit, no ha cregut en el Federalisme com a forma de govern eficaç i proper als ciutadans.
Ningú pot negar que l’acord de finançament aconseguit amb el govern estatal ha estat el més important que mai hagi pogut tenir Catalunya.
ENCARA ENS QUEDA MOLT CAMI PER FER. I NOMES HO PODREM FER TOTS JUNTS.
ENDAVANT CATALUNYA!!!!
26.8.10
“HAURIEN DE GASTAR ELS DINERS MILLOR”
Llegia el passat 16 d’agost un article a “El Periódico” sobre la indignació d’una parella anglesa per la vigilància a la que havia estat sotmesa per l’Ajuntament de la seva ciutat davant la presumpta falsificació de l’adreça per que la seva filla pogués entrar a l’escola del barri.
La parella afirmava indignada que “haurien de gastar els diners millor” que no pas perseguint als pares com a presumptes “criminals”, com a presumptes “terroristes”.
Vull deixar dit que el titular de l’article porta a confusió, per què, certament, un cop llegida tota la noticia (i no només el titular) sembla que els mitjans posats per l’administració local anglesa podrien semblar desproporcionats tenint en compte el bé jurídic afectat, tenint en compte la infracció comesa. Tot i davant de la possible comissió d’un delicte no sembla massa raonable el desplegament de mitjans d’aquell calibre per part dels poders públics (vigilància dia i nit, amb detalls de trucades telefòniques, desplaçaments en cotxe de la parella, ...). Ara bé, si s’ha comés una infracció l’administració ha d’actuar sempre i restablir la realitat jurídica i social afectada.
Dit això, l’article em va provocar fer aquestes línees per què no hi ha res que justifiqui que els ciutadans ens prenguem l’Estat del Benestar com “un txollo”.
La dita “hecha la ley hecha la trampa” que, per cert, fins ara s’aplicava als llatins (em refereixo als que tenim procedència llatina: espanyols, italians, americans, ...), ara comprovem que és aplicable a tothom, fins i tot als anglesos, com deia, aquesta dita no ho justifica tot.
Quan els poders públics han de controlar actituds incorrectes dels ciutadans que, creients que l’Estat del Benestar estar per abusar, ens estem equivocant. Al llegir la indignació dels pares davant la investigació per part de l’ajuntament em confirma que tots plegats ens hauríem de plantejar el concepte de l’Estat del Benestar. Si no és cert que amb actituds com aquestes tenim un concepte erroni, més que res si volem que aquest Estat sigui sostenible.
Com aquest cas podríem posar molts exemples. Des dels ciutadans que embruten sistemàticament la ciutat per que “ja ho netejaran els empleats públics” fins a aquells que compren als “top manta”, ara que estan de moda. Precisament, aquesta va ser una de les converses d’aquest estiu amb uns amics. Aquests em justificaven que si podien comprar unes ulleres més barates als top manta, que tenien tot el dret a comprar-les i que, en tot cas, el que havia de fer la policia era perseguir als que estaven venent. Us asseguro que la discussió, tot i ser intensa, no va acabar essent acalorada.
Però la reflexió és si tots plegats no ens estem equivocant en quin tipus d’Estat volem. Si no ens estem equivocant en què, cóm i fins on volem viure en societat.
Si obliguem als poders públics a destinar els recursos en controlar comportaments incívics, insolidaris, és evident que l’Estat del Benestar serà insostenible.
Aquestes línees no per ser obvies s’han de deixar de dir. Vivim en una societat on les exigències són continues ara bé, ¡que no ens facin complir les normes que no ens va bé!.
DONCS, ENS EQUIVOQUEM. D’aquesta manera estem malgastant els diners.
La parella afirmava indignada que “haurien de gastar els diners millor” que no pas perseguint als pares com a presumptes “criminals”, com a presumptes “terroristes”.
Vull deixar dit que el titular de l’article porta a confusió, per què, certament, un cop llegida tota la noticia (i no només el titular) sembla que els mitjans posats per l’administració local anglesa podrien semblar desproporcionats tenint en compte el bé jurídic afectat, tenint en compte la infracció comesa. Tot i davant de la possible comissió d’un delicte no sembla massa raonable el desplegament de mitjans d’aquell calibre per part dels poders públics (vigilància dia i nit, amb detalls de trucades telefòniques, desplaçaments en cotxe de la parella, ...). Ara bé, si s’ha comés una infracció l’administració ha d’actuar sempre i restablir la realitat jurídica i social afectada.
Dit això, l’article em va provocar fer aquestes línees per què no hi ha res que justifiqui que els ciutadans ens prenguem l’Estat del Benestar com “un txollo”.
La dita “hecha la ley hecha la trampa” que, per cert, fins ara s’aplicava als llatins (em refereixo als que tenim procedència llatina: espanyols, italians, americans, ...), ara comprovem que és aplicable a tothom, fins i tot als anglesos, com deia, aquesta dita no ho justifica tot.
Quan els poders públics han de controlar actituds incorrectes dels ciutadans que, creients que l’Estat del Benestar estar per abusar, ens estem equivocant. Al llegir la indignació dels pares davant la investigació per part de l’ajuntament em confirma que tots plegats ens hauríem de plantejar el concepte de l’Estat del Benestar. Si no és cert que amb actituds com aquestes tenim un concepte erroni, més que res si volem que aquest Estat sigui sostenible.
Com aquest cas podríem posar molts exemples. Des dels ciutadans que embruten sistemàticament la ciutat per que “ja ho netejaran els empleats públics” fins a aquells que compren als “top manta”, ara que estan de moda. Precisament, aquesta va ser una de les converses d’aquest estiu amb uns amics. Aquests em justificaven que si podien comprar unes ulleres més barates als top manta, que tenien tot el dret a comprar-les i que, en tot cas, el que havia de fer la policia era perseguir als que estaven venent. Us asseguro que la discussió, tot i ser intensa, no va acabar essent acalorada.
Però la reflexió és si tots plegats no ens estem equivocant en quin tipus d’Estat volem. Si no ens estem equivocant en què, cóm i fins on volem viure en societat.
Si obliguem als poders públics a destinar els recursos en controlar comportaments incívics, insolidaris, és evident que l’Estat del Benestar serà insostenible.
Aquestes línees no per ser obvies s’han de deixar de dir. Vivim en una societat on les exigències són continues ara bé, ¡que no ens facin complir les normes que no ens va bé!.
DONCS, ENS EQUIVOQUEM. D’aquesta manera estem malgastant els diners.
20.7.10
CARTA A LOS MAGISTRADOS DEL Tribunal Constitucional y a los dirigentes del PP
Ahora que volvemos a poner en valor el “equipo” Vds. lo han obviado, lo han ignorado y eso la llevado a este desastre.
Catalunya ha entendido siempre a España como un equipo. Ha acostumbrado a ser el entrenador. Sin embargo, nunca le han dejado hacer ni la planificación ni los fichajes. Probablemente al miedo a que el director del equipo se hiciera fuerte e imprescindible.
Ese miedo que Vds. tienen a que se “rompa España” han querido generárselo a los ciudadanos del resto de España. Y eso es lo que ha llevado a la confusión y sobre todo, a la confrontación.
Craso Error!!! Haciendo sentir miedo como Vds. hacen uno no se puede sentir libre y, desde luego, no lo puede hacer sentir.
Con su que su recurso y su posterior sentencia Vds. han querido justificar, o mejor dicho, Vds. han querido hacer ver un espejismo a la ciudadanía como si fueran TODOS JUNTOS un padre que, ante el miedo (miedo, de nuevo) controla al hijo para que no vuele. Lo han querido controlar sin dejarle adquirir confianza y desarrollarse por sí mismo, impidiéndole que crezca, que se desarrolle con firmeza, que tenga autonomía propia. Autonomia, que no independencia. (que quede claro. Autonomía entendida dentro de un Estado Federal.
El recurso del Estatuto de Autonomía de Catalunya es deleznable si se tiene en cuenta que el PP ha secundado la aprobación de otros Estatutos de Autonomía y, en cambio, ha querido acabar con la voluntad popular de la mayoría de catalanes. Pero también es deleznable la actuación de los magistrados del TC:
1. Deleznable por tardar 4 años en dictar sentencia
2. Deleznable por aprovechar la proximidad de las elecciones catalanas, y comunicar un fallo sin dar a conocer los fundamentos de derecho, utilizando la técnica del globo sonda.
3. Deleznable por dar a conocer el día antes de la manifestación convocada por los ciudadanos catalanes la totalidad de la sentencia de, nada menos que 700 páginas.
Esto es un despropósito!!!.
Dudo mucho que Vds. hayan sido escogidos para semejante espectáculo. Su responsabilidad es de las mayores, de las superiores, de este Estado, de esta democracia. Su actitud es merecedora de nuestro reproche moral y político.
Me siento defraudada y maltratada como catalana. Ser magistrado del TC ha sido, desde que estudié derecho político en la facultad, una de las responsabilidades más honorables del Estado de Derecho. De hecho, llegué a desear ser magistrada de Tribunal Constitucional que tenía encomendada la labor de interpretar nuestra Norma Fundamental. Creí que poder interpretar la Constitución con voluntad integradora, con voluntad cohesionadora de las distintas culturas y realidades, desde un trato igual a los ciudadanos partiendo de nuestras diferencias, era una tarea honorable y justa, sobretodo, con aquellos que en su día lucharon para que ahora tengamos una DEMOCRACIA.
Díganme ilusa!!!. Probablemente, pero ésta era la voluntad de los padres de la Constitución y de todos aquellos que aunaron fuerzas en un momento difícil para España.
Ya me dirán como lo arreglan. Dudo que puedan hacerlo.
Catalunya ha entendido siempre a España como un equipo. Ha acostumbrado a ser el entrenador. Sin embargo, nunca le han dejado hacer ni la planificación ni los fichajes. Probablemente al miedo a que el director del equipo se hiciera fuerte e imprescindible.
Ese miedo que Vds. tienen a que se “rompa España” han querido generárselo a los ciudadanos del resto de España. Y eso es lo que ha llevado a la confusión y sobre todo, a la confrontación.
Craso Error!!! Haciendo sentir miedo como Vds. hacen uno no se puede sentir libre y, desde luego, no lo puede hacer sentir.
Con su que su recurso y su posterior sentencia Vds. han querido justificar, o mejor dicho, Vds. han querido hacer ver un espejismo a la ciudadanía como si fueran TODOS JUNTOS un padre que, ante el miedo (miedo, de nuevo) controla al hijo para que no vuele. Lo han querido controlar sin dejarle adquirir confianza y desarrollarse por sí mismo, impidiéndole que crezca, que se desarrolle con firmeza, que tenga autonomía propia. Autonomia, que no independencia. (que quede claro. Autonomía entendida dentro de un Estado Federal.
El recurso del Estatuto de Autonomía de Catalunya es deleznable si se tiene en cuenta que el PP ha secundado la aprobación de otros Estatutos de Autonomía y, en cambio, ha querido acabar con la voluntad popular de la mayoría de catalanes. Pero también es deleznable la actuación de los magistrados del TC:
1. Deleznable por tardar 4 años en dictar sentencia
2. Deleznable por aprovechar la proximidad de las elecciones catalanas, y comunicar un fallo sin dar a conocer los fundamentos de derecho, utilizando la técnica del globo sonda.
3. Deleznable por dar a conocer el día antes de la manifestación convocada por los ciudadanos catalanes la totalidad de la sentencia de, nada menos que 700 páginas.
Esto es un despropósito!!!.
Dudo mucho que Vds. hayan sido escogidos para semejante espectáculo. Su responsabilidad es de las mayores, de las superiores, de este Estado, de esta democracia. Su actitud es merecedora de nuestro reproche moral y político.
Me siento defraudada y maltratada como catalana. Ser magistrado del TC ha sido, desde que estudié derecho político en la facultad, una de las responsabilidades más honorables del Estado de Derecho. De hecho, llegué a desear ser magistrada de Tribunal Constitucional que tenía encomendada la labor de interpretar nuestra Norma Fundamental. Creí que poder interpretar la Constitución con voluntad integradora, con voluntad cohesionadora de las distintas culturas y realidades, desde un trato igual a los ciudadanos partiendo de nuestras diferencias, era una tarea honorable y justa, sobretodo, con aquellos que en su día lucharon para que ahora tengamos una DEMOCRACIA.
Díganme ilusa!!!. Probablemente, pero ésta era la voluntad de los padres de la Constitución y de todos aquellos que aunaron fuerzas en un momento difícil para España.
Ya me dirán como lo arreglan. Dudo que puedan hacerlo.
12.5.10
UNA DECISIÓ DIFICIL
Probablement avui ha estat el dia més difícil d’en Zapatero des que és President del Govern Espanyol.
L’anunci de la retallada de drets socials, com la dels salaris dels funcionaris públics o la congelació de determinades pensions, suposa un dur cop a la política eminentment social d’un govern d’esquerres com ha demostrat sobradament el Partit Socialista al llarg d’aquests sis anys.
I no pot ser d’una altra manera. El Govern de l’Estat presidit per en Zapatero ha demostrat sobradament una actitud progressista i garant dels drets socials. Crec que ha estat el President del Govern que més els ha reconegut: la llei de l’avortament amb major ampliació de terminis, la llei del matrimoni de persones del mateix sexe, o la Llei de la Dependència, llei altament protectora dels més desvalguts i creadora de treball, i moltes altres que ja coneixem.
Ha estat una decisió difícil i presa donades unes circumstàncies extraordinàries. Molts diuen que arriba tard, doncs bé, s’ha pres abans de que fos irreversible. Pel meu parer demostra un gran sentit d’Estat i de sacrifici.
Ara, els ciutadans hem de donar un pas endavant i, en rigor, ens hem de plantejar què volem i cap on volem anar. I no parlo d’altra cosa que no sigui LA SOLIDARITAT.
Estem davant una taxa d’atur del 20%, una taxa dura i complicada de reduir si no és amb l’esforç de tots. Les mesures del Govern, a banda de reduir un dèficit perillós per la nostra economia (una altra actitud seria irresponsable) pretenen donar cobertura precisament a aquelles persones que no només no tenen feina sinó que probablement tinguin difícil trobar-la.
És cert que els servidors públics no han estat culpables de la crisi financera ni de l’econòmica. Tampoc els pensionistes (per cert, no afecta a tots els pensionistes, sinó només aquells que cobren una pensió contributiva).
Ara bé, els funcionaris tenen la seguretat de la feina i la qualitat de vida estable. Per contra les famílies amb tots els membres aturats no estan en les mateixes condicions. No és cert? I no és demagògia. La situació és difícil i calen mesures.
Evidentment, caldrà recuperar en algun moment la capacitat adquisitiva d’aquells que ara es veuen afectats. Amb això estem d’acord.
Per altra banda, hi ha visos de certesa en aquelles dades que indiquen que hem sortit de la recessió. Però encara és massa aviat i hem de ser prudents.
Tots som conscients que sortir de la crisi serà complicat i lent, que cal invertir en educació, en més formació per les persones que abans es dedicaven a altres feines; que haurem redreçar l’activitat econòmica; que haurem de fer molts replantejaments del que hem viscut i de cóm hem d’ensenyar als nostres fills a viure.
Dit això, els ciutadans entendran millor una mesura dura i impopular com aquesta si també es prenen mesures contra aquells que han provocat la crisi: les entitats financeres que han especulat i han malmès la confiança en els mercats, en els ciutadans i han enfonsat les empreses.
Tots hem de demostrar la nostra capacitat de compromís amb nosaltres mateixos, el respecte als nostres, el respecte al nostre futur. També ELS BANCS.
A tot això, el PP espera el cadàver del Govern, la seva política que ells mateixos denominen “positiva i constructiva”és comparar-nos amb Grècia i esperar a que el Govern passi per davant seu amb els peus per davant. No proposa ni aposta pel país, només espera. Aquesta no és una actitud responsable ni honesta amb la ciutadania. No és la d’un partit de govern.
L’anunci de la retallada de drets socials, com la dels salaris dels funcionaris públics o la congelació de determinades pensions, suposa un dur cop a la política eminentment social d’un govern d’esquerres com ha demostrat sobradament el Partit Socialista al llarg d’aquests sis anys.
I no pot ser d’una altra manera. El Govern de l’Estat presidit per en Zapatero ha demostrat sobradament una actitud progressista i garant dels drets socials. Crec que ha estat el President del Govern que més els ha reconegut: la llei de l’avortament amb major ampliació de terminis, la llei del matrimoni de persones del mateix sexe, o la Llei de la Dependència, llei altament protectora dels més desvalguts i creadora de treball, i moltes altres que ja coneixem.
Ha estat una decisió difícil i presa donades unes circumstàncies extraordinàries. Molts diuen que arriba tard, doncs bé, s’ha pres abans de que fos irreversible. Pel meu parer demostra un gran sentit d’Estat i de sacrifici.
Ara, els ciutadans hem de donar un pas endavant i, en rigor, ens hem de plantejar què volem i cap on volem anar. I no parlo d’altra cosa que no sigui LA SOLIDARITAT.
Estem davant una taxa d’atur del 20%, una taxa dura i complicada de reduir si no és amb l’esforç de tots. Les mesures del Govern, a banda de reduir un dèficit perillós per la nostra economia (una altra actitud seria irresponsable) pretenen donar cobertura precisament a aquelles persones que no només no tenen feina sinó que probablement tinguin difícil trobar-la.
És cert que els servidors públics no han estat culpables de la crisi financera ni de l’econòmica. Tampoc els pensionistes (per cert, no afecta a tots els pensionistes, sinó només aquells que cobren una pensió contributiva).
Ara bé, els funcionaris tenen la seguretat de la feina i la qualitat de vida estable. Per contra les famílies amb tots els membres aturats no estan en les mateixes condicions. No és cert? I no és demagògia. La situació és difícil i calen mesures.
Evidentment, caldrà recuperar en algun moment la capacitat adquisitiva d’aquells que ara es veuen afectats. Amb això estem d’acord.
Per altra banda, hi ha visos de certesa en aquelles dades que indiquen que hem sortit de la recessió. Però encara és massa aviat i hem de ser prudents.
Tots som conscients que sortir de la crisi serà complicat i lent, que cal invertir en educació, en més formació per les persones que abans es dedicaven a altres feines; que haurem redreçar l’activitat econòmica; que haurem de fer molts replantejaments del que hem viscut i de cóm hem d’ensenyar als nostres fills a viure.
Dit això, els ciutadans entendran millor una mesura dura i impopular com aquesta si també es prenen mesures contra aquells que han provocat la crisi: les entitats financeres que han especulat i han malmès la confiança en els mercats, en els ciutadans i han enfonsat les empreses.
Tots hem de demostrar la nostra capacitat de compromís amb nosaltres mateixos, el respecte als nostres, el respecte al nostre futur. També ELS BANCS.
A tot això, el PP espera el cadàver del Govern, la seva política que ells mateixos denominen “positiva i constructiva”és comparar-nos amb Grècia i esperar a que el Govern passi per davant seu amb els peus per davant. No proposa ni aposta pel país, només espera. Aquesta no és una actitud responsable ni honesta amb la ciutadania. No és la d’un partit de govern.
2.5.10
EL DILEMA DE LA VIVIENDA
Reconozco que haberme dedicado mis años de profesión como abogada en derecho de familia ha sido un aprendizaje intento. Ha tenido sus “pros” pero también sus “contras”. COMO TODO EN LA VIDA, pero en ocasiones ha sido curioso.
Desde luego, se aprende y mucho. A nivel profesional el día a día te marca. La experiencia, la seguridad te permite ir construyendo una profesión apasionante. Ahora bien, es en lo personal donde el aprendizaje se hace a marchas forzadas. Quieras o no quieras.
Muchos han sido los casos que han formado parte de esa mochila. Algunos de ellos confirman ese dicho popular que dice que “la realidad supera con mucho la ficción”.
Recuerdo asunto en concreto. Un día aterrizó una pareja en el despacho para divorciarse. Tenían un niño de cuatro años y otro venía en camino, una casa pareada en propiedad, un coche de cuatro millones de pesetas. Y, además tenían “la suerte” de ser tan poco “exóticos” como la gran mayoría de familias españolas- y “poseer” préstamos.
Pero en este caso resultaba más paradójico: lo que pagaban por los dos préstamos cada mes igualaba a los sueldos de ambos. Ante tal situación, mi primera pregunta, inicialmente por curiosidad fue: “disculpad, pero, cómo os lo hacéis para comer?”. A lo que me respondió ella: “Ah, comemos en casa de mis padres”.
Lo mejor vino después cuando ambos me hicieron partícipe de sus propuestas para formalizar el divorcio. Ambos querían la super casa pareada y el super coche. Y, mi siguiente pregunta, esta vez ya no por curiosidad, fue: “Si pensáis conservar la casa, si pensáis conservar el coche, ¿Con qué sueldo pensáis comer, pagar suministros, colegio, etc?. Ninguno de los dos con vuestro sueldo podreis ni pagar la casa ni pagar el coche. Pero ¿ha pensado alguno de los dos qué le vais a dar de comer a vuestro hijo? ¿ Y al que viene en camino?”.
Desde luego, la insensatez, por definirlo de alguna manera, llega a cotas insospechadas, máxime si hablamos de padres de familia con responsabilidades importantes a su cargo.
Lo cierto es que la vorágine en la que nos hemos visto envueltos y que estamos viviendo, en la que la gente ha acabado por concertar préstamos hasta para ir de vacaciones, en la que han perdido su casa como consecuencia de la crisis profunda por la que estamos pasando, nos ha, o mejor dicho, nos debería haber hecho reflexionar a todos. Y, si bien es cierto que a todos nos gustaría tener una buena calidad de vida, la hemos confundido con vivir por encima de nuestras posibilidades.
Y esto me lleva a pensar en la vivienda como bien más preciado y de primera necesidad, convertida en los últimos tiempos en un objeto de lujo, se hace inaccesible su adquisición para la gran mayoría de ciudadanos.
Por tanto, nos deberíamos preguntar si la adquisición en propiedad de una vivienda es siempre conveniente o aconsejable.
A lo largo de estos años se ha potenciado la compra por los poderes públicos: hemos disfrutado de unos beneficios fiscales que, si bien eran justificados al inicio, ya que se pretendía premiar aquellos que emprendían un objetivo como era la adquisición de un bien inmueble, lo cierto es que estos han acabado contribuyendo a que la gente comprara con la finalidad de tener una rentabilidad a medio plazo. Los intereses bancarios eran tan bajos que todo el mundo se ha “liado la manta a la cabeza”. Las familias se han endeudado hasta las cejas sin prever, lógicamente, cambios de ciclos económicos, los bancos también se han endeudado concediendo créditos a destajo.
En estos tiempos se han multiplicado también, y por doquier los “indómitos promotores” o “inclementes inversores” en inmuebles, “aves rapaces” que esperan a que caiga su presa.
Y todos ellos no han previsto un “crash financiero” como el ocurrido en EEUU iniciado por las “hipotecas basura” que nos ha acabado arrastrando a todos.
El afán de riqueza rápida, sin esfuerzo, sin trabajo, ha acabado abocando –como dirían algunos que también pecan a pesar de que lo nieguen, o miren hacia otra parte - en uno de los “pecados capitales”: la especulación.
Todas estas consecuencias que ahora llamamos crisis financiera y también inmobiliaria han llevado a un cambio en la forma de pensar, en la forma de creer, en nuestra forma de funcionar, en nuestras prioridades, en nuestras necesidades.
Es aquí en el que creo se produce un punto de inflexión de este bien de primera necesidad: alquiler o compra.
Hay el espejismo instalado entre la ciudadanía de creer que la adquisición de una casa o un piso parece como que el dinero que se paga al mes no se tira a la basura, sino que se pone en una bolsa para el futuro.
Los hay que han tenido muy claro que es la propiedad la que te garantiza el futuro, la estabilidad, la tranquilidad, en definitiva, una vida placentera y sin excesivas preocupaciones.
Ahora, los hay - y muchos- los que, después del fiasco de las hipotecas, con la inestabilidad en el mercado inmobiliario debido principalmente a la subida de precios desenfrenada desde 1999, con la inestabilidad en los mercados bursátiles, con la inquietud en lo que pasará mañana, no desean aventurarse a una nueva compra de vivienda. Por desgracia, hay muchos los que han pagado una cantidad considerable en hipotecas y han tenido que acabar dándolas en pago de las deudas, y estos son los que han tenido suerte. Los hay que, han perdido la casa y se han quedado deudores de los bancos.
Mas bien al contrario. Cuando compramos una vivienda y solicitamos un préstamo hipotecario, lo que estamos haciendo, es pagar intereses a los bancos, en una proporción “desproporcionada”, valga la redundancia, si tenemos en cuenta lo que realmente estamos pagando en concepto de compra, en concepto del valor de la vivienda adquirida.
En cambio, una vivienda en régimen de arrendamiento permite ahorrar, permite una mayor movilidad, permite mejorar la vivienda pasado un tiempo, permite olvidarse del mantenimiento y cuidado en viviendas en régimen de propiedad horizontal.
Para empezar, pagar un arrendamiento es mucho más asequible y ajustado a aquello que realmente vale ocupar una vivienda, si tenemos en cuenta los precios actuales de las viviendas, el pago de una renta mensual es más acorde que no una cuota hipotecaria.
Por otra parte, el tener una vivienda alquilada permite cambiar, por motivos personales, laborales o profesionales, o sencillamente para ir a unas mejores condiciones (con ascensor, más cercana al lugar de trabajo, o a los centros educativos de nuestros hijos, …). O sencillamente, permite olvidarse de su mantenimiento, como el pago de una cuota mensual para la rehabilitación del edificio.
Precisamente, y aunque pueda parecer una estupidez, las reuniones de las comunidades de vecinos se las pueden ahorrar. Acostumbran a ser tediosas e, incluso, absurdas. Y lo digo con conocimiento de causa ya que fui Presidenta de mi comunidad a lo largo de 7 años. El día que dimití (por agotamiento, por cansancio, por aburrimiento) tuve una sensación de alivio considerable.
Volviendo al inicio de este artículo, sería indiferente cómo se acabara el tema que me trajeron aquellos clientes al despacho. Pero aunque sea sólo por cotilleo os diré que aquella pareja en un inicio se separó pero acabaron juntos y viviendo en casa de sus padres, (por simple conveniencia, seguramente, era más fácil esto que volver a empezar de nuevo cada uno por su lado), vendieron la casa, vendieron el coche. Y, sobretodo, consiguieron vivir sin la presión de tener que beneficiar a los de siempre cada día de su existencia, LOS BANCOS.
Desde luego, se aprende y mucho. A nivel profesional el día a día te marca. La experiencia, la seguridad te permite ir construyendo una profesión apasionante. Ahora bien, es en lo personal donde el aprendizaje se hace a marchas forzadas. Quieras o no quieras.
Muchos han sido los casos que han formado parte de esa mochila. Algunos de ellos confirman ese dicho popular que dice que “la realidad supera con mucho la ficción”.
Recuerdo asunto en concreto. Un día aterrizó una pareja en el despacho para divorciarse. Tenían un niño de cuatro años y otro venía en camino, una casa pareada en propiedad, un coche de cuatro millones de pesetas. Y, además tenían “la suerte” de ser tan poco “exóticos” como la gran mayoría de familias españolas- y “poseer” préstamos.
Pero en este caso resultaba más paradójico: lo que pagaban por los dos préstamos cada mes igualaba a los sueldos de ambos. Ante tal situación, mi primera pregunta, inicialmente por curiosidad fue: “disculpad, pero, cómo os lo hacéis para comer?”. A lo que me respondió ella: “Ah, comemos en casa de mis padres”.
Lo mejor vino después cuando ambos me hicieron partícipe de sus propuestas para formalizar el divorcio. Ambos querían la super casa pareada y el super coche. Y, mi siguiente pregunta, esta vez ya no por curiosidad, fue: “Si pensáis conservar la casa, si pensáis conservar el coche, ¿Con qué sueldo pensáis comer, pagar suministros, colegio, etc?. Ninguno de los dos con vuestro sueldo podreis ni pagar la casa ni pagar el coche. Pero ¿ha pensado alguno de los dos qué le vais a dar de comer a vuestro hijo? ¿ Y al que viene en camino?”.
Desde luego, la insensatez, por definirlo de alguna manera, llega a cotas insospechadas, máxime si hablamos de padres de familia con responsabilidades importantes a su cargo.
Lo cierto es que la vorágine en la que nos hemos visto envueltos y que estamos viviendo, en la que la gente ha acabado por concertar préstamos hasta para ir de vacaciones, en la que han perdido su casa como consecuencia de la crisis profunda por la que estamos pasando, nos ha, o mejor dicho, nos debería haber hecho reflexionar a todos. Y, si bien es cierto que a todos nos gustaría tener una buena calidad de vida, la hemos confundido con vivir por encima de nuestras posibilidades.
Y esto me lleva a pensar en la vivienda como bien más preciado y de primera necesidad, convertida en los últimos tiempos en un objeto de lujo, se hace inaccesible su adquisición para la gran mayoría de ciudadanos.
Por tanto, nos deberíamos preguntar si la adquisición en propiedad de una vivienda es siempre conveniente o aconsejable.
A lo largo de estos años se ha potenciado la compra por los poderes públicos: hemos disfrutado de unos beneficios fiscales que, si bien eran justificados al inicio, ya que se pretendía premiar aquellos que emprendían un objetivo como era la adquisición de un bien inmueble, lo cierto es que estos han acabado contribuyendo a que la gente comprara con la finalidad de tener una rentabilidad a medio plazo. Los intereses bancarios eran tan bajos que todo el mundo se ha “liado la manta a la cabeza”. Las familias se han endeudado hasta las cejas sin prever, lógicamente, cambios de ciclos económicos, los bancos también se han endeudado concediendo créditos a destajo.
En estos tiempos se han multiplicado también, y por doquier los “indómitos promotores” o “inclementes inversores” en inmuebles, “aves rapaces” que esperan a que caiga su presa.
Y todos ellos no han previsto un “crash financiero” como el ocurrido en EEUU iniciado por las “hipotecas basura” que nos ha acabado arrastrando a todos.
El afán de riqueza rápida, sin esfuerzo, sin trabajo, ha acabado abocando –como dirían algunos que también pecan a pesar de que lo nieguen, o miren hacia otra parte - en uno de los “pecados capitales”: la especulación.
Todas estas consecuencias que ahora llamamos crisis financiera y también inmobiliaria han llevado a un cambio en la forma de pensar, en la forma de creer, en nuestra forma de funcionar, en nuestras prioridades, en nuestras necesidades.
Es aquí en el que creo se produce un punto de inflexión de este bien de primera necesidad: alquiler o compra.
Hay el espejismo instalado entre la ciudadanía de creer que la adquisición de una casa o un piso parece como que el dinero que se paga al mes no se tira a la basura, sino que se pone en una bolsa para el futuro.
Los hay que han tenido muy claro que es la propiedad la que te garantiza el futuro, la estabilidad, la tranquilidad, en definitiva, una vida placentera y sin excesivas preocupaciones.
Ahora, los hay - y muchos- los que, después del fiasco de las hipotecas, con la inestabilidad en el mercado inmobiliario debido principalmente a la subida de precios desenfrenada desde 1999, con la inestabilidad en los mercados bursátiles, con la inquietud en lo que pasará mañana, no desean aventurarse a una nueva compra de vivienda. Por desgracia, hay muchos los que han pagado una cantidad considerable en hipotecas y han tenido que acabar dándolas en pago de las deudas, y estos son los que han tenido suerte. Los hay que, han perdido la casa y se han quedado deudores de los bancos.
Mas bien al contrario. Cuando compramos una vivienda y solicitamos un préstamo hipotecario, lo que estamos haciendo, es pagar intereses a los bancos, en una proporción “desproporcionada”, valga la redundancia, si tenemos en cuenta lo que realmente estamos pagando en concepto de compra, en concepto del valor de la vivienda adquirida.
En cambio, una vivienda en régimen de arrendamiento permite ahorrar, permite una mayor movilidad, permite mejorar la vivienda pasado un tiempo, permite olvidarse del mantenimiento y cuidado en viviendas en régimen de propiedad horizontal.
Para empezar, pagar un arrendamiento es mucho más asequible y ajustado a aquello que realmente vale ocupar una vivienda, si tenemos en cuenta los precios actuales de las viviendas, el pago de una renta mensual es más acorde que no una cuota hipotecaria.
Por otra parte, el tener una vivienda alquilada permite cambiar, por motivos personales, laborales o profesionales, o sencillamente para ir a unas mejores condiciones (con ascensor, más cercana al lugar de trabajo, o a los centros educativos de nuestros hijos, …). O sencillamente, permite olvidarse de su mantenimiento, como el pago de una cuota mensual para la rehabilitación del edificio.
Precisamente, y aunque pueda parecer una estupidez, las reuniones de las comunidades de vecinos se las pueden ahorrar. Acostumbran a ser tediosas e, incluso, absurdas. Y lo digo con conocimiento de causa ya que fui Presidenta de mi comunidad a lo largo de 7 años. El día que dimití (por agotamiento, por cansancio, por aburrimiento) tuve una sensación de alivio considerable.
Volviendo al inicio de este artículo, sería indiferente cómo se acabara el tema que me trajeron aquellos clientes al despacho. Pero aunque sea sólo por cotilleo os diré que aquella pareja en un inicio se separó pero acabaron juntos y viviendo en casa de sus padres, (por simple conveniencia, seguramente, era más fácil esto que volver a empezar de nuevo cada uno por su lado), vendieron la casa, vendieron el coche. Y, sobretodo, consiguieron vivir sin la presión de tener que beneficiar a los de siempre cada día de su existencia, LOS BANCOS.
20.4.10
EL CANDIDAT MONTILLA
Podria semblar una obvietat o potser innecessari que parli en aquest escrit del futur candidat a la Generalitat de Catalunya pel PSC, i més si es coneixen les meves conviccions. Crec que el meu Blog és suficientment clar.
Però, crec que, de vegades, és bo dir les coses en veu alta i ferma. I quan més clares millor.
Vivim en un moment en que la crisi va més enllà d’una crisi econòmica i financera. En un moment en el que justament la crisi està arribant a les institucions democràtiques (el Tribunal Constitucional, la persecució per motius polítics a determinats magistrats, casos com el “Gürtel” o “Planas”. Amb tots ells, la confiança dels ciutadans s’està acabant d’erosionar. El ciutadà ha girat l’esquena, o la girarà aviat, a la política.
I cal posar fre.
A ningú se li escapa que l’actitud de la dreta espanyola va dirigida a posar en qüestió el nostre sistema democràtic per un simple afany de tornar al poder, de governar, encara que sigui a qualsevol preu.
Fins i tot posant en qüestió els Cossos i Forces de Seguretat de L’Estat imaginant persecusions que em recorden a allò que se li derien conspiracions “judeo-masòniques”.
Davant d’això, de la manca de responsabilitat democràtica que posa en evidència la seva concepció patrimonial de l’Estat, com si Espanya fos la seva finca (estic parlant de la dreta de sempre, la del segle XIX, la que va acabar amb la II República, la que no va voler votar la Constitució Espanyola del 78).
Hablo de la derecha cuyo único afan es el poder: Por ello, en estos momentos complicados se necesita que los partidos políticos hagan frente común. Y es imprescindible formaciones políticas de altas convicciones morales y éticas y sobre todo con los valores y principios constitucionales como guía.
Se necesita de aquellos partidos que en su día se creyeron en la lucha por los derechos y las libertades públicas, es decir, se necesita de todos y cada uno de nosotros que nos creemos esto de la democracia: de una persona un voto, de la igualdad entre nosotros, del respeto mutuo,de la solidaridad.
El PSC ha demostrado a lo largo de su historia que es un partido de Gobierno y que tiene estos principios en su esencia.
Estos 7 años son una demostración de ello. No entro en la larga historia de acción de gobierno en los distintos municipios o en el propio Estado.
El Gobierno de la Generalitat tiene un bagage que puede constrastarse perfectamente:
Es necesario poner en valor la acción de gobierno en su conjunto e individualmente de cada uno de sus departamentos. Todos los Pactos Nacionales demuestran una voluntad de consenso, de proyecto integral de país, de ideas claras, de idea de Nación. Pactos Nacionales conseguidos en temas cruciales pel “Govern d’Entesa” y los agentes sociales. Acuerdos, por cierto, a los que CIU no se ha sumado.
Y ello ha sido logrado gracias a un timón que ha dirigido esta acción de gobierno. Una persona capaz de liderar, de escuchar, de sensibilizarse, de actuar ante injusticias y de trabajar para la colectividad desde las dificultades.
Y todo ello reconociendo los errores para rectificar acto seguido. Así se ha demostrado cuando se han conocido casos en los que, presuntamente, no ha existido un comportamiento ético y el PSC ha sido contundente y ha adoptado decisiones duras y ejemplares.
Desde el primer minuto, se ha estado trabajado para una Catalunya plural, abierta, segura de si misma, conciliadora y rica en su esencia.
Este es la Catalunya que todos y todas queremos. ¿No?
Però, crec que, de vegades, és bo dir les coses en veu alta i ferma. I quan més clares millor.
Vivim en un moment en que la crisi va més enllà d’una crisi econòmica i financera. En un moment en el que justament la crisi està arribant a les institucions democràtiques (el Tribunal Constitucional, la persecució per motius polítics a determinats magistrats, casos com el “Gürtel” o “Planas”. Amb tots ells, la confiança dels ciutadans s’està acabant d’erosionar. El ciutadà ha girat l’esquena, o la girarà aviat, a la política.
I cal posar fre.
A ningú se li escapa que l’actitud de la dreta espanyola va dirigida a posar en qüestió el nostre sistema democràtic per un simple afany de tornar al poder, de governar, encara que sigui a qualsevol preu.
Fins i tot posant en qüestió els Cossos i Forces de Seguretat de L’Estat imaginant persecusions que em recorden a allò que se li derien conspiracions “judeo-masòniques”.
Davant d’això, de la manca de responsabilitat democràtica que posa en evidència la seva concepció patrimonial de l’Estat, com si Espanya fos la seva finca (estic parlant de la dreta de sempre, la del segle XIX, la que va acabar amb la II República, la que no va voler votar la Constitució Espanyola del 78).
Hablo de la derecha cuyo único afan es el poder: Por ello, en estos momentos complicados se necesita que los partidos políticos hagan frente común. Y es imprescindible formaciones políticas de altas convicciones morales y éticas y sobre todo con los valores y principios constitucionales como guía.
Se necesita de aquellos partidos que en su día se creyeron en la lucha por los derechos y las libertades públicas, es decir, se necesita de todos y cada uno de nosotros que nos creemos esto de la democracia: de una persona un voto, de la igualdad entre nosotros, del respeto mutuo,de la solidaridad.
El PSC ha demostrado a lo largo de su historia que es un partido de Gobierno y que tiene estos principios en su esencia.
Estos 7 años son una demostración de ello. No entro en la larga historia de acción de gobierno en los distintos municipios o en el propio Estado.
El Gobierno de la Generalitat tiene un bagage que puede constrastarse perfectamente:
Es necesario poner en valor la acción de gobierno en su conjunto e individualmente de cada uno de sus departamentos. Todos los Pactos Nacionales demuestran una voluntad de consenso, de proyecto integral de país, de ideas claras, de idea de Nación. Pactos Nacionales conseguidos en temas cruciales pel “Govern d’Entesa” y los agentes sociales. Acuerdos, por cierto, a los que CIU no se ha sumado.
Y ello ha sido logrado gracias a un timón que ha dirigido esta acción de gobierno. Una persona capaz de liderar, de escuchar, de sensibilizarse, de actuar ante injusticias y de trabajar para la colectividad desde las dificultades.
Y todo ello reconociendo los errores para rectificar acto seguido. Así se ha demostrado cuando se han conocido casos en los que, presuntamente, no ha existido un comportamiento ético y el PSC ha sido contundente y ha adoptado decisiones duras y ejemplares.
Desde el primer minuto, se ha estado trabajado para una Catalunya plural, abierta, segura de si misma, conciliadora y rica en su esencia.
Este es la Catalunya que todos y todas queremos. ¿No?
15.2.10
EL PSC COM A PROTAGONISTA
Ens podem quedar amb el titular o podem aprofundir en el tema.
Determinats mitjans de comunicació posen sobre la taula “un presumpte debat” que presumptament està “patint” el PSC, arrel de les paraules d’E. Maragall del passat dimecres i del seu article a Lla Vanguardia ahir amb el títol “PSC Y CATALUNYA”.
Els articles que s’han editat arrel de les paraules del Conseller no tenen pèrdua. La gran majoria d’elles venen a qüestionar el PSC, i segons diuen, aquest debat prové de postures ancorades en el passat, en els orígens del Partit.
No vull entrar a avaluar els motius d’aquests articulistes, si són interessades o no, etc.
Crec que és més interessant posar en evidència un fet que el Conseller sí que diu i que és el següent:
”De momento, podemos constatar un primer efecto positivo de lo que está sucediendo: el PSC ha pasado a primer plano y toma la palabra”.
Certament, el PSC té molt a dir desprès de 7 anys, desprès de l’experiència de govern progressista i d’esquerres a Catalunya.
El PSC ha d’explicar l’acció que el Govern de Catalunya ha dut a terme. Una acció basada en una filosofia que transcendeix i que és l’ aposta per canviar, per transformar la situació en la que Catalunya es trobava a l’any 2003, desprès de 23 anys de govern de dretes, del govern de CIU. I és innegable que en aquests 7 anys s’ha fet el forjat de la Catalunya futura. I el primer fonament que ha consolidat és la manera de fer les coses, EL CONSENS.
l’Estatut del 2006 com a norma fonamental de Catalunya n’és un exemple de la tenacitat, dels objectius clars, de la valentia. I la prova és que darrera del nostre Estatut han vingut d’altres que han “calcat” molts dels nostres preceptes.
La inversió feta al llarg d’aquests 7 anys en educació, no només el treball constant i ferm per crear una nova cultura de l’esforç des de l’acord. Els acords Estratègics per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana 2005-2007 i 2008-2011. Darrerament els 30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya.
Aquest “debat” sobre si hi ha dos “ànimes” més o menys catalanistes al PSC és una qüestió de sensibilitats que, en l’actualitat, té la transcendència que se li vulgui donar. Però en el meu cas, sóc filla de la conjunció d’una forma de pensar, d’una forma de creure, d’una forma de treballar, d’una forma d’Il•lusionar. I aquest és el PSC, aquest és el socialisme CATALANISTA, el socialisme del municipalisme, del socialisme que pensa i treballa en clau de cohesió social.
Vull explicar una anècdota d’aquest cap de setmana. Ens vàrem trobar a dinar uns amics. Tots progressistes. Però un d’ells, queixós de la política, va dir que “ell, a títol particular, no havia rebut res de millora en aquests darrers anys”. Evidentment li vaig contestar esgrimint totes i cadascuna de les accions positives i també vaig assumir crítiques, com no podia ser d’una altra manera. Però potser no hagués calgut dir res. La constatació de que el SOCIALISME és l’opció vàlida per una societat equilibrada i lliure, la teníem entre nosaltres. Un dels amics ha estat acollit a una de les accions socials que ens distingeixen i del que ens podem sentir orgullosos. Mercès a un programa social ha tingut la possibilitat de no quedar exclòs. I va ser ell qui ho va posar de manifest.
El que sí que va quedar de manifest va ser el debat esquerra-dreta. Va quedar palès que, per naturalesa, tots som individualistes. Però, és quan la realitat ens mostra la necessitat de treballar conjuntament, amb un sacrifici comú, és quan la societat funciona i l’individu pot viure en societat per que se li garanteixen aquells elements mínims per poder fer valdre la seva llibertat.
Aquesta és l’ànima del PSC. I, encara que altres formacions polítiques, grups econòmics interessats vulguin fer veure una altra cosa, el cert és que els valors del PSC són els valors bàsics, necessaris per tots nosaltres i pels nostres fills i filles, i aquests valors, en el PSC, ha quedat demostrat que són vius des d’una perspectiva d’un CATALALISME D’ESQUERRES.
Determinats mitjans de comunicació posen sobre la taula “un presumpte debat” que presumptament està “patint” el PSC, arrel de les paraules d’E. Maragall del passat dimecres i del seu article a Lla Vanguardia ahir amb el títol “PSC Y CATALUNYA”.
Els articles que s’han editat arrel de les paraules del Conseller no tenen pèrdua. La gran majoria d’elles venen a qüestionar el PSC, i segons diuen, aquest debat prové de postures ancorades en el passat, en els orígens del Partit.
No vull entrar a avaluar els motius d’aquests articulistes, si són interessades o no, etc.
Crec que és més interessant posar en evidència un fet que el Conseller sí que diu i que és el següent:
”De momento, podemos constatar un primer efecto positivo de lo que está sucediendo: el PSC ha pasado a primer plano y toma la palabra”.
Certament, el PSC té molt a dir desprès de 7 anys, desprès de l’experiència de govern progressista i d’esquerres a Catalunya.
El PSC ha d’explicar l’acció que el Govern de Catalunya ha dut a terme. Una acció basada en una filosofia que transcendeix i que és l’ aposta per canviar, per transformar la situació en la que Catalunya es trobava a l’any 2003, desprès de 23 anys de govern de dretes, del govern de CIU. I és innegable que en aquests 7 anys s’ha fet el forjat de la Catalunya futura. I el primer fonament que ha consolidat és la manera de fer les coses, EL CONSENS.
l’Estatut del 2006 com a norma fonamental de Catalunya n’és un exemple de la tenacitat, dels objectius clars, de la valentia. I la prova és que darrera del nostre Estatut han vingut d’altres que han “calcat” molts dels nostres preceptes.
La inversió feta al llarg d’aquests 7 anys en educació, no només el treball constant i ferm per crear una nova cultura de l’esforç des de l’acord. Els acords Estratègics per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana 2005-2007 i 2008-2011. Darrerament els 30 compromisos per a l’ocupació, el teixit econòmic i el desenvolupament social de Catalunya.
Aquest “debat” sobre si hi ha dos “ànimes” més o menys catalanistes al PSC és una qüestió de sensibilitats que, en l’actualitat, té la transcendència que se li vulgui donar. Però en el meu cas, sóc filla de la conjunció d’una forma de pensar, d’una forma de creure, d’una forma de treballar, d’una forma d’Il•lusionar. I aquest és el PSC, aquest és el socialisme CATALANISTA, el socialisme del municipalisme, del socialisme que pensa i treballa en clau de cohesió social.
Vull explicar una anècdota d’aquest cap de setmana. Ens vàrem trobar a dinar uns amics. Tots progressistes. Però un d’ells, queixós de la política, va dir que “ell, a títol particular, no havia rebut res de millora en aquests darrers anys”. Evidentment li vaig contestar esgrimint totes i cadascuna de les accions positives i també vaig assumir crítiques, com no podia ser d’una altra manera. Però potser no hagués calgut dir res. La constatació de que el SOCIALISME és l’opció vàlida per una societat equilibrada i lliure, la teníem entre nosaltres. Un dels amics ha estat acollit a una de les accions socials que ens distingeixen i del que ens podem sentir orgullosos. Mercès a un programa social ha tingut la possibilitat de no quedar exclòs. I va ser ell qui ho va posar de manifest.
El que sí que va quedar de manifest va ser el debat esquerra-dreta. Va quedar palès que, per naturalesa, tots som individualistes. Però, és quan la realitat ens mostra la necessitat de treballar conjuntament, amb un sacrifici comú, és quan la societat funciona i l’individu pot viure en societat per que se li garanteixen aquells elements mínims per poder fer valdre la seva llibertat.
Aquesta és l’ànima del PSC. I, encara que altres formacions polítiques, grups econòmics interessats vulguin fer veure una altra cosa, el cert és que els valors del PSC són els valors bàsics, necessaris per tots nosaltres i pels nostres fills i filles, i aquests valors, en el PSC, ha quedat demostrat que són vius des d’una perspectiva d’un CATALALISME D’ESQUERRES.
11.2.10
OPONGÁMONOS A LOS GRUPOS DE PRESION
Nos sorprendían los medios de comunicación hace una semana con que la City Londinense cuestionaba la estabilidad económico-financiera de España. La estabilidad de los mercados se tambaleaba y dejaba en una seria posición al Gobierno Español ante la UE y EEUU.
Pasan unos días, y el ejecutivo Español, con la finalidad de acabar con aseveraciones que ponen en duda, no sólo el rumbo de nuestro país, sino de Europa, decide explicar “in situ” el plan de estabilidad confeccionada para llegar al 3% en 2012.
Y, caramba!!! Sorpresa!!! Ahora resulta que, una vez explicada la estrategia del Gobierno español, las agencias de calificación crediticia deciden dar credibilidad a la dirección tomada por éste.
Ya sabemos que los “lobbys” son lo que son y, en mayor medida, los económicos. Pero si los estados han de estar a expensas de cómo se hayan levantado ese día los que pretenden dirigir al mundo “de facto”, MAL VAMOS.
Soy consciente de que los grupos de presión son lo que son. No me gustaría que nadie me llamara “ilusa” (al menos por eso). Pero no podemos sucumbir a las presiones de grupos de poder lo que único que pretenden es desestabilizar, en este caso, los mercados, con fines especulativos.
El gobierno español ha hecho lo que tenía que hacer. Explicar tantas veces como haga falta sus objetivos y los caminos a seguir. Pero la ciudadanía también tenemos que poner de nuestra parte que, como mínimo, es no dejarnos engañar por presiones de grupos que lo que pretenden es sacar provecho en perjuicio de la colectividad.
Pasan unos días, y el ejecutivo Español, con la finalidad de acabar con aseveraciones que ponen en duda, no sólo el rumbo de nuestro país, sino de Europa, decide explicar “in situ” el plan de estabilidad confeccionada para llegar al 3% en 2012.
Y, caramba!!! Sorpresa!!! Ahora resulta que, una vez explicada la estrategia del Gobierno español, las agencias de calificación crediticia deciden dar credibilidad a la dirección tomada por éste.
Ya sabemos que los “lobbys” son lo que son y, en mayor medida, los económicos. Pero si los estados han de estar a expensas de cómo se hayan levantado ese día los que pretenden dirigir al mundo “de facto”, MAL VAMOS.
Soy consciente de que los grupos de presión son lo que son. No me gustaría que nadie me llamara “ilusa” (al menos por eso). Pero no podemos sucumbir a las presiones de grupos de poder lo que único que pretenden es desestabilizar, en este caso, los mercados, con fines especulativos.
El gobierno español ha hecho lo que tenía que hacer. Explicar tantas veces como haga falta sus objetivos y los caminos a seguir. Pero la ciudadanía también tenemos que poner de nuestra parte que, como mínimo, es no dejarnos engañar por presiones de grupos que lo que pretenden es sacar provecho en perjuicio de la colectividad.
Subscribe to:
Posts (Atom)