Leo una noticia en un periódico cuyo título es: “El PP devuelve el regalo municipal de L’Hospitalet”
Se critica por el Sr. Juan Carlos del Río el regalo institucional con motivo de las fiestas navideñas que consisten en una bandeja de sobremesa de barro realizada por alumnos de un centro de discapacitados cuyo coste ha sido de 22,02 € cada uno de los detalles.
Como nos tiene acostumbrados el portavoz del PP en el Ayuntamiento, convierten algo positivo en un abuso del gobierno.
Pues hay que decir a este señor que se ha equivocado de nuevo. Porque la satisfacción personal por el reconocimiento que hace el Ayuntamiento, la máxima institución de la Ciudad, de un trabajo hecho desde el esfuerzo, la ilusión, las ganas de construir, de agradar a los demás, en definitiva, desde el compromiso con uno mismo de hacer algo por los demás que sienten estos alumnos.
Cuando alguien hace eso, sólo se puede decir una cosa:
Cuando no hay criterio poco se puede esperar.
7.12.09
QUINA PARADOXA, JORDI?
Quina paradoxa! contestava un entrevistat en el comiat d'en Jordi Solé Tura.
Recordo la última vegada que el vaig veure. Em va copsar la seva mirada perduda! En aquell moment vaig tenir clar que alguna cosa passava.
El documental "Bucarest" em va copsar per moltes raons. La primordial, la necessitat del seu fill d'agafar d'un cop i per una sola vegada la història del seu pare lligada irremediablement a la història del nostre pais.
Evidenment em vaig emocionar més d'un cop. En algun moment em va costar empassar el nus de la gol.la.
La tendresa, el somriure d'en Jordi quan li preguntava el metge pel nom de la seva companya, les paraules de la mare de l'Albert recordant una vida envoltada de lluita, de compromís, d'il.lusió per millorar el nostre món, em varen portar a recordar al meu pare.
Aquesta malaltia fa que ens acomiadem dia a dia de la persona que estimem. Cada dia és un comiat, un adéu però mai pots acabar de fer el dol perque la persona continua vivint al dia següent.
En el cas d'en Jordi Solé Tura hem tingut la sort de tenir-lo en passat, en present i en futur. El llegat és important i vital pel nostre poble.
Jo vull pensar que la seva mort, coincidint amb l'aniversari de la Constitució, no és una coincidència. No existeixen les coincidències!.
En tot cas, ens ha de fer pensar en allò que ara fa 31 anys ens va portar a un PACTE, a un ACORD, a un COMPROMÍS per una convivència per tots volguda i desitjada. La convivència dels ciutadans des de la solidaritat, des de la igualtat, des de la necessitat de viure cohesionats amb respecte als nostres origens diversos i enriquidors i, també, amb respecte a allò que els ciutadans s'han dotat amb la seva norma pactada a Catalunya i refrendada per les Corts Generals. I el que és més important, refrendada pels seus ciutadans.
Recordo que el meu pare pactava els acords donant-se la má a l'altre. Aquesta és la meva forma d'entendre la nostra Constitució i, per tant, l'Estatut de Catalunya de 2006.
Recordo la última vegada que el vaig veure. Em va copsar la seva mirada perduda! En aquell moment vaig tenir clar que alguna cosa passava.
El documental "Bucarest" em va copsar per moltes raons. La primordial, la necessitat del seu fill d'agafar d'un cop i per una sola vegada la història del seu pare lligada irremediablement a la història del nostre pais.
Evidenment em vaig emocionar més d'un cop. En algun moment em va costar empassar el nus de la gol.la.
La tendresa, el somriure d'en Jordi quan li preguntava el metge pel nom de la seva companya, les paraules de la mare de l'Albert recordant una vida envoltada de lluita, de compromís, d'il.lusió per millorar el nostre món, em varen portar a recordar al meu pare.
Aquesta malaltia fa que ens acomiadem dia a dia de la persona que estimem. Cada dia és un comiat, un adéu però mai pots acabar de fer el dol perque la persona continua vivint al dia següent.
En el cas d'en Jordi Solé Tura hem tingut la sort de tenir-lo en passat, en present i en futur. El llegat és important i vital pel nostre poble.
Jo vull pensar que la seva mort, coincidint amb l'aniversari de la Constitució, no és una coincidència. No existeixen les coincidències!.
En tot cas, ens ha de fer pensar en allò que ara fa 31 anys ens va portar a un PACTE, a un ACORD, a un COMPROMÍS per una convivència per tots volguda i desitjada. La convivència dels ciutadans des de la solidaritat, des de la igualtat, des de la necessitat de viure cohesionats amb respecte als nostres origens diversos i enriquidors i, també, amb respecte a allò que els ciutadans s'han dotat amb la seva norma pactada a Catalunya i refrendada per les Corts Generals. I el que és més important, refrendada pels seus ciutadans.
Recordo que el meu pare pactava els acords donant-se la má a l'altre. Aquesta és la meva forma d'entendre la nostra Constitució i, per tant, l'Estatut de Catalunya de 2006.
3.12.09
UNA NUEVA OPORTUNIDAD PARA LA POLÍTICA
Estamos sumidos en un estupor ante los sucesos que, desde hace meses, merman la confianza de los ciudadanos en ”los políticos”, que no en LA POLÍTICA.
Si nos vamos al Diccionario de la Lengua María Moliner y buscamos la palabra “política”, podemos leer una serie de acepciones, antónimos, sinónimos, palabras derivadas, etc. que te hace pensar y mucho. De todas, me quedo con: “Arte de y actividad de gobernar un país (…)”.
Y si buscamos “Político”. El adjetivo entendido en sentido positivo es aquél que se refiere a “personas y a su lenguaje o acciones, hábil para tratar gente o para manejar los asuntos en que hay que tratar con gente”.
Existen muchas acepciones positivas, constructivas, ilusionantes, creativas, pero en todo caso, lo que debe regir en todas ellas es la ÉTICA.
Dicho esto, leemos en la prensa que se abre de nuevo un frente. Ahora toca la Ley Electoral y ello con la finalidad de luchar contra el absentismo, desapego, desidia y cansancio de los ciudadanos en los políticos, en las elecciones y en todo lo que suene a ir VOTAR.
Aunque sea políticamente incorrecto decirlo, el COMPROMISO FÉRREO y al final el acuerdo de los partidos en una Ley Electoral para Catalunya no creo que sea la única solución.
En consecuencia, abrir el melón de la negociación de esta nueva Ley ha de ser para cerrar la cuestión de forma positiva y fructífera. En caso contrario se agudizará el desencanto de la gente. Los ciudadanos pueden pensar que se trabaja a golpe de efecto de un interés creado por algunos. Puede ser contraproducente. No sólo contraproducente, puede ser demoledor para nuestra credibilidad si no se llega a un acuerdo.
Creo, y lo digo con toda humildad que, sólo volveremos a navegar bien por la democracia si el frente común de todos es trabajar en la transparencia desde la transparencia. Pero para ello es necesaria la complicidad de todas las formaciones políticas, de todos los agentes sociales y de todos los agentes económicos. También de los medios de comunicación. Cómo no!
La transparencia pasa por varias facetas. Si se quiere por una Ley Electoral. Pero en cualquier caso, entiendiendo que la transparencia debe pasar por: los que gobernamos tener con actitudes claras, (como ocurre en la gran mayoría de administraciones públicas); los que están en la oposición, olvidándose de despreciar la acción de gobierno con críticas destructivas para conseguir un electoralismo barato y populista y pretender desgastar al contrario basándose en palabras insidiosas y más que dudosas.
Igual que se nos ha de exigir que los gobiernos sean claros y transparentes, también la oposición lo debe ser.
Y lo digo porque es nocivo para la democracia crear la ficción de malas prácticas en los gobiernos; decir o poner en duda la forma de actuar de un gobierno también desgastan la ciudadanía; o decir cosas sin decirlas, poniendo el concepto y no la palabra, dejando un velo de ilicitud en el aire; o hacer creer que existen conspiraciones judeo-masónicas, o mal praxis por parte de determinados gobiernos para desgastarlos, sin decirlo expresamente sino de forma velada.
NO ES DEMOCRÁTICO. Y merece el desprecio de la sociedad democrática.
Pero también la utilización de la información por parte de determinados medios de comunicación a su antojo, sin basarse en la objetividad sino respondiendo a intereses políticos o económicos espurios es despreciable. ES DELEZNABLE y en ningún caso, se puede considerar DEMOCRÀTICO.
Y hasta que no se tenga claro que TODO NO VALE y que la democracia se sustenta sobre valores éticos y principios que, como se ha demostrado, son frágiles, no mejorará la situación. Primero porque tenemos una democracia joven y, segundo, porque hemos creído que esos principios eran eternos e infranqueables, sin que los hayamos dotado de protección.
Difícilmente regeneraremos la confianza de los ciudadanos en nosotros.
Es la actitud de las personas, el respeto a los pactos, el respeto al otro sin trampas, sin argucias y todo por el interés general y el bien común. Esto es lo único que puede proteger nuestra DEMOCRACIA de los ataques en la línea de flotación que está recibiendo, principalmente de esta “Derechona” impresentable, que lo único que pretende es dividir a la izquierda para volver al poder.
Y aquí quiero romper una lanza por las personas que son de derechas y que para nada comparten las formas de actuar de esta “derecha” de Rajoy, de Aguirre, de Camps que desprecia los valores y principios. De esta derecha que ante casos tan flagrantes como “el caso Gürtel” los niega o pretende salir airoso cuestionando, por ejemplo, las escuchas SITEL (escuchas que, por otra parte, fueron instauradas en la época que gobernaban. Todo es tergiversar, como en su día lo hicieron con los “hilillo de plástico” en el hundimiento del Prestige para tapar la tragedia).
La irresponsabilidad de estos individuos es de tal calibre que van acabar demonizando la política y, por ende, la sociedad. Y esto no lo podemos permitir.
La Ley electoral catalana puede ser un medio para volver la confianza de los ciudadanos en sus representantes políticos, pero sólo un medio. Requerimos de más acciones y tomar la iniciativa como lo está haciendo el Gobierno de la Generalitat.
Sólo desde un sentido de Estado, desde la convicción, con soluciones firmes y contundentes contra todas estas actitudes y, por descontado, desde un frente COMÚN preservaremos nuestros valores y principios democráticos, nuestros derechos constitucionales, derechos que tanto nos costó llegar.
SOLO ASÍ PODREMOS DAR UNA NUEVA OPORTUNIDAD A LA POLÍTICA PARA NUESTRA SOCIEDAD. NOS LO MERECEMOS
Si nos vamos al Diccionario de la Lengua María Moliner y buscamos la palabra “política”, podemos leer una serie de acepciones, antónimos, sinónimos, palabras derivadas, etc. que te hace pensar y mucho. De todas, me quedo con: “Arte de y actividad de gobernar un país (…)”.
Y si buscamos “Político”. El adjetivo entendido en sentido positivo es aquél que se refiere a “personas y a su lenguaje o acciones, hábil para tratar gente o para manejar los asuntos en que hay que tratar con gente”.
Existen muchas acepciones positivas, constructivas, ilusionantes, creativas, pero en todo caso, lo que debe regir en todas ellas es la ÉTICA.
Dicho esto, leemos en la prensa que se abre de nuevo un frente. Ahora toca la Ley Electoral y ello con la finalidad de luchar contra el absentismo, desapego, desidia y cansancio de los ciudadanos en los políticos, en las elecciones y en todo lo que suene a ir VOTAR.
Aunque sea políticamente incorrecto decirlo, el COMPROMISO FÉRREO y al final el acuerdo de los partidos en una Ley Electoral para Catalunya no creo que sea la única solución.
En consecuencia, abrir el melón de la negociación de esta nueva Ley ha de ser para cerrar la cuestión de forma positiva y fructífera. En caso contrario se agudizará el desencanto de la gente. Los ciudadanos pueden pensar que se trabaja a golpe de efecto de un interés creado por algunos. Puede ser contraproducente. No sólo contraproducente, puede ser demoledor para nuestra credibilidad si no se llega a un acuerdo.
Creo, y lo digo con toda humildad que, sólo volveremos a navegar bien por la democracia si el frente común de todos es trabajar en la transparencia desde la transparencia. Pero para ello es necesaria la complicidad de todas las formaciones políticas, de todos los agentes sociales y de todos los agentes económicos. También de los medios de comunicación. Cómo no!
La transparencia pasa por varias facetas. Si se quiere por una Ley Electoral. Pero en cualquier caso, entiendiendo que la transparencia debe pasar por: los que gobernamos tener con actitudes claras, (como ocurre en la gran mayoría de administraciones públicas); los que están en la oposición, olvidándose de despreciar la acción de gobierno con críticas destructivas para conseguir un electoralismo barato y populista y pretender desgastar al contrario basándose en palabras insidiosas y más que dudosas.
Igual que se nos ha de exigir que los gobiernos sean claros y transparentes, también la oposición lo debe ser.
Y lo digo porque es nocivo para la democracia crear la ficción de malas prácticas en los gobiernos; decir o poner en duda la forma de actuar de un gobierno también desgastan la ciudadanía; o decir cosas sin decirlas, poniendo el concepto y no la palabra, dejando un velo de ilicitud en el aire; o hacer creer que existen conspiraciones judeo-masónicas, o mal praxis por parte de determinados gobiernos para desgastarlos, sin decirlo expresamente sino de forma velada.
NO ES DEMOCRÁTICO. Y merece el desprecio de la sociedad democrática.
Pero también la utilización de la información por parte de determinados medios de comunicación a su antojo, sin basarse en la objetividad sino respondiendo a intereses políticos o económicos espurios es despreciable. ES DELEZNABLE y en ningún caso, se puede considerar DEMOCRÀTICO.
Y hasta que no se tenga claro que TODO NO VALE y que la democracia se sustenta sobre valores éticos y principios que, como se ha demostrado, son frágiles, no mejorará la situación. Primero porque tenemos una democracia joven y, segundo, porque hemos creído que esos principios eran eternos e infranqueables, sin que los hayamos dotado de protección.
Difícilmente regeneraremos la confianza de los ciudadanos en nosotros.
Es la actitud de las personas, el respeto a los pactos, el respeto al otro sin trampas, sin argucias y todo por el interés general y el bien común. Esto es lo único que puede proteger nuestra DEMOCRACIA de los ataques en la línea de flotación que está recibiendo, principalmente de esta “Derechona” impresentable, que lo único que pretende es dividir a la izquierda para volver al poder.
Y aquí quiero romper una lanza por las personas que son de derechas y que para nada comparten las formas de actuar de esta “derecha” de Rajoy, de Aguirre, de Camps que desprecia los valores y principios. De esta derecha que ante casos tan flagrantes como “el caso Gürtel” los niega o pretende salir airoso cuestionando, por ejemplo, las escuchas SITEL (escuchas que, por otra parte, fueron instauradas en la época que gobernaban. Todo es tergiversar, como en su día lo hicieron con los “hilillo de plástico” en el hundimiento del Prestige para tapar la tragedia).
La irresponsabilidad de estos individuos es de tal calibre que van acabar demonizando la política y, por ende, la sociedad. Y esto no lo podemos permitir.
La Ley electoral catalana puede ser un medio para volver la confianza de los ciudadanos en sus representantes políticos, pero sólo un medio. Requerimos de más acciones y tomar la iniciativa como lo está haciendo el Gobierno de la Generalitat.
Sólo desde un sentido de Estado, desde la convicción, con soluciones firmes y contundentes contra todas estas actitudes y, por descontado, desde un frente COMÚN preservaremos nuestros valores y principios democráticos, nuestros derechos constitucionales, derechos que tanto nos costó llegar.
SOLO ASÍ PODREMOS DAR UNA NUEVA OPORTUNIDAD A LA POLÍTICA PARA NUESTRA SOCIEDAD. NOS LO MERECEMOS
12.11.09
TOLERANZIA "O"
Compareixem sorpresos, corpresos i absolutament incrèduls davant d’uns fets que per qualsevol membre d’una formació política causa “estupor”, indignació i tristesa.
I vull ressaltar que, per qualsevol afiliat, simpatitzant o senzill elector de qualsevol partit polític, la sensació és la mateixa. Ni que siguin electors, afiliats, simpatitzants del PSC, del PP o de CIU.
Efectivament, “hi ha de tot a tot arreu”. Per desgràcia, això és així i els partits polítics han de controlar de forma immediata. I, sinó, actuar ràpidament com ha fet el PSC i cessar a aquell militant que no respecte el codi ètic.
La política es basa en la relació de confiança entre el ciutadà i el representant d’aquest a les institucions i, per tant, als polítics se’ns exigeix un comportament exquisit. És ni més ni menys aquella dita que “la mujer del César además de ser honesta ...”.
I crec que hem deixar clar que no estem conculcant el principi de presumpció d’innocència. En absolut. Això ja se’n ocupa la jurisdicció penal. Senzillament estem parlant que un polític ha de tenir una actitud irreprovable. En cas contrari, es produeix l’efecte en el ciutadà de pensar que “tots som iguals”.
I aquest és l’error d’aquells que trivialitzen la vida política.
Per altra banda, no és de rebut que l’expresident Pujol amenaci amb tirar de la manta. Això és inadmissible en el ex-alt càrrec de la Generalitat i menys ell que sempre ha estat tan “patriòtic”. La seva obligació, no ja com a ex-president, sinó com a simple ciutadà és denunciar aquells fets que puguin ser constitutius de delicte.
I vull ressaltar que, per qualsevol afiliat, simpatitzant o senzill elector de qualsevol partit polític, la sensació és la mateixa. Ni que siguin electors, afiliats, simpatitzants del PSC, del PP o de CIU.
Efectivament, “hi ha de tot a tot arreu”. Per desgràcia, això és així i els partits polítics han de controlar de forma immediata. I, sinó, actuar ràpidament com ha fet el PSC i cessar a aquell militant que no respecte el codi ètic.
La política es basa en la relació de confiança entre el ciutadà i el representant d’aquest a les institucions i, per tant, als polítics se’ns exigeix un comportament exquisit. És ni més ni menys aquella dita que “la mujer del César además de ser honesta ...”.
I crec que hem deixar clar que no estem conculcant el principi de presumpció d’innocència. En absolut. Això ja se’n ocupa la jurisdicció penal. Senzillament estem parlant que un polític ha de tenir una actitud irreprovable. En cas contrari, es produeix l’efecte en el ciutadà de pensar que “tots som iguals”.
I aquest és l’error d’aquells que trivialitzen la vida política.
Per altra banda, no és de rebut que l’expresident Pujol amenaci amb tirar de la manta. Això és inadmissible en el ex-alt càrrec de la Generalitat i menys ell que sempre ha estat tan “patriòtic”. La seva obligació, no ja com a ex-president, sinó com a simple ciutadà és denunciar aquells fets que puguin ser constitutius de delicte.
26.8.09
YA ESTAMOS DE VUELTA ... AHORA TOCA EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Estamos a una semana del inicio del curso político. Reconozco que me ha costado mucho no ponerme a escribir sobre el inconcebible comportamiento del PP durante este verano, sea por lo de los espías, sea por el velo que está tejiendo , en forma de “presuntas” escuchas a gente del PP para esconder un caso “Gürtel” que está cogiendo unas dimensiones considerables, por decirlo de alguna manera. Pero me prometí a mi misma que cogía unos días y, contrariamente a lo que ocurre a menudo, lo he conseguido. Sí: he descansado, he leído y me vuelvo con un kilo más. En fin, todo no podía ser bueno.
Y ya estamos! Ahora toca la sentencia del Tribunal Constitucional (en adelante, TC) sobre el recurso planteado por el PP CONTRA ”l’Estatut de Catalunya”.
El TC tiene un papel complicado. Ya lo sabemos!. Pero la sentencia que dicte tendrá las consecuencias que tenga: nos cortará, limitará o reinterpretará nuestra Norma, pero, hemos de ser nosotros, nuestras instituciones en concreto, el President de la Generalitat el que debe liderar las reivindicaciones que sean necesarias.
No quiero decir literalmente que el TC está deslegitimado para “cortar” L’Estatut. Jurídicamente no lo está. Pero sí políticamente. Y ésta será una sentencia política. Primero, porque así lo quiso el PP cuando lo recurrió ante el Constitucional, a pesar de había sido aprobado en sede de la soberanía popular y refrendado, de nuevo, por el pueblo Catalán.
Y, segundo, porque el propio TC ha quedado “incapacitado” política y moralmente para dictar una sentencia objetiva.
Y el PP ha sido el artífice de ello. Ha sido este partido el que, saltándose lo que en su día fue lo que unió y motivó a todos los demócratas para construir un Estado Democrático y de Derecho, la que llevó a pactar una Constitución, lo que consiguió una transición ejemplar (como Europa ha llegado a reconocer), ha sido el que no ha dudado a recurrir l’Estatut ante el TC, vulnerando un pacto político, con la pretensión de cercenar, de rasgar con artimañas jurídicas, la voluntad de la ciudadanía contenida en esta Norma, una Norma que fue aprobada en el Parlament de Catalunya y pactada en las Cortes Generales, es decir, vulnerando la soberanía popular.
Pero no creo que sea conveniente elucubrar sobre lo que hará el TC. No sirve de nada!
Lo que sí nos debe preocupar es qué va a pasar con nuestro Estado de Derecho, con nuestra construcción constitucional. En su día ya escribí que las consecuencias en nuestro Estado democrático serían graves si se le continuaba agrediendo como lo estaba -y está- haciendo el PP. Precisamente por el daño que le está infligiendo al cuestionarlas, con calumnias, con mentiras inverosímiles, es decir con las mismas “tretas” que ahora utiliza para tapar sus vergüenzas. Desgraciadamente lo continuará haciendo. Ayer el Sr. Rajoy pedía que se respetara la sentencia que dicte el TC. Eso será si la sentencia le interesa!! Porque ha quedado sobradamente demostrado que ni él ni los suyos respetan las instituciones.
Y será irreparable, salvo que se sepa reconducir la bloqueada renovación del TC para empezar.
Creo que debemos ser conscientes y es un trabajo de todos, de todos los partidos políticos y también de la sociedad civil el reiniciar el camino que se inició hace ya más de 30 años, el volver a reflexionar y pensar en lo que hicimos en aquel momento y que nos llevó a configurar un futuro de convivencia y cohesión social, para conseguir que, de nuevo, los ciudadanos vuelvan a creer en nuestro Estado de Derecho.
Y ya estamos! Ahora toca la sentencia del Tribunal Constitucional (en adelante, TC) sobre el recurso planteado por el PP CONTRA ”l’Estatut de Catalunya”.
El TC tiene un papel complicado. Ya lo sabemos!. Pero la sentencia que dicte tendrá las consecuencias que tenga: nos cortará, limitará o reinterpretará nuestra Norma, pero, hemos de ser nosotros, nuestras instituciones en concreto, el President de la Generalitat el que debe liderar las reivindicaciones que sean necesarias.
No quiero decir literalmente que el TC está deslegitimado para “cortar” L’Estatut. Jurídicamente no lo está. Pero sí políticamente. Y ésta será una sentencia política. Primero, porque así lo quiso el PP cuando lo recurrió ante el Constitucional, a pesar de había sido aprobado en sede de la soberanía popular y refrendado, de nuevo, por el pueblo Catalán.
Y, segundo, porque el propio TC ha quedado “incapacitado” política y moralmente para dictar una sentencia objetiva.
Y el PP ha sido el artífice de ello. Ha sido este partido el que, saltándose lo que en su día fue lo que unió y motivó a todos los demócratas para construir un Estado Democrático y de Derecho, la que llevó a pactar una Constitución, lo que consiguió una transición ejemplar (como Europa ha llegado a reconocer), ha sido el que no ha dudado a recurrir l’Estatut ante el TC, vulnerando un pacto político, con la pretensión de cercenar, de rasgar con artimañas jurídicas, la voluntad de la ciudadanía contenida en esta Norma, una Norma que fue aprobada en el Parlament de Catalunya y pactada en las Cortes Generales, es decir, vulnerando la soberanía popular.
Pero no creo que sea conveniente elucubrar sobre lo que hará el TC. No sirve de nada!
Lo que sí nos debe preocupar es qué va a pasar con nuestro Estado de Derecho, con nuestra construcción constitucional. En su día ya escribí que las consecuencias en nuestro Estado democrático serían graves si se le continuaba agrediendo como lo estaba -y está- haciendo el PP. Precisamente por el daño que le está infligiendo al cuestionarlas, con calumnias, con mentiras inverosímiles, es decir con las mismas “tretas” que ahora utiliza para tapar sus vergüenzas. Desgraciadamente lo continuará haciendo. Ayer el Sr. Rajoy pedía que se respetara la sentencia que dicte el TC. Eso será si la sentencia le interesa!! Porque ha quedado sobradamente demostrado que ni él ni los suyos respetan las instituciones.
Y será irreparable, salvo que se sepa reconducir la bloqueada renovación del TC para empezar.
Creo que debemos ser conscientes y es un trabajo de todos, de todos los partidos políticos y también de la sociedad civil el reiniciar el camino que se inició hace ya más de 30 años, el volver a reflexionar y pensar en lo que hicimos en aquel momento y que nos llevó a configurar un futuro de convivencia y cohesión social, para conseguir que, de nuevo, los ciudadanos vuelvan a creer en nuestro Estado de Derecho.
13.7.09
FINANÇAMENT: SOLIDARITAT, JUSTICIA I EQUITAT
Els darrers dies se’ns avançava el tancament de les negociacions del Finançament autonòmic i ahir ens confirmaven l’acord majoritari de les Comunitats Autònomes en el model proposat pel Govern central.
Podem afirmar sense por a equivocar-nos que aquest acord era desitjat per tots els ciutadans catalans i, per descomptat, per la resta d’espanyols. No només pel desgast sofert pels diferents agents polítics, per les diferents administracions sinó perquè era una necessitat imperiosa donar resposta a aquells territoris que al llarg dels anys s’han vist perjudicats pel model de finançament acordat. Parlo bàsicament d’aquelles autonomies que han fet un esforç fiscal important i que, per contra, no han rebut el mateix tractament en quan a la prestació de serveis.
L’acord inicial, perquè cal que ens esperem al proper dimecres en que s’ha de formalitzar aquest, ha suposat, com ja he dit, un respir per la majoria de ciutadans que veurem millorar les prestacions per part de l’administració autonòmica. I dic que “veurem” perquè estic segura que el nou finançament serà executat amb prudència i tindrà un tractament rigorista, tal i com ha demostrat el Govern de la Generalitat encapçalat per José Montilla al llarg d’aquest 3 anys.
Estem parlant d’un nou model que reuneix aquests 3 valors:
- És SOLIDARI perquè garanteix que en matèries troncals per a l’Estat del Benestar com sanitat, benestar social i educació es mantingui entre tots els espanyols.
- És JUST perquè es reconeix l’esforç fiscal d’aquelles autonomies que recapten més impostos.
- És EQUITATIU perquè dóna una tractament igual als iguals i desigual als desiguals. I compensa a aquelles autonomies que fa un major esforç en el poder productiu i, per tant, econòmic, per tal de motivar-les.
Ja no val, per tant, que cap formació política es basi en la il·legalitat d’aquest acord perquè no compleix les dates que marca l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No es pot pretendre ni fer creure a la ciutadania que és un acord il·legal perquè els terminis fixats no s’han complert. Doncs bé, NO ES POT FER VOLAR COLOMS!!! i fer creure coses que són inviables en els moments econòmics que estem vivint. Això ÉS ENGANYAR a la gent.
Vull, per últim, posar en valor la UNITAT dels partits que formen el Govern de la Generalitat de Catalunya, demostrant que només aquesta força conjunta permet tirar endavant les polítiques progressistes i basades en l’interès general. I també, la perseverança dels negociadors catalans i l’esforç, compromís, treball i convicció per part del Govern de J.L. Rodriguez Zapatero en aconseguir un model que afavoreixi a tots els ciutadans.
Podem afirmar sense por a equivocar-nos que aquest acord era desitjat per tots els ciutadans catalans i, per descomptat, per la resta d’espanyols. No només pel desgast sofert pels diferents agents polítics, per les diferents administracions sinó perquè era una necessitat imperiosa donar resposta a aquells territoris que al llarg dels anys s’han vist perjudicats pel model de finançament acordat. Parlo bàsicament d’aquelles autonomies que han fet un esforç fiscal important i que, per contra, no han rebut el mateix tractament en quan a la prestació de serveis.
L’acord inicial, perquè cal que ens esperem al proper dimecres en que s’ha de formalitzar aquest, ha suposat, com ja he dit, un respir per la majoria de ciutadans que veurem millorar les prestacions per part de l’administració autonòmica. I dic que “veurem” perquè estic segura que el nou finançament serà executat amb prudència i tindrà un tractament rigorista, tal i com ha demostrat el Govern de la Generalitat encapçalat per José Montilla al llarg d’aquest 3 anys.
Estem parlant d’un nou model que reuneix aquests 3 valors:
- És SOLIDARI perquè garanteix que en matèries troncals per a l’Estat del Benestar com sanitat, benestar social i educació es mantingui entre tots els espanyols.
- És JUST perquè es reconeix l’esforç fiscal d’aquelles autonomies que recapten més impostos.
- És EQUITATIU perquè dóna una tractament igual als iguals i desigual als desiguals. I compensa a aquelles autonomies que fa un major esforç en el poder productiu i, per tant, econòmic, per tal de motivar-les.
Ja no val, per tant, que cap formació política es basi en la il·legalitat d’aquest acord perquè no compleix les dates que marca l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. No es pot pretendre ni fer creure a la ciutadania que és un acord il·legal perquè els terminis fixats no s’han complert. Doncs bé, NO ES POT FER VOLAR COLOMS!!! i fer creure coses que són inviables en els moments econòmics que estem vivint. Això ÉS ENGANYAR a la gent.
Vull, per últim, posar en valor la UNITAT dels partits que formen el Govern de la Generalitat de Catalunya, demostrant que només aquesta força conjunta permet tirar endavant les polítiques progressistes i basades en l’interès general. I també, la perseverança dels negociadors catalans i l’esforç, compromís, treball i convicció per part del Govern de J.L. Rodriguez Zapatero en aconseguir un model que afavoreixi a tots els ciutadans.
10.6.09
LA CRISI I ELS ENTITATS FINANCERES
Llegim als diaris que els diferents agents socials i econòmics demanen al Govern la re -capitatlització de les Caixes i Bancs. Que jo recordi, fins fa relativament poc temps, determinats agents econòmics s’omplien la boca parlant de la bona situació del sistema financer espanyol.
Resulta summament curiós que ara es demani per aquests que el Govern hagi de prendre decisions urgents i re-capitalitzi les entitats bancàries. Jo no dic que no s’hagi de fer però, com he dit, resulta curiós que ara sí que cal córrer, com també cal còrrec en plantejar una reforma laboral.
Ara bé, no cal córrer quan es planteja pel Govern que les entitats bancàries rebaixin les seves pretensions, que intentin fer arribar el crèdit a particulars i empreses. No tenen memòria quan el Govern socialista ha posat sobre la taula una multitud de mesures per reconduir la situació. Per exemple, ara fa un any, quan es va començar a sospitar que les entitats bancàries tenien problemes, i per tal de no crear alarma social que hagués pogut estar desastrós pel sistema, el Govern de Zapatero va avalar els comptes dels ciutadans fins a 100.000 € per titular i entitat. Si això no és una aposta clara i ferma de l’Estat que baixi Déu ...
En un altre ordre de coses. Jo no sé si realment el preu de les vivendes s’ha ajustat o no. Més bé m’inclino a pensar que no. Si tu vas a mirar les diferents immobiliàries per interessar-te per una vivenda resulta que et parlen d’uns preus que, difícilment, una persona amb un sou de 1200 € pot accedir-hi. I parlem d’un sou que molt pocs el tenen en aquests moments. Per tant, si bé el preu de la vivenda ha baixat, i ha baixat –segons diuen-un 43% vol dir que, obviament (ja sé que ho sabem tots) estava, no sobrevalorada, estava hiperhipervalorada!!!.
De manera que, i en la meva modesta opinió, l’únic que puc pensar és que les immobiliàries i promotores pretenen que sigui el ciutadà qui continuï assumint el cost de les inversions nefastes que ells han fet als darrers anys.
És a dir, prenem com a punt de sortida DE NOU a la roda de la bombolla immobiliària.
Doncs bé, vista la situació en la que ens trobem un any després de l’inici clar de la crisi, només queda una sortida. Ens hem de plantejar un PACTE COMÚ, un pacte de totes les parts, però no només en l’àmbit nacional, espanyol, necessitem un PACTE COMÚ EUROPEU per sortir de la crisi.
Per acabar, i rellegint el llibre “30 anys dels PACTES DE LA MONCLOA” editat per la Fundació Ernest Lluch recomano que uns quants el llegeixin.
De fet, m’agradaria i plantejo parar el cronòmetre, començar de zero i iniciar un nou un camí conjunt d’entesa: GOVERN, OPOSICIÓ, AGENTS SOCIALS, ECONÒMICS, ETC. Difícilment ens ensortirem si no és així.
Resulta summament curiós que ara es demani per aquests que el Govern hagi de prendre decisions urgents i re-capitalitzi les entitats bancàries. Jo no dic que no s’hagi de fer però, com he dit, resulta curiós que ara sí que cal córrer, com també cal còrrec en plantejar una reforma laboral.
Ara bé, no cal córrer quan es planteja pel Govern que les entitats bancàries rebaixin les seves pretensions, que intentin fer arribar el crèdit a particulars i empreses. No tenen memòria quan el Govern socialista ha posat sobre la taula una multitud de mesures per reconduir la situació. Per exemple, ara fa un any, quan es va començar a sospitar que les entitats bancàries tenien problemes, i per tal de no crear alarma social que hagués pogut estar desastrós pel sistema, el Govern de Zapatero va avalar els comptes dels ciutadans fins a 100.000 € per titular i entitat. Si això no és una aposta clara i ferma de l’Estat que baixi Déu ...
En un altre ordre de coses. Jo no sé si realment el preu de les vivendes s’ha ajustat o no. Més bé m’inclino a pensar que no. Si tu vas a mirar les diferents immobiliàries per interessar-te per una vivenda resulta que et parlen d’uns preus que, difícilment, una persona amb un sou de 1200 € pot accedir-hi. I parlem d’un sou que molt pocs el tenen en aquests moments. Per tant, si bé el preu de la vivenda ha baixat, i ha baixat –segons diuen-un 43% vol dir que, obviament (ja sé que ho sabem tots) estava, no sobrevalorada, estava hiperhipervalorada!!!.
De manera que, i en la meva modesta opinió, l’únic que puc pensar és que les immobiliàries i promotores pretenen que sigui el ciutadà qui continuï assumint el cost de les inversions nefastes que ells han fet als darrers anys.
És a dir, prenem com a punt de sortida DE NOU a la roda de la bombolla immobiliària.
Doncs bé, vista la situació en la que ens trobem un any després de l’inici clar de la crisi, només queda una sortida. Ens hem de plantejar un PACTE COMÚ, un pacte de totes les parts, però no només en l’àmbit nacional, espanyol, necessitem un PACTE COMÚ EUROPEU per sortir de la crisi.
Per acabar, i rellegint el llibre “30 anys dels PACTES DE LA MONCLOA” editat per la Fundació Ernest Lluch recomano que uns quants el llegeixin.
De fet, m’agradaria i plantejo parar el cronòmetre, començar de zero i iniciar un nou un camí conjunt d’entesa: GOVERN, OPOSICIÓ, AGENTS SOCIALS, ECONÒMICS, ETC. Difícilment ens ensortirem si no és així.
8.6.09
HABLEMOS DE EUROPA!
J.M. Serrat tiene una canción que viene a decir algo así como que los políticos sólo nos acordamos de los ciudadanos cuando buscamos el voto. Es la canción “Pendiente de ti” del cd “UTOPIA”. Dice así.“Eres tan egoísta...! Sólo piensas en ti. Vienes en mi busca cuando necesitas cuartelillo, y en cuanto lo consigues me dejas y te vas sin fumarte, siquiera, un cigarro conmigo. Siempre la misma jugada. Me utilizas y a otra cosa. No hablamos nunca de nada. Ni te esfuerzas en mentir. Ni me sacas a cenar. Ni te quedas a dormir. No sé quién eres tú ni lo que soy para ti. Si hay algo entre tú y yo te importa un pito. No sabes que vivo pendiente de ti y tengo también mi corazoncito. Así le habló la rama al pajarillo...Vienes en mi busca cuando necesitas cuartelillo. Y así lo repetían, desencantados, una musa a un poeta y un voto a un diputado (...)” .Puedo estar de acuerdo en que ésta puede ser la sensación que tiene el ciudadano cuando los políticos pedimos el voto. También puede ser que este desapego proceda a que “el político” es cuestionado por el actuar poco ético de algunos. En ese sentido el artículo publicado hoy en El Periódico “El político bueno y el político malo” de González Casanova, es claro y demoledor y con el que estoy totalmente de acuerdo.En esos términos, ésta puede ser una excusa para no ir a votar. Puede que sí. Pero sólo sería eso UNA EXCUSA.Creo que hemos de empezar todos a concienciarnos que ir a votar no es sólo un derecho “florero” contenido en el art.1 de la Ley Orgnáica de Régimen Electoral General, que está ahí para cogerlo si lo queremos o no, como si fuera un jarrón en una estantería.El derecho de sufragio lo entiendo, o debemos entenderlo como el derecho-obligación que tiene el ciudadano de luchar por mejorar la cosas, cambiarlas si es necesario y, en todo caso, fortalecer la convivencia, la cohesión social.
Es cierto que cada uno es libre de ejercerlo o no. Pero también hemos de tener claro que, como ocurre en estas elecciones al Parlamento Europeo, donde está en juego la futura fortaleza de Europa frente a otros continentes emergentes (principalmente Asia), debemos ser responsables y acudir a votar para demostrar la fuerte convicción europeísta de los españoles. Como decía Felipe González hace pocos días en un artículo publicado en El País, uno ha de ser europeo, pero también europeísta si lo que quiere es una Europa que continúe siendo la cuna de los principios de la Ilustración. Esta Europa que es la heredera del compromiso que en los años 50 llevaron a que los países que la constituyeron tuvieran claro que debía acabarse la Europa de la confrontación para trabajar todos juntos para lograr la Paz y la concordia entre todos y, así, mejorar la vida de los ciudadanos, la Europa de la JUSTICIA y de la IGUALDAD. Si esto es lo que todos queremos HEMOS DE IR A VOTAR!!!.
Barcelona, 7 de junio de 2009
Es cierto que cada uno es libre de ejercerlo o no. Pero también hemos de tener claro que, como ocurre en estas elecciones al Parlamento Europeo, donde está en juego la futura fortaleza de Europa frente a otros continentes emergentes (principalmente Asia), debemos ser responsables y acudir a votar para demostrar la fuerte convicción europeísta de los españoles. Como decía Felipe González hace pocos días en un artículo publicado en El País, uno ha de ser europeo, pero también europeísta si lo que quiere es una Europa que continúe siendo la cuna de los principios de la Ilustración. Esta Europa que es la heredera del compromiso que en los años 50 llevaron a que los países que la constituyeron tuvieran claro que debía acabarse la Europa de la confrontación para trabajar todos juntos para lograr la Paz y la concordia entre todos y, así, mejorar la vida de los ciudadanos, la Europa de la JUSTICIA y de la IGUALDAD. Si esto es lo que todos queremos HEMOS DE IR A VOTAR!!!.
Barcelona, 7 de junio de 2009
3.6.09
EL PP DIU SECTARISME?
Llegeixo unes declaracions del PP de L’Hospitalet en les que el Sr. Del Rio, titlla de “sectari” l’homenatge que es farà el proper divendres a una persona compromesa, de fortes conviccions, que va viure dedicat al servei públic, dedicat als altres i que va ésser assassinat per creure en una convivència pacífica de tots, l’ERNEST LLUCH.
Unes manifestacions com aquestes són un atemptat a la intel·ligència, un atemptat a la història de Catalunya, però també d’Espanya. Aquestes manifestacions són demagògia pura. És inadmissible que un representant, que es diu democràtic, es permeti llicències com aquesta, senzillament per tenir un titular en algú mitjà, senzillament per fer mal. “Sr. Del Rio, fa temps que li estem dient que TOT NO SI VAL”.
Crec que puc afirmar que el record i la figura de l’Ernest Lluch no pertany a ningú, a cap partit polític, a cap entitat. Pertany a la societat sencera, pertany a la historia del nostre país i és l’exemple a seguir per tots. És l’exemple d’una persona que amb humilitat i perseverança, va saber tirar endavant tasques difícils, en moments molt difícils de la nostra historia.
Ernest Lluch va demostrar abastament un tarannà progressista, un tarannà conciliador amb tots i amb tothom, sense distingir ni colors ni banderes. Va ser una persona que va treballar molt pel nostre país i va lluitar, com moltes altres víctimes del terrorisme, per que el terrorisme s’acabés.
Així ha estat reconegut per multitud de polítics, economistes, per la societat civil. Fins i tot, polítics com el Sr. Fraga Iribarne ho han manifestat obertament.
Sembla mentida que representants de la nostra Ciutat no sàpiguen què representa recordar Ernest Lluch. Homenatjar a l’Ernest significa per a la majoria de demòcrates mantindre viva la memòria de les persones que varen lluitar per unes conviccions, per uns valors, per uns drets amb la finalitat de tenir una societat lliure i cohesionada, una societat viva i diversa, una societat compromesa amb ella mateixa i amb els altres.
“Vostè no ho entén així, Sr. Del Rio?”
Unes manifestacions com aquestes són un atemptat a la intel·ligència, un atemptat a la història de Catalunya, però també d’Espanya. Aquestes manifestacions són demagògia pura. És inadmissible que un representant, que es diu democràtic, es permeti llicències com aquesta, senzillament per tenir un titular en algú mitjà, senzillament per fer mal. “Sr. Del Rio, fa temps que li estem dient que TOT NO SI VAL”.
Crec que puc afirmar que el record i la figura de l’Ernest Lluch no pertany a ningú, a cap partit polític, a cap entitat. Pertany a la societat sencera, pertany a la historia del nostre país i és l’exemple a seguir per tots. És l’exemple d’una persona que amb humilitat i perseverança, va saber tirar endavant tasques difícils, en moments molt difícils de la nostra historia.
Ernest Lluch va demostrar abastament un tarannà progressista, un tarannà conciliador amb tots i amb tothom, sense distingir ni colors ni banderes. Va ser una persona que va treballar molt pel nostre país i va lluitar, com moltes altres víctimes del terrorisme, per que el terrorisme s’acabés.
Així ha estat reconegut per multitud de polítics, economistes, per la societat civil. Fins i tot, polítics com el Sr. Fraga Iribarne ho han manifestat obertament.
Sembla mentida que representants de la nostra Ciutat no sàpiguen què representa recordar Ernest Lluch. Homenatjar a l’Ernest significa per a la majoria de demòcrates mantindre viva la memòria de les persones que varen lluitar per unes conviccions, per uns valors, per uns drets amb la finalitat de tenir una societat lliure i cohesionada, una societat viva i diversa, una societat compromesa amb ella mateixa i amb els altres.
“Vostè no ho entén així, Sr. Del Rio?”
17.4.09
DISCULPES ACCEPTADES PERÒ INNECESSARIES
Llegeixo avui la noticia que el jutge degà de Barcelona “demana perdó als jutges per la repercussió de la seva disputa matrimonial”.
Personalment crec que ésser humil i reconèixer els errors és important. No tinc res a dir d’això. Ara bé, demanar perdó només al col·lectiu dels jutges resulta xocant.
Segons diu la premsa, el Sr. Regadera manifesta que, el que va ocórrer el passat dia 3 quan va ser denunciat per la seva dona per la presumpta comissió d’un delicte com el de maltractament, pertany a la seva vida privada.
Doncs, NO.
Primer, per què estem en fets que són perseguits d’ofici perquè atempten a un bé jurídic protegit. I, en segon lloc, en aquest cas ENCARA MENYS. Precisament va ser ell qui es va encarregar de fer públic el seu cas amb la compareixença davant dels mitjans, mostrant les ferides patides. Tots sabem que hi ha moltes formes d’entrar i sortir dels jutjats amb discreció, per tant, aquesta actitud no és massa comprensible.
I el que encara entenc menys és que ara demani disculpes al seu col·lectiu, al col·lectiu de jutges. En tot cas, si ha de demanar disculpes –si és que serveix de res- és a la seva esposa i, en tot cas, a la societat civil que és un espectador d’un muntatge patètic i, sobretot, víctima d’un atemptat a un bé jurídic protegit com és la integritat física.
De totes formes, aquest ha estat l’exemple clar de que els jutges són persones. Persones individuals que estan sotmeses, com qualsevol mortal, a l’Estat de dret, per molt que de vegades es pensin que “estan per sobre del bé i del mal”, com s’ha demostrat darrerament a amb l’actitud d’oposició aferrissada d’una part d’aquest col·lectiu als altres poders de l’Estat exercint un presumpte dret de vaga que no poden exercir. (Pero esto es harina de otro costal).
En qualsevol cas, com a conjunt de persones que pertanyen a un dels poders de l’Estat social i democràtic de dret (no individualment, si no col·lectivament), se’ls exigeix un “plus” en la seves actuacions i han de ser conscients que actituds com aquestes perjudiquen seriosament la credibilitat dels ciutadans en una de les potes més importants de l’Estat.
Personalment crec que ésser humil i reconèixer els errors és important. No tinc res a dir d’això. Ara bé, demanar perdó només al col·lectiu dels jutges resulta xocant.
Segons diu la premsa, el Sr. Regadera manifesta que, el que va ocórrer el passat dia 3 quan va ser denunciat per la seva dona per la presumpta comissió d’un delicte com el de maltractament, pertany a la seva vida privada.
Doncs, NO.
Primer, per què estem en fets que són perseguits d’ofici perquè atempten a un bé jurídic protegit. I, en segon lloc, en aquest cas ENCARA MENYS. Precisament va ser ell qui es va encarregar de fer públic el seu cas amb la compareixença davant dels mitjans, mostrant les ferides patides. Tots sabem que hi ha moltes formes d’entrar i sortir dels jutjats amb discreció, per tant, aquesta actitud no és massa comprensible.
I el que encara entenc menys és que ara demani disculpes al seu col·lectiu, al col·lectiu de jutges. En tot cas, si ha de demanar disculpes –si és que serveix de res- és a la seva esposa i, en tot cas, a la societat civil que és un espectador d’un muntatge patètic i, sobretot, víctima d’un atemptat a un bé jurídic protegit com és la integritat física.
De totes formes, aquest ha estat l’exemple clar de que els jutges són persones. Persones individuals que estan sotmeses, com qualsevol mortal, a l’Estat de dret, per molt que de vegades es pensin que “estan per sobre del bé i del mal”, com s’ha demostrat darrerament a amb l’actitud d’oposició aferrissada d’una part d’aquest col·lectiu als altres poders de l’Estat exercint un presumpte dret de vaga que no poden exercir. (Pero esto es harina de otro costal).
En qualsevol cas, com a conjunt de persones que pertanyen a un dels poders de l’Estat social i democràtic de dret (no individualment, si no col·lectivament), se’ls exigeix un “plus” en la seves actuacions i han de ser conscients que actituds com aquestes perjudiquen seriosament la credibilitat dels ciutadans en una de les potes més importants de l’Estat.
12.4.09
CANVI DEL GOVERN D’EN ZAPATERO
Aquests darrers dies hem assistit al canvi de Govern de J.L. Rodriguez Zapatero i que suposa l’adequació a la situació actual de l’acció del programa dels PSOE presentat a les darreres eleccions del març de 2008.
No vull entrar a fer disquisicions ni elucubracions sobre si és correcte un canvi de Govern només passat un any des que es varen guanyar les Eleccions Generals. La necessitat o no de donar un gir a l’acció de Govern és facultat només del President del Govern i, en aquest sentit, i donades les circumstàncies que ens rodegen estic convençuda que calia donar un nou impuls al programa de govern del PSOE que va presentar a les Eleccions Generals ara fa un any.
Aquesta crisi ha posat de manifest moltes coses, unes negatives, però altres molt positives. S’ha posat en evidència que una acció de Govern ha d’adequar-se els més àgilment possible al moment que vivim, al moment que, en aquest cas, pateix el ciutadà, a un moment com l’actual. I, per tant, les administracions han de ser eficients i eficaces davant les necessitats peremptòries i actualitzar-se el més aviat possible.
I això és el que s’espera, no només del nou Govern Estatal, que també, sinó també dels altres poders de l’Estat Social i Democràtic de Dret: el poder legislatiu i, sobretot del poder Judicial. Cal fer aquí un afegit i és l’exigència d’actuació ràpida i urgent del Tribunal Constitucional.
Sí, efectivament, el Tribunal Constitucional té l’obligació jurídica, però sobretot ètica i moral de resoldre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble català al 2006. Ara és el moment de demostrar que és un Tribunal com estableix la Constitució Espanyola i dictar sentència en el sentit que en el seu dia si li va voler donar quan es va aprovar la norma suprema.
Aquest és un moment decisiu per donar resposta a les necessitats dels ciutadans, a donar sortida a les expectatives per les que tan han lluitat els ciutadans, els catalans i també els ciutadans de la resta de les comunitats autònomes que conformen l’Estat Espanyol.
Hi ha la sensació que, fins que no es resolgui el recurs davant del TC sobre l’EEAA de Catalunya, és a dir, fins que no es resolgui sobre el finançament de Catalunya no començarem a caminar de nou. I és cert. I, en aquest sentit, cal afegir que no només ho sentim els ciutadans catalans. Hi ha una immensa majoria d’ espanyols que tenen la necessitat de saber, d’una vegada per totes, que Espanya i que Catalunya, com a motor econòmic, estan compromesos amb la cohesió social, amb la convivència i, per tant, amb la solidaritat de tots els espanyols. Cal una solució definitiva perquè tot això tiri endavant. Cal una solució política de la situació actual.
I això només es pot fer des de la concreció de forma definitiva del finançament autonòmic, que és el tema nuclear de l’EEAA.
Cal la resolució definitiva de tal manera que, un cop resolt i reconeguda l’aportació de Catalunya a la solidaritat amb la resta d’Espanya i compensada, comencem a concretar el FINANÇAMENT LOCAL.
Doncs SI. Els ajuntaments tenim la sensació de ser els més oblidats i alhora als qui més se’ls exigeix en el dia a dia.
Doncs bé, els ajuntaments: els petits, els mitjans i els grans, TOTS, difícilment aconseguirem donar resposta a les necessitats sorgides diàriament si no tenim un recolzarem constant de la resta d’administracions.
Cal, per tant, un nou finançament que, entre d’altres qüestions, resolgui la capacitat d’adequar els nostres impostos a les necessitats efectives de les nostres Ciutats i a les capacitats dels nostres ciutadans. Un finançament per permeti resoldre problemes urgents i, paral·lelament, doni possibilitat de planificar a mig i llarg termini la millora en les condicions de vida dels ciutadans. Que permeti els poders públics treballin dia a dia amb la ciutat d’una forma més propera i efectiva.
Tinc la sensació que no hi ha massa temps per reaccionar i aprofitar les oportunitats que aquest moment ens està donant. Els principis socialistes que en el seu diu varem aprendre han de ser aplicables en aquest moment de forma més contundent i, si cal fer pedagogia la fem, si cal explicar el per què de les decisions s’explica (encara que de vegades no sigui fàcil ni còmode). No estem aquí per resoldre temes fàcils, estem aquí per resoldre i millorar les condiciones de vida de la gent. Però se’ns han de donar facilitats per assumir aquelles competències que ara estem assumint com a competències impròpies, perquè encara no ho són. Necessitem un NOU FINANÇAMENT LOCAL.
No vull entrar a fer disquisicions ni elucubracions sobre si és correcte un canvi de Govern només passat un any des que es varen guanyar les Eleccions Generals. La necessitat o no de donar un gir a l’acció de Govern és facultat només del President del Govern i, en aquest sentit, i donades les circumstàncies que ens rodegen estic convençuda que calia donar un nou impuls al programa de govern del PSOE que va presentar a les Eleccions Generals ara fa un any.
Aquesta crisi ha posat de manifest moltes coses, unes negatives, però altres molt positives. S’ha posat en evidència que una acció de Govern ha d’adequar-se els més àgilment possible al moment que vivim, al moment que, en aquest cas, pateix el ciutadà, a un moment com l’actual. I, per tant, les administracions han de ser eficients i eficaces davant les necessitats peremptòries i actualitzar-se el més aviat possible.
I això és el que s’espera, no només del nou Govern Estatal, que també, sinó també dels altres poders de l’Estat Social i Democràtic de Dret: el poder legislatiu i, sobretot del poder Judicial. Cal fer aquí un afegit i és l’exigència d’actuació ràpida i urgent del Tribunal Constitucional.
Sí, efectivament, el Tribunal Constitucional té l’obligació jurídica, però sobretot ètica i moral de resoldre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya referendat pel poble català al 2006. Ara és el moment de demostrar que és un Tribunal com estableix la Constitució Espanyola i dictar sentència en el sentit que en el seu dia si li va voler donar quan es va aprovar la norma suprema.
Aquest és un moment decisiu per donar resposta a les necessitats dels ciutadans, a donar sortida a les expectatives per les que tan han lluitat els ciutadans, els catalans i també els ciutadans de la resta de les comunitats autònomes que conformen l’Estat Espanyol.
Hi ha la sensació que, fins que no es resolgui el recurs davant del TC sobre l’EEAA de Catalunya, és a dir, fins que no es resolgui sobre el finançament de Catalunya no començarem a caminar de nou. I és cert. I, en aquest sentit, cal afegir que no només ho sentim els ciutadans catalans. Hi ha una immensa majoria d’ espanyols que tenen la necessitat de saber, d’una vegada per totes, que Espanya i que Catalunya, com a motor econòmic, estan compromesos amb la cohesió social, amb la convivència i, per tant, amb la solidaritat de tots els espanyols. Cal una solució definitiva perquè tot això tiri endavant. Cal una solució política de la situació actual.
I això només es pot fer des de la concreció de forma definitiva del finançament autonòmic, que és el tema nuclear de l’EEAA.
Cal la resolució definitiva de tal manera que, un cop resolt i reconeguda l’aportació de Catalunya a la solidaritat amb la resta d’Espanya i compensada, comencem a concretar el FINANÇAMENT LOCAL.
Doncs SI. Els ajuntaments tenim la sensació de ser els més oblidats i alhora als qui més se’ls exigeix en el dia a dia.
Doncs bé, els ajuntaments: els petits, els mitjans i els grans, TOTS, difícilment aconseguirem donar resposta a les necessitats sorgides diàriament si no tenim un recolzarem constant de la resta d’administracions.
Cal, per tant, un nou finançament que, entre d’altres qüestions, resolgui la capacitat d’adequar els nostres impostos a les necessitats efectives de les nostres Ciutats i a les capacitats dels nostres ciutadans. Un finançament per permeti resoldre problemes urgents i, paral·lelament, doni possibilitat de planificar a mig i llarg termini la millora en les condicions de vida dels ciutadans. Que permeti els poders públics treballin dia a dia amb la ciutat d’una forma més propera i efectiva.
Tinc la sensació que no hi ha massa temps per reaccionar i aprofitar les oportunitats que aquest moment ens està donant. Els principis socialistes que en el seu diu varem aprendre han de ser aplicables en aquest moment de forma més contundent i, si cal fer pedagogia la fem, si cal explicar el per què de les decisions s’explica (encara que de vegades no sigui fàcil ni còmode). No estem aquí per resoldre temes fàcils, estem aquí per resoldre i millorar les condiciones de vida de la gent. Però se’ns han de donar facilitats per assumir aquelles competències que ara estem assumint com a competències impròpies, perquè encara no ho són. Necessitem un NOU FINANÇAMENT LOCAL.
9.4.09
CIU: NO SE’N PODEN ESTAR!!!
Desconec els motius del Sr. Felip Puig d’insistir en el tema, a aquestes alçades, de que avui en dia, quí hauria de governar Catalunya hauria de ser la llista més votada.
Desconec, encara que imagino el per què, si ho diu perquè s’ha reeditat el Pacte d’Entesa pels partits del govern de Catalunya, o si, donada la nova composició del Govern espanyol li torna a agafar “mal de panxa” perquè sospita que ja no té tan clar que CIU pugui tornar a governar en un futur al nostre pais.
Avui sortia a les noticies que, segons Puig, el President del Govern espanyol havia promès que a Catalunya governaria la llista més votada.
Miri Sr. Puig, personalment li dic que, en aquest moment, m’importa molt poc si qui governa en aquest moment és la llista més o votada o no.
I m’importa molt poc si alguns tenen un atac de banyes –que dirien alguns- o no.
L’únic que veritablement té sentit en aquest moment és treballar conjuntament. La situació és prou complicada i difícil com per preocupar-se ARA per coses que, en tot cas, han de resoldre els ciutadans en unes votacions democràtiques i no el President del Govern i menys a Catalunya. Encara resultarà que els que més depenen de Madrid seran els Srs. de CIU.
Ara mateix, i per si no ho saben, el que és essencial i vital per Catalunya és que tots estem al costat del seu Govern per tal de sortir-nos de la situació que estem patint. Només així ho aconseguirem.
Ara bé, si vostès prefereixen tenir una actitud bel·ligerant amb el Govern de Catalunya, amb una única finalitat de treure un benefici partidista continuaran equivocant-se i, així, l’únic que aconseguiran serà continuar per la travessia del desert durant molt més temps”.
Desconec, encara que imagino el per què, si ho diu perquè s’ha reeditat el Pacte d’Entesa pels partits del govern de Catalunya, o si, donada la nova composició del Govern espanyol li torna a agafar “mal de panxa” perquè sospita que ja no té tan clar que CIU pugui tornar a governar en un futur al nostre pais.
Avui sortia a les noticies que, segons Puig, el President del Govern espanyol havia promès que a Catalunya governaria la llista més votada.
Miri Sr. Puig, personalment li dic que, en aquest moment, m’importa molt poc si qui governa en aquest moment és la llista més o votada o no.
I m’importa molt poc si alguns tenen un atac de banyes –que dirien alguns- o no.
L’únic que veritablement té sentit en aquest moment és treballar conjuntament. La situació és prou complicada i difícil com per preocupar-se ARA per coses que, en tot cas, han de resoldre els ciutadans en unes votacions democràtiques i no el President del Govern i menys a Catalunya. Encara resultarà que els que més depenen de Madrid seran els Srs. de CIU.
Ara mateix, i per si no ho saben, el que és essencial i vital per Catalunya és que tots estem al costat del seu Govern per tal de sortir-nos de la situació que estem patint. Només així ho aconseguirem.
Ara bé, si vostès prefereixen tenir una actitud bel·ligerant amb el Govern de Catalunya, amb una única finalitat de treure un benefici partidista continuaran equivocant-se i, així, l’únic que aconseguiran serà continuar per la travessia del desert durant molt més temps”.
6.4.09
30 ANYS DE D’AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS
Ara que aviat es compliran 30 anys des de la constitució dels primers ajuntaments democràtics no vull deixar de dir la meva. Molta és la feina que s’ha fet des que el 3 d’abril de 1979 molts varen anar a votar als col·legis electorals.
La transcendència dels municipis al llarg de la nostra història està fora de dubtes. És i ha estat l’administració que percep i coneix de primera mà els problemes dels ciutadans. El concepte de proximitat implica estar en contacte directe amb els altres. Els partits polítics parlem de “proximitat” per referir-nos al que considerem que ha de ser la nostra relació, la dels regidors en el cas dels municipis, amb la ciutadania. Parlem del que suposa exercir la política que ha de ser més pràctica i senzilla. Sense masses interlocutors. Sense traves. Que permeti el ciutadà saber quins són els seus drets i també quins són els seus deures.
El municipalisme ha estat al llarg de tots aquests anys, hi continuarà essent un dels fonaments del socialisme català. El PSC ha participat i s’ha compromès, des dels inicis de la democràcia, en la millora de les nostres ciutats. Treballant des del govern o des de l’oposició, amb la convicció que només des dels municipis podem saber quins són els veritables problemes dels nostres veïns i veïnes i cóm s’han de resoldre. A les darreres eleccions el PSC està governant en un 75% de la població catalana. I aquest és el resultat de molts anys de perseverança i de confiança en allò que creiem que han de ser els nostres municipis.
És evident que la feina mai s’acaba. Un, si vol, es podria dedicar les 24 hores del dia a resoldre problemes. Cal dir també, però, que moltes vegades irresolubles, però que en qualsevol cas han de ser escoltats, estudiats i valorats per tal de que el nostre conciutadà satisfaci les seves necessitats. Com deia, de vegades hi ha situacions que difícilment tindran un resultat satisfactori, però és imprescindible que el veí o veïna tingui un interlocutor proper per fer-li les reivindicacions que calgui, i aquest és el regidor o regidora.
L’altre dia em demanaven que expliqués en poques paraules el que sent una persona amb responsabilitat política a la seva Ciutat. Intentaré ser breu i de ben segur que em deixo de dir coses. Des del primer dia les sensacions han estat múltiples: sentit de la responsabilitat, compromís, saber que la fermesa en les teves conviccions pot ajudar a millorar, canviar, si s’escau, aquelles petites i grans coses que succeeixen al teu voltant i que afecten a una col·lectivitat. I tot això, vivint-ho des de l’apassionament per la teva ciutat, pels que t’acompanyen i comparteixen moments bons i dolents, per tot allò que implica voler canviar les coses per millorar-les.
Viure la Ciutat des de l’altre banda. Coneixent cóm es tracten els problemes, plantejant-ne, dia a dia, com millorar les respostes al ciutadà: agilitat, facilitat, positivitat, és un repte que dia a dia ens imbueix en una tasca interminable. Cal estar atent al que ocorre.
En definitiva, és un llarg viatge que tots hem de compartir, els regidors i els ciutadans, treballant de forma compromesa i conjunta per una Ciutat millor.
La transcendència dels municipis al llarg de la nostra història està fora de dubtes. És i ha estat l’administració que percep i coneix de primera mà els problemes dels ciutadans. El concepte de proximitat implica estar en contacte directe amb els altres. Els partits polítics parlem de “proximitat” per referir-nos al que considerem que ha de ser la nostra relació, la dels regidors en el cas dels municipis, amb la ciutadania. Parlem del que suposa exercir la política que ha de ser més pràctica i senzilla. Sense masses interlocutors. Sense traves. Que permeti el ciutadà saber quins són els seus drets i també quins són els seus deures.
El municipalisme ha estat al llarg de tots aquests anys, hi continuarà essent un dels fonaments del socialisme català. El PSC ha participat i s’ha compromès, des dels inicis de la democràcia, en la millora de les nostres ciutats. Treballant des del govern o des de l’oposició, amb la convicció que només des dels municipis podem saber quins són els veritables problemes dels nostres veïns i veïnes i cóm s’han de resoldre. A les darreres eleccions el PSC està governant en un 75% de la població catalana. I aquest és el resultat de molts anys de perseverança i de confiança en allò que creiem que han de ser els nostres municipis.
És evident que la feina mai s’acaba. Un, si vol, es podria dedicar les 24 hores del dia a resoldre problemes. Cal dir també, però, que moltes vegades irresolubles, però que en qualsevol cas han de ser escoltats, estudiats i valorats per tal de que el nostre conciutadà satisfaci les seves necessitats. Com deia, de vegades hi ha situacions que difícilment tindran un resultat satisfactori, però és imprescindible que el veí o veïna tingui un interlocutor proper per fer-li les reivindicacions que calgui, i aquest és el regidor o regidora.
L’altre dia em demanaven que expliqués en poques paraules el que sent una persona amb responsabilitat política a la seva Ciutat. Intentaré ser breu i de ben segur que em deixo de dir coses. Des del primer dia les sensacions han estat múltiples: sentit de la responsabilitat, compromís, saber que la fermesa en les teves conviccions pot ajudar a millorar, canviar, si s’escau, aquelles petites i grans coses que succeeixen al teu voltant i que afecten a una col·lectivitat. I tot això, vivint-ho des de l’apassionament per la teva ciutat, pels que t’acompanyen i comparteixen moments bons i dolents, per tot allò que implica voler canviar les coses per millorar-les.
Viure la Ciutat des de l’altre banda. Coneixent cóm es tracten els problemes, plantejant-ne, dia a dia, com millorar les respostes al ciutadà: agilitat, facilitat, positivitat, és un repte que dia a dia ens imbueix en una tasca interminable. Cal estar atent al que ocorre.
En definitiva, és un llarg viatge que tots hem de compartir, els regidors i els ciutadans, treballant de forma compromesa i conjunta per una Ciutat millor.
3.4.09
CATALUNYA CAUSA COMUNA
Ahir es va celebrar el primer debat de la Conferència Oberta “CATALUNYA CAUSA COMUNA”, un debat que girava entorn al catalanisme.
Els diferents ponents de les dues taules van transmetre el que ells entenien, a data d’avui, com a catalanisme.
Pel meu parer, aquell qui més va encertar el punt de partida del “catalanisme” o, millor dit, i per intentar ser més políticament correcte, aquell amb qui em vaig sentir més identificada en aquest punt inicial de cóm em de plantejar-nos “el catalanisme” va ser en Miquel Caminal. Va venir a dir, (si no recordo malament) una cosa així com que abans que catalanista un era d’esquerres.
Efectivament, abans que res, i abans de “filosofar” (i ho dic amb estima i, sobretot, amb tot el respecte, perquè els que em coneixeu sabeu quin sentit li dono al terme filosofar) hem de tenir clar que allò que ens mou en les nostres conviccions són els valors de l’esquerra. Suposo que estarem d’acord que la identitat, sense ser menyspreada - que no ho és, només faltaria- passa a un segon lloc quan parlem dels objectius principals, com per exemple, la protecció els menys afavorits.
El sentiment de pertinença és lliure de cadascú. I, encara que sembli una afirmació òbvia, no tothom combrega així. Molts pensen que només aquells que senten les arrels del nostre poble com a fi en sí mateix i com a prioritat front altres valors, són els genuïns.
Doncs NO. Entenc que un es pot sentir català, mediterrani, europeu o, senzillament, com vulgui. Però en qualsevol cas, la convivència, els valors de la solidaritat, el compromís, la lluita per aconseguir els màxims drets socials i polítics, etc, estan per sobre del sentiment de pertinença que, serà del tot legítim, però que no deixa de ser un sentiment lliure i personal de cadascú. Procurar la convivència i la cohesió social sí que, entenc, ha de ser un fi en si mateix. Si no és així, el sentir-se d’un lloc o d’un altre deixa de tenir raó de ser.
Bé, és la meva opinió. Una altra cosa, de la que parlaré aviat, és cóm estructurem l’organització de l’Estat per arribar da complir aquestes finalitats de la gent d’esquerres, cóm donar sortida a un millor finançament autonòmic i local per aconseguir, amb la major eficàcia i eficiència, els objectius de l’esquerra.
31.3.09
ARA ÉS EL MOMENT
Fa temps que no tenia un moment per dir la meva sobre alguna de les coses que ens estan passant. Són moltes i diverses, si voleu, però totes, absolutament totes es focalitzen en la crisi.
No sóc la primera ni la única que viu aquesta crisi des d’una òptica complicada. Per què la crisi és difícil de resoldre. Això tots ho tenim clar.
Tots: els ciutadans, els polítics, els que formem part dels diversos poders públics, els agents socials, els diferents agents econòmics, tots som conscients que no hi ha receptes màgiques, que no hi ha manuals que donin sortides ràpides i eficients. Que la sortida serà lenta i, sobretot, que sortirem diferents de cóm hem entrar.
Els que tenim la responsabilitat política de resoldre els problemes dels ciutadans, de la nostra Ciutat, del país, se’ns presenta un repte complicat però no irresoluble.
Us diré. Ahir vaig assistir a la conferència “Recuperació econòmica i ocupació” del Ministre i company Celestino Corbacho. No repetiré aquí el que els mitjans de comunicació ja expliquen: el tractament que el Govern de l’Estat està donant a la crisi, les diferents mesures adoptades, etc.
La conclusió que vaig treure és que les receptes no són fàcils ni segures: hem de provar aquelles mesures que resolguin, a curt i a mig termini, les complicacions que es vagin generant. És a dir, cap partit polític pot dir que “té la vareta màgica”, cap partit polític es pot irrogar la capacitat d’acabar a,b la crisi. No crec que cap s’atreveixi a dir-ho, però, per si és així, ja dic ara que seria una OBSCENITAT.
Ha quedat clar que hem de treballar ara JA i prendre mesures directes, com per exemple, per modificar el model productiu i dirigir-lo cap a una economia sostenible, innovadora i, sobretot, justa. La feina i l’esforç que, per part de tots, està requerint i requerirà aquesta situació. I aquí si vull expressar el meu convenciment que només ens ensortirem si tenim líders que amb convicció, amb treball constant, amb decisió, essent perseverants i rigorosos, treballant cap a una mateixa direcció i comptant amb la col·laboració i complicitat dels ciutadans, seran capaços de tirar endavant amb la situació actual. No ho dic jo. Ho va dir en Serra Ramoneda, President de “Tribuna Barcelona”. Només amb persones amb claredat d’idees, sentit comú, rigor en treball, tindrem un futur millor.
Ara, però, cal fer una última reflexió. Ara no ens podem quedar aquí. No podem fer com aquells malalts del cor que prometen que deixaran de fumar quan els diuen que li han de fer un cateterisme. Ara hem d’anar més enllà i plantejar-nos que el futur, no només serà diferent perquè la crisi ens canviarà en aspectes econòmics, socials, etc. Sinó per què s’ha fet evident que necessitem el compromís personal de tots i cadascú de nosaltres, un compromís individual i col·lectiu, i això si és que volem una societat diferent: Una societat que treballi pels altres solidàriament, que es basi en principis d’equitat, de justícia i que acabi generant cohesió social.
No sóc la primera ni la única que viu aquesta crisi des d’una òptica complicada. Per què la crisi és difícil de resoldre. Això tots ho tenim clar.
Tots: els ciutadans, els polítics, els que formem part dels diversos poders públics, els agents socials, els diferents agents econòmics, tots som conscients que no hi ha receptes màgiques, que no hi ha manuals que donin sortides ràpides i eficients. Que la sortida serà lenta i, sobretot, que sortirem diferents de cóm hem entrar.
Els que tenim la responsabilitat política de resoldre els problemes dels ciutadans, de la nostra Ciutat, del país, se’ns presenta un repte complicat però no irresoluble.
Us diré. Ahir vaig assistir a la conferència “Recuperació econòmica i ocupació” del Ministre i company Celestino Corbacho. No repetiré aquí el que els mitjans de comunicació ja expliquen: el tractament que el Govern de l’Estat està donant a la crisi, les diferents mesures adoptades, etc.
La conclusió que vaig treure és que les receptes no són fàcils ni segures: hem de provar aquelles mesures que resolguin, a curt i a mig termini, les complicacions que es vagin generant. És a dir, cap partit polític pot dir que “té la vareta màgica”, cap partit polític es pot irrogar la capacitat d’acabar a,b la crisi. No crec que cap s’atreveixi a dir-ho, però, per si és així, ja dic ara que seria una OBSCENITAT.
Ha quedat clar que hem de treballar ara JA i prendre mesures directes, com per exemple, per modificar el model productiu i dirigir-lo cap a una economia sostenible, innovadora i, sobretot, justa. La feina i l’esforç que, per part de tots, està requerint i requerirà aquesta situació. I aquí si vull expressar el meu convenciment que només ens ensortirem si tenim líders que amb convicció, amb treball constant, amb decisió, essent perseverants i rigorosos, treballant cap a una mateixa direcció i comptant amb la col·laboració i complicitat dels ciutadans, seran capaços de tirar endavant amb la situació actual. No ho dic jo. Ho va dir en Serra Ramoneda, President de “Tribuna Barcelona”. Només amb persones amb claredat d’idees, sentit comú, rigor en treball, tindrem un futur millor.
Ara, però, cal fer una última reflexió. Ara no ens podem quedar aquí. No podem fer com aquells malalts del cor que prometen que deixaran de fumar quan els diuen que li han de fer un cateterisme. Ara hem d’anar més enllà i plantejar-nos que el futur, no només serà diferent perquè la crisi ens canviarà en aspectes econòmics, socials, etc. Sinó per què s’ha fet evident que necessitem el compromís personal de tots i cadascú de nosaltres, un compromís individual i col·lectiu, i això si és que volem una societat diferent: Una societat que treballi pels altres solidàriament, que es basi en principis d’equitat, de justícia i que acabi generant cohesió social.
20.1.09
OBAMA I EL MÓN
Dentro de tres horas, aproximadamente, toma posesión del cargo como Presidente de los EEUU Barack Obama. Los medios de comunicación han hecho el gran despliegue informativo al que nos tienen acostumbrados.
Todas las miradas están dirigidas de nuevo a América. Y de nuevo hemos de decir que ha conseguido ser el centro de atención. De nuevo se focalizan las esperazas en EEUU. No entraré en eso ahora por requerir un tratamiento aparte pero si decir que justo cuando al otro lado del mundo acaban de matar a más de 1200 personas y a otras muchas las han dejado sin NADA, creo que esta desproporción de medios, tanto periodísticos como de los fastos en la toma de posesión, es un insulto y en paso atrás en la credibilidad del mundo occidental.
Ligado a lo anterior, el futuro presidente de los EEUU tiene sobre sí un horizonte, digámosle (por decirlo de alguna manera), complicado. Con la crisis financiera global, el lastre de la guerra de Irak, Rusia haciendo de las suyas, con una Europa débil, … Obama es una esperanza.
Ahora bien, sin negar la carga simbólica que supone la presidencia de Obama, no podemos negar que en estos momentos, una gala ostentosa como la que estamos presenciando desde ayer, no se corresponde con la imagen que occidente debería dar a oriente.
Las formas son esenciales, máxime en momentos en los que el equilibrio en el mundo está prendido de unas “pinzas de cristal”. Sin negar la importancia a las personas que se concentraran en Wasghinton con el deseo de creer en un cambio en el rumbo de los EEUU y, por ende, en el mundo, es contraproducente según qué demostraciones ante el mundo.
No quiero ser pesimista, porque en el fondo me quiero creer que el cambio lo tenemos muy cerca, pero algo me frena para dejarme llevar por este torrente de ilusión americano y, porque no decirlo, mundial.
Ojala sea así. Suerte a todos!
14.1.09
Dur revés a la dreta espanyola
La resolució del Tribunal Superior de Justícia del País Vasc el 12 de gener pel que arxivava la causa contra Ibarretxe, Patxi López i d’altres per la converses mantingudes amb ETA confirmen que, en cap cas, es pot judicialitzar la vida política i, molt menys en un cas com aquest en el que els diferents agents han treballat per resoldre un tema tan dur, complicat i dolorós com és el terrorisme d’ETA.
És confirma de nou que les accions de la dreta dura espanyola que, durant l’anterior legislatura, va aprofitar qualsevol motiu per atacar al Govern de l’Estat socialista amb finalitats espúries, han tornat a ser infructuoses.
Una dreta deslleial amb les institucions democràtiques que no reconeixen un govern legítim com ho va ser el de l’anterior legislatura i l’actual d’en José Luis Rodríguez Zapatero, una dreta casposa que continua bloquejant la renovació de les institucions bàsiques de l’Estat com és el Tribunal Constitucional, una dreta que –encara que ara tingui una cara amable – tots sabem qui i què està al darrera.
Aquesta falta de respecte “continuat” a les institucions democràtiques denota el menyspreu que la dreta obscura i funesta espanyola té als valors constitucionals.
7.1.09
LA DESPROPORCIÓ DE L’ATAC D’ISRAEL
El 27 de Juliol de 2006 vaig escriure un petit text on denunciava l’atac d’Israel contra el Líban. Aquell escrit el titulava “La vanitat d’Israel”. Ens trobem de nou en un atac desproporcionat.
Amb les noticies que ens arriben des de Gaza – cal dir que es fa especialment difícil veure les imatges- ens quedem sense paraules. La impotència i el dolor s’apoderen i ofeguen als espectadors. I es que tornem a estar igual. Davant l’actitud prepotent d’un Estat que es creu en la possessió de la veritat i el bé.
Puc entendre que Israel, davant dels atacs de Hamàs, (per cert, no podem oblidar que governa per què va ser escollit democràticament), davant d’accions il·legals contra els seus veïns, l’Estat d’Israel es defensi. Però en cap cas es legitima una acció totalment desproporcionada com la que estem presenciant.
Segons les fonts oficials jueves, cal una resposta immediata i dura davant dels atacs. De fet, llegia l’altra dia a El País (diumenge de 4.01.2009) una entrevista a l’escriptor israelià Abraham B. Yehoshúa, en la que, davant del trencament de la treva per part d’Israel, deia textualment, i transcric literalment per no equivocar-me, : “No diré que Israel no violés la treva, però ells també van disparar abans”.
Ni que això fos un pati d’escola!!!. Doncs miri, NO. Un atac que ve premeditat des de fa temps, així i ho diuen els propis rotatius el dia 7 de gener, un atac que estava plantejat ja fa més de 6 mesos, és inadmissible una afirmació del tipus. És inconcebible que una persona de les qualitats del Sr. Yehoshúa faci una manifestació d’aquestes i ningú li respongui de forma contundent.
És cert que, en certa manera em va tranquil·litzar, per dir-ho d’alguna manera, que al final de l’entrevista apel·lés al desmantellament dels assentaments i a retirar part del mur, així com demanés que l’actitud de la comunitat internacional havia de ser ferma i “amenaçar a Israel amb trencar relacions diplomàtiques i comercials si no es posa fi als assentaments”.
Però, en qualsevol cas, és inacceptable justificar un atac que actualment ha generat una matança de persones sense cap mena d’escrúpols i, per tant, em veig en l’obligació moral i ètica de discrepar amb l’opinió oficial d’Israel: en cap cas es pot justificar una ofensiva com aquesta.
Es una vergonya i un despropòsit pretendre justificar una acció d’aquestes dimensions on la població civil, principalment nens, és la que rep totes les conseqüències i qui patirà les seqüeles més dures. No parlo només de les físiques, sinó que parlo de l’odi que s’està generant i que indefectiblement sentiran aquests nens quan siguin adults i es neguin a acceptar altres mitjans de resolucions a conflictes alternatives a la violència com és el diàleg i el consens.
L’Estat Palestí necessita una sortida d’aquest conflicte, una sortida interna –per descomptat- ja que és evident que Hamás no està garantint els drets dels ciutadans, però també externa, per part de la comunitat internacional.
La Comunitat Internacional, i aquí em refereixo principalment a Europa, ha trigat massa temps a respondre davant l’atac militar israelià. I no és de rebut que es permetin actuacions que, m’atreveixo a titllar de “delictives”, per què estem davant de la matança de palestins. Avui llegim als diaris que ahir es va atacar a refugiats en col·legis de l’ONU.
Europa té l’obligació i responsabilitat de cercar de forma immediata una solució a aquest conflicte que dura fa tants anys. I la única sortida és el diàleg per aconseguir un consens entre les parts basat en el respecte al dret dels palestins i cal el compliment de les resolucions internacionals.
Cal una solució JA!!! a la població palestina, com també a la jueva. Aquests ciutadans no poden patir els desgavells interessats de governs que prenen decisions il·legítimes amb interessos electorals i bastards.
Amb les noticies que ens arriben des de Gaza – cal dir que es fa especialment difícil veure les imatges- ens quedem sense paraules. La impotència i el dolor s’apoderen i ofeguen als espectadors. I es que tornem a estar igual. Davant l’actitud prepotent d’un Estat que es creu en la possessió de la veritat i el bé.
Puc entendre que Israel, davant dels atacs de Hamàs, (per cert, no podem oblidar que governa per què va ser escollit democràticament), davant d’accions il·legals contra els seus veïns, l’Estat d’Israel es defensi. Però en cap cas es legitima una acció totalment desproporcionada com la que estem presenciant.
Segons les fonts oficials jueves, cal una resposta immediata i dura davant dels atacs. De fet, llegia l’altra dia a El País (diumenge de 4.01.2009) una entrevista a l’escriptor israelià Abraham B. Yehoshúa, en la que, davant del trencament de la treva per part d’Israel, deia textualment, i transcric literalment per no equivocar-me, : “No diré que Israel no violés la treva, però ells també van disparar abans”.
Ni que això fos un pati d’escola!!!. Doncs miri, NO. Un atac que ve premeditat des de fa temps, així i ho diuen els propis rotatius el dia 7 de gener, un atac que estava plantejat ja fa més de 6 mesos, és inadmissible una afirmació del tipus. És inconcebible que una persona de les qualitats del Sr. Yehoshúa faci una manifestació d’aquestes i ningú li respongui de forma contundent.
És cert que, en certa manera em va tranquil·litzar, per dir-ho d’alguna manera, que al final de l’entrevista apel·lés al desmantellament dels assentaments i a retirar part del mur, així com demanés que l’actitud de la comunitat internacional havia de ser ferma i “amenaçar a Israel amb trencar relacions diplomàtiques i comercials si no es posa fi als assentaments”.
Però, en qualsevol cas, és inacceptable justificar un atac que actualment ha generat una matança de persones sense cap mena d’escrúpols i, per tant, em veig en l’obligació moral i ètica de discrepar amb l’opinió oficial d’Israel: en cap cas es pot justificar una ofensiva com aquesta.
Es una vergonya i un despropòsit pretendre justificar una acció d’aquestes dimensions on la població civil, principalment nens, és la que rep totes les conseqüències i qui patirà les seqüeles més dures. No parlo només de les físiques, sinó que parlo de l’odi que s’està generant i que indefectiblement sentiran aquests nens quan siguin adults i es neguin a acceptar altres mitjans de resolucions a conflictes alternatives a la violència com és el diàleg i el consens.
L’Estat Palestí necessita una sortida d’aquest conflicte, una sortida interna –per descomptat- ja que és evident que Hamás no està garantint els drets dels ciutadans, però també externa, per part de la comunitat internacional.
La Comunitat Internacional, i aquí em refereixo principalment a Europa, ha trigat massa temps a respondre davant l’atac militar israelià. I no és de rebut que es permetin actuacions que, m’atreveixo a titllar de “delictives”, per què estem davant de la matança de palestins. Avui llegim als diaris que ahir es va atacar a refugiats en col·legis de l’ONU.
Europa té l’obligació i responsabilitat de cercar de forma immediata una solució a aquest conflicte que dura fa tants anys. I la única sortida és el diàleg per aconseguir un consens entre les parts basat en el respecte al dret dels palestins i cal el compliment de les resolucions internacionals.
Cal una solució JA!!! a la població palestina, com també a la jueva. Aquests ciutadans no poden patir els desgavells interessats de governs que prenen decisions il·legítimes amb interessos electorals i bastards.
Subscribe to:
Posts (Atom)